dimarts, 27 de desembre de 2011

A mi Espanya no em roba



No hi ha pitjor esclau que aquell que no creu ser-ho. Si una persona que és víctima de robatoris i d'explotació constant no tan sols no se n'adona del fet, sinó que ho nega amb contundència, tenim un problema. L'il.lustració que encapçala aquest article és prou solvent, car l'avala el Centre Català de Negocis, economistes com l'Emili Valdero i les mateixes xifres de l'estat espanyol. Fins i tot els polítics més jacobins, més centralistes, més espanyolistes, acaben mormolant entre dents que potser que la relació econòmica entre Espanya i Catalunya hagi de ser modificada, perquè la segona en surt escaldada, i molt.

Doncs hi han catalans, hi han compatriotes, hi han persones com vostè o com jo que veuen això i ho neguen. Diuen que no és veritat. que tributen les persones i no els territoris. Quan algú els hi diu que les persones formen el territori, el que sigui, i fan allà on viuen la seva activitat i la seva vida, i més si tenen una llengua i una cultura comuna, et miren esperitats. "No teniu remei, sempre volent separar, i més ara, que cal anar-hi tots a una! A mi que coi m'ha de robar Espanya!"

És evident que hi ha gent que això ho diu coneixent perfectament l'engany i la mentida que surt de la seva boca. Deixem-los estar i que Déu els perdoni. Parlem ara dels catalans que ho diuen amb bona fe, sense malícia, amb convicció. Què podem fer si, fins i tot ensenyant-los les xifres, neguen la major? Com els hi hem de dir que ens roben, que ens foten els diners per mantenir un estat vell i podrit, una burocràcia mesetària, antiga, arrogant? Com fer-los entendre que hem pagat la festa dels TGV que no porten enlloc i de una munió d'aeroports on no volen ni els pardals, mentre que a Catalunya les autopistes són de peatge i és triga el mateix ara que fa cent anys en anar de Barcelona a Girona o a Vic o a qualsevol lloc del país?

Estem en un punt que a voltes entenc que hi hagi gent que llenci la tovallola. Som com els jueus de Varsòvia, que deien que com podia ser que els nazis els matessin a tots, si els necessitaven per a treballar com a esclaus! Negaven la Shoah, l'Holocaust, aquells que eren les seves pròpies víctimes! Aquesta negació de la veritat in extremis puc entendre-la, bo i pensant que en un cas així hom s'agafa a un clau roent per tal de no perdre l'esperança. Gràcies a Déu, nosaltres no estem en llistes d'extermini ni en perill de mort com a individus. Però compte, si que ho estem com a poble, com a nació, com a col.lectiu. Ens ofeguen culturalment, si, però el més important és que ho fan amb la nostra economia, i aquesta és la batalla més dura i principal que tenim ara els catalans.

No podem ser còmplices, no podem negar l'evident, no podem fer veure que la situació és normal, perquè no ho és. Els polítics que formen part del sistema ja llencen prous cortines de fum perquè no ho veiem, però el drama hi és, és real, pot quantificar-se en xifres, i no podem permetre que nosaltres mateixos ens llencem pedres a la taulada. Que un senyor de Madrid ens digui que la seva comunitat és la que més aporta a l'estat me la bufa. També és la que més reb, també és on van a parar tots els radis d'aquesta roda infernal anomenada Espanya, també és la que gaudeix de la condició de "capital del reino".

A mi m'importa el que passa aquí, i com que ells són espanyols i jo no, si paguen més, que no és cert, que paguin. El que jo no vull és que em robin, que no és pas la mateixa cosa pagar voluntàriament que trobar-te que t'han fotut la cartera. Per això cal fer molta pedagogia, però enèrgica. Deixem-nos de contemplacions. Si algú, català, comença amb la cantarella de "Home, jo no crec que l'espoli sigui tant gran...", gireu cua i passeu d'ell. No paga la pena. Té la síndrome del jueu que anava a morir i no s'ho volia creure. Anem-hi a esmerçar els esforços en la gent que intueix que alguna cosa passa, però no acaba de tenir-ho clar. Heus ací el nostre nínxol de mercat, que diria un economista. I, si us plau, no li crideu al beneit que us nega l'evident espoli que patim. Prou té amb ser un babau de solemnitat i no saber-ho.

Cal explicar-ho a tothom, si fóssim independents, la nostra economia li passaria la mà per la cara a la majoria d'estats europeus, Espanya inclosa. Heus ací perquè no volen que siguem independents. I la resta, pa sucat amb oli.

divendres, 23 de desembre de 2011

Conte de Nadal



Vet aquí, nens i nenes, que hi havia un vell gasiu, rancuniós, malcarat i menja criatures, anomenat Ebenezer Espanya. Vivia d'escanyar a la gent, dels diners dels altres, pagava poc i cobrava molt. Era lleig, sec com una canya, la seva fila era com la d'un gargot, i ningú podia vantar-se d'haver-lo vist somriure mai. Com és natural, ni tenia amics ni els volia, sols havia assolit al llarg de la seva vida tenir un soci, un tal Jacob Marley, que va morir-se molt ric en diners i molt pobre d'esperit, com si fos un alt càrrec socialista.

Al apropar-se el Nadal, l'Ebenezer Espanya encara girava la boca més torta i els seus ulls agafaven una negror més profunda. "El Nadal, bajanades!", deia comptant una i mil vegades els diners manllevats que feia caure de les seves mans. Emprenyat amb el món i amb els càntics que per les escletxes de la seva casa antiga, mig enfonsada i plena de xacres, s'escoltaven, decidí anar-se'n a dormir.

Però, vet.ho aquí, que el despertaren unes campanades. El vell s'aixecà i contemplà espaordit al seu antic soci, convertit en un fantasma, carregat de cadenes, d'escuts amb l'àliga, d'estanqueres, de peixos al cove, que li digué amb veu sepulcral "Ebeneezer, he tornat per a recordar-te els nadals passats. Tu i jo havíem fet molts diners i poc que ens preocupàvem com vivien els altres, i si podien passar unes bones festes. Però et dic que encara hi ets a temps! Pensa-hi i canvia, perquè pels teus pecats has de veure't com jo, arrossegant-te per l'infern dels injustos i dels opressors!" I amb un esclat de trons i fum, aquella aparició va esvair-se.

Ebenezer, bo i que atemorit, va regirar-se en el seu llit dient-se que allò havia estat senzillament un malson, però aleshores el despertà l'alegre música de les rialles i el dringar de les copes quan brinden, i la gatzara d'un banquet i la barrila de tota una colla de gent enriolada i feliç. Davant seu, aparegué una noia amb melena, que li va parlar amb veu melosa tot dient-li "Ebenezer, sóc la Carme, l'esperit dels nadals presents, i he vingut per avisar-te. Veus aquest banquet, amb una taula tan abundosa, plena de menjars i de begudes? Veus com totes i tots, malgrat que ja no som ministres espanyols, riem i som feliços perquè t'hem ajudat a fer més i més diners? Doncs pensa-t'ho molt bé, perquè tot s'acaba i ja ens veus, ara ja ens han canviat per uns altres. I si, ara riem, però demà... qui sap demà si no plorarem perquè algun jutge furgarà allà on no l'han cridat? Pensa-hi, Ebenezer, pensa-hi" I amb aquesta profètica invocació, la noia fantasmal desaparegué en una boira indefinida, crepuscular, d'aquelles de les que potser mai més hom pot sortir.

Ebenezer Espanya, tremolós i amarat de suor, escoltà les dotze campanades. No eren pas de mort, car eren de vida i de llibertat. I se li aparegué un espectre solemne, majestuós, embolcallat en una senyera que li digué amb veu profunda i amarada de dignitat "Ebenezer Espanya, jo represento els nadals futurs. Jo sóc Catalunya, una Catalunya lliure, una Catalunya democràtica on tothom podrà viure sense tenir que sotmetre's al teu jou, i podem ser bons veïns i fins i tot amics. Però, ai! si no ens respectes, ai! si t'oposes a la voluntat de tot un poble. Si així ho fas, mira quin destí t'espera" i, dient-li això, li ensenyà una tomba solitària a l'erm de la història amb una llossa on hi deia "Aquí jeu Espanya, que fou gran i esdevingué petita, que podent ser mare s'estimà ser madrastra, que podent sent espill de llibertat es bescantà per ser-ho de tirania. Va morir per culpa dels seus pecats i ningú la va plorar".

Ebenezer Espanya és despertà de cop, però va entendre que la profecia podia ser certa, i és vestí ràpidament, i sortí al carrer i...

I com a conte de Nadal, ja n'hi ha prou. Bon Nadal i Visca Catalunya Lliure!

diumenge, 18 de desembre de 2011

Lampedusa era socialista català

                                    
                                   L'amor, ah, l'amor... a la menjadora!

I doncs, vet aquí que els socialistes catalans diuen que han fet un congrés i que l'ha guanyat en Pere Navarro, alcalde de Terrassa ell, de l'aparell, ell, jove i seriós, ell, i que a més ha integrat dins la nova - és un dir - executiva de can sociata als seus rivals Joan Ignasi Elena i Àngel Ros. Molt bé. Aplaudiments, grans cops de cap, abraçades, frases emocionades, adhesions inquebrantables, fidelitats inamovibles. Un congrés a on Tomasso di Lampedusa, l'autor del famós "Il Gattopardo", haguera aplaudit també frenèticament, car sembla que hagi canviat tot, per a no canviar res.

Jo no hi he estat mai, però m'imagino que un congrés de Falange, si és que en feien, deuria ser força semblant. Dic Falange i ja em disculpo d'antuvi, perquè els socialistes no són feixistes, són més aviat sectaris. Aclarida la cosa, potser que en fem cinc cèntims de com ha anat aquesta reunió de prendre el té, que diria en Pla, més que res com a pur exercici de fins on pot arribar l'estupidesa humana.

Segons les resolucions congresuals, el PSC és declara un partit independent del PSOE, però renuncia a tenir-ne grup propi al Congrés, si bé l'esmena Ros-Bustos diu que home, si alguna vegada han de votar diferent, ja en parlaran. Bé. Altres resolucions són fer un secretariat, diguem-ne, "modest". Jo n'he conegut alguns de més de quaranta persones. Allò semblava més el politburó que no pas altra cosa. Continuem. Com que s'ha de donar imatge de cara als badocs que encara creuen que el socialisme hi és a Catalunya per a servir-la, el sector "catalanista" ha fet la viu-viu. Home, Joan Ignasi, que et conec de quan portaves calça curta. Tu tens de catalanista el que servidor de fallera major. Tu volies ser com en Sala, i vas marxar de Barcelona perquè sorties amb una xicota filla d'un senyor que manava a una formosa vila - no entrem en detalls-  i no vas parar fins que vas ser alcalde. I ara, per a continuar dins de la cosa, dius que representes el sector catalanista, que és el mateix que dir que representes el sector dels Sots Feréstecs, és a dir, res.

Els cadells i les cadelletes han agafat el timó, però el rumb ja estava traçat de molt abans, d'ençà el congrés d'unificació. La pròpia Chacón no s'ha estat de dir-ho com qui anuncia l'arribada de Jesucrist a la terra, "El PSC no s'ha allunyat del PSOE". Deu ser perquè ella vol quedar-se al front del PSOE o perquè ha tingut una baixada de tensió. Si no és així, no hi sé veure la novetat. Clar que és PSOE, sempre ho ha estat! Si a la que truca Ferraz, s'escagarrinen! Si de socialistes tenen el que jo de fallera major! Si la seva estructura és més autoritària que la d'un partit d'extrema dreta! Si són mestres en confeccionar llistes negres, en censurar opinions, en propagar rumors, en destruir adversaris, en fer-se la barba d'or mentre fan veure que defensen als treballadors!

Són els hereus d'en Lerroux, que menjava com un lladre al Restaurant Suís i és feis embolicar en paper un llonguet amb una truita dins, que treia de la butxaca quan feia una de les seves "Meriendas fraternales", per fer veure que era tan obrer com els llonzes que l'aplaudien. Quan un jorn uns periodistes l'enxamparen, precisament al Suís, bevent una copa del car i luxós xampany Mumm i li digueren que caram respondria als seus fidels seguidors si el veiessin vivint a cos de rei, el cínic polític va dir sense torbar-se "Ah, doncs els diria que estic tastant el vi que beuran en el futur els seus fills!"

Aquests del PSC són lerrouxistes sense conèixer tal fet, així com Monsieur Jourdain, parlava en prosa i no ho sabia. O no.

Bo i veient el pa que s'hi dóna al PSC, si algú és d'esquerres i vol l'independència, val més que no perdi el temps apropant-s'hi a veure que fan. Rectifico, si algú és independentista, que no hi vagi. Total, per a perdre el temps sempre és millor anar a passejar o fer Sudokus.

dimarts, 13 de desembre de 2011

Vindicació de la guillotina

           
                                              Ens calen moltes com aquesta


Compatriotes, ja és hora de dir ben clar i ben alt que la guillotina és un gran invent. Efectivament, desprès de dècades d'escoltar que la bicicleta és molt millor que un Mercedes i que l'enciam no té parió al costat d'un cuixot de porc, ens hem tornat febles. Però existeix l'erudició, ah, si, l'erudició! I aquesta vella amiga torna, saltant per damunt de sostenibilitats, prohibicions de fumar i pànic al colesterol per imposar-se i dir-nos que la guillotina és bona, molt bona, francament bona.

Sempre, direu? No! Abandoneu aquí qualsevol temptació de generalizar les coses. Cal ser mesurats en tota mena de circumstàncies. Ponderem amb modèstia, doncs, les innegables virtuts d'aquest atuell que tanta mala fama ha tingut per culpa de quatre poca-soltes - segurament financiats pels Capeto amb fons reservats - i deixem les coses al seu lloc.

Abans que qualsevol altre consideració, ja m'explicareu que hi ha millor en temps de retallades que una bona guillotina. Aquesta, gràcies a Monsieur Guillotín, és més humana i talla pel sec, sense dolor ni angoixa. Abans de l'eminent doctor ja n'hi havien, de guillotines i de retallades, però com la fulla era recta, la gent patia molt. Això afectà l'esperit selecte del rei francès i encomanà alguna solució. Guillotín i el botxí parisenc d'aquells tèrbols anys, Samsó, dissenyaren el model que ara és pregonament conegut arreu, és a dir, fulla amb el tall en diagonal, taula per a recolzar a la persona - comoditat abans que res! - i un cistell per a recollir la testa, per tal de no esquitxar el terra de sang, que fa de tan mal treure.

I doncs? Què potser no ens calen guillotines ara més que mai? Que no creieu que hauríem de tallar moltes coses? Tallar amb una Espanya que ens ofega i ens escanya amb una forca, que és un instrument no gens pietós de mort; tallar amb uns polítics que fan la seva i s'embutxaquen els quartos i ens fan morir de vergonya aliena, perquè mentre ells és venen la pàtria nosaltres no tenim res per a vendre; tallar amb les pors i els uiuiui dels de sempre, que fan el seu agost acollonint-nos perquè saben que el dia que perdem les pors sense sentit a ells se els hi haurà acabat la moma...

Enfront de tot això, jo us dic que ens calen unes quantes, de guillotines. A la guillotina els covards, els venuts, els lladres, els aprofitats, els tebis, els brivalls, els de baixa gallofa, els fatxendes, els comerciants de sentiments, els provocadors, els professionals de la subvenció, els endollats de tota la vida! A la guillotina! I si algú em surt amb el típic estrep de "Home, Giménez, i qui les pagarà, les guillotines?" tan català i tan poca pena, li diré que estic disposat a aportar-hi el que pugui, a disfressar-me de vella, seure al peu de la guillotina fent mitja i cridar visca la República Catalana! cada cop que caigui algun dels vicis nacionals que ens fan seguir preferint les cadenes als estris de tall.

Metall per metall, em quedo amb les guillotines.

diumenge, 11 de desembre de 2011

No sóc modern

                                
                  Això ens ha costat més de 700.000 euros en temps de retallades!

Ho sento, no dec ser modern. És més, estic disposat a admetre que fins i tot sóc un carrincló, un carlí, un retrògrad, un poca-solta, un espanta criatures, un ignorant, una persona sense sensibilitat artística, en fi, tot el contrari del que hom espera d'un ciutadà barceloní mega cultural i xupi guai.

Com que ja m'he dit jo mateix el que, de ben segur, em dirien els sociates i babaus, els qui paguen els seus capricis o la seva diarrea estètica amb els meus diners i els de vostès, passo a proclamar que el Monument als Castellers, herència del sinistre Jordi Hereu, és una burla contra Barcelona. Que el Cap i Casal hagi tingut un alcalde així, que hi hagi hagut un Regidor de Cultura - en Ferran Mascarell, per cert - que donés el seu vist i plau a aquesta monstruositat ja diu ben poc del nivell que s'ha viscut a aquesta ciutat. Fins aquí, podrien dir-me que és qüestió de gustos i jo respondria, si m'ho permeten, que hi ha gent que el té allà on poden imaginar-se i no dic per respecte.

Ara, que hi hagi un canvi de Consistori i que l'alcalde Trias és trobi lligat de peus i mans enfront d'aquest horror i vegi que la brometa costa més de 700.000 euros - uns 120 milions de les antigues pessetes, crec, si fa no fa - és de jutjat de guàrdia. És un escarni vers tot el que representa l'administració dels cabdals públics, un mínim sentit de l'ètica, del bon governar, del respecte exigible a qui mana amb la ciutadania. Hereu va ser, i és magnífic parlar d'ell en passat, un perfecte insolvent en política, un carnestoltes bufat que creia que era Déu, perquè el seu partit pensava, com Zeus ho creia amb l'Olimp, que l'ajuntament de Barcelona sempre seria d'ells. Les tupinades, els tractes de favor, les canongies, els capricis de nou ric pagats amb els diners del poble, la manca de sensibilitat vers el país, vers les coses que sempre han estat patrimoni del nostre poble, pren forma i cos en aquesta cosa que ens hi ha engiponat Hereu com a darrer exemple del que han estat els seus anys de desgovern.

És més que una suposada escultura, o digueu-li com vulgueu, és el paradigma del pensament pijo progre, dels socialistes de saló, d'aquells que malden per anar-hi a New York amb la colla d'amiguets a fer-se una foto amb Woody Allen, tot pagat, clar, però no tenen ni punyetera idea de com és Montserrat perquè no és "cool". Són els babaus de la falsa modernor que ataca tot just, ves quina casualitat, a una certa idea de nació, de cultura, de societat. És el fer passar bou per bèstia grossa, el menystenir a qui diu que l'emperador va despullat, és la consagració de les capelletes, dels amiguets subvencionats que desprès signen manifestos, de la colla pessigolla que sempre és la mateixa, de l'endogàmia estèril d'un pensament decadent, sense cap èpica ni fascinació per la bellesa.

Efectivament, no sóc modern. No entenc com el llegat Clarà va deixar-se morir a sang freda per part dels socialistes mentre s'aixecàven gasòfies com aquesta. I consti que estic disposat a defensar a Kandinsky, Picasso, Magritte o a el grup El Paso dins del que entenem com art abstracte. El que no han capit aquests indigents mentals és que per a fer abstracció de la realitat, has de conèixer-la molt bé. No és casual que Picasso diguera que li havia costat tota una vida aprendre a pintar com un nen.

Com que visc al costat d'aquesta horripilant cosa, hi he reflexionat una mica i un dia em vingué al cap una anècdota del gran escultor Manolo, que volgué presentar-se a un concurs a veure si guanyava diners - ell sempre deia que havia passat unes fams bíbliques - i li va sortir un nyap tan gros que, en demanar-li quin títol volia posar-li, va respondre humilment "Mirin, jo li posaria 'Dispensin', no sé si m'entenen"

Per aquesta, jo en tinc un altre més colpidor, que ja sabran dispensar-me: "De lluny, sembla un cagarro, d'aprop és una merda"

dimarts, 6 de desembre de 2011

Catalans de partit o catalans de Catalunya?


Cal pensar-hi una mica abans de respondre aquesta pregunta, bé, pregunta, aquesta provocació. Perquè ho és, de provocació. No cal més que veure els blogs, els murs dels face, les piulades dels twiters per tal de comprendre com anem els catalans de mal encaminats. És pitjor, anem a la més profunda de les derrotes, que és la que un mateix és guanya a pols. Per què dic això? Estimades i estimats compatriotes, perquè tenim l'enemic dins de casa. No, no parlo dels espanyolistes o dels catalans que, per fas o per nefàs, pensen que Catalunya pot tenir-hi un cert encaix dins d'Espanya. Això, que també hi és apuntat al llibre major de la nostra comptabilitat política, no és el més inquietant. El meu neguit és el que està passant dins del món dels independentistes. I d'aquest assumpte, que ja sé d'antuvi que pot ser delicat i fins i tot espinós, voldria dir-ne algunes coses.

Sembla paradoxal, però és cert. Per a molta gent de Solidaritat no hi ha pitjor enemic que un membre d'Esquerra o de Reagrupament. A l'inversa, la cosa també funciona amb exactitud prussiana. L'altre dia vaig fer un petit experiment. Una bona amiga de SI penjà al seu mur de Facebook la típica imatge - innocent imatge - d'en Bart Simpson castigat escrivint en una pissarra de l'escola una frase que, en aquest cas, era "No parlaré mai malament d'un altre independentista". Em va semblar força divertit i molt encertat. La vaig compartir i penjar al meu mur. Ai senyor, no ho haguera fet pas! Com que sóc un despistat, vaig oblidar-me de mirar que, al marge inferior de la banda esquerra del dibuix, hi havia un minúscul logo de SI! Els comentaris varen caure damunt meu com una pedregada implacable. Que com havia penjat allò, que ho compartirien, però traient el logo de SI, que com algú com jo que havia donat suport a Esquerra i Reagrupament podia penjar imatges amb la marca de l'enemic - l'enemic! - i una colla de barbaritats que em van deixar anorreat vint-i-quatre hores.

Puc dir, per a vergonya de tothom, que la reacció en el bàndol contrari fou igualment contundent. Al meu mur, els de SI és multiplicaren acusant a Esquerra de venuda, botiflera, traïdora, conformista, renegada, i tots els adjectius que volgueu. I vinga cridòria, i vinga insultar-se els uns als altres; fins i tot els que no són independentistes també hi ficaven cullerada, i embolica que fa fort. Vaig tancar la meva sessió, bo i pensant que el pitjor enemic de la nostra independència som els propis independentistes. No hem entès que quelcom com ara Bildu o Aralar no és possible a casa nostra ara per ara, per la pròpia mesquinesa de la gent que diu lluitar per Catalunya i sols lluita pel seu partit, i qui sap si ni això, perquè al cap i a la fi tot acaba en misèries personals i greuges de baix sostre. Als de CIU que són independentistes, que n'hi han, vaja que si n'hi han, aquestes picabaralles no els deuen donar gaires arguments per a forçar res dins del seu partit, i al poble no els deu semblar gaire seriós que aquells que ens reclamem patriotes estiguem més pendents del que diu el company de trinxera que de l'adversari que tenim enfront.

Que no em vinguin amb punyetes de que si n'hi han talps del CNI dins de l'independentisme o de que CIU paga a aquest o a l'altre, que si, que passa, però escolteu, som prou idiotes com perquè no calgui res de tot això. En sabem massa de batalles estúpides i Catalunya no necessita gent de partit, necessita com el pa que menja gent amb sentiment patriòtic, cívic, ètic, amb ganes de compromís amb el país i la seva gent i la generositat suficient com a per, si algú l'ha ofès i també és un lluitador per la llibertat, oferir-li la mà i oblidar les qüestions personals. Ningú és tan gran com la seva pàtria, i la nostra ens demana que deixem de creure que tots som el general Bum-Bum i ens dediquem a conrear un front ampli per l'independència, vinguem d'on vinguem, siguem d'on siguem, pensem com pensem. Si no és així, albiro un futur molt negre per Catalunya.

No sigui cas que al nostre país, a base de baralles de pati de bugaderes, li passi el mateix que al Regne perdut de Tebes que, com no tenia cap poeta que el cantés perquè tots estaven molt enfeinats competint entre ells a veure qui era més bo, va morir de fam de glòria. Pensem-hi plegats. Catalans de partit o catalans de Catalunya? 

divendres, 2 de desembre de 2011

El silenci dels parlamentaris


La M.H. senyora Núria de Gispert, Presidenta del Parlament de Catalunya, ho ha deixat ben clar. A la seu de la sobirania, és un dir, del poble de Catalunya no poden dir-se coses com ara que Espanya ens roba o que Catalunya pateix un espoli fiscal per part d'Espanya. Aquesta decisió la va prendre a conseqüència de unes paraules del Diputat per Ciutadans, el senyor Jordi Cañas, que digué que pensava fer constar en acta la seva protesta cada cop que escoltés les dues expressions abans esmentades. La senyora de Gispert, a l'avançada, li respongué que no calia, perquè la Mesa del Parlament no permetria que s'hi empressin les dites paraules.L'enrenou fou notable i el diputat per SI López Tena replicà en unes declaracions als mitjans, titllant a la senyora de Gispert de "Mamarratxo" i de "Cosa". Gran escàndol. El Parlament ha reprovat al senyor López Tena, fet insòlit i gens habitual d'anys i anys ençà.

Molt bé, anem per parts, que deia una llevadora. Penso que l'enrenou que han motivat les - per a mi - desafortunades qualificacions d'en López Tena poden ser motiu d'una disculpa, perquè a tothom se li pot escalfar la boca. Aquesta prudència ha de ser encara més present en un diputat. Dit això, amb unes senzilles disculpes s'ha acabat el bròquil. Però analitzem l'assumpte. El Parlament ha reprovat, reprovat!, a López Tena quan fa quatre dies no va tenir valor de fer-ho amb en Peces Barba, el tou Peces Barba, el fluixet de cames Peces Barba, ai, el Peces Barba lànguid i suau, que digué que no podien comparar-se els morts dels bombardejos de Guernika amb els de Barcelona? Somio o ens hem tornat tots bojos? Aquest Parlament que no reprova qui fa mofeta dels morts catalans, ho fa amb un diputat independentista, tot plegat per un escalfament de boca?

Anem encara més lluny. Bo i que la Mesa del Parlament pot interpretar el Reglament de la Cambra Catalana, hi ha un principi que no pot conculcar-se mai, i és el de la llibertat d'expressió. Si el diputat Cañas té dret a sentir-se ofès quan escolta que Espanya ens roba, que si, Jordi, que ens roba, i ho pot dir, i ho fa perquè, entre d'altres coses, els seus electors l'han votat perquè digui i opini i actuï d'aquesta manera, al senyor Uriel o al senyor López Tena els hauran de concedir el mateix dret a la llibertat d'expressió que al senyor Cañas. O és que als diputats de Solidaritat no els deu ofendre escoltar que el castellà està en perill a Catalunya i que als col.legis s'ha de reduir el català com a llengua vehicular? No els ha d'ofendre escoltar que Espanya és el millor dels mons possible i que sense ella els catalans estem perduts? No hi tenen dret, perquè a ells també els han votat perquè ho diguin, que Espanya ens ofega, ens maltracta, ens roba? Per què uns si i els altres no, M.H. Senyora Presidenta?

Jo els hi ho diré. CIU és troba en una situació difícil que tampoc era tan complicat de preveure. Quan un servidor li preguntà al aleshores candidat i avui President Artur Mas com assolirien que el PP ens concedís el concert i que jo no sabia veure la manera, ell em contestà enriolat que el PP no trauria majoria absoluta i els caldrien els vots de CIU i aleshores els collarien. Jo li vaig replicar "I si treuen l'absoluta?" i ell va dir-me que allò era impossible. Doncs bé, tenen l'absoluta, President, i necessiten tant al vostre partit i a Vos com un mort necessita a un metge. En canvi, al vostre Govern li cal el suport del PP com el pa que mengeu. I per aquells que diuen que Esquerra també podria donar aquest suport, recordar-los que Esquerra no té els pressupostos generals de l'estat en les seves mans, i el PP si. Duríssim, però cert. És lògic, doncs, que el President Mas hagi donat ordres per tal que el Parlament sigui una bassa d'oli. No pot trencar-se el silenci de l'ordre i la pau que exigeix un PP que, segurament, deixarà anar diners - diners que prèviament ens ha furtat l'estat i que són nostres! - a canvi d'una Pax Romana. La pace dei sepolcri!, que diria el Marquès de Posa quan reclamava la llibertat enfront del Rei d'Espanya.

Per això fan callar als diputats independentistes, i si hagués unió de veritat entre els patriotes, que d'aquí plora la criatura, tots els membres d'Esquerra i de SI haurien d'haver muntat un sidral de por. Així doncs, tot queda clar per la resta de la legislatura. Els parlamentaris han entrat una nova fase. Abans, el que decidien al Parlament no tenia cap valor pels espanyols i s'ho passaven pel folre; ara, ni tan sols podrem dir-ho. el següent pas serà, potser, ja que vivim en temps de retallades, que suprimim el Parlament i tota la despesa que suposa, perquè tot plegat per anar a dir que tot va molt bé, senyora Baronessa, no paga la pena. Sug.gereixo que lloguem el Parlament per a cel.lebrar la propera Feria de Abril o qualsevol festa de tarannà inequívocament espanyol, amb el que els populars estaran contents, i potser ens donaran alguna almoina més.

Se ens pixen al damunt i encara hem de dir que plou.

dimecres, 30 de novembre de 2011

Els catalans no tenim rei


D'ençà fa segles, els catalans no hem tingut un rei propi, ben entès que si que hem pogut defensar aquest o l'altre. El cert, però, és que a dia d'avui, no hi ha cap pretenent a una hipotètica corona catalana. Llàstima, i ho dic perquè un bon amic meu pensa que si aquest pretenent existís, o si els catalans fóssim protestants, el nostre camí cap a la independència pintaria millor.

Bromes a banda, la monarquia, tan ben representada pel bon rei Jaume I el Conqueridor, no és pas plat de gust pels catalans d'ara, ni sembla que en un futur estat català res que no sigui una República tingui gaires possibilitats de ser viable. La cosa real és que, com que encara vivim dins d'Espanya, ens diuen que tenim un rei. I aquest rei és inviolable legalment. tots aquells que s'omplen la boca quan parlen de la Constitució, i de les seves bondats farien bé de recordar aquest principi, que fa que el cap de l'estat espanyol esdevingui una persona que té el mateix tractament que qualsevol dictador del món, ço és, ningú pot emprar-hi accions legals en contra seva, ningú pot portar-lo als tribunals, el rei és inviolable.

I la seva família? Perquè ara que ha esclatat el cas Urdangarín, Duc de Palma i marit de la Infanta Cristina, pagaria la pena que en parléssim. També són inviolables? Alguns diuen que ell no, però ella si. Els juristes de sempre opinen, fan i desfan, però el fet és que cada dia sorgeixen noves informacions que demostren, mica en mica, fets com ara apropiació indeguda de fons públics, tràfic d'influències, negocis tèrbols a llocs com ara l`Africa, tan mancada de tot, amistats poc recomanables... La casa reial no bada boca, l'Urdangarin encara menys, i el poble s'ho mira amb la cara d'aquell que li han robat la cartera i encara ha de donar les gràcies.

Què dirà el borbó aquest nadal, en el seu missatge? Gosarà dir allò de "Me llena de orgullo y satisfacción"? Fins quan aquesta comèdia, aquest muntatge d'una Espanya de pandereta que aplaudeix a la duquessa de Alba perquè balla, quan és la terratinent més gran i despòtica de l'estat i quan per culpa d'ella no han fet els espanyols una llei de reforma agrària que tan els hi calia? Fins quan trauran al rei com treieren a Ferran VII cridant "Vivan las caenas!" i ens ho faran fer a nosaltres, els catalans?

Els catalans no tenim rei, ni casa reial, ni ducs ni patges. Els catalans, sempre que hem volgut defensar a un rei espanyol, hem sortit escaldats, i si no recordeu el 1714, que ens deixaren amb el cul a l'aire. Els catalans no hem de quedar-nos embadocats perquè aquesta infanta o aquella dona del príncep ens parli tres ratlles en català. Els catalans no hi tenim res a veure amb aquesta gent, ni volem els seus negocis, ni les seves immunitats. Els catalans volem que no existeixin ciutadans per damunt de qualsevol sospita. Si Catalunya hagués de ser independent, però amb un rei invulnerable, jo no la voldria. Els càncers no poden acceptar-se, perquè s'escampen.

Paga la pena que ho tinguem molt clar.

diumenge, 27 de novembre de 2011

TV3, i ara què?


Les retallades - que tampoc n'hi ha per tant - que s'han anunciat a TV3 han ocasionat més polsaguera que les fetes a sanitat o a ensenyament. Paga la pena reflexionar-hi una mica vers aquest mitjà de titularitat pública català, perquè en un blog on intento, amb millor o pitjor fortuna, defensar una certa idea de país, aquest és un assumpte que no pot passar en tou.

D'entrada, no sóc gens sospitós de voler-me carregar ni TV3 ni cap mitjà de la Corpo. Ho dic sincerament. Com a eines lingüístiques, d'entrada, valen el seu pes en or. Com a difussores de la nostra realitat, costums, història, i el que volgueu, també. Que han estat un model que s'ha seguit arreu per la seva eficàcia, qualitat i modernor, segur. Però, i ara, on som?

Doncs som en una cruïlla, perquè hem de decidir quins mitjans públics catalans volem tenir i quant podem invertir en ells. La reacció de na Mònica Terribes en dir que, si no hi han més diners, no hi haurà fútbol pot fer por a molta gent, ho entenc, però a mi em fa més por que és tanquin hospitals, o que no hi hagin prous escoles obertes. Siguem rigorosos. Els canals que, de ben segur, s'hauran de tancar seràn Esport 3, Super3/3XL i, potser, el 3/24.

L'Esport 3 és perfectament sobrer, car els serveis informatius de TV3 cobreixen perfectament qualsevol informació esportiva. El Super 3/3XL encara és l'hora que entengui per a que serveix, llevat de donar sèries anime o algunes sèries de la BBC com Doctor Who de la qual,  per cert, en sóc un vell afeccionat. Ara, aquesta sèrie o la d'en Sherlock poden ser traspassades perfectament a TV3 i sense anestèsia, diría jo. El 3/24 ja és més complicat, però crec que ens permetrà anar-hi al moll de l'assumpte.

Tot aquest ventall de canals- ja veieu que no hi he comptat TV3 ni el Canal 33 - serveixen per a una sola finalitat, ço és, donar feina a la sobredimensionada plantilla de TV3. Aquella casa té, exactament, tres persones més que la dotació del portaavions Charles De Gaulle, vaixell insígnia de l'armada françesa. La Sexta, és un dir, té com a plantilla poc més de cent persones. I cobreix tot l'estat. Cal, realment, tanta gent a TV3? Imaginem que si, va, que calen, i no seré pas jo qui digui que sobren aquests o els altres. El que si dic, com a català, és quin tipus de producte m'ofereixen. Informatius sectaris on el món és divideix en bons i dolents, i Israel és sempre un monstre i els paissos àrabs uns sants? Entrevistes als de sempre fetes pels de sempre comentades pels de sempre? Cap novetat, cap innovació, cap audàcia? On són els temps del Super Tres, dels Tres i l'Astròleg, d'en Quim Maria Puyal i el Tomb per la Vida?

La crisi real de TV3 - i de Catalunya Ràdio, però aquestes són figues d'un altre paner- és haver-se oblidat de les seves arrels i donar-hi entrada al més fàcil, que és la conyeta per la conyeta, l'esport, algún debat sense suc ni bruc i apa, qui dia passa any empeny. És per aquesta inèrcia que TV3 hi és en aquest punt que podria viure tal i com està tota la vida pagant, això si, a preu de caviar unes senzilles sardines de llauna. No és això companys. Els canvis a la nostra televisió nacional passen per uns informatius punyents, imparcials, d'impacte, i per retornar a ser una fàbrica d'idees, de productes, de formats, i de voler ser la televisió d'un país, amb tremp, amb esperit. Si Mònica Terribes creu que ha de renunciar al Barça - que té uns drets molts cars, diguem-ho tot, entre d'altres coses perquè els propietaris són ex- TV3  que s'han fet la barba d'or amb els mateixos- que ho faci, però no podriem carregar-nos primer la F1, on els calerons que paguem tots els catalans i catalanes van a parar a la butxaca del gendre de l'Aznar, el senyor Agag? És tan important la Fòrmula 1? Què li aporta a Catalunya? Més encara, sols sabem fer serials de costumbrisme caducat, quan no de homosexuals vells que tenen botigues on venen patates marca X (publicitat il.legal) a lesbianes joves fatalment enamorades de monges, i així embolica que fa fort, i si n'hi ha una morta, millor? Sols sabem fer coses d'un sostre tan baix, que no hi ha cosa més patètica que voler provocar i acabar sent avorrit i pesant?

Sí que hi ha un problema de retallades a TV3, però no és el que ens diuen. Les retallades més preocupants són les de les idees. I aquestes ja fa temps que hi són. Per una pura questió nacional, convindría solventar-ho el més aviat possible. Comprendràn que ara m'estic adreçant al Govern del nostre país, naturalment.

dissabte, 26 de novembre de 2011

Moderació de comentaris

Compatriotes,

Com sigui que un, modestament, no hi té gaire temps per a perdre amb trolls, amargats, botiflers i gentola, he decidit moderar els comentaris. No és pas cosa, ja comprendreu, de tenir que aguantar a segons quin personal que dedica la seva vida - quina misèria! - a perseguir a un servidor, potser perquè els conec i sé qui són i el que són.

Sigui dit a benefici d'inventari, i perquè un blog no és una paret on rebre vomitades. Sento els perjudicis que això pugui ocasionar a les persones que voldrien aportar el seu punt de vista, però a aquestes els encoratjo a que facin el seu propi blog o que compartim opinions mitjançant d'altres mitjans.

Salut i Pàtria!

dijous, 24 de novembre de 2011

Per una nova Renaixença


Aquesta és una imatge antiga d'un dels símbols més preuats de la nostra pàtria, El Pi de les Tres Branques. Dissortadament, el seu estat actual resta molt lluny de la que hi ha en aquest article. Maltractat pels vils, abandonat a la seva sort, resta com un símbol d'allò que va poder ser i no quallà en el seu moment. Mai com ara aquest pi desballestat, orfe, solitari però encara amb la voluntat d'enlairar-se cap al cel, ha simbolitzar millor Catalunya.

El nostre país jeu agenollat econòmicament, políticament, culturalment, espiritualment. Ens acontentem amb les engrunes que cauen de la taula d'aquells qui ens roben hisenda i honor. Hem fet de la covardia virtut, anomenant-la pietosament "prudència". Els nostres herois és remouen dins de les seves tombes, bo i pensant per què donaren llurs vides. Ens hem rendit abans de començar la batalla i ara sols sabem posar cara de circumstàncies i dir que com que som així, no hi ha res a fer.

Aquesta és una situació, per a qualsevol persona que servi dins seu una espurna d'amor per Catalunya, és intolerable. És, i potser a alguns els sonara a xinés, una qüestió d'honor. D'honor nacional, si, però també d'honor personal. Amb quina cara hem d'ensenyar-lis res als nostres fills si no sabem ser persones de coratge? Amb quina cara hem de mirar-nos els uns als altres, quan el pacte del silenci s'ha demostrat que és pacte de covardia? Tant poca cosa som, tant ens ha endormiscat la droga del tripartit, tanta és la nostra mandra i la nostra immoralitat?

Jo us dic que cal una nova Renaixença, entesa en el sentit de recuperar valors com Pàtria, Honor, Lleialtat, Sacrifici, Esforç, Generositat, Treball. Ja n'hi prou de consignes comunistes de bicicleta que ens difuminen les realitats de la vida, bo i dient-nos que hem de ser sostenibles, ecològics, solidaris, políticament correctes. L'autèntica revolució comença per la de les paraules i jo vull sublevar-me contra la correcció política, i dir que mai aquesta pretesa sostenibilitat tindrà la fondària moral àdhuc humana que la paraula i el concepte de l'Honor, que mai la solidaritat arribarà als extrems il.limitats del patriotisme generós que és capaç de donar fins i tot la vida pel seu país.

Ens deixat robar tantes coses que, fins i tot, ens han robat els mots. Cal recuperar-los, cal renéixer de nou, cal reivindicar arreu qui som, què som i sense donar explicacions de mal pagador. Som el que som i n'estem orgullosos de ser-ho. Som catalans i Catalunya és la nostra fita. Aquesta és la crisi més gran de totes les que vivim, i segurament les altres provenen d'aquesta. Quan un perd l'ànima, deia Goethe, acostuma a perdre tota la resta de coses. Per això no hem de permetre que ens venguin més del que ja ens han venut. Renaixença de Catalunya, renaixença de valors, d'ètica, de comportament individual, col.lectiu. Que la senyera no tingui vergonya de veuren's quan oneja al vent, que ens miri orgullosa, que sàpiga que lluitem per un esdevenidor millor pel nostre poble, pels nostres fills, per aquesta terra que és nostre, que vol surar i no la deixen les cadenes, que vol respirar i l'ofeguen. A voltes, sento dir-ho, els primers en fer-ho són compatriotes nostres.

A la revolta de les consciències, a la revolta de les idees, a aquesta nova Renaixença sense la qual mai serem lliures!

diumenge, 20 de novembre de 2011

Ara toca Catalunya


Llegeixo, escolto, em diuen molts amics, companys, compatriotes, que ves quins resultats, que ens haurem d'exiliar, que tenim un país de fireta. D'altres, és demanen que hem de fer, què toca fer, quin és ara l'objectiu. També hi ha el saberut de sempre que diu, amb la seguretat d'aquell rei que no era ni ase ni savi, que ell ja ho havia previst i que, ves, fet i fet no tenim arreglo. I tornem a la mateixa roda de molí, alguns s'adrecen a un servidor i em demanen esporuguits que toca fer ara.

Normalment, els hi diria que no sóc pas ningú per a contestar aquesta mena de preguntes, i que amb els meus minsos coneixements amb prou feines sé que haig de fer jo mateix. Però en aquests moments històrics que viu la nostra pàtria, em veig obligat a contestar amb tota la contundència de la que sóc capaç. Per això, quan em demanen què toca, jo dic que ara toca Catalunya. Si, ara toca Catalunya, ara toca treballar per Catalunya, ara toca servir a Catalunya, ara toca unir-nos tots al voltant de Catalunya, ara toca honorar a tots aquells que van deixar llurs vides al servei de Catalunya.

Estem desanimats, em contesten. Anem mancats d'esma, refiblen. Jo torno a ser contundent, perquè hi han ocasions en que la força de l'argument ha de ser d'aquelles que no hi tenen retop possible, i els dic que el President Macià no va anar mancat d'esma mai. Estava desanimat aquell gran patriota que fou Carrasco i Formiguera quan s'enfrontà a l'escamot que l'assassinà vilment? Va dir el President Companys, descalç per morir trepitjant terra catalana, que sentia desànim? Algú s'imagina al President Barrera sense tremp, sense vitalitat, sense ganes de defensar a la seva estimada pàtria?

És el moment de recordar als nostres herois, a la nostra gent, a persones com el Doctor Trueta, al Mestre Pau Casals. Ells mai defalliren, ells mai varen rendir-se, ells sempre van tenir clar que tocava Catalunya, en qualsevol moment. "I am a catalan", digué el gran Casals davant de l'Assamblea General de les Nacions Unides. Desenganyat? No! Patriota sempre, català fins el moll, treballant per Catalunya.

No hi ha lloc per desmenjats ni per poca-penes. Ara és l'hora de deixar de banda personalismes, rancúnies, misèries personals, ara és l'hora de forjar la unitat independentista que ens cal per encarar l'esdevenidor, i de fer-ho amb el mateix coratge que aquells que ens precediren. No s'hi valen desànims, perquè no m'imagino a cap patriota desanimat. La paraula desanimat no existeix en el diccionari dels qui estimem la nostra Catalunya, una Catalunya lliure, democràtica, plural, forta en les seves arrels i enlairada cap el seu futur.

Efectivament, compatriotes, ara toca Catalunya.

dijous, 17 de novembre de 2011

Votar en contra de la malaltia


Sir Winston Churchill va dir, sorneguerament, que creure que hom pot guarir-se d'una malaltia era tenir un cinquanta per cent de possibilitats de sortir-se'n de la mateixa. A Catalunya, i especialment als independentistes, ens cal urgentment pensar que podem desempallegar-nos d'aquesta infermetat que patim anomenada Espanya. Dit això, encara ens és més urgent vacunar-nos contra un càncer que ens desfà d'una manera lenta, implacable, i que no és pas altre que la manca d'unitat i les venjances miserables, rovellades, de baix sostre i pitjor explicar.

Diguem-ho clar, jo votaré aquest diumenge la coalició independentista, l'única, que és presenta a aquestes eleccions. No n'hi ha cap més. Ni CiU és independentista, malgrat hi hagin molts dels seus membres que ho siguin, ni socialistes o peperos ho són. Per què els voto? Tot i que parlar d'aquestes coses em recorden aquells programes de "Barri Sèsam" on ens explicaven conceptes senzills com "dins" o "fora", siguem didàctics i anem al tema.

Si no votem, els altres votaran. Així de clar. Sempre podrem dir que els independentistes no hi tenim res a dir a Madrid, que no són eleccions catalanes, que això no va amb nosaltres, i tota la corrua de bajanades que s'acostumen a dir quan un no té res per explicar, però el cert és que si que hi tenim molt a dir. El President Companys va veure clar que tenia que anar-hi, i fou diputat a Corts i, ves quines coses, Ministre de Marina, que ja m'explicaràs. És fàcil d'entendre que si haig de triar entre consells que no van enlloc i l'exemple del nostre President Màrtir, no tingui el més petit dubte.

Però continuem. Per què hi hem d'anar? Ui, doncs per moltes coses. A tocar els pebrots, per exemple, com ells ens els toquen aquí, a casa nostre, i a parlar en català i que no ens deixin, i a fer soroll, i a visibilitzar que som aquí, que no ens quedem quiets, que si ells hi venen tots cofois a casa nostra fent-se els tifes i gallejant de valent, nosaltres també podem anar-hi allà a amargar-los el "cocidito madrileño" i a fer-lis sortir els colors als que s'autoproclamen "Minoria catalana". No va ser el mateix López Tena qui digué que aniria a "rebentar Espanya des de dins"?

I per què votar a Esquerra, que ha fet dos Tripartits? Home, perquè sempre serà millor que votar CIU, que ha fet governs del PP amb l'Aznar, oi? Però aquí cal dir una cosa, i és que l'Esquerra d'ara no és la de llavors, i que en Junqueres no és en Puigcercós ni en Bosch en Vendrell. I perquè Esquerra s'ha obert, i a la candidatura hi donen suport persones com en Joan Carretero, que deu ser el compatriota a qui menys l'importen els càrrecs de tot el país, o gent com en Lluís Llach o en Gerard Quintana o el Doctor Broggi. Aquest darrer i en Carretero són metges, i en saben, de malalties. I saben que l'odi, la rancúnia, l'enveja o els personalismes són els virus que esdevenen més antipatriòtics. I en aquesta campanya s'han vist massa, d'aquests. Massa sovint hem convertit el debat polític en un debat tavernari. Hi han odis que Catalunya no és pot permetre, hi han divisions que Catalunya no pot perdonar, hi han diferències que Catalunya no és mereix.

Així doncs, malalt com estic, car tinc un herpes a la clepsa que m'afecta el nervi trigemin i carda un mal que Déu n'hi do, us puc ben dir que aquesta malaltia no és res al costat de la que ens separa als catalans que volem la independència. Una malaltia que sols la guarirà el sentit comú, la generositat i el patriotisme. Una vacuna d'unitat d'esperit, de sentit comú i d'amor per aquesta terra que ha patit tant, i que no pot aguantar més veure com els seus fills s'escridasen al bell mig del carrer.

Perquè vull una Catalunya lliure, democràtica, justa, perquè vull un independentisme unit, fort, potent, perquè crec que podem fer-ho entre tots i totes, malgrat l'herpes dels pebrots, aquest diumenge hi aniré a votar. Les medicines no són bones ni dolentes. Guareixen o no. I aquesta guareix. Coi, si fins i tot n'hi han dos doctors que l'avalen!

diumenge, 13 de novembre de 2011

El vot del senyor Sistachs



El senyor Sistachs és un català com qualsevol català. D'edat mitjana, s'ha passat la vida treballant. De fet, considera que treballar és un valor en si mateix. El senyor Sistachs té dona, i fills, i ara espera un net. Té un piset - modest - que li ha costat Déu i ajuda pagar, un utilitari, no deu diners perquè no li agrada estirar més el braç que la mànega, i sempre ha fet les vacances d'estiu al poble de la seva dona. El senyor Sistachs va començar a treballar de molt jove i, amb els anys, va crear el seu petit negoci. Mai li han protestat una lletra, sempre ha pagat amb puntualitat suïssa i el primer en apujar la persiana de la seva empresa i el darrer en marxar-se ha estat ell. El senyor Sistachs s'ha deixat la vida per donar-lis estudis als seus fills, per ser un home fidel a la seva paraula, per respectar les coses de sempre.

El senyor Sistachs és una persona catalanista, del Barça, moderada, seriosa, un català, vaja, d'aquells de tortell els diumenges i de portar la dona a Montserrat, doncs és sabut que el català no és ben casat si no porta etc...

Al senyor Sistachs no li ha interessat mai la política. Ell, amb la feina ja en tenia prou. Defensa el català, clar, però és que ho considera tan normal, això de parlar en català, que no entén que sigui  d'una altra manera. El senyor Sistachs ha aguantat tota la seva vida els acudits insultants vers Catalunya que algun poca-solta li ha etzibat quan ha hagut d'anar a Madrid, sempre per feina. El senyor Sistachs és d'aquells que, a la que creua els llindars del Principat, tot ho demana si us plau i amb diminutius, com si li fes vergonya fer-ho, com devien fer-ho els jueus de Varsòvia als seus guardians. El senyor Sistachs és persona d'ordre i caixa, de llevar-se a les sis del matí i de llegir les esqueles de La Vanguardia. Sempre ha votat CIU, més que res pel President Pujol segons diu.

Però ara, al senyor Sistachs el món se li ha caigut damunt. Ha de plegar, perquè no pot aguantar la crisi. Els fills i els nets han tornat a casa seva, perquè s'han quedat a l'atur. Ha hagut de despatxar obrers que portaven amb ell tota la vida, que l'han demandat, naturalment, per poca vergonya i per ser patró, que amb això ja n'hi ha prou. El senyor Sistachs veu com els polítics roben i malbaraten, i l'home està anorreat. Ara toca votar, li diuen. Uns li fan por amb la dreta, altres amb les retallades. I el senyor Sistachs, tan poc inflamable, tan tranquil, tan bona gent, s'ha emprenyat. Ha llençat el barret al foc i diu que votarà independentista, que ja n'hi ha prou, que sols ens ho faríem millor, que Catalunya rescata cada dia a Espanya i ningú diu res, que els polítics d'aquí sols saben fer-li la gara-gara als d'allà. El senyor Sistachs, sempre tan moderat, diu que la independència no li fa més por que continuar com està, perquè ja li ho han robat tot.

Heus ací el resultat d'anys i anys de contemporitzar amb aquells que no volen escoltar-nos. Han aconseguit que el senyor Sistachs digui que abans independència que les velles polítiques de sempre. I és que el senyor Sistachs és un patriota. No ho sabia, perquè és passava el dia treballant per pagar-li la festa als altres i no tenia temps per a reflexionar. Però ara, sense el seu petit negoci, escurat, i amb temps, ho ha vist clar.

De Sistachs n'hi han a dojo a Catalunya. Caldria que els polítics independentistes hi comptessin  amb ells. Ho estan esperant.

divendres, 11 de novembre de 2011

Votar o abstenir-se


Els independentistes tenim, penso, un tret autodestructiu que ens fa anar els uns en contra dels altres. Evidentment, no tots ni sempre, però existeix. Heus ací que, enfront de les eleccions espanyoles, hi ha una part dels que hi creuen en la llibertat de Catalunya que s'han organitzat i han fet una candidatura d'unitat. Esquerra, Reagrupament i la Plataforma Cívica SI intentaran deturar l'onada espanyolista que ja és preveu que anorrearà a casa nostra aquest 20 de novembre.

Segurament no és la millor candidatura possible, segurament s'hauria pogut fer d'una altra manera, segurament s'han comès alguns errors però, compatriotes, és l'única que hi ha. I si és així, tot independentista ha de votar-la, ni que sigui per vot útil. Les campanyes de "voteu estelades", o "no voto a aquests, perquè no són els meus" són rebequeries que no fan ni pàtria ni independentisteme ,crec jo.

Escoltar al meu estimat Emili Valdero dir que és amic de l'Oriol Junqueres de fa més de vint anys, però que no votarà aquesta opció i que senzillament no votarà res, fa mal al cor i demostra que el pitjor enemic que tenim som nosaltres mateixos. Jo mateix tenia dubtes, però la reflexió d'una bona amiga em va fer decidir, i és per això que hi dono el meu suport a la que entenc que és la papereta que representa el que tots volem per Catalunya.

No sóc polític i, per tant, és possible que no hi sàpiga veure els fils d'aquest teler de Penèlope que és la política entre formacions nacionals, que ara és fa i demà és desfà. Sóc, senzillament, un català que aspira a ser lliure en un país lliure i en una societat lliure. No tinc altres fites, com la majoria de vosaltres, que no voleu càrrecs ni menjadores. Tan difícil és, doncs, anar-hi tots a una? Tan difícil és entendre que, amb una major empenta de l'independentisme, alguns que ara no hi són en aquesta línia s'hi veurien abocats a abrandar-se més, i parlo de CDC? Tan difícil és que quan parlem de Catalunya i de les nostres llibertats nacionals s'ha de fer el que cal, i no el que voldríem?

Deixem-nos d'utopíes. Deixem-nos de criaturades. Els altres no estan pas, per aquestes foteses. El meu escrit d'avui vol ser una crida a tota la gent que serva l'estelada dins seu a votar, abans que res. A votar, perquè tota quanta elecció afecti a Catalunya és una elecció on hem de dir la nostra. No s'hi val a dir "Bah, són les espanyoles" i quedar-se tan ample. Si Catalunya fos un estat lliure diríem "Bah, són les europees"?

Cal ser seriosos i votar. I si hem de fer-ho, votar a la candidatura que representa, com a mínim, dos formacions independentistes com són Esquerra i Reagrupament, a  més de la gent que els hi donem suport. Cal deixar-se d'hòsties, si m'ho permeteu. Cal deixar aquella actitud de pati infantil de "Jo amb tu no hi jugo". Som prou grandets com per a saber que aquí no és tracta de jugar-s'hi una baldufa o un cromo, aquí ens hi juguem el nostre futur.

I pels que diuen que no cal anar-hi a Madrid, sols recordar-lis que el President Companys si que hi va anar-hi, i les seves paraules resten escrites al Diario de Sesiones de les Cortes. No és un mal exemple, penso.

dimarts, 8 de novembre de 2011

Els catalans i les conclusions



El meu amic Joaquim Dorca em va dir un dia "Els catalans tendim sempre a extreure conclusions amb massa rapidesa". Totalment d'acord. Cadascú de nosaltres seu, pensa en el que sigui i ja té una teoria i una conclusió. I així anem vivint, de conclusions que no ens porten més enllà de la xerrameca de cafè i del pur caïnisme.

Això que dic és més palès quan toca campanya. L'actitud de bona part de l'independentisme enfront d'aquestes eleccions a Corts espanyoles és tan infantil, tan poc seriosa, tan poc patriota - si m'ho permeteu - que fa ràbia. No és estrany que al debat d'ahir entre en Rajoy i en Rubalcaba, Catalunya no aparegué ni un sol instant. Ni tan sols per malparlar-ne. Saben que anem desunits, que pesa més que aquest dirigent indepe li tingui mania a l'altre i li faci la guitza que anar a per totes vers la independència nacional, i com que ho saben, no ens foten ni cas. "Si están peleados entre ellos, hombre, ¿que no ves que no se aclaran?". I ens menystenen amb raó.

On és el patriotisme, doncs? On el sentit comú, on la voluntat ferma que ha permès que el nostre poble hagi aguantat tot el que ha hagut d'aguantar? I bé, com que tot plegat em fa mal al cor, no vull ser menys que molts dels nostres dirigents i treure una conclusió del que veig: si la classe política que representa que condueix la cosa de l'independentisme, amb les excepcions que vulgueu, emigrés un any a, diguem-ne, Ulan-Bator, trobo que hi guanyaríem molt.

No som nosaltres, el poble català, qui té que perdre cadires o canongies, són ells. No som nosaltres qui malden per a fer-se la foto, són ells. No som nosaltres qui tenim enveges personals i greuges que ves a saber d'on venen, són ells. Nosaltres sols volem ser lliures, viure en un país democràtic anomenat Catalunya, amb estat propi, on ser català no vulgui dir tenir que demanar perdó a cada pas o passar-te la vida donant explicacions. Nosaltres no volem guanyar eleccions, volem guanyar la llibertat. Per això és molt important que no ens deixem contaminar pels polítics que, com que no tenen coratge per a guanyar la llibertat pel seu poble, és passen la vida traient conclusions; unes conclusions que sempre acaben en el mateix lloc, és a dir, que la resta de partits independentistes són uns tifes i que la raó sols la tenen ells.

A Espanya fa segles que van veure que les conclusions són sobreres, i que el que cal és manar i anar a una, estimar la pàtria i servir-la. Aquí encara hi som a les beceroles. Per això mateix, sou pregades i pregats de no treure cap conclusió que no sigui que per Catalunya, el que calgui.

diumenge, 6 de novembre de 2011

Les campanes toquen a Sometent!



El valent General Moragues feu repicar totes les campanes cridant al Sometent quan la pàtria catalana estava en perill. No oblidem l'origen estrictament nostre d'aquests mena de guàrdia cívica, del seu caràcter de vigilància constant - "som atents" o "sona atent", segons quines fonts consulteu -, bo i que en els seus darrers temps Franco l'instrumentalitzà i perdé tot el seu sentit nacional.

Per què parlar avui d'una vella institució com aquesta? És clar, alguns pensaran que és quelcom desuet, atrotinat, fins i tot amb ferum autoritària. Son aquells que creuen que una Catalunya lliure no hauria de tenir exèrcit, ni serveis d'intel.ligència, ni pertànyer a estructures com la NATO. És a dir, són aquells que volen una Disneyland i no pas un estat modern.

Jo reclamo, certament, aquesta Catalunya-estat amb tots els seus ets i uts. La vull normal com ara Holanda o Dinamarca. No la vull farigolera, xirucaire ni de pa sucat amb oli. Per a ser San Marino, no cal. És per això que avui, més que mai, els campanars toquen a Sometent, i el seu toc convoca a la gent ferma, la gent que pensa en termes d'honor, sacrifici, llibertat i justícia. La gent que ha estat al llarg de la nostra història el pal de paller que ens ha permès arribar fins avui, la gent que sempre escolta repicar la campana, com diu el poeta i canta en Lluís Llach "...per ser-hi tot prest si arriba una gesta".

S'imposa una reflexió profunda dins del món independentista català. Volem anar per la vida sempre amb dossiers sota el braç, amb carpetes cap a Madrid, amb polítics que vagin pentinant el gat? Volem passar-nos tres-cents anys més fent aquesta dansa macabra? O volem un lideratge fort, auster, fonamentat en les necessitats del poble i la nació, capaç de portar-nos al destí que volem? Acceptarem finalment que sense un lideratge únic no anirem mai enlloc? Deixarem de banda personalismes i abraçarem el dolç patriotisme de qui s'entrega a una causa més gran que la seva vida i que la seva condició? Els treballadors treballaran per aquesta idea? I els rics voldran posar a disposició els seus cabdals pel país?

I aquest líder, aquest catalitzador, com serà? Jo us ho diré: inflexible amb les coses del país i negociador amb les coses de la gent; dur com el granit quan s'hagi de defensar Catalunya i de cor generós i gentil amb els patiments de la gent; amb autoritat i serenor, mà ferma i mirada en el futur, però sense deixar l'avui ni la democràcia que és la raó que justifica el lideratge.

Cal un líder així, ens cal, i ha de sorgir, però no pas de dins de la política, no. Hem de fer foc nou, ha de ser algú del poble i que entengui al poble, un patriota, una persona amb visió, amb idees, amb capacitat d'encapçalar un projecte que s'anomena ni més ni menys que Catalunya.

Fa temps que els campanars de casa nostra repiquen i ens criden a Sometent. Acudirà aquesta persona? Albiro l'esperança de que si.

dimecres, 2 de novembre de 2011

Espanya és a Catalunya el que Grecia a la UE



El problema grec porta pel pedregar a tota la zona euro i ha desballestat les previsions que Merkel i Sarkozy havien filat amb no poques dificultats. Malgrat la condonació de la meitat del deute grec i de les injeccions de diners, el govern hel·lènic ha donat un exemple d'irresponsabilitat quasi bé suïcida responent a aquestes mesures prou generoses amb la rebequeria de convocar un referèndum. Això és d'una gravetat que sols s'explica si ho veiem com a conseqüència d'un sistema de valors fonamentat en la cultura del subsidi i de que ja pagaran el compte els altres.

És el mateix que ens passa als catalans amb Espanya. Ens surt molt cara. Tant, que si Catalunya fos un estat lliure ja hauríem sortit de la crisi i creixeríem prou per a generar llocs de treball. Les empreses catalanes creixen en exportacions un 18 per cent, és a dir, exporten cada cop més arreu del món - això ho haurien de saber aquells que diuen que com ens en sortiríem sense el mercat espanyol, quan fa anys que no pinta res - , la capacitat de generar innovadors i riquesa és enorme i sols té el topall d'una burocràcia sovietitzant, hereva dels governs tripartits però també d'exigències absurdes reconegudes pel propi President Pujol, que deia l'altre dilluns que ell volia simplificar l'administració i va trobar-se amb l'oposició de molts sectors.

El fracàs grec por ensorrar Europa i l'euro, a més d'economies febles com l'espanyola; el fracàs espanyol pot ensorrar-nos als catalans per a sempre més. No són pas economies productives, ho són de serveis en uns moments en que turisme i sol ja no venen prou. És més important que mai, doncs, deslliurar-nos d'aquesta baluerna anomenada Espanya, si més no per pur instint de supervivència econòmica. No és pas una qüestió de llengua, d'indentitat, de cultura - que també -, sinó que ara ens hi juguem el futur del país, dels nostres fills, de les nostres jubilacions, del teixit social, àdhuc econòmic, català.

Catalunya no és ni Grècia ni Espanya. Aquí defugim folclorismes barats com el de Zorba el grec ballant el sirtaki o Carmen Sevilla fent el mateix, però per sevillanes. Ho defugim encara que ens diguin eixuts, secs, malajes, però són aquests malajes qui paguen el gasto dels qui en els bars beuen i no treballen, perquè el subsidi agrari i quatre cosetes fetes en negre ja els permeten viure. I viuen bé. Ordinadors gratis pels seus fills a les escoles, autovies fantàstiques que no els costen un cèntim, equipaments de luxe en pobles sense habitants com aquell qui diu. Espanya és així, diuen, i és queden tan amples.

Diuen els experts que, o Europa és desempallega de Grècia, o aquesta acabarà amb Europa. Compte, que a Catalunya por passar-li el mateix amb Espanya. Per això no volen ni sentir parlar de que marxem. Ens volen per pagar-lis la festa. Això si, som uns malajes. Déu n'hi do.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Més que un fill de puta

Ja és pregonament sabut que el senyor Gregorio Peces-Barba ha dit que ves a saber si a Espanya li haguera anat millor sense els catalans i amb els portuguesos. Aquesta "broma", segons ell, té una resposta tan fàcil que no hi ha retop possible, i és que a qui ens hauria anat millor és als catalans. Naturalment, aquest aspecte no l'ha contemplat el senyor Peces-Barba. Ell, que creu ser un gran intel.lectual - que poc demanen els espanyols per a ser-ho! - i parla amb la boca plena de xoriço industrial i mala bava, no va més enllà de Madrid. És normal. Algú digué que la diferència entre un intel.lectual català i un de Madrid, imaginant que el darrer supòsit sigui possible, rau entre que Catalunya limita al nord amb França i Madrid amb Navalcarnero.

Com que el senyor Peces-Barba tenia el dia fi, refiblà el clau en el marc d'un congrés d'advocats, i digué que no era pas el mateix bombardejar Barcelona que Guernika, i recordà que a la Ciutat Comtal calia llençar-hi algunes bombes sovint. Els advocats catalans presents marxaren, l'enrenenou fou enorme, tothom va dir la seva, el senyor Perces-Barba va mig disculpar-se amb la boca petita, la senyora Chacon, tan catalanista ella, tan socialista abnegada, tan fraterna, és limità a dir que tot plegat era una barbaritat ( és ministra de la guerra d'Espanya, ja ho deuen saber), el PSOE encara és l'hora que sancioni al senyor Peces-Barba i aquest encara va rancuniós per haver-se d'haver disculpat amb nosaltres, bo i dient que té uns lligams amb Catalunya extraordinaris, que quan al seu pare el franquisme l'empaità va rebre dels advocats catalans tota mena d'escalf i acolliment, que ell li deu molt a Catalunya...

És la vella cantarella de "Yo quiero mucho a ésta bendita tierra catalana, modelo de laboriosidad". En fi, tot plegat, una vergonya. I heus ací que l'inefable amic Tardà ha dit que el senyor Peces-Barba és "un immens fill de puta". I tothom s'ha enfadat. A Madrid, vull dir. A en Tardà li han dit de tot. Els periodistes socialistes subvencionats, que és una espècie prou curiosa de la qual en parlarem potser amb més calma, i que no sabien què dir amb les solemnials barbaritats del tou senyor Peces-Barba, que és molt tou, el senyor Peces-Barba, però que molt tou, van veure de cop el cel obert. "Li ha dit fill de puta!". Ja està, ni portuguesos, ni bombardejos, ni Guernika. A pel Tardà, que és català i, a més, indepe.

Personalment, penso que quan un és tan tou, però tan tou, tan fluixet de cos i d'esperit, tan delicat de mans i de mirades - ai senyor, com mira el senyor Peces-Barba, i quins sospirs! - dir-li fill de puta és equivocat, company Tardà. Aquest senyor és més que això. Aquest senyor, el senyor tou, vull dir, el que quan seu creua les cames exquisidament, amb un posat una mica excessiu, és algú que va més enllà de la condició de fill de puta, fins i tot de gran fill de puta, de fill de la grandíssima puta. Aquest home és un malalt. Un malalt d'un odi que, d'ignorant que és, el senyor Peces-Barba, ni sap que el pateix. Ell creu que fer broma de la primera ciutat d'Europa que fou bombardejada com assaig dels que serien els bombardejos de Londres per part dels nazis, és broma; els avions italians que metrallaven als nens en hores de sortida dels col.legis al Passeig de Sant Joan - ma mare ho va viure i veure - és broma. Guernika és important, i no dic que no, perquè ho és, Barcelona no. És broma pel tovet, pel suau, pel delicat senyor Peces-Barba.

Ja pots amagar-te, ja, que se t'ha vist el llautó!


S'ha de ser més que un fill de puta per fer bromes vers tot plegat. S'ha de ser més que tou, delicat, suau, pell fina, veueta de missa d'onze. Deixo a llur criteri l'adjectiu que mereix tot aquest menyspreu vers la nostra terra i, el que és pitjor, vers els nostres morts, víctimes de la barbàrie franquista.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Socialisme i anticatalanisme



Si algú podia tenir algun dubte raonable, aquest s'ha esvaït: els socialistes catalans votaran en contra del català al Parlament Europeu. Aquestes coses no són pas d'ara. És lògic, fins i tot, que uns parlamentaris socialistes que són catalans hagin de callar i fer el que li diuen els seus amos del PSOE, que ni en saben ni volen tenir cap mena de consideració cap el nostre idioma. Ja coneixem el pa que s'hi dóna a Can Ferraz i, de retruc, també coneixem el que hi ha a Can Nicaragua.

El fet és doblement colpidor per aquells que encara creuen que dins del PSC hi han catalanistes. No ens enganyem, Allà no han existit mai com a sector, com a lobby, com a pes específic. Mai. Això no vol dir que no pugui haver-hi catalanistes, però aquests acaben callant o marxant del partit, com va fer un servidor.

Qui li ho havia de dir a Raimon Obiols, cap visible del sector - ja hi som una altra vegada - catalanista, que s'hauria de veure en aquest tràngol! No crec, tot i això, que ningú plegui, ni ell ni els seus col.laboradors més propers com ara na Maria Badia, eurodiputada i ex secretària personal de l'Obiols. No crec que l'Anna Terrón, la persona que representa que sap més d'Europa als rengles socialistes catalans, deixi el partit que tants anys de bons sous li ha donat com a càrrec públic. En veurem poques, de dimissions, tot i que n'hi ha per dimitir en bloc.


I és que, ho vulguin admetre o no, el socialisme català té les mans lligades; bé, i a alguns ja els hi sembla correcte, diguem-ho tot. Qualsevol mena d'ideologia, qualsevol voluntat de pensament lliure, qualsevol intent de pensar el que sigui ha estat i està avocat al fracàs dins d'una formació que ha esdevingut quasi bé estalinista. Ningú pot dir o fer res que vagi en contra de l'aparell. Ningú pot sortir-se del guió de bons i dolents, de la dreta és molt dolenta i l'esquerra és fantàstica. És un maniqueisme tan tronat i tan baix de sostre intel.lectual que sols pot ser acceptat amb una enorme dosi de cinisme o de desconeixement. Ambdues coses em semblen igualment espaordidores.

Com podran donar-nos cap mena de lliçons als independentistes, molts d'ells ex PSC com és el meu cas, aquests que s'hi miren molt a l'hora de fer el que cal i no pas el que li diu el PSOE? Amb quina cara ens diuen que fem el joc a la dreta, quan ells són els primers en anar a pidolar càrrecs i canongies? I no parlo per parlar. Heus ací el cas del Toni Bolaño, ex cap de premsa de Pepe Àlvarez a la UGT catalana, ex cap de premsa d'en Borrell, quan aquest representava l'ala esquerra socialista, es cap de premsa del President Montilla... i ara assessor de la CEOE, concretament del senyor Rossell. Entenguem-nos, no és que em sembli malament, és que si ets assessor de la patronal no pots anar per la vida repartint carnets d'obrerisme, no sé si m'entenen. De la mateixa manera, no pots omplir-te la boca parlant de Catalunya si votes en contra del català. És tan evident que sembla mentida que encara s'hagi de fer constar.

Malament pinten les coses pels del PSC en aquestes eleccions on, com qui no vol la cosa, poden passar a ser la tercera força política a Catalunya darrera de CiU i PP. Fins aquí han arribat i fins aquí ens hi han portat. És el drama de voler mantenir dues ànimes, com diuen pietosament aquells que volen amagar el fet de que al partit socialista sols n'hi ha una: la d'Espanya. I la de la cartera, naturalment.

Francament, per acabar el viatge d'aquesta forma, no calien tantes maletes.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

El doctor Broggi és massa jove

Efectivament. Si admetem que el jovent gaudeix de la condició quasi bé enutjosa de tenir en exclusivitat la força, la vitalitat, l'empenta, el doctor Moisès Broggi és rotundament jove, insolentment jove, audaçment jove; hom pot pensar que, fet i fet, és massa jove. Perquè als cent-tres anys de vida acceptar el repte de presentar-se a unes eleccions per convicció política, àdhuc cívica, és un gest de jove que salta el parapet i s'enfronta al foc enemic amb un somriure als llavis.

No és pas cap cosa que hagi sorprès a qui conegui la trajectòria d'aquest home savi, prudent i tenaç. Tots l'admirem per la seva manera de ser i de fer en uns temps on paraules com fidelitat, honor o sentit del deure sonen com una cosa del passat. M'agrada pensar que, quan esmenten que als catalans ens fa falta un cert sentit èpic, sempre podem parlar de persones com Broggi. Ell, i les persones com ell, són les que ens fan creure que hi han causes que mai han de donar-se per perdudes i que l'esperança no és cosa d'edat, sinó d'estat interior. Efectivament, una persona amb els seus anys, encara serva la voluntat de servir al seu país amb determinació i sense voler res més que això. M'agradaria poder dir el mateix de tota la gent de menys de cinquanta anys que fa política a Catalunya.

On són, doncs, les fronteres dels anys? On és dipositada la rauxa, on el seny, on els valors, on els punts de referència? És evident que no els trobarem en lemes de campanya buits o, pitjor encara, retòrics. Tampoc els escoltarem en llavis dels professionals de la política, més preocupats per la seva cadira que pel país que pretenen servir. No, és en la llum que ens ofereixen catalans com Broggi on cal anar a prendre nota, a veure com un pot ser fidel a una terra i a una certa idea sempre, sense cap mena de complexes, amb paciència de picapedrer.

Quan penso en el doctor Trueta, un altre català que salvà tantes vides aquí i al Regne Unit, que mai defugí res i fou admirat per la seva honradesa total, no sé perquè, però em ve al cap la figura del també metge Moisès Broggi. Metges de cossos i d'ànimes, humanistes de la vida, de persones i de pobles, intel·lectes que serveixen amb el seu brollador d'idees a Catalunya i a la humanitat.

Efectivament, bo i veient aquest home, queda molt clar que Broggi és massa jove. Insultantment jove. Gloriosament jove. I nosaltres tenim l'honor, modestament, de retre-li un homenatge que s'ha guanyat a pols.

És un privilegi ser compatriota vostre, estimat doctor Broggi.

dijous, 20 d’octubre de 2011

Negre, homosexual o català

Aquesta pregunta. així, tal com raja, l'han fet a Tele 5 a un concursant, bo i demanant-li que triés d'aquestes tres opcions quina fora la més plausible en cas de tenir un fill. D'entrada, m'ha vingut al cap aquella cançó de la guerra de Cuba que deia "Gracias a Dios que soy negro y que no soy catalán". Hores d'ara, encara la mateixa història.

Hom pot pensar que haurien dit els informatius de Tele 5 - cadena que ja va mostrar-se obertament en contra del nostre idioma - si a TV3 passés quelcom de semblant, però canviant català per espanyol. Racistes, dirien. I tindrien raó. El problema que pateix Catalunya - el poble català - és de racisme, sense pal·liatius. L'anticatalanisme, que ha estat estudiat abastament, no és un fenomen ni nou ni d'ara, Té arrels molt profundes i és fonamenta, bàsicament, en els mateixos prejudicis que l'antisemitisme. Les acusacions són calcades: els catalans som rics, fenicis, astuts, gasius, ho controlem tot, ho volem tot, escanyem als espanyols que són pobres, no som solidaris amb ells, en definitiva, som un corpúscul estrany dins del cos sa i esplèndid que és Espanya. Això mateix deia Hitler dels jueus, amb les conseqüències que tots coneixem.

El genocidi cultural, econòmic, fins i tot físic, a voltes, ha estat un línia constant al llarg dels temps per part d'Espanya. Han reescrit la seva història esborrant la nostra. Som una cosa molesta que s'ha de foragitar, com afirmava Jiménez Losantos fa pocs dies. "A ver si se van", cridava. El fet, però, és que ni ens deixen marxar ni els interessa, i més ara, que les vaques són magres i les mamelles catalanes sempre són prestes a ser munyides per emplenar les nòmines dels buròcrates de l'estat.

Sigui com sigui, la banalitat de l'estúpid que ha escrit aquesta pregunta, per tornar el tema, és la mateixa banalitat del mal que comportà els camps d'extermini nazis. El mal sempre va vestit de gris i té aparença de persona normal. Qui pot escriure això pot signar la deportació de milers de persones cap a una mort segura. Els noms fan les coses i, quan arribem a aquests extrems, ja és massa tard.
El que ha passat és més greu del que sembla. En un moment en que l'independentisme va guanyant cada dia més adeptes, hi han persones que reforcen el seu anticatalanisme arribant a uns límits força perillosos. Ho són perquè, a més de feixistes, són dissimulats sota una transversalitat total. Que Catalunya roba a Espanya ho pot dir igualment un espanyol de dretes que d'esquerres. La visió del català/jueu com a enemic és compartida; no deixa de ser força curiós que el nacionalisme català - i consti que jo sóc independentista, però no nacionalista - sigui vexat i titllat de tot menys de bonic i, en canvi, el nacionalisme espanyol no existeixi! No hi ha cap polític que digui que és nacionalista espanyol, cap ciutadà en cap enquesta. És un nacionalisme present, total, colpidor i perfectament detectable, però negat. Negat continuament, perquè acceptar-ho seria igual a acceptar que el nacionalisme pot ser bo. Sols quan uns son dolents i els altres no, és quan apareix el fantasma d'Auschwitz. Els nazis també neguen l'Holocaust, la terrible Shoah que penjarà del coll d'aquestes bèsties per sempre més.

Però de tot això no crec que se'n parli gaire en campanya electoral. Ens diran que si ve la dreta, que si els socialistes van ser els primers el defensar el Corredor Mediterrani o la Llei de Gravitació Universal, i que venen mal dades. Però el cert és que el mal que fermenta sota el drama que viu el nostre poble, no sortirà a la llum. No interessa. no toca.

Aquest és el problema de la política i dels polítics a dia d'avui. Parlen del que volen i no del que cal. Perquè l'anticatalanisme si que hauria de ser una prioritat a tractar. Negre, homosexual o català. El mal ensenya obertament la seva boca podrida, públicament. I no passa res.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Jo acuso

Si m'he permès parafrasejar la frase que Emile Zola digué en ocasió del cas Dreyfuss, és perquè m'agradaria poder tenir la seva veu potent i la seva força moral per a poder dir alt i clar que jo acuso d'hipocresía i de caïnisme al món polític català. I ho faig en defensa d'algú, certament, d'una persona íntegre, d'un home que no albira cap mena de sentiment que no siguin l'amor pel seu país i la seva bonhomia generosa i fantàstica. Parlo d'en Quim Torra qui, sense voler-ho, ha estat l'epicentre d'aquestes polèmiques de casinet de poble que tant agraden per aquests rodals.

En Quim va dir, i s'ha de fer constància que aquest és un sentiment força escampat a Catalunya, que tothom havia de lluitar per tal que el PP no obtingués cap escó per Girona. O senador, digues-li barret, digues-li sombrero.

Això, naturalment, ha esvalotat el galliner entre els Tartufs de torn, però en Quim té una fibra moral prou alta com perquè l'esquitxin segons quins fangs. Haig de dir, perquè intento ser honest, que sóc amic d'ell, i he publicat un llibre a la seva editorial, i si Déu vol, encara en publicarem més perquè parlem d'un humanista, d'un idealista, d'un home que sap més d'en Xammar que el mateix Xammar. On tanta gent practica la tècnica de l'oblit, en Torra recorda. Amb aquest posat d'ingenuitat, de professor despistat d'alguna matèria com ara llatí o grec clàssic, persones com en Joaquim Torra són extremadament perilloses.

Ho he dit moltes vegades, la gent de diàleg, tranquil.la, amb cultura i conviccions de pedra picada són molt més útils per la creació d'una Catalunya lliure que els cridaners i baladrers de soflames. Això ho sap molta gent, i per això disparen amb bala les seves invectives. El pacífic Torra, és un dir, fa que la ceba cogui més als ulls de segons quins amb un sol article que d'altres amb escó, cotxe oficial, secretària i tractament de nosequè.

Però ara que m'adono, penso que aquestes ratlles són sobreres. La gent com en Quim no té cap necessitat de ser defensada per ningú. A ells els defensen els seus actes, les seves paraules, la seva trajectòria.

Crec que esdevindrà tot un consol arribar a vell i dir-li a la jovenalla que vulgui escoltar-ho "Jo sóc amic d'en Quim Torra". Perquè és un honor.

dijous, 13 d’octubre de 2011

Responsabilitats públiques

Quan s'arriba als extrems als que s'ha arribat a Catalunya, amb un govern sortint que deixa la caixa buida i un deute brutal, una administració sobredimensionada, un electorat fart de la política i dels polítics i, en definitiva, un país anorreat, vol dir que alguna cosa han fet malament. O dues, ves a saber. Naturalment, aquest comentari és una ironia amarga per a referir-me a la pèssima gestió del Tripartit, per anomenar-la pietosament d'alguna manera.

Mentre la nació viu al llindar d'un desastre sense parió, econòmicament i patriòticament, els responsables s'esmunyen de tot i passen a col.locar-se a d'altres càrrecs pagats amb l'erari públic, sense cap mena de vergonya i sense baixar el cap; al contrari, és mostren més orgullosos que mai, defensen allò que és indefensable i diuen, en el millor dels casos, que si l'han vessada ja ho han pagat a les urnes.

No n'hi ha prou. No és just. M'hi nego. Si un metge comet una negligència mèdica que li costa la vida al malalt, és processat. Si un conductor comet una imprudència temerària que causa víctimes mortals, és processat. Doncs bé, atès això, als gestors dels nostres diners que, per imprudència, per malbaratar l'hisenda pública, per endollar amics o amigues, per pagar canongies, per fer servir, en definitiva, el càrrec pels seus interessos, ens han deixat en calces, s'hauria de crear una llei ad hoc que permetés jutjar-los i engarjolar-los. Sense embuts. Hi tenen una responsabilitat civil, els agradi o no. És un tema que no esdevé pas nou. A d'altres països engarjolen banquers i polítics, els porten davant dels tribunals de justícia, els demanen explicacions. I no passa res. Bé, si passa. Passa que allò són democràcies avançades.

A casa nostra és evident que la justícia, polititzada pels interessos bastards dels mateixos partits, no és prou independent per a fer un encàrrec d'aquesta alçària. Si és cert, però, que hi han jutges que tenen valor per a fer la passa i membres del cos legislatiu que poden i deuen recolzar propostes en aquest sentit. El poble vol justícia, i no veure com tot un President com ara en Montilla ja pot jeure tranquil la resta de la seva vida sense fer res, cobrant una pensió d'upa i una jubilació que fa dir-se sí senyor, passant la mateixa a la seva vídua, Déu no ho vulgui, en un vuitanta per cent. Si us plau. Hi han vídues a Catalunya que cobren tres-cents euros mensuals de pensió, i encara han de donar de menjar al seu fill o la família del seu fill que està a l'atur. Mentre, el senyor Montilla viu molt bé. Som iguals o no som iguals? Hi han ciutadans de primera i de segona o no? Cal establir unes noves bases d'ètica pública o no cal?

És evident que si, i que si al gestor particular que ens ha portat a la ruïna per enriquir-se ell o per ser un maldestre podem portar-lo als tribunals, què no hem de fer amb els gestors públics?

Cal demanar responsabilitats públiques, polítiques, si, però també judicials.


Potser així començaríem a avançar cap a alguna banda en el sentit positiu del terme.