Socialisme i anticatalanisme

Si algú podia tenir algun dubte raonable, aquest s'ha esvaït: els socialistes catalans votaran en contra del català al Parlament Europeu. Aquestes coses no són pas d'ara. És lògic, fins i tot, que uns parlamentaris socialistes que són catalans hagin de callar i fer el que li diuen els seus amos del PSOE, que ni en saben ni volen tenir cap mena de consideració cap el nostre idioma. Ja coneixem el pa que s'hi dóna a Can Ferraz i, de retruc, també coneixem el que hi ha a Can Nicaragua.

El fet és doblement colpidor per aquells que encara creuen que dins del PSC hi han catalanistes. No ens enganyem, Allà no han existit mai com a sector, com a lobby, com a pes específic. Mai. Això no vol dir que no pugui haver-hi catalanistes, però aquests acaben callant o marxant del partit, com va fer un servidor.

Qui li ho havia de dir a Raimon Obiols, cap visible del sector - ja hi som una altra vegada - catalanista, que s'hauria de veure en aquest tràngol! No crec, tot i això, que ningú plegui, ni ell ni els seus col.laboradors més propers com ara na Maria Badia, eurodiputada i ex secretària personal de l'Obiols. No crec que l'Anna Terrón, la persona que representa que sap més d'Europa als rengles socialistes catalans, deixi el partit que tants anys de bons sous li ha donat com a càrrec públic. En veurem poques, de dimissions, tot i que n'hi ha per dimitir en bloc.


I és que, ho vulguin admetre o no, el socialisme català té les mans lligades; bé, i a alguns ja els hi sembla correcte, diguem-ho tot. Qualsevol mena d'ideologia, qualsevol voluntat de pensament lliure, qualsevol intent de pensar el que sigui ha estat i està avocat al fracàs dins d'una formació que ha esdevingut quasi bé estalinista. Ningú pot dir o fer res que vagi en contra de l'aparell. Ningú pot sortir-se del guió de bons i dolents, de la dreta és molt dolenta i l'esquerra és fantàstica. És un maniqueisme tan tronat i tan baix de sostre intel.lectual que sols pot ser acceptat amb una enorme dosi de cinisme o de desconeixement. Ambdues coses em semblen igualment espaordidores.

Com podran donar-nos cap mena de lliçons als independentistes, molts d'ells ex PSC com és el meu cas, aquests que s'hi miren molt a l'hora de fer el que cal i no pas el que li diu el PSOE? Amb quina cara ens diuen que fem el joc a la dreta, quan ells són els primers en anar a pidolar càrrecs i canongies? I no parlo per parlar. Heus ací el cas del Toni Bolaño, ex cap de premsa de Pepe Àlvarez a la UGT catalana, ex cap de premsa d'en Borrell, quan aquest representava l'ala esquerra socialista, es cap de premsa del President Montilla... i ara assessor de la CEOE, concretament del senyor Rossell. Entenguem-nos, no és que em sembli malament, és que si ets assessor de la patronal no pots anar per la vida repartint carnets d'obrerisme, no sé si m'entenen. De la mateixa manera, no pots omplir-te la boca parlant de Catalunya si votes en contra del català. És tan evident que sembla mentida que encara s'hagi de fer constar.

Malament pinten les coses pels del PSC en aquestes eleccions on, com qui no vol la cosa, poden passar a ser la tercera força política a Catalunya darrera de CiU i PP. Fins aquí han arribat i fins aquí ens hi han portat. És el drama de voler mantenir dues ànimes, com diuen pietosament aquells que volen amagar el fet de que al partit socialista sols n'hi ha una: la d'Espanya. I la de la cartera, naturalment.

Francament, per acabar el viatge d'aquesta forma, no calien tantes maletes.