dimecres, 12 d’octubre de 2011

Artritis social


Ahir, al programa "Catalunya Opina" del Canal Català, on hi participo tot sovint com a opinador, en Carlos Fuentes, presentador i director del mateix, entrevistà l'Oriol Junqueres. Com és habitual en aquest programa, en Carlos demanà als qui hi érem a la taula una pregunta pel convidat. Servidor tenia al costat a l'Emili Valdero i a en Juan Carlos Girauta. Tots dos van fer les seves preguntes i trobo que l'Oriol va respondre prou bé. Té allò que l'Andreotti anomenava "finezza". Això va ser especialment evident quan en Girauta li demanà que passava amb en Ridao. Mare de Déu, quina esgrima verbal i quines floritures!

Bromes a banda, com que l'Oriol em sembla un patriota prou seriós - altra cosa és veure fins on pot arribar o fins on el deixa el seu partit -  vaig preguntar-li si podia dir-me com caram unir a tot el món independentista en una sola candidatura, plataforma, coalició o digues-li com vulguis. La cosa tenia el seu què, car l'Emili és, com molta gent sap, membre de SI, que no s'ha unit a la coalició que Reagrupament i Esquerra han forjat de cara a les properes eleccions espanyoles. Haig d'afegir que, com tots dos són amics fa vint i tres anys, la relació fou d'una educació i estima que demostra que les persones estan sempre per damunt de les organitzacions.

Doncs bé, l'Oriol també fou prou hàbil en la resposta. Al haver-li apuntat servidor que, com ell hi havia treballat a l'Arxiu Secret Vaticà, ves a saber si igual coneixia alguna recepta màgica, el President d'Esquerra va dir que no, que aquest era un camí - el de la independència - molt llarg i que calia sumar esforços.

Fins aquí, el relat dels fets. Ara, el que em demano és com podem ser tan rucs. Així de clar. Aquest país pateix una artritis social important, d'un bon gruix. Som al regne de l'ui ui ui. Això de que quan convé seguem cadenes, pot ser que ens ho anem mirant. Si no bastim la musculatura nacional amb un esperit fort, audaç, amb valors sòlids, no farem mai res.

Catalunya és un cas digne d'estudi. Les empreses catalanes han exportat l'any passat un divuit per cent més que l'anterior. És a dir, la nostra economia productiva creix, i ho fa com Alemanya i molt més que la majoria d'estats de Europa. Sabem fer moltes coses, sabem treballar molt bé, sabem crear riquesa, però no sabem que volem ser de grans. I aquí és quan venen d'altres i ens diuen que no patim, que ells ja ens ho explicaran. Consti que ara no em refereixo a l'Oriol, ni molt menys.
Les nostres febleses són tan grans que gent com en Narcís Serra, fins fa poc president de Caixa de Catalunya i ara Catalunya Caixa - digues-li barret, digues-li sombrero - ha gaudit d'una impunitat tan gran que, desprès de la seva nefasta gestió que ha acabat amb la intervenció del govern espanyol en un noranta per cent de l'entitat, va pels carrers més ample que Déu i és un dels pilars, diuen, de la nostra societat. Membre de nombrosos consells d'administració, assessor en matèria d'armaments a diferents estats sud americans, amb una fortuna personal important, amb influències notables, aquest antic fillol d'un prohom franquista ha tingut sempre bula per part del nostre país.

Va ser, ens diuen els socialistes, el català que més ha manat a Espanya després del General Prim. Home, no fotem. Prim, que en efecte va ser el responsable de la Restauració borbònica, perquè allò de Amadeu de Savoia no va rutllar i a ell el van assassinar al carrer del Turco, era un home d'honor. Serra, en canvi, dimití del seu totpoderós càrrec de vicepresident del Govern espanyol en mig d'un escàndol d'escoltes il.legals del CESID que afectà fins i tot al cap de l'estat, amb tot el congrés dels diputats cantant-li com a comiat "Adéu Lili Marlen".

Persones com aquestes han decidit - i encara decideixen - que tenim que fer, dir o callar. A empreses potents, on és remenen les cireres, gent com en Serra, de qui parlaré amb més calma un dia, dibuixen el full de ruta. Ningú bada boca, ningú li diu que com s'entén que deixi com a llegat un escàndol polític de primer ordre, un partit socialista fet miques - fou Primer Secretari - i una entitat financera intervinguda. I no passa res!

Veritablement, l'Oriol té raó. el camí serà molt llarg. És difícil anar ràpid quan pateixes artritis a les cames. Aquí ens cal un massatge social a fons, a veure si així ens lliurem de crosses com en Serra. Aleshores potser faríem més via.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades.