Més que un fill de puta

Ja és pregonament sabut que el senyor Gregorio Peces-Barba ha dit que ves a saber si a Espanya li haguera anat millor sense els catalans i amb els portuguesos. Aquesta "broma", segons ell, té una resposta tan fàcil que no hi ha retop possible, i és que a qui ens hauria anat millor és als catalans. Naturalment, aquest aspecte no l'ha contemplat el senyor Peces-Barba. Ell, que creu ser un gran intel.lectual - que poc demanen els espanyols per a ser-ho! - i parla amb la boca plena de xoriço industrial i mala bava, no va més enllà de Madrid. És normal. Algú digué que la diferència entre un intel.lectual català i un de Madrid, imaginant que el darrer supòsit sigui possible, rau entre que Catalunya limita al nord amb França i Madrid amb Navalcarnero.

Com que el senyor Peces-Barba tenia el dia fi, refiblà el clau en el marc d'un congrés d'advocats, i digué que no era pas el mateix bombardejar Barcelona que Guernika, i recordà que a la Ciutat Comtal calia llençar-hi algunes bombes sovint. Els advocats catalans presents marxaren, l'enrenenou fou enorme, tothom va dir la seva, el senyor Perces-Barba va mig disculpar-se amb la boca petita, la senyora Chacon, tan catalanista ella, tan socialista abnegada, tan fraterna, és limità a dir que tot plegat era una barbaritat ( és ministra de la guerra d'Espanya, ja ho deuen saber), el PSOE encara és l'hora que sancioni al senyor Peces-Barba i aquest encara va rancuniós per haver-se d'haver disculpat amb nosaltres, bo i dient que té uns lligams amb Catalunya extraordinaris, que quan al seu pare el franquisme l'empaità va rebre dels advocats catalans tota mena d'escalf i acolliment, que ell li deu molt a Catalunya...

És la vella cantarella de "Yo quiero mucho a ésta bendita tierra catalana, modelo de laboriosidad". En fi, tot plegat, una vergonya. I heus ací que l'inefable amic Tardà ha dit que el senyor Peces-Barba és "un immens fill de puta". I tothom s'ha enfadat. A Madrid, vull dir. A en Tardà li han dit de tot. Els periodistes socialistes subvencionats, que és una espècie prou curiosa de la qual en parlarem potser amb més calma, i que no sabien què dir amb les solemnials barbaritats del tou senyor Peces-Barba, que és molt tou, el senyor Peces-Barba, però que molt tou, van veure de cop el cel obert. "Li ha dit fill de puta!". Ja està, ni portuguesos, ni bombardejos, ni Guernika. A pel Tardà, que és català i, a més, indepe.

Personalment, penso que quan un és tan tou, però tan tou, tan fluixet de cos i d'esperit, tan delicat de mans i de mirades - ai senyor, com mira el senyor Peces-Barba, i quins sospirs! - dir-li fill de puta és equivocat, company Tardà. Aquest senyor és més que això. Aquest senyor, el senyor tou, vull dir, el que quan seu creua les cames exquisidament, amb un posat una mica excessiu, és algú que va més enllà de la condició de fill de puta, fins i tot de gran fill de puta, de fill de la grandíssima puta. Aquest home és un malalt. Un malalt d'un odi que, d'ignorant que és, el senyor Peces-Barba, ni sap que el pateix. Ell creu que fer broma de la primera ciutat d'Europa que fou bombardejada com assaig dels que serien els bombardejos de Londres per part dels nazis, és broma; els avions italians que metrallaven als nens en hores de sortida dels col.legis al Passeig de Sant Joan - ma mare ho va viure i veure - és broma. Guernika és important, i no dic que no, perquè ho és, Barcelona no. És broma pel tovet, pel suau, pel delicat senyor Peces-Barba.

Ja pots amagar-te, ja, que se t'ha vist el llautó!

S'ha de ser més que un fill de puta per fer bromes vers tot plegat. S'ha de ser més que tou, delicat, suau, pell fina, veueta de missa d'onze. Deixo a llur criteri l'adjectiu que mereix tot aquest menyspreu vers la nostra terra i, el que és pitjor, vers els nostres morts, víctimes de la barbàrie franquista.