dijous, 13 de setembre de 2012

¡Harriva Hespaña cono!


Desprès de la aclaparadora demostració cívica de la Diada, l'escuma feixista brolla per certes boques d'una manera brutal; escuma verda, escuma feta de rancúnies antigues, escuma de qui veu que s'acaba la broma pesada de l'espanyolisme, d'Espanya, de voler fer veure que aquí no passava res, la impotència del botxí que veu com la víctima s'escapoleix i trenca cadenes i marxa. Fixeu-vos-hi. Segons aquest coronel d'opereta - retirat, cosa que no diuen mai els seus, esclar - que hi col.labora en un diari electrònic d'extrema dreta, "Estamos en una situación calcada a la de 1936". Aquesta mena de urinari que esmento, Alerta Digital, diu que la manifestació era de "Charnegos malnacidos separatistas". Caja, Francisco Caja, l'home de Convivencia Cívica Catalana, demana l'intervenció de l'exèrcit. No deixa de ser curiós que paraules com convivència, civisme i catalana s'uneixin a una intervenció militar, però en fi...
L'ABC, que hom creu que hauria de ser el diari representatiu del conservadurisme moderat espanyol, proposa la suspensió de l'autonomia catalana. Jiménez Losantos ens commina a que marxem d'una vegada d'Espanya - com si poguéssim fer-ho! - i borda "Sois un cáncer y Cataluña no ha aportado nada a España desde 1978". Aquest respira per la ferida, i mai millor dit.

Déu n'hi do tot plegat, i això que sols he destriat algunes flors, les més pudentes, d'aquest jardí ranci i tronat que vol representar, alguns de Catalunya estant fins i tot, no tant la vindicació d'Espanya, sinó l'anticatalanisme més profund. Perquè s'ha de dir d'una vegada, un pot sentir-se català o no, o sentir-se català i espanyol, o espanyol, o no sentir-se res. De la mateixa manera, un pot ser anti nacionalista - els anarquistes, per exemple - de manera honorable, o ser nacionalista català, però no independentista o, i fins ara això passava moltíssim, ser federalista o autonomista i tenir prou amb això. Insisteixo, totalment respectable. Però no és el cas. La gent que així brama són, ras i curt, anti catalans, el que els molesta és que parlem català, que reivindiquem la nostra història, que existim com a poble. En definitiva, els molesta Catalunya i la volen destruïda i morta per a sempre més. Formen part d'una desfilada gran, que tampoc hem de menystenir-los, que integren elements com aquests, però també els empresaris catalans de tota la vida, els del Cercle, els polítics venuts, els intel.lectuals que tenen enyor d'aquella Barcelona dels seixanta, com si viure sota Franco fos la pura delícia, bé, potser per ells si que ho era.

Alguns d'aquests, que pensen el mateix que els esverats, però no són tan idiotes com per ensenyar les seves dents groguenques, corcades, pudents, ens amenacen subtilment amb arguments com ara l'escanyament econòmic, amb no pagar la festa dels catalans, que ningú sap on és però de la qual tothom parla, i amenacen amb que qui volem la independència som quatre, i que els que hi anaven a la manifestació són subvencionats o fills d'un experiment d'ingenieria social començat fa dècades. És a dir, neguen la major. Que han sortit al carrer un milió i mig de persones, posem, demanant inequívocament la independència? Doncs s'amenaça amb una mossegada dura i militarista, a l'antiga, o senzillament és diu que això no ha passat. Seguint aquesta segona línia, TVE, que paguem també els catalans, ni parlava de la manifestació mentre tota la premsa del món ho feia. Em pixava de riure quan escoltava dir l'altre dia a un contertulià, en un programa de televisió, que a Catalunya TV3 era un instrument del separatisme, i que això era dictatorial perquè la pagava tothom. Ja, i TVE què, no la paguem també els catalans?

És el retorn a primer terme del espanyolisme que no atén a raons, perquè no en té cap, de lògica. No pot convèncer a Catalunya de continuar aquest bastardeig de relació, perquè no pot dir res que sigui positiu pels catalans per tal de continuar amb Espanya. I com que no poden, s'esgargamellen, vomiten odi, treuen foc pels queixals, ens diuen insolidaris, amenaçadors, violents, minoria, ens preveuen misèries si marxem, ens diuen que no ens en sortirem pas sols, juren que faran una Quinta Columna. Barbàrie i por. Por, si, perquè si CIU ara té que definir-se i dir si independència si o no, i els "instruments d'estat" o "hisenda pròpia" són intents de mantenir el tempo fins eleccions i qui dia passa any empeny, qui té el problema més gran son els espanyols. Perquè saben que si marxem, ho diu Europa, tampoc passaria res. I al final, els catalans igual estaríem dins de la Zona Euro i ells no. No els fa tanta por la fotografia de la manifestació sinó la que s'imaginen d'aquí a deu anys. Espanya pobre, amb l'ABC, l'Alaman, en Federico i tota la patuleia, intervinguda, pagant de nou amb pessetes i cantant "Yo soy español, español, español", al costat d'una Catalunya pròspera, democràtica, sòlida i respectada arreu.

Són uns incultes i uns imbècils. Tants anys de no voler parlar català, de fer bandera de no saber dir "Sabadell", de fer acudits de catalans, de escopir-nos a la cara, de dir "Arriba España" els han portat fins aquí. De "arriba", gens, Al sòtan, i encara gràcies. Per desconèixer que la història no accepta mai faltes en matèria dels pobles. 



divendres, 17 d’agost de 2012

El mateix gos i el mateix collar


La senyora Cospedal ha dit que ja n'hi ha prou d'amenaces catalanes i que n'està ben tipa de l'extorquinament que fem a l'estat. El senyor Rajoy, en canvi, lloa les sàvies retallades que fa el govern convergent. La senyora Ortega diu que per la Diada tots hem de manifestar-nos per això que anomenen pacte fiscal. El senyor Puig diu que a la Diada és normal que hi hagi gent que és manifesti per la independència. El senyor Trias va més enllà i diu que cadascú és manifesti pel que vulgui, que no passa res. Aquest és el resum de la brillant època política que estem vivint a Catalunya ara mateix. A Madrid ens tracten com a imbècils i aquí ens tracten com a treballadors de la raó social Duran i Associats.

Està clar que tot plegat no deixa de ser allò que en música hom coneix com a variacions per un mateix tema o, en llenguatge popular, els mateixos collars per a diferents gossos. Clar que aquí potser hi han gossos més semblants que no pas altres, no se si m'explico. El comú denominador rau en la permanència catalana dins d'aquesta cosa que fot aigües anomenada espanya. Sigui com sigui i al preu que calgui. És evident que com més altes són les amenaces, els afalacs o les floretes, també ho és l'evidència de que s'ha obert un camí irreversible que no té tornada. Els agradi o no els agradi al gremi dels collars, Catalunya ha començat a treure's la son de les orelles i vol avançar cap al seu futur. En aquest avanç nota que hi ha un llast, ho nota la gent, ho noten treballadors i empresaris, professionals lliberals i mestresses de casa, estudiants i intel.lectuals. I el llast s'anomena espanya, però compte!, que espanya no és sols l'estat administratiu ni la senyora Cospedal ni tan sols el senyor Rajoy. Espanya també són els partits unionistes, els venedors de fum, els qui diuen que si el pacte fiscal se'n va en orris aleshores potser caldrà prendre un determini, però sabent que de pacte no n'hi haurà ni explicant quin determini s'haurà de prendre.

No hi ha diferència entre na Cospedal i na Ortega, perquè les dues tenen la mateixa actitud enfront de la independència. No les separa ni un bri, repeteixo, ni un centímetre, res, les dues són la mateixa mostra d'un sistema caduc, tronar, de casta, corcat i de baixa gallofa, ple de senyores que fan tuf a perruqueria barata de pel.lícula de Martínez Soria. Perquè la Cospedal és el càrrec públic que més cobra a tot l'estat, el seu marit té embolics poc honorables en els jutjats, i posseeix una fortuna bo i que demana ajustos cada dia - als pobres, a les classes mitjanes, als catalans, als petits i mitjans empresaris - i la Ortega no sé què i quant guanya, però no anirà descalça pel món. Llàstima que els diners no comprin titulacions!

Un cop més, són els mateixos gossos amb els mateixos collars, i ja ni s'amaguen. Els uneix el negoci que per a uns pocs suposa la marca espanya, i s'aferren a ella amb qualsevol pretext, el de l'extorquinament, el del pacte fiscal o el de la capa d'ozó si demà convingués.

La pena és que puc entendre que una persona com la Cospedal faci el paper que fa, perquè és espanyola al cap i a la fi, però entendre el que fa el Govern de Catalunya ja és molt més dur d'empassar. Perquè encara que no ho sembli, ells també són catalans, i potser haurien de demostrar-ho. 

dissabte, 4 d’agost de 2012

Declaració Unilateral d'Independència


Mai com ara la frase "Ara és l'hora, catalans" havia adquirit un significat més palès i rotund. Ens trobem a la cruïlla més important de la nostra recent història, i qui sap si de tota la història del nostre país. Amb un estat espanyol abocat a pidolar crèdits que s'han de pagar amb interessos d'usura, gràcies a la seva tradicional capacitat de malbaratament, amb una monarquia corrupte i de capa caiguda, amb unes institucions instal.lades en l'autocomplacència i en la destrucció de l'adversari, i en un període de decadència qui sap si definitiu, per Catalunya ha sonat l'hora, certament, l'hora de la llibertat, de la independència, del futur i de l'assoliment final de la nostra plenitud com a poble, com a nació.

No serà fàcil, i menteix qui així ho digui, però no ens ha d'importar. Cal afrontar el repte com el que som, gent de cor i de cap, perquè tenim els estris necessaris per a ser un gran estat, de la mateixa manera que ja som un gran poble. Perquè ho som, malgrat les petiteses de sempre, les enveges, les rancúnies i les factures que volem cobrar de qui no pensen com nosaltres cada dia, som un poble generós, audaç, valent, treballador i amb un talent innat per anar més enllà.

Ara cal deixar-nos de falsos miratges i sumar, però no sumar per a obtenir res de qui res vol ni pot oferir-nos; no, a espanya res hem de demanar-li, que res ens ha de donar. A qui li hem de demanar és a nosaltres mateixos, a totes i a tots, és a nosaltres a qui hem d'exigir-nos, a qui hem de demanar-nos que podem fer, que estem fent pel nostre país, per apropar el moment de la seva glòria, de la seva rotunda, i ja per a sempre, llibertat. Aquest és l'imperatiu que ens marca el moment.

Per assolir-ho no sobra ningú, al contrari, ens manca gent, gent dels nostres, gent que encara no entén que ens cal la independència per a sobreviure, gent que és de talent i que pot aportar moltes coses pel dia desprès de la independència, ens cal gent jove per la seva gosadia i gent gran per la seva experiència, ens calen dones i homes compromesos amb el seu país, nascuts aquí o nascuts on sigui, però que sentin la vibració de Catalunya al seu cor. Ens cal tot això i deixar-nos de lleis espanyoles i del que permeten o no permeten. Ens cal proclamar unilateralment la independència, en seu parlamentària, amb una majoria sòlida de partits. I per això, les bases d'aquests partits han d'acceptar la independència, han d'assumir-la, han de cobejar-la als seus cors. No totes les forces al Parlament serven aquest sentiment, prou que ho sé, però la majoria, si. Els seus votants, si. Molts dels seus dirigents, si. I, sumats, som més, som més forts, som la majoria social i nacional d'aquesta Catalunya que ja s'albira, que no ha mort mai, que sempre ressorgeix de les seves cendre encara més forta, més puixant, més sòlida.

No han pogut amb nosaltres al llarg de tres segles, i ara tampoc han de poder, perquè som tossuts, enormement tossuts, i la nostra voluntat és la de triomf, de guany, de lluita i de perseverança. Anem units, germanes, germans, compatriotes tots, i res ens deturarà. Declaració Unilateral d'Independència, aquest és el mot d'ordre. Per aquells que varen lluitar per ella i no podràn veure-ho i per aquells que encara no han nascut i tenen dret a viure en una Catalunya independent. Visca Catalunya Lliure!

dissabte, 21 de juliol de 2012

La ganivetada


Amb el reconeixement de que potser s'acollirà al fons de rescat que el govern espanyol ofereix a les comunitats autònomes que ho vulguin, el Govern català ha tancat d'una vegada per sempre la mentida en la que hem viscut tots aquests anys. Encara que diguin que és el mateix que els diners de l'ICO no ho és i, a més, tant li fa, tenint un endeutament com el que pateix Catalunya i amb les lleis restrictives que s'han fet darrerament - i les que vindran - limitant tota quanta mena de llibertat en matèria de diners pel que fa a la Generalitat.  Aquesta és, i s'ha de dir, absolutament zero. Ja no tenim mercats on anar a demanar diners. Sols ens resta la porta de l'amo que ara ho és més que mai i, per acabar-ho d'adobar, és pobre i vol fins el darrer euro dels nostres cabdals.

Una cosa hem d'agrair a aquesta nova ganivetada per l'esquena, perquè no és pas una altra cosa, i és que ara és impossible dir que el pacte fiscal esdevé el millor. Rectifico, possible si que ho és, però irreal també, perquè no pots pactar res en matèria econòmica amb qui serà el teu creditor màxim i t'impossarà condicions, si, si, condicions, que ja ho han dit de Madrid estant per activa i per passiva. Control total de la Generalitat. Aquest era l'objectiu del govern espanyol i ja ho tenim aquí, perquè amb el reconeixement del Conseller d'Economia de que no hi han diners ni per pagar nòmines i el que ja no s'ha pogut pagar aquest mes a centres concertats, és evident que ara, demà, la setmana vinent o d'aqui a quinze dies aquests els qui governen Catalunya acotaran el cap i diran amén als senyor Montoro. El punyal estarà clavat fins el fons.

Algunes persones que creuen en les Wünderwaffen, les armes secretes, diuen que tot això és una maniobra per defenestrar al President Mas, fer que creixi el descontent, maniobrar en favor de l'Oriol Pujol i que aquest acabi esdevenint el líder del partit. Em sembla una estupidesa total cas de ser veritat, perquè la nació no és un tapet de joc on projectar estratègies de política de casinet; si és mentida, em sembla un minso favor a Catalunya anar escampant barbaritats d'aquesta mena i més en el moment pressent, que és gravíssim. Tanmateix, n'hi han tantes coses que em semblen greus que podríem emplenar planes i planes, però el cert és que algunes de concretes s'hi apleguen per arribar al punt que volien els nostres enemics. Fixeu-vos-hi que ara surt el Cas Palau i que Esquerra vota en contra de que Artur Mas vagi a donar explicacions. L'argument inicial és que és un torpede dirigit a la Generalitat. Hi anirà l'Oriol. Hi ha veritat en aquest argument, però compte, que també no hi ha tota la veritat. I aquesta no és altra que el President pertany a un partit que, com tots, s'ha beneficiat de l'obtenció de diners que provenien de mans tèrboles. De Filesas n'hi han un munt a Catalunya i si el mal menor és no donar la cara, estem consolidant un estat de coses que fa un baf que esdevé irrespirable. Esquerra, que té ara mateix el cas Ausàs entre mans, deu respirar per la ferida.

Però és cert que volen carregar-se la Generalitat, i en aquest blog ja s'ha dit molts cops. El poc que tenim els molesta. Els socialistes, un exemple de petanistes exemplar, voten a favor del TGV que ha de passar per un imaginari forat als Pirineus en detriment del Corredor Mediterrani i, amb tota la poca vergonya del món, desprès diuen que s'han equivocat. És amb aquesta gentola que el President Mas volia arribar a un acord vers el pacte fiscal i és amb aquesta gentola amb qui en Duran s'entrevista i fa manetes. Fins ara, compte, que dins de CDC li han cridat a Mas l'alto i li han dibuixat aquesta bajanada de línia vermella, que diuen ara. O sigui que ni a casa seva mana el President. Duran renya Homs per dir que Montoro és un "macarra", i ha de rectificar. L'Oriol agafa el toro per les banyes i hi anirà ell a donar explicacions, i Mas no diu res, perquè si en Rajoy està desaparegut, el President no, però si fa no fa és el mateix.

Algú em dirà que no pot fer-hi res més, i jo dic que si, que ara és el moment, que ens volen abatuts, condemnats a la resignació, apàtics, barallats entre nosaltres, fent conspiracions de barraqueta de fira, aclaparats per la ganivetada a l'esquena que ens han clavat polítics i banquers, sectors econòmics i sindicals, tots vividors d'un sistema que ni és lleial amb el poble ni ha jugat net. Però, insisteixo, clar que podem fer coses i les hem de fer ara millor que demà. Hem de pressionar amb tots els mitjans democràtics al nostre abast per una proclamació unilateral d'independència, hem de lluitar cadascú des de el seu lloc per la creació d'un estat català que, ex novo, sigui un estat on la justícia sigui digna d'anomenar-se com a tal i on els drets de la majoria no puguin ser vulnerats pels de les famílies de sempre. Un estat social, just, fort, democràtic en el sentir autèntic del terme, on la veu del poble sigui la més respectada, Vox Populi Vox Dei. Un estat on la dita de Sèneca que assegura que hi han coses que les lleis de l'honor no permeten i que, en canvi, les lleis dels homes si, sigui el seu mot d'ordre. Un estat anomenat República Catalana. Mireu si podem fer-ne de coses. Tot menys rendir-nos, tot menys claudicar, tot menys anar a demanar a l'estat els diners que ens ha robat, en forma de crèdit i amb interessos.

Els de la ganivetada per l'esquena han d'aprendre que un ganivet sempre és un estri molt perillós d'emprar. Qui juga amb eines de tall, acaba tallant-se. Compte.

divendres, 13 de juliol de 2012

El que ha de venir


Fets: el govern espanyol és el culpable de més del cinquanta per cent del dèficit públic. Defugint les seves responsabilitats, carrega els neulers vers les mal anomenades autonomies que són regnes de taifes en la majoria dels casos. Amb aquest merder han volgut barrejar-nos-hi sempre i a fe de Déu que ho han aconseguit. Més. Incapaços de reduir el dèficit estatal i pidolant a Brussel.les aplaçaments, no ens els concedeixen als catalans. La Generalitat està en fallida. Tothom sap que no hi ha solució. Espanya està intervinguda de fet, i aviat oficialment, per setembre a tot estirar. L'estat ja no té autonomia financera. Això vol dir que ja no manen en res, llevat en els deures que els hi han imposat els buròcrates d'Europa, és a dir, els alemanys.

Més fets. De les úniques dues zones on la recuperació podria fer-se més palesa i amb menys temps, Catalunya - l'altre és Euskadi - és l'objectiu prioritari pel govern estatal. Vist tot això, i vistos els resultats de la línia que s'ha emprès des de Madrid, comprovat el que segueix amb polítics populars al Congrés dels Diputats i amb altres sectors de l'àmbit econòmic espanyol, puc dir amb seguretat que els que ens ha de venir serà aproximadament el que segueix.

Primer, l'estat assumirà la majoria de competències autonòmiques arreu d'Espanya. Això inclou especialment Catalunya. Mitjançant un gran acord PP-PSOE és modificarà el títol octau de la Constitució. Aquesta maniobra de gran volada està dirigida a dinamitat l'estat autonòmic, però especialment a Catalunya i a les seves institucions de govern. Amb la potenciació de les Diputacions i l'optimització dels municipis, s'anirà amb una certa rapidesa cap a un model similar al de la Mancomunitat. Congrés i Conselleries, Govern i administració catalanes restaran desmantellades fins la seva supressió total. Totes les polítiques de sanitat, ensenyament, cultura, territori, obra pública i ja no diguem economia les dirigirà l'estat. Catalunya tindrà sols als ajuntaments i a les  Diputacions per a intervenir en el nostre país. Aquest macro acord comptaria amb el vist i plau de Izquierda Unida i alguna formació més, com ara la de Rosa Díaz. El pitjor, Convergència i Unió saben perfectament que tot això està al caure i que no hi ha volta enrere. I continuen amb la comèdia del pacte fiscal, com si aquí no passes res.

Explico tot això perquè, en tant que persona que és guanya la vida opinant, crec que per un pur deure de patriotisme haig de fer públic el que sé. Estem en una situació tan extrema i greu, que fins i tot un alt dirigent del PP em va dir que no entenia com els catalans no sortíem al carrer, perquè si ell hagués nascut a Catalunya ja faria temps que seria independentista. Aquesta és la pura realitat. L'operació de ensorrar el poc que havíem guanyat ja ha començat. I ningú fa res. El Govern sap dissimular, perquè així li ho han indicat els seus valedors econòmics, o sigui, la Caixa. El poble està intoxicat pel futbol, l'automobilisme o qualsevol altra forma estúpida de tenir-nos entretinguts. Ara venen vacances i tothom embadocat mirant de distreure's. Excel.lent moment per un cop d'estat "tou", i aquest ho és, de ben segur.

Indicadors? Els que volgueu. Per què aquest divendres Joan Carles ha presidit el Consell de Ministres? Estrany, no? Això sols ho fa a Marivent, de vacances. Com és que el CNI oferta cursos per agents a Barcelona? No hi heu caigut que els sindicats organitzen manifestacions monstruosament grans a Madrid pels miners i, en canvi, a Catalunya, no han badat boca vers temes com l'espoli, el dèficit fiscal, o la independència? On son els sindicats catalans, els partits polítics catalans, les forces vives catalanes? Formen part d'aquesta enorme conspiració? O són uns babaus que no se n'assabenten de res?

Rebutjo la segona proposta. No és casualitat que el cop d'estat de Primo de Rivera, que fou capità general a Catalunya, és forgés al restaurant el Suís, a Barcelona, i tingués el suport de la Lliga i d'en Cambó. Així com tampoc és estrany que el moviment del divuit de juliol també tingués a en Cambó pagant un excel.lent servei d'espionatge al servei de Franco, amb Bertran i Musitu al front o Josep Ungria al front del servei militar d'intel.ligència. Tots catalans, clar. Sense els catalans importants, quasi bé tots provinents de la Lliga, la cosa hagués anat no dic d'una altra manera, però si més complicada. I d'en Joan March ja no en parlo.

Sense traïdors no hi ha traïció. I el poble de Catalunya ha de saber que per setembre tindrem el pitjor dels escenaris. Perquè qui ens hauria d'haver defensat sols s'ha preocupat de salvar el seu cul. 


dimecres, 11 de juliol de 2012

Prohibim els Jocs Florals!


Sempre he cregut que els catalans patim un excés de sentimentalisme. Ens encantem amb els turons retallats de l'immens teló del capvespre, ens venen al cap quatre versos d'en Verdaguer, escoltem una cançó de l'Emili Vendrell i au, a dormir que demà farà bo. Aquesta indigestió poètica, estètica si voleu, no ha donat cap resultat positiu pel país, tot i que hi han polítics que viuen de "Els sots ferèstecs" fa anys i panys. Vull dir que hi ha qui, amb una gran habilitat, hi empra aquest lirisme poètic en lloc de fer propostes serioses, agosarades i, per això mateix, convenients pel bon funcionament de la nostra pàtria.

Ho repetiré, la poesia ha fet molt de mal. Embadocats amb "El salteri de la Verge de Montserrat" hi ha qui s'ha deixat perdre fàbrica i vida. Som així? Hi ha algun cromosoma que obligui als catalans a no veure més enllà del pur papanatisme elegíac? Acabarà esdevenint una falòrnia el sentit pragmàtic tan nostrat i acabarem sent una nació de purs malabaristes de l'esperit? Penso que no, i dic penso perquè hores d'ara és impossible assegurar res. Vivim un moment d'una inestabilitat d'aquelles que són tràgicament decisives. O ens mantenim a la corda fluixa dels estats o caiem al terra, perquè la xarxa fa temps que ens la varen prendre.

Ara convindria tenir un punt de rigor, un rigor científic, exacte, més aviat matemàtic i gens donat a excessos verbals. Els governants ja en fan prou, de poesies. No cal encaterinarse amb ells, ja sabem que fan sonets a la lluna o al pacte fiscal que venen a ser la mateixa cosa, és a dir, res. Aquestes històries acostumen a pagar-se molt cares. No hi ha una sola engruna de pragmatisme dins la nostra vida política, i això que és ben esquifida, ben poqueta cosa, ben nyicris. Catalunya està abocada a deixar flors naturals i d'altres cabòries per afrontar el que hi ha. I el que hi ha és que, intervingut l'estat, sols ens queden dues opcions, o marxar o ensorrar-nos amb ell.

Si marxem, ningú diu que tot seràn flors i violes, i caldrà deixar la cosa poètica un cert temps per a fer política de veritat, política seriosa, de generar riquesa i de fer que la màquina rutlli i no perdre ni un segon parlant de qui té la culpa o qui no, mentre els de sempre s'embutxaquen els diners i van llargs d'armilla que és el que ha passat fins ara. En una situació de palpable independència, no hi hauria ningú a qui carregar-li els neulers, i això prou que ho saben les classes dirigents catalanes. Aquestes són francament partidàries de mantenir el poema fins extrems francament anorreadors, quasi bé impossibles i borgians. Mentre rutlli el seu negoci, anomenat Catalunya, la cosa ja els hi està bé.

Caldria, doncs, que la gent que encara serva una certa idea del nostre país i del que podríem arribar a ser introduïs aquesta noció bàsica, elemental, de prohibir tot quant concurs poètic hi hagués en perspectiva. Escoltat en Rajoy i veient que a Europa no estan per bromes, ja sabem que Espanya cau en fallida i que si han de treure diners d'alguna banda serà de nosaltres. I ni pactes fiscals ni el Rector de Vallfogona ens lliurarà d'aquest espoli que, per altra banda, ja fa segles que dura. Contra aquest mur no podem anar-hi amb el lliri a la mà, en Duran i les seves ulleres, i un pacte fiscal que és pitjor que una comèdia d'Alfonso Paso.

O ens deixem de lirismes, o a setembre Catalunya serà una minsa autonomia, pitjor que La Rioja, intervinguda per l'estat i sense capacitat de maniobra. No ho dic jo ni ho diu Rajoy, ho diu Europa, farta de pagar la festa dels espanyols. Quina sort, nosaltres la paguem fa segles i aquí no piula quasi bé ni Déu.

dijous, 5 de juliol de 2012

El pacte CIU-PSC i la caiguda de l'imperi romà

Convergència i els socialistes s'han vist en secret per pactar un acord de pacte fiscal. Queden a dinar en secret, però és pregonament conegut que no hi ha secret que duri gaire a Catalunya. D'entrada, perquè qui el coneix l'explica al primer que troba. S'han vist, doncs, i sembla que l'únic obstacle que els separa és el tema de la clau de la caixa, és a dir, de l'Agència Tributària Catalana. CIU vol que Catalunya sigui l'única propietaria de la clau. El PSC vol que l'estat també en tingui, de clau. Dues claus per la mateixa caixa. Es igual. La caixa està buida fa temps i tant li fa si n'hi han una, dues o tres claus. Mentre ex ministres socialistes com en Caamaño avisen del perill de possar-hi en dubte el concepte d'Espanya, aqui no passa res i parlem de claus. El Govern i el partit que el recolza fan veure que hi ha una Espanya bona, boníssima, i que tot és una senzilla questió d'interlocutors, de majories, d'encaix, i aixi anem passant els anys i els segles. Lògicament, s'ha de viure i, entre pacte i pacte, van fent els seus negocis.

El drama és tant gran, tan brutal, tan desproporcionat, que quasi bé ha esdevingut en comèdia. Ningú creu en res i tots fan veure que si. La politica ha arribat a un punt de descrèdit tant gran que ja no pot interessar a cap persona mínimament decent, amb un punt d'honor, d'orgull, de sentiment d'honestetat. Sona duríssim, però més dur és veure com es manlleven diners, potencials, glòries i futurs a tot un poble sense cap mena de neguit. Convergents i socialistes. Aquest és el paradigma de la nostra història. Les élits d'aqui, que són qui més tindrien que representar-nos i vetllar pel poble, pacten amb qui més acarnissadament ens combateixen. Sempre ha estat aixi. Cambó li reia les gràcies a Miguel Primo de Rivera, com desprès li riuria a Franco. Tots som molt catalans, naturalment, però a l'hora de la veritat mana la cartera i el negoci. El de sempre.

Si no fos perquè molts ja estem de tornada, l'indignació esdevindria enorme. Però no està passant res de nou. Les coses consolidades de Catalunya han estat sempre les mateixes. L'amo, bo i entenent que aquest amo en té un altre a Madrid, sols és fa amb els altres amos al casino. Allà fan la partida de la manilla, beuen, riuen. És com aquella escena que descriu Josep Pla quan parla del Círculo del Liceo i, amb un punt de crueltat, explica com conviuen en la serenor de l'hora de la migdiada republicans, monàrquics, gent de bé i d'ordre, tots fumant els seus cigars havans i bevent uns licors de primer ordre. Tots ben vestits, llargs d'armilla, en un ambient cómode, conegut, tranquil, tal i com diu el solitari de Palafrugell, "on les preocupacions són perfectament suportables"

Clar, mentre aquells senyors que semblaven oposats s'ajuntaven a l'hora de fer la becaina, al carrer hi havien bombes i Barcelona era coneguda com La Rosa de Foc, nom que adoptaren els del PSC pel seu pamflet barceloni i que no podia haver estat més lamentable, perquè ells són de la colla que també sesteja al costat dels burguesos de sempre. Consti que no hi tinc res contra dels burguesos, compte. Sols certifico que em fa basarda la gent que diu actuar pel poble i desprès viu com el ric que li agrada, que enveja, que vol ser. Aquest és el darrer acte d'una funció no per menys coneguda menys patètica. Convergents i socialistes pactant. El paradigma d'una terra que no és capaç de fer res més que anar votants als uns i als altres majoritàriament sense solució de continuitat.

El pitjor de tot això no és que sigui una repetició de la cantarella que deia que s'havia d'anar de Cánovas a Sagasta i de Sagasta a Cánovas. El pitjor és que dins d'aquest gran prendre pel sac corporatiu el poble està anestesiat, mirant el futbol amb la mateixa cara de babau que els romans devien veure als lleons cruspir-se als primers cristians. Això, però, no va evitar-los ser envaits pels bàrbars i caure estrepitosament en l'oblit més profund. De tots és sabut que amb la caiguda de limperi romà esdevingueren moltes desgràcies. Però als catalans no sembla que ens importi gaire aprendre de les lliçons històriques. Per això convergents i socialistes pacten, i demà seràn els populars, i desprès ves a saber. Ens agrada el circ. Però no tenim collons.

dimecres, 20 de juny de 2012

Oficials sense exèrcit



Som oficials d'un exèrcit inexistent, en un país que no estima al seu exèrcit. Això li ho he dit avui mateix a aquest gran patriota, descomunal i generós patriota, que és en Joaquim Dorca. No han calgut més explicacions, perquè entre homes d'honor sempre són sobreres. I és així, lluitem sense municions, sense artilleria, sense res més que una sola idea, la de la pàtria, la de l'honor de servir-la fins al final, com ens han ensenyat les generacions que han passat abans que nosaltres. Què hi farem, som gent antiga, que encara pensem en la encaixada de mà i en el mirar-se als ulls com a rúbrica del millor dels millors contractes. No ens havien preparat pels tafurs de la política ni ens havien dit que la ruleta estava trucada de mena i que la banca sempre hi guanyava. Ho lliuràvem tot a l'esperit de sacrifici, al sentit del deure, a l'esforç, a la generositat, al patriotisme de la millor i més pura qualitat. Seguint aquest solc ara veiem que l'exèrcit va descalç, que hi han desercions i que el comandament està pactant amb l'enemic una treva sense ni un bri de glòria, sense cap mena de dignitat.

Que podem fer nosaltres, oficials amb l'uniforme de l'ànima estripat, amb una bandera foradada per les bales enemigues que s'entossudeix en mantenir-se encara orgullosa, flamejant al vent? Que hem de dir-los als qui ens miren perquè, ves a saber per quines raons, ens tenen com a referents? Com encoratjar-los, com fer de cors i voluntats una ofensiva audaç, una moral de victòria, una nova esperança de triomf i de alegria? Com esperonar exèrcits que no existeixen, soldats que deserten, generals traïdors, a que tornin a la lluita?

Sols em ve al cap una paraula. Catalunya. És cert que ningú ens havia format pel desastre que vivim, però tampoc ha preparat als altres. No tenim cap general? Doncs l'inventem. No hi ha exèrcit? El farem entre totes i tots, anirem casa per casa, camp per camp, fàbrica per fàbrica, plaça per plaça, i cridarem que les campanes toquen a sometent. Cridarem que ara més que mai Catalunya ens vol units, sòlids, ferms, sacrificats per la seva causa que és la de tots. Allà on els cors estiguin glaçats els escalfarem amb la nostra febre, una febre que ens devora, que ens fa bullir la sang, que ens mou i ens atia a continuar lluitant, a no deixar de plantar cara, a ser el que som, a no voler rendir-nos, perquè ens volen desmoralitzats, humiliats, arraconats.

Sabrem estar al nostre lloc, tots, cadascú al seu. El patriotisme de veritat és el més difícil de tot els camins, perquè no dona càrrecs, no dona diners, no dona cap mena de satisfacció llevada la de la glòria. La glòria de l'anònim soldat, de l'humil treballador, del pagès esforçat. La glòria de treballar pel més noble de tots dels ideals, el de la terra comuna, la terra de tots, la terra que ens acull, que ja és nostra d'ençà el moment en que aprenem a estimar-la, tant si hi has nascut com si no, tant si tens vint i tres cognoms catalans com si, com és el meu cas, en portes dos d'espanyols. Perquè a la terra l'estimes amb els budells, amb les vísceres, amb la folla passió de l'amor de joventut. Aquesta és la nostra arma més preuada, aquesta és la nostra força, això és el que no ens podran arrabassar mai.

I si hem d'acabar, si hem de finir, si cal finir, ho farem com a oficials d'aquest exèrcit inexistent, amb una mà al cor i l'altre agafant una senyera estripada. Senyores i senyors, hi han coses que no poden fer-se a mitges i les guerres, i nosaltres hi estem en mig d'una, s'han de guanyar o perdre amb honor. Visca Catalunya Lliure!

diumenge, 10 de juny de 2012

Un bon enterrament


Un personatge de Iulian Semiònov, gran escriptor soviètic, diu en una de les seves novel.les "Em demana en que crec? Crec... crec en la possibilitat d'una mort conjunta. Sí. Sols ens resta la possibilitat de morir tots junts. Cregui, si és tots junts no és pas tan terrible."

Tornar a llegir aquestes paraules m'han corprès molt. Si morim tots junts, no semblarà tan terrible. D'acord, potser si, potser si el món s'acaba amb la nostra pròpia mort resulta més suportable. És el vell problema de l'egoisme humà. Quan morim, volem que tot mori amb nosaltres. No suportem que la vida sobrevisqui, que hi hagin més matinades, més rialles, més goig. Volem emportar-nos a la nostra tomba tota la vida, perquè si no hi som nosaltres no la volem per ningú més.

Aquesta és la dramàtica situació que ara vivim, la d'aquells que saben que han de desaparèixer i no tenen la dignitat de fer-ho sense pretendre arrossegar-ho tot cap al forat de la foscor. Hi ha una mena de polítics, de sistema social, de manera d'entendre la política i la moral pública que s'ha vist condemnada pel seu propi egoisme, per la seva pròpia ineficàcia, pel seu propi tarannà corrupte. De tant podrit com està, aquest sistema s'ha anat descomposant, i la seva ferum ha esdevingut tan insuportable que ara sols resta enterrar-ho tot plegat i morir com a poble, com a cos social, com a individus. Però això que anomenem sistema, i que no ha estat més que un càlcul d'interessos personals i de mediocritats polítiques, no vol desaparèixer i és resisteix a fer-ho; al menys, a fer-ho sense ensorrar-ho tot. Après de moi, le dèluge.

Cecs per la seva pròpia infàmia, volen una mort conjunta i ens obliguen a morir amb ells. Són com uns ofegats que volguessin arrossegar-nos amb ells a l'abisme de les profunditats marines, sense cap mena de pietat, de consideració, d'humanitat. No contents amb haver-nos arruïnat, robat, anorreat, ara que les flames de la foguera que ells han atiat els socarrimen, ens volen màrtirs d'una causa indigne, la d'ells. Compten, però, amb la passivitat de la majoria, persones que sols saben acotar el cap i deixar-se dur a l'escorxador sense protesta, sense un sols gest, sense badar boca.

I ara, demanaran un bon enterrament. Sabem enterrar com ningú, és veritat. Enterrem història, personatges, xifres, documents, i ho fem tant bé que ningú pot desenterrar-ho mai més. Enterrem-ho tot - una altre vegada! - i anem amb els nostres preclars dirigents cap a la piràmide, deixem-nos matar amb ells, anem a la pira cantant, que potser al final l'únic sacrifici serà el nostre, perquè finalment ells sempre acaben salvant-se. Vindrà algú a rescatar-nos? Serem salvats del més negre dels destins, de la indigència material, àdhuc espiritual? No. No som ni bancs ni polítics, no tenim ni càrrecs ni padrins, no som ningú, sols som... el poble.

El pobre poble, el poble català, el poble que sempre paga els plats trencats dels poderosos que ja estan pensant com organitzaran el seu proper negoci. El poble que no ha sabut prendre per la seva mà el que li han negat. El poble que, per por a ser independent, ha esdevingut un esclau mort, carregat de cadenes que el lliguen a una eternitat de misèries i de renunciar a la seva glòria.

Un poble al que sols li resta una sola cosa. Demanar un bon enterrament. I ni això ens donaran, perquè les llibertats mai les dona ningú, o les prens o no. I aquest és el nostre drama.

dimarts, 29 de maig de 2012

Carta oberta al President Mas

                                              

  Feu-li arribar al M.H. President, és molt important!!!!!!!
CARTA OBERTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE                    CATALUNYA
M.H. Senyor,

Un grup de compatriotes ens veiem en la obligació moral, com a catalans i com a demòcrates, d’adreçar-nos a Vos per demanar quelcom que considerem d’una inapel·lable justícia. Com no ignoreu, al llarg de la jornada de la final de la Copa del Rei, Falange va ser autoritzada per les autoritats competents de l’estat espanyol a manifestar-se pels carrers de Madrid. Aquesta va ser una provocació total i absoluta vers Catalunya i els catalans. No hi ha dubta possible car, al llarg de la mateixa, Falange repartí octavetes on s’insultava al poble de Catalunya, és cridaven consignes xenòfobes, s’esperonava l’odi contra els catalans i, per a rematar-ho, s’acabà amb un “Arriba Espanya, a baix Catalunya!”. President, quan les coses arriben fins aquest extrem, nosaltres, catalans que defensem les nostres institucions i, com no pot ser d’altra manera, la més important de totes, la Generalitat que Vos presidiu, demanem l’empara i defensa de les mateixes.

És per això que us demanem formalment que inicieu les oportunes accions legals perquè el partit Falange sigui portat als tribunals per agressions verbals, incitació a l’odi, xenofòbia i apologia del nazisme, donat que en aquella manifestació s’exhibiren banderes amb la creu gammada, és va perseguir a ciutadans i ciutadanes que caminaven tranquil·lament pel carrer i és cridaren consignes que constitueixen un ultratge per a qualsevol català o catalana, independentment del seu pensament polític.
És en aquest instant suprem de la nació quan us demanem el vostre ferm i decidit lideratge, la vostra defensa de la pàtria comuna, la fermesa que hom espera del President d’una Catalunya cada cop més assetjada, insultada i vexada d’una manera impune i gratuïta des de sectors diversos de l’espanyolisme més ultra dretà i integrista.

Esperem de Vos que encapçaleu, com a President de Catalunya, la defensa legítima del nostre poble i que amb la força moral, àdhuc instucional, que teniu assolim la fita d’il·legalitzar aquests partits que sols conreen la mentida, el desori i, per dissort i si tenen oportunitat, la guerra, la tortura, la persecució i el genocidi del nostre poble.

Respectuosament,

dissabte, 26 de maig de 2012

Catalán, judio renegado

 
.
 
Ja han arribat allà on, en el fons, sempre hi han estat. Ahir a Madrid la policia regirà als catalans que hi anaven a veure la final de la Copa del Rei, cercant xiulets, estelades i pancartes. Als bascos no, perquè algú del PNB cridà a l'ordre al ministre de l'interior. Aquí no deu haver-hi ningú que tingui aquesta potestat, car el mateix Duran en roda de premsa va referir-se a Catalunya com a "comunitat autònoma", si bé el seu tarannà de Fouché el feu rectificar ràpidament. Tot sigui per quedar bé.
 
I que intentava la policia espanyola que, per cert, també paguem els catalans? Evitar la xiulada a la monarquia, evitar un acte d'afirmació nacional, evitar que el món sencer veies que Catalunya tenia un anhel, una voluntat, una necessitat de ser lliure. I ara que no em vinguin amb la cantarella que som una minoria i que no representem res. Què passa, que a Madrid sols van anar-hi els independentistes del Barça? La gent que allà xiulava - tot el camp, per cert - sols representàven una minoria? Els bascos no hi eren? La imatge final amb senyera i la ikurriña, sense la bandera espanyola, era fotoshop? La maniobra propagandística, d'una baixesa moral digne d'en Goebbels, de TVE quan apujà el só de l'himne espanyol per tal que semblés que la xiulada era petita, no demostra que allò era real, que va passar, que hi ha el que hi ha?
 
Espanya nega la major. Han deixat anar als seus gossos, la Falange, que ahir va passejar-se per Madrid, capital d'aquesta Espanya tan democràtica que escorcolla i confisca xiulets i estelades, amb molt poc èxit, certament, però que en canvi autoritza a un partit feixista a portar banderes amb esvàstiques i repartir fulletons com el que hi ha a la capçalera d'aquestes lletres. Un fulletó còpia del que ja circulava en els anys trenta. Un fulletó que deixa ben clar quines són les posicions. "Catalán, judio renegado..." o "Arriba España, abajo Cataluña"
 
Mireu, no és que siguin anti nacionalistes o anti independentistes, que també. És que són anticatalans. S'ha de dir tal com és. ANTICATALANS. Tota aquesta patuleia, que va de la Falange al individuu extremeny aquell dels "cuyongs", passant per la Aguirre, fent parada i fonda al jacobinisme socialista, ho són. Anticatalans. Rajoy va recollir signatures contra l'Estatut que desprès portà al Constitucional. Guerra li passà "er sepiyo". És el mateix. I tenen por, clar que tenen por. Veuen que tenim a tocar la llibertat i ells, en canvi, estan en la misèria més profunda, misèria que ve de lluny, misèria de aquell segle d'or on per a continuar sent Hidalgo no podies treballar. El treball sempre ha estat mal vist per aquesta gent, i d'aquí plora la criatura. No han tingut, fins als anys seixanta del segle vint, una classe mitjana. Més o menys, però en fi, siguem generosos. Nosaltres ja la teníem al segle dinou, ja havíem fet la revolució industrial, A pagès sempre hem tingut minifundi, som, clar, jueus i renegats. Com que el PIB català està frenat i les nostres exportacions augmenten, som jueus.
 
Covards, ganduls, especuladors i lladres de mena, els grups dirigents espanyols agiten l'espantall de sempre, els catalans són jueus, gasius, renegats! El Punto Pelota d'ahir fou un exemple perfecte de com respiren per la ferida. Diguem, que tot ha d'estar clar, que Intereconomia és una cadena de catalans, i que aquest programa el presenta un català, com molts d'altres d'aquella televisió. Clar, aquests no són jueus renegats, perquè són la policia jueva de Varsòvia, però aquesta seria una altra història perquè, al cap i a la fi, s'han de fer perdonar dia a dia la seva condició de catalans, traint a la seva pàtria i potser a les seves pròpies famílies.
 
Les coses estan més clares que mai. Espanya ha tornat a treure el darrer recurs, el de sempre, el feixisme més descarat que no s'hi està de dir-nos jueus i renegats. Intimidant. Amenaçant. Doncs mireu, jo sóc jueu, si, per línia materna, i , per descomptat, sóc un renegat d'aquesta Espanya que sols conrea odi, genocidi (que els hi ho demanin als països sud americans), cobdícia, una Espanya vella, rància, curta de gambals, que ens crida que marxem però no ens deixa, perquè perdria la menjadora. Una Espanya que cau a trossos, que té un rei i una monarquia desacreditada, que no sap com sortir-se. Clar, el "Hidalgo" no pot treballar. Per això ja estem els catalans. Doncs, ves per on, els catalans, que som tant dolents, fotrem el camp i us deixarem amb la vostra bandera amb la gallina, amb aquest Franco i aquest Primo de Rivera que tant us agraden, amb aquesta mentalitat casernària que abomina de la cultura perquè és imbècil e inculta.
 
No podem dubtar ni un segon més. Ara ja hi han dos bàndols i cadascú ha de triar on vol estar. O ets un col.laboracionista i et deixes aixafar o ets un patriota i t'alçes. No ens han deixat altre opció. O som independents, o morirem. Amb la desgràcia que la nostra serà la mort més desagradable possible. La de l'asfixia econòmica i cultural. Com en una càmera de gas. Al cap i a la fi, diuen que som jueus. Shalom i Visca Catalunya lliura!
 
 
 
 

dimarts, 22 de maig de 2012

Abandonad toda Esperanza


Esperanza Aguirre representa, no cal dir-ho, el més profund espanyolisme ultra lliberal del PP, que ja és dir. Sense péls a la llengua, la Presidenta de la Comunitat Madrilenya ha estat un autèntic flagell pels seus i per tota quanta persona no li fes el pes. Comendadora de l'Ordre de l'Imperi Britànic, família d'en Gil de Biedma, culta, llegida i ferotge. Dic tot això perquè no vull pas caure en l'estereotip de fer-la passar com aquella bleda que sortia als guinyols del Canal Plus. No ho és. No és ni una beneita, ni una inculta. Ni tan sols és una ignorant en politica, al contrari, és una de les millors ments dins de la dreta espanyola, sinó la millor. Ho és, dic, i a partir d'aquí voldria partir en la meva modesta anàlisi.

Aguirre ha demanat fer la final de la Copa a porta tancada, per tal d'estalviar-li al rei la xiulada organitzada en contra seva i de l'institució monàrquica. Aguirre sap, intel.ligentment, que xiular al borbó és xiular a Espanya. I ho vol tapar. A porta tancada, i no s'en parli més. Aquesta decissió ja és, si ho entenem bé, una mostra de que no és pas tonta ni tenim enfront uns enemics de pa sucat amb oli. Ella sap molt bé que allò que no és comunica, no existeix, i més en un món on la gent batega a ritme de titulars. No és casualitat que tot el moviment del #NOVULLPAGAR hagi estat pràcticament ignorat, quan no tergiversat i menystingut, pels mitjans de comunicació catalans. Han parlat més els mitjans espanyols que els d'aquí.

Esperanza ho sap molt bé, això, i no vol que la protesta encarnada en xiulada monumental sigui vista arreu del món. Tapem-ho que, si no surt enlloc, tot això que tindrem, deu haver-se dit. Jo no li retrec. Si jo em sentis espanyol, si jo tingués un càrrec de responsabilitat en la política del meu país, ço és, Espanya, si jo servés afecte per la monarquia, faria exactament el mateix. Als babaus els preocupa molt si la policia reprimeix o no una manifestació. Als intel.ligents els preocupa molt més que els mitjans censurin les informacions. Com que fa anys que aquí ens movem entre l'immaduresa més absoluta o el cinisme més abrandat, és fa difícil explicar aquesta dicotomia amb tota la seva colpidora veritat.

Jo no estic per la repressió al carrer, clar, i ho dic perquè quan un és partidari de mantenir un cert ordre públic has de començar sempre demanant perdó. En fi. Ara, em sembla molt més terrible per les seves consequències la repressió intel.lectual i periodistica. El fet de veure en pantalla tot un estadi xiulant al cap de l'estat espanyol visualitza una imatge de conflicte, de que les coses no van com el senyor Rajoy li explica a la senyora Merkel, de que aquest país tant disciplinat que fa els deures amb Europa no els fa de portes endins, que hi han realitats diferents de la oficial i que existeix Catalunya com a nació, com a poble, com aquest molestíssim gra que té Espanya al seu cul de segles ençà.

Esperanza Aguirre sap que en Barroso o la pròpia Merkel contemplen, cada cop més, la possibilitat de tenir un país locomotora al baix ventre de la Unió Europea que faci de motor dels altres païssos riberencs de la mediterrànea. I tots dos han dit, i aquí ni tan sols s'ha dedicat un mínim anàlisi a això, que no troben cap problema en una hipotètica Catalunya independent. Ho diuen també els empresaris al mateix Cercle d'Economia, com ja explicà en Savalls al seu magnífic blog. Ho veu cada vegada més gent que hi compta, és a dir, empresaris dels Estats Units, lobbies israelians, embaixadors i cónsols. Catalunya té ara més aliats que Espanya. Aquesta és una pedra lligada al coll d'Europa, mentre que un estat Català seria una ventada d'aire fresc en mig dels PIG's.

Ho sap tothom i ho sap Aguirre, que vol silenciar el que hi ha. Jo la respecto com a patriota espanyola, perquè fa el que ha de fer. I no crec, insisteixo, que sigui ni una bleda ni una tonta. El que em fa bullir la sang és que aquí, de Catalunya estant, no hi hagi cap polític, cap, que li arribi a la sola de la sabata. Quina és la Aguirre de l'independentisme, la que defensi els interessos catalsns com ella ho fa amb els espanyols? Jo no la hi sé veure. I hem de ser sincers. Els testicles catalans de cap de setmana no valen un pél de pubis, amb perdó, de la Soraya Sáez de Santamaria. Perquè ens caldria tenir patriotes, i qui dirigeix Catalunya, bé al Govern, bé a l'oposició, és converteixen en gelatina si els col.loques al costat d'aquestes dues senyores que he esmentat.

O fem un tomb ràpidament, i això ja ho vinc dient fa dies perquè ara és el moment oportú, o haurem de ressignar-nos a convertir-nos d'aquí a Nadal en una Rioja qualsevol, amb la diferència que allà l'estat els tracta molt bé i a nosaltres ens tractarien pitjor que ara. Perquè, un cop més i amb l'ajut dels col.laboracionistes d'aquí, la veritat de tot un poble restaria sepultada per a sempre més en el silenci de la comunicació. Per això, o ens aixequem, o, com digué el Dante, per vies infernals com el pacte fiscal o reclamar l'hisenda catalana, abandoneu tota esperança. Independència o res.

diumenge, 13 de maig de 2012

Ni interessa ni convè


En Carrasco i Formiguera fou, com sap tothom, afusellat per Franco. Era catòlic i de dretes. Era fundador d'un partit d'orientació cristiana. Però també era demòcrata i volia una Catalunya independent. Si, perquè la Unió d'en Carrasco i Formiguera, que Déu tingui a la seva Glòria, era cristiana i independentista. Com ell. Defensava aquesta independència tan tossudament que ho pagà amb la seva vida. Els feixistes, els espanyols de la "Una grande y libre" no li perdonaren que, bo i ser catòlic i conservador, fou independentista. Al final, les coses que compten són les que marquen les diferències.

Aquest cas exemplar i trist ens demostra que la gran, la immensa, la tremenda escletxa que ara marca les dues ribes a la política catalana és la d'aquells que creuen en una Catalunya independent i la gent que, com Duran i Lleida, ens diu que això "ni interessa ni convé". Ho diu un que és el successor de l'home que morí justament per tot el contrari, per aquell que s'ho creia tant que va morir assassinat per defensar-ho. En Carrasco i Formiguera pensava que interessava i convenia que Catalunya assolís la seva plenitud nacional, la seva llibertat, i ho feia des de el seu profund sentiment cristià i democràtic.

En Duran nega aquest llegat d'una manera que constitueix un escarni, una burleta, una ganyota cap a la memòria i el llegat d'aquella Unió que ha estat i és encara avui un referent per a tanta i tanta gent. En política no tot s'hi val, i potser fora hora que la gent d'Unió fes un pensament. Podien haver triat i no ho han fet. Ignoro les raons, però sé que qui continua encapçalant a soviètique aquest partit és un polític sempre prest a col.laborar amb l'estat espanyol i que no vol sentir ni parlar d'independència. Clar, és el millor polític espanyol en valoració. Això ja ens hauria de dir alguna cosa, no?

Segurament, per tota la gent que sempre ha defensat la independència, això no els sonarà pas nou. Als qui ens hem anat incorporant al llarg dels anys al món independentista ens sorprèn encara menys. Quan jo era socialista, sabia que deia i que pactava en Duran a Madrid. Ho sabia i ho sé. Sé que deia i que opinava. Sempre vaig dir - i  jo era socialista! - que la vella cançó de que era l'ambaixador de Catalunya a Madrid era una mentida com una casa de pagès, perquè en realitat era l'ambaixador espanyol a Catalunya.

El Matrix creat per una Convergència plegada als designis del PP i d'Unió, i enfrontada a la realitat d'una situació econòmica desesperada, d'emergència nacional, amb un Duran que mana més que el President Mas, és brutal. Quan el Cercle Català de Negocis ens avisa del risc real, colpidor, de perdre les pensions de seguir amb l'estat espanyol, de no poder mantenir el nostre creixement, de convertir-nos en un país africà, mentre que Barroso o Merkel sostenen que Catalunya podria ser, perfectament, un estat independent, dir que la independència ni interessa ni convé és pitjor que una traïdoria. És d'estùpids.

El fet d'una Catalunya independent faria que la Unió Europea tingués un país locomotora en el baix ventre europeu, i l'efecte de la nostra economia influiria positivament en els altres països PIG, en especial a Espanya. Recordeu que la nostra pròpia capacitat de generar riquesa, amb un estat propi, seria la mateixa que la d' Holanda, per exemple. És a dir, el nostre país suraria, i Europa també. Però persones com Duran entabanen encara a molts empresaris, que creuen que el país és salvarà per no se sap quin miracle, perquè el pacte fiscal ni el tenim ni el tindrem, entre d'altres coses perquè al govern central ni l'interessa ni els fem falta per a res. Sols com a vaca per a ser munyida. I els polítics que s'ho creuen són uns babaus, i els empresaris, també. Ah, però hi ha encara quelcom pitjor, que és defensar aquesta fantasmagoria del pacte fiscal, bo i sabent que és fals, que no és produirà, que no tindrem mai cap concessió. Cap ni una. Aquest és el paper d'en Duran i de gent com ell. El mal que fan és terrible.

Carrasco i Formiguera, no ho dubteu, avui hauria votat en contra d'en Duran. Per una sola raó, ell creia que la independència interessava i convenia. Fixeu-vos-hi si s'ho creia que donà la seva vida per aquesta idea. Senyor Duran, aquesta diferència és la carrega que haureu d'arrossegar tota la vostre vida.  

dijous, 10 de maig de 2012

Cuyongs


Aquest intel.lectual que tenen els extremenys com a president ha parlat. Bé, és un eufemisme, ha vomitat. Ja fa dies, però, que l'home tenia ganes. Se li veia. Hi han certes cares que ja ho tenen, això. Són cares de tenir ganes de vomitar damunt de qui sigui. El seu vomit dialèctic els va amunt i avall, els remuga dins l'estòmac, demana a crits sortir. Aquesta mena de gent deleix per vomitar damunt dels altres, de empastifar-los amb les seves males digestions, de escampar el tuf de podrit de la vomitada. Mireu, cadascú és com és.

I el president extremeny ha vomitat. Ha emplaçat a l'Alcalde de Barcelona, en Xavier Trias, a que si té collons vagi i li digui a la cara que l'AVE cap a Extremadura no és prioritari i, en canvi, tot l'eix de l'AVE mediterrani sí que ho és. Ara, tot i que aquesta manera de parlar és tavernària, xulesca, fatxa, desgraciada i més pròpia de la cinquena galeria de la Model que d'un càrrec institucional, no és el més greu. L'home de la vomitada diu que li parlarà en català a Trias perquè ho entengui. I li diu "Si tengs cuyongs". Ignora - ho ignora tot, aquest - que qui no entén el català és ell i que els catalans, d'entrada, entenem el castellà que ell destrossa i el català que no coneix. L'insult a la més mínima noció d'intel.ligència és tan gran que sols un autèntic conreador de la incultura podria gosar a dir-la tan grossa.

Però la cosa no queda aquí. L'home de la vomitada amenaça amb els milers d'extremenys que hi viuen a Catalunya, com si fossin una Quinta Columna sempre presta a sabotejar a les autoritats catalanes. Vomita que vomitaràs, aquest no està per orgues i no li ve d'un pam a l'hora de treure de dins seu tota la porqueria més rància, més vella, més vil, la de sempre, la que nega la major i diu que Catalunya no existeix, i que si hi ha alguna cosa és un no res i encara perquè han vingut de Espanya a ajudar-nos. És un vòmit que, d'antic, ja és conegut per tothom, és el vòmit del boc expiatori, el que sempre surt de les goles que no tenen res més a dir que vomitar, vomitar testosterona de baixa gallofa, adreçada a excitar les baixes passions de la gent poc informada o, directament, proto feixista.

Els vòmits d'aquesta gentussa són de collons, si, perquè a les turmes van directes per tal de remoure-les i de fer que la gent pensi amb els baixos i no amb el cap. així és com ara hem de veure a vint i dos nazis entrar-hi al Parlament grec. A la terra que fou el bressol de la democràcia hi han vint i dos paios que no hi creuen en ella saludant braç enlaire, amb el símbol d'una creu gammada més o menys disfressada, amb l'histerisme de la gent que els ha votat amb els collons i no pas amb el cervell. Per això, el vòmit sempre és tòxic, perquè qui pesca i treu profit de les vomitades acostuma a ser el feixisme. El President d'Extremadura no ho sap, però ell actua com els feixistes. I si ho sap, no crec tampoc que l'importi gaire. És el que té no saber fer res més que vomitar, que acabes per no distingir.

Clar que aquest home no explica que un tant per cent elevadíssim de la gent que treballa a Extremadura, és perquè ho fa per l'administració, o sigui, funcionaris i de taula. O que l'índex de cotxes oficials a Extremadura és el més elevat de tot l'estat, imagino que perquè a Extremedura no hi cap autopista o autovia de peatge, cap ni una. I així podríem continuar, però encara algú diria que vomito i no. No ens confonguem. Les dades no són vomit. Per això als personatges com el paio aquest extremeny els agrada més treure a xorro la seva bilis, perquè creuen que ningú hi anirà a remenar-la i veure que hi ha al darrera. Sort que tantes sèries on veiem com la policia científica remena de tot ens han guarit d'espants.

Per això, els catalans i la gent amb un mínim de sentit comú i de la decència no ens esverem gens davant d'aquest senyor i de tants com n'hi han que segueixen la seva petjada. Ens hem sabut protegir amb impermeables i guants esterilitzats, màscares protectores, ulleres anti vòmit, i les seves esquitxades ni ens afecten ni ens molesten. Sols haurien de demanar al cel que no arribi el dia en que nosaltres decidim vomitar damunt d'ells. Perquè aleshores cagaran tramussos. Cuyongs.

dissabte, 5 de maig de 2012

La vergonya nacional


Ara ja ho entenem tot. Com tot gra de pus, ha acabat petant. Qui mana, qui ha manat de sempre a Catalunya ha estat la Caixa i Abertis, que és el mateix. No calien ni partits ni Parlament ni Estatut. Un cop més, alguns catalans espavilats han pres el pèl als seus compatriotes i, com uns autèntics quislingis, han traït a la seva pàtria a canvi de sucoses quantitats. Els seus partits s'han beneficiat de crèdits que no han pagat, Als seus militants els han endollat als consells d'administració cobrant uns sous estratosfèrics. Mentre el poble passa una gran necessitat, ells han continuat amb l'aberrant contuberni amb banquers i empresaris sense escrúpols, vivint a cos de rei. I encara han tingut la barra de demanar-nos sacrificis i de dir-nos que calia retallar.

Ara entenem "les dues ànimes" de CIU, que sols és una, els diners. Per això ja els hi està bé Espanya i l'autonomisme. Perquè la Caixa els hi ordena, perquè Abertis no surti perjudicada. I és que ha estat molt gros. No s'han fet autovies alternatives a unes autopistes que els catalans ja hem amortitzat milers de vegades per una sola raó, i és que Abertis diu que si és fan, l'administració haurà d'indemnitzar-la per perjudicar el seu negoci de burots pocavergonyes. I si no hi ha legislació per poder multar a la gent que no vol seguir pagant als peatges, "algú" truca a "algú", i és convoca una reunió d'urgència al Parlament de la comissió de territori i el senyor d'Abertis demana que ja triguen en fer una llei ad hoc per tal que qui no pagui, pugui ser multat.

La Caixa, per la seva banda, no vol independentisme perquè ja li va bé tenir a tots els partits, inclosa Esquerra - ai, companys, què heu fet! - agafats pels collons a base de crèdits. I el poble traga i calla. Saben, per exemple, que a Abertis un deu per cent era d'en Florentino Pérez? Amb la pela que ha guanyat el president del mandril, segur que el segon gol del Ronaldo l'hem pagat amb els nostres peatges els catalans. Saben que a les redaccions no pot parlar-se en contra de la Caixa ni d'Abertis? Saben que si ho fas et foten al carrer? Saben que escrivint això que escric m'estic tancant les poques portes que em queden encara obertes? Saben que el President Mas, i el Conseller Mas-Collell, i tot el Govern no baden boca davant del senyor Salvador Alemany, president d'Abertis, i màxim assessor en assumptes econòmics de la pròpia Presidència? Saben que va refusar ser Conseller d'Economía, tot i que en Mas l'insistí molt?

Què és, tot plegat? Una vergonya, un escàndol, una autèntica pantomima, un gran prendre pel sac corporatiu on els Fayné, els Alemany i quatre més fan i desfan al seu caprici i el nostre país resta orfe de polítics que el defensin de veritat, perquè estan a sou i tenen el cul comprat. Per això les cantarelles del pacte fiscal, quan tots sabem que no hi ha pacte fiscal millor que la independència. Però s'ha acabat. Ja n'hi ha prou amb la cantarella del "Madrid té la culpa". I és clar que la hi té, però perquè el Govern és el seu millor aliat, perquè a l'hora de fer política s'estimen més fer diners particulars, perquè quan parlem de la llibertat del nostre poble ells s'estimen més l'esclavatge ben remunerat.

Tenim de portaveu del Govern a en Quico Homs. Bé, ell va ser president d'Abertis. Cal dir per què ara el nostre Govern ens diu que, bo i entenent la protesta ciutadana del NO VULL PAGAR, s'ha de pagar? No, oi? Doncs el que hem de fer prou que ho sabem, ço és, no acollonir-nos, no cedir, fer el camí cap a la independència passant dels polítics del sistema, del règim d'aquest bloc que no saben fer res sense despatx, secretària i cotxe oficial. Enviem-los a pastar fang, sortim als carrers, fem nostra la reivindicació nacional, àdhuc social, i tirarem endavant.

Na Merkel i en Barroso han dit en pocs dies que Catalunya podria ser perfectament un nou estat independent dins de la Unió Europea. Fins i tot hi ha qui s'ho mira, d'Alemanya estant, com una interessant possibilitat per a fer de locomotora del sud d'Europa. Clar, aquests dos dirigents europeus no cobren ni de la Caixa ni d'Abertis, potser per això diuen el que diuen.

Nota bene:
Com que rectificar és de savis, aquest periodista reconeix que s'ha equivocat. L'Homs que va formar part d'Abertis no és pas l'actual Portaveu del Govern, el Quico Homs. Com sigui que sempre m'ha agradat ser clar i exacte, deixo constància del fet, bo i demanant disculpes per una confussió deguda als cognoms i demanant disculpes al Quico, com l'home ben educat i de principis que m'agradarie pensar que sóc.

diumenge, 29 d’abril de 2012

De peatges i tramvies


Els nostres avis o pares van deturar la ciutat de Barcelona en ple franquisme amb la vaga de tramvies. Va ser un gest de revolta cívica sense parió. D'una manera brutal, la companya adjudicatària decidí apujar el preu del bitllet, i el poble va dir que no hi pujaria. Vaga de tramvies. La gent anant a peu a la feina. Sense campanyes més enllà del boca orella, sense anuncis, sense més xarxa social que la de la solidaritat. Aleshores, com és fàcil d'entendre, les coaccions eren molt més fortes que no pas ara. El falangista Luys Santamarina va passejar-se sol com un mussol en els tramvies, fent-se el fatxenda, amb quatre dels seus, els "Morituri". A la nit, decebut i trist, li confessà a Néstor Luján, que ho explica en un llibre seu, "¡Me han abandonado hasta mis morituri, sólo han venido cuatro!". Ni els mateixos falangistes volien pagar més per un servei tan dolent com aquells.

Ara la gent hem decidit no pagar els peatges d'unes autopistes que s'han amortitzat tres, cinc, deu vegades. Ens hem negat a ser espoliats pels, en teoria, nostres. Abertis ha estat la gran enganyifa del sistema català còmplice amb l'estat espanyol. Salvador Alemany, l'home fort de les autopistes a Catalunya, havia de ser Conseller d'Economía de l'actual Govern català. Us ho imagineu? I ara, enfront la revolta d'un poble tip de pagar cent vegades pel mateix, els nostres governants, els d'aquí, no els espanyols, ens amenacen amb multar-nos amb cent euros. És una vergonya, és un escàndol, és una traïció. Fan de policies d'una empresa privada i saben que prevariquen, perquè no pagar un peatge ni és delicte, ni és falta major ni tan sols és falta lleu. Si de cas, Abertis et pot reclamar el pagament del ticket i això si s'han pres la molèstia d'agafar-te la matrícula, perquè no et poden retenir - delicte de retenció il.legal - i difícilment podran identificar-te, perquè això és fa amb el DNI i no poden demanar-te'l, car no són agents de l'autoritat.

Què fa el Govern, que no encapçala aquesta revolta, el primer pas per revoltes majors? Per què no són els primers els tornar els Tele-Tacs gratuïts que tenen tots els Diputats al Parlament, com ja han fet els companys i companyes de SI i d'Esquerra? Quins favors deu CIU a Abertis, que fan que tot el país faci el que ells no fan i, a més, volen castigar-lo? Són empleats d'Abertis o servidors dels catalans i catalanes? Tenim un govern sucursal d'Abertis o de CIU? L'error per part dels dirigents catalans ha estat total, perquè aquestes i moltes altres preguntes són les que ara per ara és fa la gent. Una gent que els hi donà un suport majoritari a les darreres eleccions al Parlament, però que comença a veure a quina banda es col.loca CIU quan venen mal dades. Ja no és prou que qui fa les retallades en Sanitat hagi estat el màxim responsable de les mútues privades. Ara toca fer de policia dels amos de les autopistes.

Això ni és patriòtic ni va en la línia del sobiranisme ni és res més que treure's la careta i demostrar que cadascú acabem al lloc que ens pertoca. El poble passa necessitat, el poble està fart de veure com els qui manen ens demanen sacrificis, mentre que ells no en fan. El poble està fins els collons, i aquí no hi ha més, o s'hi està amb Catalunya i la seva gent o estem amb el negoci, la menjadora i els tripijocs que és fan sota la cortina. Però als dos llocs no. S'ha acabat. Ara són els peatges, però demà serà el tancament de caixes, l'insubmissió fiscal, la revolta. I aleshores veurem a quina banda queda la gent, si a la d'aquells que veuen a Catalunya com una immensa mamella de la que xuclar fins esgotar-la o la dels qui volem una Catalunya lliure, potent, deslligada de la política de campanar i de favors tèrbols.

Si en plena dictadura la gent és revoltà contra l'abussiu preu dels tramvies, nosaltres hem de fer el mateix amb els peatges. És l'inici de la revolta. I si algú vol arrenglerar-se amb els poderosos abans que amb el poble i la seva voluntat de llibertat, Catalunya sabrà demanar-li comptes. Perquè la història acaba jutjant i el judici és dur. Duríssim. Especialment, amb els col.laboracionistes i amb els especuladors.

divendres, 27 d’abril de 2012

No vull pagar


Un ciutadà arribà al peatge i va negar-se a pagar. Així comença una història que pot ser el detonant de la nostra independència. Ho explico. Els catalans estem farts de pagar tres, deu, cent vegades per la mateixa cosa, de pagar la despesa i la festa, tot plegat perquè desprès ens deixin al carrer escoltant que bé s'ho passen els altres. Els catalans tenim molta paciència. Els catalans som, sovint, massa prudents. Però s'ha tibat tant la corda que una nit, arriba al peatge un senyor, deia. I s'hi nega a pagar. L'empleat, i això està enregistrat en un vídeo, ho entén, aixeca la barrera i el deixa passar. Aquest gest d'insubmissió real, pràctica, ja ha estat repetit centenars de vegades al llarg del Principat. "No vull pagar". I els diputats de Solidaritat ho han fet també. Què s'ha guanyat amb això?

Primera, que ens hem assabentat, perquè aquí cal explicar les coses a diari, que els nostres diputats i diputades tenen un Tele Tac gratuït. Entre d'altres coses, clar, perquè això vindria a ser la xocolata del lloro. Però el tenen, mentre que milers de compatriotes seus han de pagar a diari aquesta mena de supervivència moderna dels burots anomenada peatges. I no hi han pebrots d'anular-los per la connivència que existeix entre Abertis, l'empresa adjudicataria de les nostres autopistes i la classe política, i aquí hi fico a sociates i convergents per igual. Si el ministre Borrell perllongà en el seu dia els peatges, Convergència ha estat qui els ha donat un altre període de vigència. En aquest segon cas, les conseqüències són més descarades. Salvador Alemany, president d'Abertis, és el màxim asesor aùlic del President Mas.

Però sabem més coses. Sabem que si no paguem no ens passarà res. No ens poden retenir i, si truquem als Mossos, vindran i els obligaran a deixar-nos anar. Sabem que no és delicte, perquè el llum vermell no és pas un semàfor, així que no cometem cap infracció de trànsit. Sabem que no ens poden demanar el DNI, perquè sols pot demanar que ens identifiquem un agent de l'autoritat i ells no ho són. Sabem que, i això és el més important, si tots deixem de pagar, aquesta menjadora privada de la que suquen també els polítics, s'acabarà. Sabem que les autopistes estan més que amortitzades, perquè ja s'han pagat fins i tot deu vegades amb el cas de la que va de Barcelona a Mataró, la primera que va fer-se.

Sabem que podem tocar-lis a on més mal els fa, a la cartera. I podem fer-ho. Ja hi ha gent que ho fa. No ens arrisquem a res. Ells podem perdre-ho tot i nosaltres començar a guanyar alguna cosa. Perquè si avui no paguem els peatges, demà potser no voldrem pagar a la hisenda espanyola i farem un tancament de caixes. La independència la farà el poble, començarem nosaltres, serà així. I és tan senzill com dir "No vull pagar".

dimarts, 24 d’abril de 2012

Militarisme i Catalunya


L'altra dia, l'exèrcit català va prendre possessió del Castell de Montjuïc. O quelcom de semblant. Un grup de persones que s'hi dediquen a mantenir viu l'esperit d'aquells valents soldats que defensaren Catalunya contra el Borbó al 1714, desfilaren en aquells murs que, amb tota justícia, han estat una de les imatges més sinistres que hom podia veure de Barcelona estant. L'ànima s'eixamplava i el cor bategava més fort en veure aquelles banderes onejant al castell símbol de la repressió. No vaig poder-hi ser presencialment, però hi era amb el meu cor de totes totes.

Aquest esdeveniment ha fet que el tema de la milícia i Catalunya tornés a sorgir en converses i articles. L'independentisme - la resta no parla d'això - s'ha mogut massa sovint en l'exercici del bonisme i del que ja ho farem tot sense exèrcit ni policia. Catalunya i militarisme són un oxímoron per a ells, i no és plantegen una Catalunya lliure dins de la NATO i amb una força armada pròpia. Com sigui que sempre he he pensat que, més enllà del "cal que neixin flors a cada instant", qualsevol estat modern ha de tenir tots els mitjans que calguin, penso que disposar d'un exèrcit adequat a les nostres necessitats geo estratègiques és tant important com tenir entitats bancàries pròpies solvents o una escola pública de qualitat o un marc de drets democràtics avançat i sòlid. I no em val que em diguin que l'escola primer i l'exèrcit no cal. Si que cal. Cap nació gran, cap estat important fa abstracció d'aquest tema. Holanda, per exemple. Dinamarca, si voleu. O la tant sovint esmentada Suïssa, que disposa d'un exèrcit ultra modern, amb un servei militar exemplar, i uns serveis d'intel.ligència que és fan dir sí senyor.

D'on ve, doncs, aquest papanatisme que no permet a la mainada jugar amb soldats i surt esperitat enfront d'un uniforme? Històricament, Catalunya ha estat una gran potència militar. Que al llarg dels darrers segles no hagi estat així sols s'explica perquè hem estat un país ocupat. Ara bé, el General Prim era de Reus i el President Macià fou coronel. Altra cosa és que als espanyols ja els hi hagi anat bé que, mica en mica, perdessim el sentit militar com a poble i com a persones. Aquesta victòria mai explicitada, és una de les més grans que ha guanyat Espanya vers nosaltres. Dit d'una altra manera, la pèrdua del sentit militar és una de les més grans derrotes que hem patit els catalans.

Sempre ens emmirallem amb Israel, però deixem de banda que allà la gent marxa a l'exèrcit obligatòriament, compte, i que allà hi han morts i n'hi ha una guerra que començà fins i tot abans que l'estat israelià existís! No podem permetren's que aquesta tonteria és perllongui per més temps.No és veritat que sols siguem un poble de pacte i de negociació. No és cert que mai hagim estat un país combatiu i amb esperit de milicia. No és veritat que els catalans no tinguin el sentit del soldat dins seu. Els esforços que l'espanyolisme i, diguem-ho tot, bona part de l'esquerra han esmerçat en fer-nos creure el que no és, sols forma part de l'immens catàleg de mentides que s'ha anat formant amb el pas del temps.

Jo honoro a aquells que encara mantenen viva la flama dels valents que lluitaren en el setge de Barcelona, i que cal recordar que van ser gent del poble, barbers, sabaters, comerciants, catalans que lluitaven al costat dels seus germans soldats. Perquè, al final, això de l'exèrcit queda reduït a una sola cosa, és a dir, si és un exèrcit del poble o no ho és. I jo en vull un, d'exèrcit català, quan Catalunya sigui un estat més, el nostre, dins de la resta d'estats del món. I serà magnífic. Diguin el que diguin tota aquesta colla de tites fredes. 

dilluns, 16 d’abril de 2012

De quina bandera em parlen?


A veure si ho entenem d'una vegada. Ni la bandera espanyola actual és la nostra, ni la bandera de la República va ser-ho mai. N'estic fart de que cada catorze d'abril la gent tregui la bandera republicana i cregui que fa un gran què. Escolteu, que no és la nostra, que mai ho va ser, que la República va fer plegar veles al M.H.President Macià quan proclamà la República Catalana, que ens va cardar quan ens aixecàrem contra ella, que en plena guerra civil li va treure a la Generalitat tot el poder.

No ens en sortirem mai si no entenem que no tenim res en comú ni amb aquesta monarquia de fireta i elefant assassinat amb els diners del poble, ni amb una república que va menystenir Catalunya igual que ho fa la monarquia. I mira que n'és, de senzill. Ambdues són espanyoles, espanyoles de cap a peus, ho enteneu? I Espanya ni vol entendre Catalunya ni té cap interès en fer-ho. Deixem-nos de somnis i de perdre el temps. La forma de règim que pugui adoptar Espanya, i no fóra estrany que al pas que van les coses canvii, a nosaltres ens ha de ser indiferent. Tot l'esforç, tota l'energia que hi esmercem en defensar una república espanyola anirà en contra de la nostra independència.

L'única república que ens ha d'interessar és la catalana. Siguem seriosos i a veure si aprenem les lliçons que ens ha donat en tota la cara la història. Si tinguéssim un pretenent, ves, jo el defensaria. Però com que no el tenim, adoptem la forma republicana de govern que és la més enraonada, per altra banda. Però que sigui d'obediència catalana i no espanyola. Algú creu que una república d'Espanya presidida per l'Aznar o pel Bono ens tractaria millor? Algú pensa que amb una república d'Espanya, Catalunya obtindria la seva llibertat? Creieu que ja no n'hi ha prou de parlar de quimeres com un federalisme inexistent en un estat jacobí i centralista com és l'estat espanyol?

El que ens queda és la independència. Depenem de nosaltres. Necessitem ser lliures més que mai. Per això, jo no tinc res a cel.lebrar el catorze d'abril. Si de cas, recordar que, encara que fugisserament, en Macià proclamà la República Catalana. I, tot i així, era integrada dins d'una federació de repúbliques ibèriques. A veure si deixem de llençar-nos pedres al sostre i parlem clar, que els espanyols ho estan fent, i amb una desimboltura que sona a cantarelles que mai ens han portat a cap lloc bo. Nosaltres defensem la República Catalana. Aquesta és la´que ens convé i la que ens interessa.

I si veieu a un independentista portant la bandera tricolor, podeu dir-li de part meva que, amb tots els respectes, o és tonto o és daltònid. En el darrer cas, li presento les meves excuses.

dimecres, 11 d’abril de 2012

Val més matar un home que perdre un bon costum


Perdoneu-me, però he vingut a parlar-vos del meu llibre. Del meu nou llibre, D'una novel.la de misteri, d'assassinats, de crims. Una novel.la protagonitzada per la senyora Dolors, una cuinera jubilada, filla d'Avià, comarca del Berguedà, que al llarg de la seva vida professional ha cuinat pels responsables de diferents policies al llarg de la seva vida. El cap de la Sûrete, l'Intendent d'Scotland Yard, el cardenal responsable dels serveis secrets vaticans...

Ara a tornat al seu lloc, a la Vila d'Avià, envoltada de les seves coses i de la gent que estima: el seu nebot Roger, metge del poble, la seva inseparable amiga Remei, el simpàtic i enredador Sintu, pagès que li cuida el petit terreny de la família, el franciscà Frare Benach, erudit i savi, el Mosso Segimon, amic d'en Roger... És una vida tranquil.la, sense sotracs fins que, a voltes, passa alguna de ben grossa i aleshores la sagacitat de la senyora Dolors és posada a prova.

En Quim Torra, l'editor, diu que és una barreja de Miss Marple i Mossèn Tronxo. Jo dic que hem inventat el thriller pagès. Tant li fa. La cosa era crear un personatge català, que visqués i pensés en català, que és desenvolupés en un entorn perfectament català on la gent parla i és relaciona amb total desimboltura com el que són, catalans i catalanes. Si nosaltres mateixos no aprenem a ser normals, mai assolirem la normalitat. D'aquí neix també l'intenció de ressuscitar d'alguna manera la novel.la de gènere en català, i de voler fer de la senyora Dolors quelcom més que una sola novel.la, donant-li la categoria de sèrie, de nissaga.

Si escriure un relat on el crim i la tensió siguin mínimament interessants ja és força complicat, ho és més fer que tot això tingui també un cert rerefons de país, de moral, d'uns certs valors. Ho he intentat honestament i així ho presento al públic que és qui ha de jutjar si s'ha assolit la fita o no. No cal dir que em faria enormement feliç que aquesta dona gran, que no pas vella, experta en estofats i en crims, és fes un forat senzill però durador en les seves vides i en les seves biblioteques.

Entretindre és, segurament, el més difícil que pot fer qualsevol novel.lista. Fer-ho, a més, amb sentit de catalanitat és cosa de bojos. Com que ja em coneixen, no els ha d'estranyar pas que ho intenti.

dilluns, 9 d’abril de 2012

Alicia ens ho facilita tot


Compatriotes, estem fent el babau. Gastem diners en el Parlament, en el Govern, en tota l'administració de la Generalitat i, al cap i a la fi, aquesta despesa esdevé sobrera. He vist la llum, efectivament. L'Alicia Sánchez Camacho em va obrir el ulls l'altre dia. En unes declaracions assegurà que ella havia parlat amb el ministre De Guindos i que ja se n'havia ocupat de que Catalunya tingués un finançament adequat, bo i just. Ella sola! Escolteu, jo crec que hem fet el préssec. Amb aquesta xicota ens podem estalviar un munt de sous, de pagaments i de diners que no van enlloc. Si el que no han assolit tots els Governs de la Generalitat d'ençà l'establiment de la democràcia fins ara, va i resulta que ho ha fet en un pim pam l'Alicia, que voleu que us digui, pleguem i deixem-li la cadira a ella.

Ja sé que, com sou uns descreguts, em direu que això és una boutade, que on va a parar, que aquesta dona no diu pas la veritat... si, si, feu conyes, però dins del regim autonòmic en el que vivim, potser farà més una bona paraula de l'Alicia que una plantada de fireta del Govern. Clar que, cas de voler prescindir-ne de la Generalitat, cosa en la que el PP ja hi estaria d'acord de ben segur, tinguem en compte que els diners no és quedarien aquí, sinó que anirien a parar a Madrid, que els hi devem molts diners, a Madrid, que "Hay que ver como sois los catalanes, siempre quejándoos", diuen a Madrid. Això si, els tindríem més contents ,i ja sense cap mena de contenció com són el Parlament o la Generalitat, podríem demanar la independència tranquil.lament. No ho diu fins i tot el senyor Barroso, poc o gens sospitós de res que no sigui ser portuguès, amb perdó?

Aleshores, ja independents, jo anomenaria a l'Alicia ambaixadora a on fos, perquè té fil directe amb els llocs on és decideixen les coses importants. A Espanya no caldria, perquè sense la mamella catalana, poc pas que en tindrien per a donar-nos. Però us la imagineu al Vaticà? Oh, quin moment quan tornés dient que Deu és català i que el Sant Pare s'instal.la a Montserrat. És capaç. Jo la veig molt embalada i, dirigida en la direcció correcta, aquesta mossa pot fer una feinada tremenda, anorreadora, brutal.

Alicia, dones com tu ens fan falta a Catalunya. Endavant les atxes, i ara que ja tenim un finançament escaient, anem per a transformar a la Llanos de Luna en independentista, que si has assolit la primera fita, pots assolir la segona. No rieu, que l'Alicia fa miracles. De moment, ves per on, ha aconseguit que el PP sigui l'interlocutor de Catalunya davant de Madrid. I el més cardat és que té raó.

dijous, 29 de març de 2012

La Ciutat Cremada, de nou


Barcelona torna a ser una ciutat cremada. Un altre cop els nostres carrers cremen, i el fum cega tant al poble que pensem que les reivindicacions prenen forma de flamarades. Cega tant, el fum! I els catalans som molt miops, massa miops, patim un excés de miopia. És històric, que hi farem. Quan els fets de la Setmana Tràgica, Barcelona també cremava. Aleshores varen ser les esglésies, avui són contenidors. Alguna cosa hem avançat. On encara hi som és en l'autoría d'aquests fets vandàlics que ni tenen res a veure amb el dret a la vaga i les legítimes reivindicacions dels treballadors - servidor és treballador per partida doble, perquè a més sóc autònom - que s'enterboleixen per les accions feixistes de grups "antisistema" Aleshores el traïdor fou Lerroux. Ara, el fals progresisme. Tot plegat, anticatalanisme pur i dur, consignes de Madrid.

És hora d'anomenar les coses pel seu nom. Aquests fills de puta SÓN part del sistema, són mercenaris a sou pagats pels mateixos que patrocinen els partits d'extrema dreta i que volen fer-nos acollonir. Tenen l'espectre de l'immigració i el del desordre social. Amb la por de les dues coses barrejades, ja tenen prou per a dir que cal més mà dura. Hi estic d'acord. Jo també vull més mà dura, però més mà dura amb els vàndals, amb els piquetes informativos, eufemisme que amaga mètodes de gàngsters de Xicago i pels quals cap sindicat ha estat, que jo sàpiga, portat mai davant dels tribunals. Jo també vull mà dura contra aquella gent que creu que l'espai públic és seu i que tenen tots els drets i cap deure. Jo també vull mà dura, senyors del Govern, que heu convertit a la nostra Policia en una mena de ballet rus, per por al que diran els quatre diputats d'Iniciativa, que ja és ser cagats. Jo també vull mà dura i que deixin en pau a l'Honorable Conseller Puig perquè faci la seva feina, que no és altra que impedir que a una pobre senyora li trenquin els vitralls de la seva botigueta, que li costaran el que vendrà en un mes. Jo també vull mà dura contra aquests sindicats subvencionats amb els meus impostos i que poc o gens em representen, que tenen secretaris generals que porten Rolex i que, quan edifiquen vivendes de protecció oficial, el primer que fan és col.locar-hi dins d'elles a amics, familiars, seguidors i coneguts. Ho sé. Quan jo era de l'UGT i del PSC em varen oferir una, i puc dir el nom de l'edifici i qui hi viu allà.

Jo no vull que Barcelona sigui el laboratori d'assaig del nou holocaust que s'està preparant, com ja ho va ser quan obtingué el malnom de La Rosa de Foc o quan va ser la primera capital europea sotmesa a intensos bombardejos dels quals, per cert, en Churchill lloà la resistència i organització del nostre poble enfront aquella barbaritat quan li tocà el torn a Londres. Vull mà dura perquè no em rota que aquests nazis que justifiquen que s'ha d'agredir a la gent que no vulgui tancar la seva botiga o vulgui anar a la feina - al programa Catalunya Opina me les vaig tenir amb un d'ells que va trucar dient això tal qual - campin com aquell que va de passeig. Vull una llei de la protecció de la democràcia, vull presons preventives, vull uns antiavalots que carreguin justificadament, però sense que els hi tremolin les cames, vull polítics que donin les ordres que calen per a mantenir l'ordre públic, vull que hom respecti el dret a fer vaga igual que el de no fer-la, vull que li caigui pena de presó a l'empresari que amenaci als seus treballadors amb represaliar-los si fan vaga de la mateixa manera que vull a la garjola al sindicalista que punxi les rodes del company que vol entrar a la fàbrica.

Vull llei, ordre, justícia. Vull deixar de viure en la ciutat cremada. Vull deixar d'estar tip d'estar tip i de que el meu barri, el Gòtic, quedi cercat com el Guehtto de Varsòvia cada cop que uns animals volen cremar tota quanta cosa trobin. I aquí no s'hi valen disculpes. Els serveis d'ordre dels sindicats, on son? On son els militants sindicalistes que no deturen abans que ningú als violents i els posen a disposició dels agents de l'autoritat?

Vull tot això perquè estic d'acord amb que en aquest país hi ha una manca de respecte cap als treballadors. Ara, sabeu que els primer en no respectar-nos són aquesta colla de feixistes de merda, pagats pels de sempre. Ah, i l'espoli espanyol, que amb els calers que ens deuen en les nostres mans potser les coses no anirien com van. Preneu nota d'això que dic, o comencem a decidir nosaltres o acabarem pitjor que a Grècia. Aleshores, que ningú s'escandalitzi si em veu pel carrer amb una automàtica a cada mà.