dimarts, 24 d’abril de 2012

Militarisme i Catalunya


L'altra dia, l'exèrcit català va prendre possessió del Castell de Montjuïc. O quelcom de semblant. Un grup de persones que s'hi dediquen a mantenir viu l'esperit d'aquells valents soldats que defensaren Catalunya contra el Borbó al 1714, desfilaren en aquells murs que, amb tota justícia, han estat una de les imatges més sinistres que hom podia veure de Barcelona estant. L'ànima s'eixamplava i el cor bategava més fort en veure aquelles banderes onejant al castell símbol de la repressió. No vaig poder-hi ser presencialment, però hi era amb el meu cor de totes totes.

Aquest esdeveniment ha fet que el tema de la milícia i Catalunya tornés a sorgir en converses i articles. L'independentisme - la resta no parla d'això - s'ha mogut massa sovint en l'exercici del bonisme i del que ja ho farem tot sense exèrcit ni policia. Catalunya i militarisme són un oxímoron per a ells, i no és plantegen una Catalunya lliure dins de la NATO i amb una força armada pròpia. Com sigui que sempre he he pensat que, més enllà del "cal que neixin flors a cada instant", qualsevol estat modern ha de tenir tots els mitjans que calguin, penso que disposar d'un exèrcit adequat a les nostres necessitats geo estratègiques és tant important com tenir entitats bancàries pròpies solvents o una escola pública de qualitat o un marc de drets democràtics avançat i sòlid. I no em val que em diguin que l'escola primer i l'exèrcit no cal. Si que cal. Cap nació gran, cap estat important fa abstracció d'aquest tema. Holanda, per exemple. Dinamarca, si voleu. O la tant sovint esmentada Suïssa, que disposa d'un exèrcit ultra modern, amb un servei militar exemplar, i uns serveis d'intel.ligència que és fan dir sí senyor.

D'on ve, doncs, aquest papanatisme que no permet a la mainada jugar amb soldats i surt esperitat enfront d'un uniforme? Històricament, Catalunya ha estat una gran potència militar. Que al llarg dels darrers segles no hagi estat així sols s'explica perquè hem estat un país ocupat. Ara bé, el General Prim era de Reus i el President Macià fou coronel. Altra cosa és que als espanyols ja els hi hagi anat bé que, mica en mica, perdessim el sentit militar com a poble i com a persones. Aquesta victòria mai explicitada, és una de les més grans que ha guanyat Espanya vers nosaltres. Dit d'una altra manera, la pèrdua del sentit militar és una de les més grans derrotes que hem patit els catalans.

Sempre ens emmirallem amb Israel, però deixem de banda que allà la gent marxa a l'exèrcit obligatòriament, compte, i que allà hi han morts i n'hi ha una guerra que començà fins i tot abans que l'estat israelià existís! No podem permetren's que aquesta tonteria és perllongui per més temps.No és veritat que sols siguem un poble de pacte i de negociació. No és cert que mai hagim estat un país combatiu i amb esperit de milicia. No és veritat que els catalans no tinguin el sentit del soldat dins seu. Els esforços que l'espanyolisme i, diguem-ho tot, bona part de l'esquerra han esmerçat en fer-nos creure el que no és, sols forma part de l'immens catàleg de mentides que s'ha anat formant amb el pas del temps.

Jo honoro a aquells que encara mantenen viva la flama dels valents que lluitaren en el setge de Barcelona, i que cal recordar que van ser gent del poble, barbers, sabaters, comerciants, catalans que lluitaven al costat dels seus germans soldats. Perquè, al final, això de l'exèrcit queda reduït a una sola cosa, és a dir, si és un exèrcit del poble o no ho és. I jo en vull un, d'exèrcit català, quan Catalunya sigui un estat més, el nostre, dins de la resta d'estats del món. I serà magnífic. Diguin el que diguin tota aquesta colla de tites fredes. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades.