dissabte, 21 de juliol de 2012

La ganivetada


Amb el reconeixement de que potser s'acollirà al fons de rescat que el govern espanyol ofereix a les comunitats autònomes que ho vulguin, el Govern català ha tancat d'una vegada per sempre la mentida en la que hem viscut tots aquests anys. Encara que diguin que és el mateix que els diners de l'ICO no ho és i, a més, tant li fa, tenint un endeutament com el que pateix Catalunya i amb les lleis restrictives que s'han fet darrerament - i les que vindran - limitant tota quanta mena de llibertat en matèria de diners pel que fa a la Generalitat.  Aquesta és, i s'ha de dir, absolutament zero. Ja no tenim mercats on anar a demanar diners. Sols ens resta la porta de l'amo que ara ho és més que mai i, per acabar-ho d'adobar, és pobre i vol fins el darrer euro dels nostres cabdals.

Una cosa hem d'agrair a aquesta nova ganivetada per l'esquena, perquè no és pas una altra cosa, i és que ara és impossible dir que el pacte fiscal esdevé el millor. Rectifico, possible si que ho és, però irreal també, perquè no pots pactar res en matèria econòmica amb qui serà el teu creditor màxim i t'impossarà condicions, si, si, condicions, que ja ho han dit de Madrid estant per activa i per passiva. Control total de la Generalitat. Aquest era l'objectiu del govern espanyol i ja ho tenim aquí, perquè amb el reconeixement del Conseller d'Economia de que no hi han diners ni per pagar nòmines i el que ja no s'ha pogut pagar aquest mes a centres concertats, és evident que ara, demà, la setmana vinent o d'aqui a quinze dies aquests els qui governen Catalunya acotaran el cap i diran amén als senyor Montoro. El punyal estarà clavat fins el fons.

Algunes persones que creuen en les Wünderwaffen, les armes secretes, diuen que tot això és una maniobra per defenestrar al President Mas, fer que creixi el descontent, maniobrar en favor de l'Oriol Pujol i que aquest acabi esdevenint el líder del partit. Em sembla una estupidesa total cas de ser veritat, perquè la nació no és un tapet de joc on projectar estratègies de política de casinet; si és mentida, em sembla un minso favor a Catalunya anar escampant barbaritats d'aquesta mena i més en el moment pressent, que és gravíssim. Tanmateix, n'hi han tantes coses que em semblen greus que podríem emplenar planes i planes, però el cert és que algunes de concretes s'hi apleguen per arribar al punt que volien els nostres enemics. Fixeu-vos-hi que ara surt el Cas Palau i que Esquerra vota en contra de que Artur Mas vagi a donar explicacions. L'argument inicial és que és un torpede dirigit a la Generalitat. Hi anirà l'Oriol. Hi ha veritat en aquest argument, però compte, que també no hi ha tota la veritat. I aquesta no és altra que el President pertany a un partit que, com tots, s'ha beneficiat de l'obtenció de diners que provenien de mans tèrboles. De Filesas n'hi han un munt a Catalunya i si el mal menor és no donar la cara, estem consolidant un estat de coses que fa un baf que esdevé irrespirable. Esquerra, que té ara mateix el cas Ausàs entre mans, deu respirar per la ferida.

Però és cert que volen carregar-se la Generalitat, i en aquest blog ja s'ha dit molts cops. El poc que tenim els molesta. Els socialistes, un exemple de petanistes exemplar, voten a favor del TGV que ha de passar per un imaginari forat als Pirineus en detriment del Corredor Mediterrani i, amb tota la poca vergonya del món, desprès diuen que s'han equivocat. És amb aquesta gentola que el President Mas volia arribar a un acord vers el pacte fiscal i és amb aquesta gentola amb qui en Duran s'entrevista i fa manetes. Fins ara, compte, que dins de CDC li han cridat a Mas l'alto i li han dibuixat aquesta bajanada de línia vermella, que diuen ara. O sigui que ni a casa seva mana el President. Duran renya Homs per dir que Montoro és un "macarra", i ha de rectificar. L'Oriol agafa el toro per les banyes i hi anirà ell a donar explicacions, i Mas no diu res, perquè si en Rajoy està desaparegut, el President no, però si fa no fa és el mateix.

Algú em dirà que no pot fer-hi res més, i jo dic que si, que ara és el moment, que ens volen abatuts, condemnats a la resignació, apàtics, barallats entre nosaltres, fent conspiracions de barraqueta de fira, aclaparats per la ganivetada a l'esquena que ens han clavat polítics i banquers, sectors econòmics i sindicals, tots vividors d'un sistema que ni és lleial amb el poble ni ha jugat net. Però, insisteixo, clar que podem fer coses i les hem de fer ara millor que demà. Hem de pressionar amb tots els mitjans democràtics al nostre abast per una proclamació unilateral d'independència, hem de lluitar cadascú des de el seu lloc per la creació d'un estat català que, ex novo, sigui un estat on la justícia sigui digna d'anomenar-se com a tal i on els drets de la majoria no puguin ser vulnerats pels de les famílies de sempre. Un estat social, just, fort, democràtic en el sentir autèntic del terme, on la veu del poble sigui la més respectada, Vox Populi Vox Dei. Un estat on la dita de Sèneca que assegura que hi han coses que les lleis de l'honor no permeten i que, en canvi, les lleis dels homes si, sigui el seu mot d'ordre. Un estat anomenat República Catalana. Mireu si podem fer-ne de coses. Tot menys rendir-nos, tot menys claudicar, tot menys anar a demanar a l'estat els diners que ens ha robat, en forma de crèdit i amb interessos.

Els de la ganivetada per l'esquena han d'aprendre que un ganivet sempre és un estri molt perillós d'emprar. Qui juga amb eines de tall, acaba tallant-se. Compte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.