Powered By Blogger

dijous, 5 de juliol del 2012

El pacte CIU-PSC i la caiguda de l'imperi romà

Convergència i els socialistes s'han vist en secret per pactar un acord de pacte fiscal. Queden a dinar en secret, però és pregonament conegut que no hi ha secret que duri gaire a Catalunya. D'entrada, perquè qui el coneix l'explica al primer que troba. S'han vist, doncs, i sembla que l'únic obstacle que els separa és el tema de la clau de la caixa, és a dir, de l'Agència Tributària Catalana. CIU vol que Catalunya sigui l'única propietaria de la clau. El PSC vol que l'estat també en tingui, de clau. Dues claus per la mateixa caixa. Es igual. La caixa està buida fa temps i tant li fa si n'hi han una, dues o tres claus. Mentre ex ministres socialistes com en Caamaño avisen del perill de possar-hi en dubte el concepte d'Espanya, aqui no passa res i parlem de claus. El Govern i el partit que el recolza fan veure que hi ha una Espanya bona, boníssima, i que tot és una senzilla questió d'interlocutors, de majories, d'encaix, i aixi anem passant els anys i els segles. Lògicament, s'ha de viure i, entre pacte i pacte, van fent els seus negocis.

El drama és tant gran, tan brutal, tan desproporcionat, que quasi bé ha esdevingut en comèdia. Ningú creu en res i tots fan veure que si. La politica ha arribat a un punt de descrèdit tant gran que ja no pot interessar a cap persona mínimament decent, amb un punt d'honor, d'orgull, de sentiment d'honestetat. Sona duríssim, però més dur és veure com es manlleven diners, potencials, glòries i futurs a tot un poble sense cap mena de neguit. Convergents i socialistes. Aquest és el paradigma de la nostra història. Les élits d'aqui, que són qui més tindrien que representar-nos i vetllar pel poble, pacten amb qui més acarnissadament ens combateixen. Sempre ha estat aixi. Cambó li reia les gràcies a Miguel Primo de Rivera, com desprès li riuria a Franco. Tots som molt catalans, naturalment, però a l'hora de la veritat mana la cartera i el negoci. El de sempre.

Si no fos perquè molts ja estem de tornada, l'indignació esdevindria enorme. Però no està passant res de nou. Les coses consolidades de Catalunya han estat sempre les mateixes. L'amo, bo i entenent que aquest amo en té un altre a Madrid, sols és fa amb els altres amos al casino. Allà fan la partida de la manilla, beuen, riuen. És com aquella escena que descriu Josep Pla quan parla del Círculo del Liceo i, amb un punt de crueltat, explica com conviuen en la serenor de l'hora de la migdiada republicans, monàrquics, gent de bé i d'ordre, tots fumant els seus cigars havans i bevent uns licors de primer ordre. Tots ben vestits, llargs d'armilla, en un ambient cómode, conegut, tranquil, tal i com diu el solitari de Palafrugell, "on les preocupacions són perfectament suportables"

Clar, mentre aquells senyors que semblaven oposats s'ajuntaven a l'hora de fer la becaina, al carrer hi havien bombes i Barcelona era coneguda com La Rosa de Foc, nom que adoptaren els del PSC pel seu pamflet barceloni i que no podia haver estat més lamentable, perquè ells són de la colla que també sesteja al costat dels burguesos de sempre. Consti que no hi tinc res contra dels burguesos, compte. Sols certifico que em fa basarda la gent que diu actuar pel poble i desprès viu com el ric que li agrada, que enveja, que vol ser. Aquest és el darrer acte d'una funció no per menys coneguda menys patètica. Convergents i socialistes pactant. El paradigma d'una terra que no és capaç de fer res més que anar votants als uns i als altres majoritàriament sense solució de continuitat.

El pitjor de tot això no és que sigui una repetició de la cantarella que deia que s'havia d'anar de Cánovas a Sagasta i de Sagasta a Cánovas. El pitjor és que dins d'aquest gran prendre pel sac corporatiu el poble està anestesiat, mirant el futbol amb la mateixa cara de babau que els romans devien veure als lleons cruspir-se als primers cristians. Això, però, no va evitar-los ser envaits pels bàrbars i caure estrepitosament en l'oblit més profund. De tots és sabut que amb la caiguda de limperi romà esdevingueren moltes desgràcies. Però als catalans no sembla que ens importi gaire aprendre de les lliçons històriques. Per això convergents i socialistes pacten, i demà seràn els populars, i desprès ves a saber. Ens agrada el circ. Però no tenim collons.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.