dimecres, 20 de juny de 2012

Oficials sense exèrcit



Som oficials d'un exèrcit inexistent, en un país que no estima al seu exèrcit. Això li ho he dit avui mateix a aquest gran patriota, descomunal i generós patriota, que és en Joaquim Dorca. No han calgut més explicacions, perquè entre homes d'honor sempre són sobreres. I és així, lluitem sense municions, sense artilleria, sense res més que una sola idea, la de la pàtria, la de l'honor de servir-la fins al final, com ens han ensenyat les generacions que han passat abans que nosaltres. Què hi farem, som gent antiga, que encara pensem en la encaixada de mà i en el mirar-se als ulls com a rúbrica del millor dels millors contractes. No ens havien preparat pels tafurs de la política ni ens havien dit que la ruleta estava trucada de mena i que la banca sempre hi guanyava. Ho lliuràvem tot a l'esperit de sacrifici, al sentit del deure, a l'esforç, a la generositat, al patriotisme de la millor i més pura qualitat. Seguint aquest solc ara veiem que l'exèrcit va descalç, que hi han desercions i que el comandament està pactant amb l'enemic una treva sense ni un bri de glòria, sense cap mena de dignitat.

Que podem fer nosaltres, oficials amb l'uniforme de l'ànima estripat, amb una bandera foradada per les bales enemigues que s'entossudeix en mantenir-se encara orgullosa, flamejant al vent? Que hem de dir-los als qui ens miren perquè, ves a saber per quines raons, ens tenen com a referents? Com encoratjar-los, com fer de cors i voluntats una ofensiva audaç, una moral de victòria, una nova esperança de triomf i de alegria? Com esperonar exèrcits que no existeixen, soldats que deserten, generals traïdors, a que tornin a la lluita?

Sols em ve al cap una paraula. Catalunya. És cert que ningú ens havia format pel desastre que vivim, però tampoc ha preparat als altres. No tenim cap general? Doncs l'inventem. No hi ha exèrcit? El farem entre totes i tots, anirem casa per casa, camp per camp, fàbrica per fàbrica, plaça per plaça, i cridarem que les campanes toquen a sometent. Cridarem que ara més que mai Catalunya ens vol units, sòlids, ferms, sacrificats per la seva causa que és la de tots. Allà on els cors estiguin glaçats els escalfarem amb la nostra febre, una febre que ens devora, que ens fa bullir la sang, que ens mou i ens atia a continuar lluitant, a no deixar de plantar cara, a ser el que som, a no voler rendir-nos, perquè ens volen desmoralitzats, humiliats, arraconats.

Sabrem estar al nostre lloc, tots, cadascú al seu. El patriotisme de veritat és el més difícil de tot els camins, perquè no dona càrrecs, no dona diners, no dona cap mena de satisfacció llevada la de la glòria. La glòria de l'anònim soldat, de l'humil treballador, del pagès esforçat. La glòria de treballar pel més noble de tots dels ideals, el de la terra comuna, la terra de tots, la terra que ens acull, que ja és nostra d'ençà el moment en que aprenem a estimar-la, tant si hi has nascut com si no, tant si tens vint i tres cognoms catalans com si, com és el meu cas, en portes dos d'espanyols. Perquè a la terra l'estimes amb els budells, amb les vísceres, amb la folla passió de l'amor de joventut. Aquesta és la nostra arma més preuada, aquesta és la nostra força, això és el que no ens podran arrabassar mai.

I si hem d'acabar, si hem de finir, si cal finir, ho farem com a oficials d'aquest exèrcit inexistent, amb una mà al cor i l'altre agafant una senyera estripada. Senyores i senyors, hi han coses que no poden fer-se a mitges i les guerres, i nosaltres hi estem en mig d'una, s'han de guanyar o perdre amb honor. Visca Catalunya Lliure!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades.