diumenge, 13 de maig de 2012

Ni interessa ni convè


En Carrasco i Formiguera fou, com sap tothom, afusellat per Franco. Era catòlic i de dretes. Era fundador d'un partit d'orientació cristiana. Però també era demòcrata i volia una Catalunya independent. Si, perquè la Unió d'en Carrasco i Formiguera, que Déu tingui a la seva Glòria, era cristiana i independentista. Com ell. Defensava aquesta independència tan tossudament que ho pagà amb la seva vida. Els feixistes, els espanyols de la "Una grande y libre" no li perdonaren que, bo i ser catòlic i conservador, fou independentista. Al final, les coses que compten són les que marquen les diferències.

Aquest cas exemplar i trist ens demostra que la gran, la immensa, la tremenda escletxa que ara marca les dues ribes a la política catalana és la d'aquells que creuen en una Catalunya independent i la gent que, com Duran i Lleida, ens diu que això "ni interessa ni convé". Ho diu un que és el successor de l'home que morí justament per tot el contrari, per aquell que s'ho creia tant que va morir assassinat per defensar-ho. En Carrasco i Formiguera pensava que interessava i convenia que Catalunya assolís la seva plenitud nacional, la seva llibertat, i ho feia des de el seu profund sentiment cristià i democràtic.

En Duran nega aquest llegat d'una manera que constitueix un escarni, una burleta, una ganyota cap a la memòria i el llegat d'aquella Unió que ha estat i és encara avui un referent per a tanta i tanta gent. En política no tot s'hi val, i potser fora hora que la gent d'Unió fes un pensament. Podien haver triat i no ho han fet. Ignoro les raons, però sé que qui continua encapçalant a soviètique aquest partit és un polític sempre prest a col.laborar amb l'estat espanyol i que no vol sentir ni parlar d'independència. Clar, és el millor polític espanyol en valoració. Això ja ens hauria de dir alguna cosa, no?

Segurament, per tota la gent que sempre ha defensat la independència, això no els sonarà pas nou. Als qui ens hem anat incorporant al llarg dels anys al món independentista ens sorprèn encara menys. Quan jo era socialista, sabia que deia i que pactava en Duran a Madrid. Ho sabia i ho sé. Sé que deia i que opinava. Sempre vaig dir - i  jo era socialista! - que la vella cançó de que era l'ambaixador de Catalunya a Madrid era una mentida com una casa de pagès, perquè en realitat era l'ambaixador espanyol a Catalunya.

El Matrix creat per una Convergència plegada als designis del PP i d'Unió, i enfrontada a la realitat d'una situació econòmica desesperada, d'emergència nacional, amb un Duran que mana més que el President Mas, és brutal. Quan el Cercle Català de Negocis ens avisa del risc real, colpidor, de perdre les pensions de seguir amb l'estat espanyol, de no poder mantenir el nostre creixement, de convertir-nos en un país africà, mentre que Barroso o Merkel sostenen que Catalunya podria ser, perfectament, un estat independent, dir que la independència ni interessa ni convé és pitjor que una traïdoria. És d'estùpids.

El fet d'una Catalunya independent faria que la Unió Europea tingués un país locomotora en el baix ventre europeu, i l'efecte de la nostra economia influiria positivament en els altres països PIG, en especial a Espanya. Recordeu que la nostra pròpia capacitat de generar riquesa, amb un estat propi, seria la mateixa que la d' Holanda, per exemple. És a dir, el nostre país suraria, i Europa també. Però persones com Duran entabanen encara a molts empresaris, que creuen que el país és salvarà per no se sap quin miracle, perquè el pacte fiscal ni el tenim ni el tindrem, entre d'altres coses perquè al govern central ni l'interessa ni els fem falta per a res. Sols com a vaca per a ser munyida. I els polítics que s'ho creuen són uns babaus, i els empresaris, també. Ah, però hi ha encara quelcom pitjor, que és defensar aquesta fantasmagoria del pacte fiscal, bo i sabent que és fals, que no és produirà, que no tindrem mai cap concessió. Cap ni una. Aquest és el paper d'en Duran i de gent com ell. El mal que fan és terrible.

Carrasco i Formiguera, no ho dubteu, avui hauria votat en contra d'en Duran. Per una sola raó, ell creia que la independència interessava i convenia. Fixeu-vos-hi si s'ho creia que donà la seva vida per aquesta idea. Senyor Duran, aquesta diferència és la carrega que haureu d'arrossegar tota la vostre vida.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades.