dimarts, 6 de desembre de 2011

Catalans de partit o catalans de Catalunya?


Cal pensar-hi una mica abans de respondre aquesta pregunta, bé, pregunta, aquesta provocació. Perquè ho és, de provocació. No cal més que veure els blogs, els murs dels face, les piulades dels twiters per tal de comprendre com anem els catalans de mal encaminats. És pitjor, anem a la més profunda de les derrotes, que és la que un mateix és guanya a pols. Per què dic això? Estimades i estimats compatriotes, perquè tenim l'enemic dins de casa. No, no parlo dels espanyolistes o dels catalans que, per fas o per nefàs, pensen que Catalunya pot tenir-hi un cert encaix dins d'Espanya. Això, que també hi és apuntat al llibre major de la nostra comptabilitat política, no és el més inquietant. El meu neguit és el que està passant dins del món dels independentistes. I d'aquest assumpte, que ja sé d'antuvi que pot ser delicat i fins i tot espinós, voldria dir-ne algunes coses.

Sembla paradoxal, però és cert. Per a molta gent de Solidaritat no hi ha pitjor enemic que un membre d'Esquerra o de Reagrupament. A l'inversa, la cosa també funciona amb exactitud prussiana. L'altre dia vaig fer un petit experiment. Una bona amiga de SI penjà al seu mur de Facebook la típica imatge - innocent imatge - d'en Bart Simpson castigat escrivint en una pissarra de l'escola una frase que, en aquest cas, era "No parlaré mai malament d'un altre independentista". Em va semblar força divertit i molt encertat. La vaig compartir i penjar al meu mur. Ai senyor, no ho haguera fet pas! Com que sóc un despistat, vaig oblidar-me de mirar que, al marge inferior de la banda esquerra del dibuix, hi havia un minúscul logo de SI! Els comentaris varen caure damunt meu com una pedregada implacable. Que com havia penjat allò, que ho compartirien, però traient el logo de SI, que com algú com jo que havia donat suport a Esquerra i Reagrupament podia penjar imatges amb la marca de l'enemic - l'enemic! - i una colla de barbaritats que em van deixar anorreat vint-i-quatre hores.

Puc dir, per a vergonya de tothom, que la reacció en el bàndol contrari fou igualment contundent. Al meu mur, els de SI és multiplicaren acusant a Esquerra de venuda, botiflera, traïdora, conformista, renegada, i tots els adjectius que volgueu. I vinga cridòria, i vinga insultar-se els uns als altres; fins i tot els que no són independentistes també hi ficaven cullerada, i embolica que fa fort. Vaig tancar la meva sessió, bo i pensant que el pitjor enemic de la nostra independència som els propis independentistes. No hem entès que quelcom com ara Bildu o Aralar no és possible a casa nostra ara per ara, per la pròpia mesquinesa de la gent que diu lluitar per Catalunya i sols lluita pel seu partit, i qui sap si ni això, perquè al cap i a la fi tot acaba en misèries personals i greuges de baix sostre. Als de CIU que són independentistes, que n'hi han, vaja que si n'hi han, aquestes picabaralles no els deuen donar gaires arguments per a forçar res dins del seu partit, i al poble no els deu semblar gaire seriós que aquells que ens reclamem patriotes estiguem més pendents del que diu el company de trinxera que de l'adversari que tenim enfront.

Que no em vinguin amb punyetes de que si n'hi han talps del CNI dins de l'independentisme o de que CIU paga a aquest o a l'altre, que si, que passa, però escolteu, som prou idiotes com perquè no calgui res de tot això. En sabem massa de batalles estúpides i Catalunya no necessita gent de partit, necessita com el pa que menja gent amb sentiment patriòtic, cívic, ètic, amb ganes de compromís amb el país i la seva gent i la generositat suficient com a per, si algú l'ha ofès i també és un lluitador per la llibertat, oferir-li la mà i oblidar les qüestions personals. Ningú és tan gran com la seva pàtria, i la nostra ens demana que deixem de creure que tots som el general Bum-Bum i ens dediquem a conrear un front ampli per l'independència, vinguem d'on vinguem, siguem d'on siguem, pensem com pensem. Si no és així, albiro un futur molt negre per Catalunya.

No sigui cas que al nostre país, a base de baralles de pati de bugaderes, li passi el mateix que al Regne perdut de Tebes que, com no tenia cap poeta que el cantés perquè tots estaven molt enfeinats competint entre ells a veure qui era més bo, va morir de fam de glòria. Pensem-hi plegats. Catalans de partit o catalans de Catalunya? 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades.