Vindicació de la guillotina

           
                                              Ens calen moltes com aquesta


Compatriotes, ja és hora de dir ben clar i ben alt que la guillotina és un gran invent. Efectivament, desprès de dècades d'escoltar que la bicicleta és molt millor que un Mercedes i que l'enciam no té parió al costat d'un cuixot de porc, ens hem tornat febles. Però existeix l'erudició, ah, si, l'erudició! I aquesta vella amiga torna, saltant per damunt de sostenibilitats, prohibicions de fumar i pànic al colesterol per imposar-se i dir-nos que la guillotina és bona, molt bona, francament bona.

Sempre, direu? No! Abandoneu aquí qualsevol temptació de generalizar les coses. Cal ser mesurats en tota mena de circumstàncies. Ponderem amb modèstia, doncs, les innegables virtuts d'aquest atuell que tanta mala fama ha tingut per culpa de quatre poca-soltes - segurament financiats pels Capeto amb fons reservats - i deixem les coses al seu lloc.

Abans que qualsevol altre consideració, ja m'explicareu que hi ha millor en temps de retallades que una bona guillotina. Aquesta, gràcies a Monsieur Guillotín, és més humana i talla pel sec, sense dolor ni angoixa. Abans de l'eminent doctor ja n'hi havien, de guillotines i de retallades, però com la fulla era recta, la gent patia molt. Això afectà l'esperit selecte del rei francès i encomanà alguna solució. Guillotín i el botxí parisenc d'aquells tèrbols anys, Samsó, dissenyaren el model que ara és pregonament conegut arreu, és a dir, fulla amb el tall en diagonal, taula per a recolzar a la persona - comoditat abans que res! - i un cistell per a recollir la testa, per tal de no esquitxar el terra de sang, que fa de tan mal treure.

I doncs? Què potser no ens calen guillotines ara més que mai? Que no creieu que hauríem de tallar moltes coses? Tallar amb una Espanya que ens ofega i ens escanya amb una forca, que és un instrument no gens pietós de mort; tallar amb uns polítics que fan la seva i s'embutxaquen els quartos i ens fan morir de vergonya aliena, perquè mentre ells és venen la pàtria nosaltres no tenim res per a vendre; tallar amb les pors i els uiuiui dels de sempre, que fan el seu agost acollonint-nos perquè saben que el dia que perdem les pors sense sentit a ells se els hi haurà acabat la moma...

Enfront de tot això, jo us dic que ens calen unes quantes, de guillotines. A la guillotina els covards, els venuts, els lladres, els aprofitats, els tebis, els brivalls, els de baixa gallofa, els fatxendes, els comerciants de sentiments, els provocadors, els professionals de la subvenció, els endollats de tota la vida! A la guillotina! I si algú em surt amb el típic estrep de "Home, Giménez, i qui les pagarà, les guillotines?" tan català i tan poca pena, li diré que estic disposat a aportar-hi el que pugui, a disfressar-me de vella, seure al peu de la guillotina fent mitja i cridar visca la República Catalana! cada cop que caigui algun dels vicis nacionals que ens fan seguir preferint les cadenes als estris de tall.

Metall per metall, em quedo amb les guillotines.