Conte de Nadal

Vet aquí, nens i nenes, que hi havia un vell gasiu, rancuniós, malcarat i menja criatures, anomenat Ebenezer Espanya. Vivia d'escanyar a la gent, dels diners dels altres, pagava poc i cobrava molt. Era lleig, sec com una canya, la seva fila era com la d'un gargot, i ningú podia vantar-se d'haver-lo vist somriure mai. Com és natural, ni tenia amics ni els volia, sols havia assolit al llarg de la seva vida tenir un soci, un tal Jacob Marley, que va morir-se molt ric en diners i molt pobre d'esperit, com si fos un alt càrrec socialista.

Al apropar-se el Nadal, l'Ebenezer Espanya encara girava la boca més torta i els seus ulls agafaven una negror més profunda. "El Nadal, bajanades!", deia comptant una i mil vegades els diners manllevats que feia caure de les seves mans. Emprenyat amb el món i amb els càntics que per les escletxes de la seva casa antiga, mig enfonsada i plena de xacres, s'escoltaven, decidí anar-se'n a dormir.

Però, vet.ho aquí, que el despertaren unes campanades. El vell s'aixecà i contemplà espaordit al seu antic soci, convertit en un fantasma, carregat de cadenes, d'escuts amb l'àliga, d'estanqueres, de peixos al cove, que li digué amb veu sepulcral "Ebeneezer, he tornat per a recordar-te els nadals passats. Tu i jo havíem fet molts diners i poc que ens preocupàvem com vivien els altres, i si podien passar unes bones festes. Però et dic que encara hi ets a temps! Pensa-hi i canvia, perquè pels teus pecats has de veure't com jo, arrossegant-te per l'infern dels injustos i dels opressors!" I amb un esclat de trons i fum, aquella aparició va esvair-se.

Ebenezer, bo i que atemorit, va regirar-se en el seu llit dient-se que allò havia estat senzillament un malson, però aleshores el despertà l'alegre música de les rialles i el dringar de les copes quan brinden, i la gatzara d'un banquet i la barrila de tota una colla de gent enriolada i feliç. Davant seu, aparegué una noia amb melena, que li va parlar amb veu melosa tot dient-li "Ebenezer, sóc la Carme, l'esperit dels nadals presents, i he vingut per avisar-te. Veus aquest banquet, amb una taula tan abundosa, plena de menjars i de begudes? Veus com totes i tots, malgrat que ja no som ministres espanyols, riem i som feliços perquè t'hem ajudat a fer més i més diners? Doncs pensa-t'ho molt bé, perquè tot s'acaba i ja ens veus, ara ja ens han canviat per uns altres. I si, ara riem, però demà... qui sap demà si no plorarem perquè algun jutge furgarà allà on no l'han cridat? Pensa-hi, Ebenezer, pensa-hi" I amb aquesta profètica invocació, la noia fantasmal desaparegué en una boira indefinida, crepuscular, d'aquelles de les que potser mai més hom pot sortir.

Ebenezer Espanya, tremolós i amarat de suor, escoltà les dotze campanades. No eren pas de mort, car eren de vida i de llibertat. I se li aparegué un espectre solemne, majestuós, embolcallat en una senyera que li digué amb veu profunda i amarada de dignitat "Ebenezer Espanya, jo represento els nadals futurs. Jo sóc Catalunya, una Catalunya lliure, una Catalunya democràtica on tothom podrà viure sense tenir que sotmetre's al teu jou, i podem ser bons veïns i fins i tot amics. Però, ai! si no ens respectes, ai! si t'oposes a la voluntat de tot un poble. Si així ho fas, mira quin destí t'espera" i, dient-li això, li ensenyà una tomba solitària a l'erm de la història amb una llossa on hi deia "Aquí jeu Espanya, que fou gran i esdevingué petita, que podent ser mare s'estimà ser madrastra, que podent sent espill de llibertat es bescantà per ser-ho de tirania. Va morir per culpa dels seus pecats i ningú la va plorar".

Ebenezer Espanya és despertà de cop, però va entendre que la profecia podia ser certa, i és vestí ràpidament, i sortí al carrer i...

I com a conte de Nadal, ja n'hi ha prou. Bon Nadal i Visca Catalunya Lliure!