dimarts, 27 de desembre de 2011

A mi Espanya no em roba



No hi ha pitjor esclau que aquell que no creu ser-ho. Si una persona que és víctima de robatoris i d'explotació constant no tan sols no se n'adona del fet, sinó que ho nega amb contundència, tenim un problema. L'il.lustració que encapçala aquest article és prou solvent, car l'avala el Centre Català de Negocis, economistes com l'Emili Valdero i les mateixes xifres de l'estat espanyol. Fins i tot els polítics més jacobins, més centralistes, més espanyolistes, acaben mormolant entre dents que potser que la relació econòmica entre Espanya i Catalunya hagi de ser modificada, perquè la segona en surt escaldada, i molt.

Doncs hi han catalans, hi han compatriotes, hi han persones com vostè o com jo que veuen això i ho neguen. Diuen que no és veritat. que tributen les persones i no els territoris. Quan algú els hi diu que les persones formen el territori, el que sigui, i fan allà on viuen la seva activitat i la seva vida, i més si tenen una llengua i una cultura comuna, et miren esperitats. "No teniu remei, sempre volent separar, i més ara, que cal anar-hi tots a una! A mi que coi m'ha de robar Espanya!"

És evident que hi ha gent que això ho diu coneixent perfectament l'engany i la mentida que surt de la seva boca. Deixem-los estar i que Déu els perdoni. Parlem ara dels catalans que ho diuen amb bona fe, sense malícia, amb convicció. Què podem fer si, fins i tot ensenyant-los les xifres, neguen la major? Com els hi hem de dir que ens roben, que ens foten els diners per mantenir un estat vell i podrit, una burocràcia mesetària, antiga, arrogant? Com fer-los entendre que hem pagat la festa dels TGV que no porten enlloc i de una munió d'aeroports on no volen ni els pardals, mentre que a Catalunya les autopistes són de peatge i és triga el mateix ara que fa cent anys en anar de Barcelona a Girona o a Vic o a qualsevol lloc del país?

Estem en un punt que a voltes entenc que hi hagi gent que llenci la tovallola. Som com els jueus de Varsòvia, que deien que com podia ser que els nazis els matessin a tots, si els necessitaven per a treballar com a esclaus! Negaven la Shoah, l'Holocaust, aquells que eren les seves pròpies víctimes! Aquesta negació de la veritat in extremis puc entendre-la, bo i pensant que en un cas així hom s'agafa a un clau roent per tal de no perdre l'esperança. Gràcies a Déu, nosaltres no estem en llistes d'extermini ni en perill de mort com a individus. Però compte, si que ho estem com a poble, com a nació, com a col.lectiu. Ens ofeguen culturalment, si, però el més important és que ho fan amb la nostra economia, i aquesta és la batalla més dura i principal que tenim ara els catalans.

No podem ser còmplices, no podem negar l'evident, no podem fer veure que la situació és normal, perquè no ho és. Els polítics que formen part del sistema ja llencen prous cortines de fum perquè no ho veiem, però el drama hi és, és real, pot quantificar-se en xifres, i no podem permetre que nosaltres mateixos ens llencem pedres a la taulada. Que un senyor de Madrid ens digui que la seva comunitat és la que més aporta a l'estat me la bufa. També és la que més reb, també és on van a parar tots els radis d'aquesta roda infernal anomenada Espanya, també és la que gaudeix de la condició de "capital del reino".

A mi m'importa el que passa aquí, i com que ells són espanyols i jo no, si paguen més, que no és cert, que paguin. El que jo no vull és que em robin, que no és pas la mateixa cosa pagar voluntàriament que trobar-te que t'han fotut la cartera. Per això cal fer molta pedagogia, però enèrgica. Deixem-nos de contemplacions. Si algú, català, comença amb la cantarella de "Home, jo no crec que l'espoli sigui tant gran...", gireu cua i passeu d'ell. No paga la pena. Té la síndrome del jueu que anava a morir i no s'ho volia creure. Anem-hi a esmerçar els esforços en la gent que intueix que alguna cosa passa, però no acaba de tenir-ho clar. Heus ací el nostre nínxol de mercat, que diria un economista. I, si us plau, no li crideu al beneit que us nega l'evident espoli que patim. Prou té amb ser un babau de solemnitat i no saber-ho.

Cal explicar-ho a tothom, si fóssim independents, la nostra economia li passaria la mà per la cara a la majoria d'estats europeus, Espanya inclosa. Heus ací perquè no volen que siguem independents. I la resta, pa sucat amb oli.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades.