Aquesta és una imatge antiga d'un dels símbols més preuats de la nostra pàtria, El Pi de les Tres Branques. Dissortadament, el seu estat actual resta molt lluny de la que hi ha en aquest article. Maltractat pels vils, abandonat a la seva sort, resta com un símbol d'allò que va poder ser i no quallà en el seu moment. Mai com ara aquest pi desballestat, orfe, solitari però encara amb la voluntat d'enlairar-se cap al cel, ha simbolitzar millor Catalunya.
El nostre país jeu agenollat econòmicament, políticament, culturalment, espiritualment. Ens acontentem amb les engrunes que cauen de la taula d'aquells qui ens roben hisenda i honor. Hem fet de la covardia virtut, anomenant-la pietosament "prudència". Els nostres herois és remouen dins de les seves tombes, bo i pensant per què donaren llurs vides. Ens hem rendit abans de començar la batalla i ara sols sabem posar cara de circumstàncies i dir que com que som així, no hi ha res a fer.
Aquesta és una situació, per a qualsevol persona que servi dins seu una espurna d'amor per Catalunya, és intolerable. És, i potser a alguns els sonara a xinés, una qüestió d'honor. D'honor nacional, si, però també d'honor personal. Amb quina cara hem d'ensenyar-lis res als nostres fills si no sabem ser persones de coratge? Amb quina cara hem de mirar-nos els uns als altres, quan el pacte del silenci s'ha demostrat que és pacte de covardia? Tant poca cosa som, tant ens ha endormiscat la droga del tripartit, tanta és la nostra mandra i la nostra immoralitat?
Jo us dic que cal una nova Renaixença, entesa en el sentit de recuperar valors com Pàtria, Honor, Lleialtat, Sacrifici, Esforç, Generositat, Treball. Ja n'hi prou de consignes comunistes de bicicleta que ens difuminen les realitats de la vida, bo i dient-nos que hem de ser sostenibles, ecològics, solidaris, políticament correctes. L'autèntica revolució comença per la de les paraules i jo vull sublevar-me contra la correcció política, i dir que mai aquesta pretesa sostenibilitat tindrà la fondària moral àdhuc humana que la paraula i el concepte de l'Honor, que mai la solidaritat arribarà als extrems il.limitats del patriotisme generós que és capaç de donar fins i tot la vida pel seu país.
Ens deixat robar tantes coses que, fins i tot, ens han robat els mots. Cal recuperar-los, cal renéixer de nou, cal reivindicar arreu qui som, què som i sense donar explicacions de mal pagador. Som el que som i n'estem orgullosos de ser-ho. Som catalans i Catalunya és la nostra fita. Aquesta és la crisi més gran de totes les que vivim, i segurament les altres provenen d'aquesta. Quan un perd l'ànima, deia Goethe, acostuma a perdre tota la resta de coses. Per això no hem de permetre que ens venguin més del que ja ens han venut. Renaixença de Catalunya, renaixença de valors, d'ètica, de comportament individual, col.lectiu. Que la senyera no tingui vergonya de veuren's quan oneja al vent, que ens miri orgullosa, que sàpiga que lluitem per un esdevenidor millor pel nostre poble, pels nostres fills, per aquesta terra que és nostre, que vol surar i no la deixen les cadenes, que vol respirar i l'ofeguen. A voltes, sento dir-ho, els primers en fer-ho són compatriotes nostres.
A la revolta de les consciències, a la revolta de les idees, a aquesta nova Renaixença sense la qual mai serem lliures!
