De quina bandera em parlen?

A veure si ho entenem d'una vegada. Ni la bandera espanyola actual és la nostra, ni la bandera de la República va ser-ho mai. N'estic fart de que cada catorze d'abril la gent tregui la bandera republicana i cregui que fa un gran què. Escolteu, que no és la nostra, que mai ho va ser, que la República va fer plegar veles al M.H.President Macià quan proclamà la República Catalana, que ens va cardar quan ens aixecàrem contra ella, que en plena guerra civil li va treure a la Generalitat tot el poder.

No ens en sortirem mai si no entenem que no tenim res en comú ni amb aquesta monarquia de fireta i elefant assassinat amb els diners del poble, ni amb una república que va menystenir Catalunya igual que ho fa la monarquia. I mira que n'és, de senzill. Ambdues són espanyoles, espanyoles de cap a peus, ho enteneu? I Espanya ni vol entendre Catalunya ni té cap interès en fer-ho. Deixem-nos de somnis i de perdre el temps. La forma de règim que pugui adoptar Espanya, i no fóra estrany que al pas que van les coses canvii, a nosaltres ens ha de ser indiferent. Tot l'esforç, tota l'energia que hi esmercem en defensar una república espanyola anirà en contra de la nostra independència.

L'única república que ens ha d'interessar és la catalana. Siguem seriosos i a veure si aprenem les lliçons que ens ha donat en tota la cara la història. Si tinguéssim un pretenent, ves, jo el defensaria. Però com que no el tenim, adoptem la forma republicana de govern que és la més enraonada, per altra banda. Però que sigui d'obediència catalana i no espanyola. Algú creu que una república d'Espanya presidida per l'Aznar o pel Bono ens tractaria millor? Algú pensa que amb una república d'Espanya, Catalunya obtindria la seva llibertat? Creieu que ja no n'hi ha prou de parlar de quimeres com un federalisme inexistent en un estat jacobí i centralista com és l'estat espanyol?

El que ens queda és la independència. Depenem de nosaltres. Necessitem ser lliures més que mai. Per això, jo no tinc res a cel.lebrar el catorze d'abril. Si de cas, recordar que, encara que fugisserament, en Macià proclamà la República Catalana. I, tot i així, era integrada dins d'una federació de repúbliques ibèriques. A veure si deixem de llençar-nos pedres al sostre i parlem clar, que els espanyols ho estan fent, i amb una desimboltura que sona a cantarelles que mai ens han portat a cap lloc bo. Nosaltres defensem la República Catalana. Aquesta és la´que ens convé i la que ens interessa.

I si veieu a un independentista portant la bandera tricolor, podeu dir-li de part meva que, amb tots els respectes, o és tonto o és daltònid. En el darrer cas, li presento les meves excuses.

Alicia ens ho facilita tot

Compatriotes, estem fent el babau. Gastem diners en el Parlament, en el Govern, en tota l'administració de la Generalitat i, al cap i a la fi, aquesta despesa esdevé sobrera. He vist la llum, efectivament. L'Alicia Sánchez Camacho em va obrir el ulls l'altre dia. En unes declaracions assegurà que ella havia parlat amb el ministre De Guindos i que ja se n'havia ocupat de que Catalunya tingués un finançament adequat, bo i just. Ella sola! Escolteu, jo crec que hem fet el préssec. Amb aquesta xicota ens podem estalviar un munt de sous, de pagaments i de diners que no van enlloc. Si el que no han assolit tots els Governs de la Generalitat d'ençà l'establiment de la democràcia fins ara, va i resulta que ho ha fet en un pim pam l'Alicia, que voleu que us digui, pleguem i deixem-li la cadira a ella.

Ja sé que, com sou uns descreguts, em direu que això és una boutade, que on va a parar, que aquesta dona no diu pas la veritat... si, si, feu conyes, però dins del regim autonòmic en el que vivim, potser farà més una bona paraula de l'Alicia que una plantada de fireta del Govern. Clar que, cas de voler prescindir-ne de la Generalitat, cosa en la que el PP ja hi estaria d'acord de ben segur, tinguem en compte que els diners no és quedarien aquí, sinó que anirien a parar a Madrid, que els hi devem molts diners, a Madrid, que "Hay que ver como sois los catalanes, siempre quejándoos", diuen a Madrid. Això si, els tindríem més contents ,i ja sense cap mena de contenció com són el Parlament o la Generalitat, podríem demanar la independència tranquil.lament. No ho diu fins i tot el senyor Barroso, poc o gens sospitós de res que no sigui ser portuguès, amb perdó?

Aleshores, ja independents, jo anomenaria a l'Alicia ambaixadora a on fos, perquè té fil directe amb els llocs on és decideixen les coses importants. A Espanya no caldria, perquè sense la mamella catalana, poc pas que en tindrien per a donar-nos. Però us la imagineu al Vaticà? Oh, quin moment quan tornés dient que Deu és català i que el Sant Pare s'instal.la a Montserrat. És capaç. Jo la veig molt embalada i, dirigida en la direcció correcta, aquesta mossa pot fer una feinada tremenda, anorreadora, brutal.

Alicia, dones com tu ens fan falta a Catalunya. Endavant les atxes, i ara que ja tenim un finançament escaient, anem per a transformar a la Llanos de Luna en independentista, que si has assolit la primera fita, pots assolir la segona. No rieu, que l'Alicia fa miracles. De moment, ves per on, ha aconseguit que el PP sigui l'interlocutor de Catalunya davant de Madrid. I el més cardat és que té raó.

Mobil.lització general!

Ens han declarat la guerra. Així de clar. Com amb l'incident de Gleiwitz, que va ser l'excusa per envair Polònia i originà la II Guerra Mundial, els espanyols ara ens diuen que Catalunya li ha declarat la guerra a Espanya. Ho llegíem ahir estupefactes als diaris. La guerra. Nosaltres, que no tenim prou ànims ni per a fer valdre un míser Estatut de no res, la guerra; nosaltres que no hem sabut bastir una coalició independentista prou forta com per a tenir una majoria clara al Parlament, la guerra; nosaltres, que encara tenim aquell sentiment de fatalitat de la Policia Jueva al Ghetto de Varsòvia, que és pensaven que ells se'n lliurarien, la guerra. I ho diuen així, tan amples, bo i sabent que amb aquestes armes - les seves, les de paper i les de metall - tenen ara una magnífica oportunitat per acabar no ja amb tot el que soni a independència, no, sinó amb tot el que soni a Catalunya.

Aquest és el seu profund desig. No és que siguin anti nacionalistes o anti independentistes, que també, no, és que són anti catalans, els emprenyem, els molestem, som per a ells com foren els jueus pel Tercer Reich. Fa temps que ho dic, això. Ens volen foragitar, però quedar-se amb els nostres diners i les nostres empreses. "Que marxin, però ens quedem amb totes les seves propietats". Perquè encara no han trobat un Madagascar a on enviar-nos o d'altres maneres més expeditives per a fer-nos al carrer. Però no ens empassen, som massa per ells. Històricament ens han volgut aixafar com a poble, com a cultura, com a llengua. I nosaltres sempre hem tornat a surar, sempre. La darrera excusa per un nou pogrom contra Catalunya és que volem declarar-li la guerra a Espanya.

Doncs bé, declarem-la! Declarem la guerra a Espanya, declarem la guerra fent una ofensiva com mai s'ha vist de manifestacions, de insubmissió fiscal, de treure banderes, de fer evident que no serem mai liquidats sense resistència! Declarem la guerra amb articles, amb mítings, amb unitat, amb sentiment patriòtic! Compatriotes, ha arribat el moment d'allistar-se i de saber si volem ser catalans de primera o espanyols de tercera regional. No hi ha més. Us ho diu un home pacífic, que s'estima el diàleg, la voluntat de pactar, que no serva cap odi ni cap enemistat amb res ni amb ningú. Però també us ho diu un home que n'està tip de rebre i de fer veure que m'agrada, de rebre insults i fer-se el sord, de pagar la festa i que, a sobre, et diguin gasiu.

Declarem-li la guerra a Espanya amb una mobil.lització sense parió a la nostra història. Demano públicament als poders polítics catalans, als nostres partits, als nostres dirigents, que facin el que han de fer les persones d'honor en moments com aquest, ço és, servir al seu país. Si us en dieu catalans, si defenseu Catalunya, una Catalunya sobiranista, nacionalista, independentista o digueu-li com sigui, ara és l'hora, catalans, i mai millor dit. Alceu-vos, us demano, al Parlament, i proclameu la independència! Alcem-nos, germanes i germans, perquè ens han declarat la guerra! Alcem-nos, perquè si no ho fem nosaltres, ho faran ells!

Són temps durs. I necessiten gests durs. Diuen que Catalunya li ha declarat la guerra a Espanya? Doncs fem-ho amb les armes més poderoses que tenim, amb el tancament de caixes, o amb una definitiva insubmissió fiscal,  o traient banderes espanyoles de tots els llocs oficials o convocant a referèndum la independència. Aleshores començaran a veure que si que els hi hem declarat la guerra.

I tota quanta persona que tingui experiència militar, que pari l'orella. que quan diuen el que diuen aquests, mai se sap.

Madrid, teniu un problema

A Madrid tenen un problema, és a dir, a Espanya, és a dir, l'estat espanyol. Bé, ja ens entenem. Amb qui, direu? Amb una economia que mai ha estat productiva, amb una administració rígida i burocratitzada, amb un centralisme que va ensorrar tot el seu imperi, amb una classe dirigent antiga i poc adaptada als temps moderns, al fet de creure's el centre de l'univers? No. El problema el tenen amb Catalunya. Efectivament, aquí no importen ni Europa, ni la crisi mundial, ni el dèficit, ni l'atur estructural ni tan sols un règim autonòmic fonamentat en "Y un euro más que Cataluña", que ha fet que allò que s'anomena estat de les autonomies sigui un regne de petits sàtrapes, en lloc d'un sistema federal, confederal o, ras i curt, un esta normal i equilibrat en els seus territoris.

Però, ah!, el problema som nosaltres, els catalans, el català a les nostres escoles, el que hi hagin banderes espanyoles penjades als ajuntaments, la llei de consultes,si senyores i senyors,  heus ací el que atabala a Espanya. Volen que en parlem d'això, creuen que de veritat el seu problema som nosaltres, els hi sembla que aquests són els ítems que conformen l'ordre del dia? Doncs encantats, som hi, comencem pel català a l'escola. D'ençà que sota el Govern del M.H. President Jordi Pujol és creà l'immersió, no hi ha hagut cap problema, llevat de l'organizat al principi per tres famílies que el que no volien era l'ensenyament en català, a sac, i ara que hi han algunes més, no gaires, que volen rebre l'ensenyament en els dos idiomes oficials a Catalunya. Això és un problema? Depèn. Si Catalunya és Espanya, segons ens diuen, el català serà un idioma espanyol, i si ensenyem en català ho estarem fent en una parla espanyola. O no som espanyols els catalans i parlem una llengua que no és espanyola? S'aclareixin, si us plau.

Banderes. Perfecte. Jo estic disposat a penjar la bandera espanyola a tots els ajuntaments, seus de la Generalitat - hi és a la majoria, però en fi - a canvi d'una sola cosa, i és que la senyera, que també deu ser una bandera espanyola, perquè com s'entén que Catalunya no sigui Espanya, onegi a totes les comissaries de policia espanyoles a Catalunya i a totes les casernes de la Guàrdia Civil i a tots els edificis de l'exèrcit espanyol i a totes les dependències que Espanya tingui en territori català. No som espanyols, no és la senyera una bandera legal, oficial, origen de la bandera espanyola? Doncs ben bé que hauran d'estar l'una al costat de l'altre, oi?

Diners. Si són diners catalans i els catalans som espanyols, és el mateix que els administri un espanyol de Madrid que un de Barcelona. O pels diners hi han espanyols d'una mena i d'una diferent? Sols una mena d'espanyols pot decidir que fem amb els diners de la resta d'espanyols?

Ja ho veuen, senyors de l'ABC, tot solucionat. Si Catalunya és Espanya, el català, la Generalitat, els nostres diners i la seva administració seran també cosa d'Espanya i feta per catalans espanyols no? Perquè el contrari, el dir que hi ha un problema, el considerar-nos diferents, és donar la raó a qui pensa que si, que Catalunya és una nació, que som dues coses diferents vostès i nosaltres, que hi han motius més que sobrats per a voler separar-nos de qui no vol que parlem la nostra llengua ni honorem la nostra bandera ni administrem els nostres diners.

Resumint, l'ABC ens diu que no som espanyols i que Espanya té un problema amb nosaltres. I tant que en tenen, de problemes amb Catalunya. I els que tindran. Volen solucions? El darrer problema és deixar-nos parlar - com s'entén que als espanyols no els deixin parlar altres espanyols? - en un referèndum i que decidim si volem continuar sent "espanyols" o independents. Ja ho veuen, així de senzill.

No és per ganes d'enredar, però Madrid, teniu un problema. I, de passada, gràcies, ABC, perquè quan un té el cap ocupat en altres coses i s'oblida del que és, vostès surten providencialment a recordar-nos qui som i perquè lluitem. Déu els hi pagui.

Algú sap com sortim d'aquest Matrix?

Catalunya és Matrix, ho he descobert i m'he quedat esmaperdut. Efectivament, el que veiem cada dia ni és real ni pot ser-ho. Vivim en un món de fantasies, pensades per a tenir-nos tranquils i, el més important, per a nodrir d'energia a unes màquines devoradores que mai en tenen prou. I no, no he begut, és que he obert els ulls, la màquina m'ha engegat a fer punyetes i ara vaig pel món sacsejant a la gent amb minsos resultats i un sistema que no em vol veure ni en pintura.

Clar, deu ser emprenyador que les totpoderoses màquines escoltin a un pobre desgraciat dir que de Matrix igual ens en sortiriem si li fesin menys cas al fútbol i més a la independència. Per exemple. O que, en lloc de dir que no estem prou madurs per a ser independents, votesim a gent que si que creu que ho estem, de madurs. O que arribar a la llibertat vivint agenollats - i callo el que diria després, perquè em consta que això ho llegeig gent molt jove - no és pas possible sota cap de les maneres.

Ens hem creat un Matrix tant petit i tant covard, que ser català dels de La Vanguardia i el tortell de diumenge s'ha convertit en una autèntica heroicitat. Hem glorificat tant al Senyor Sistachs que hem oblidat tota la resta, i s'ha arribat a defensar menjadores com són els mitjans públics catalans quan ni defensen Catalunya ni són públics, car els fan servir al seu antull productores privades - les tres o quatre de sempre - que fan la graella i són propietat dels mateixos que hi treballen als esmentats mitjans. El Matrix català és tan horrorós, tan abominable, que als patriotes els anomenen ximples o incendiaris, i als pactistes, als de la menjadora, els diuen que són homes d'estat, persones de seny, gent enraonada.

Em fa basarda. Em fa vergonya aliena. Jo no vull viure més en aquest Matrix que ens xucla la sang per mantenir tota una maquinaria freda, llunyana, brutal. No m'agrada que em robin, m'agrada més ser jo qui decideix a qui ajudar i a qui no. Però, esclar, endollat a Matrix no pots decidir res, perquè tot t'ho donen fet. Et diuen que pensar, que fer, que no fer, que dir. Una cosa bona té això del Matrix, i és que gent que pensem que existeix, que és real, no ho és. Aquí cadascú pot escriure els noms que vulgui, però és una satisfacció saber que segons quina gentola és fruit de les perverses imaginacios de la màquina, que el génere humà no pot concebir semblants espantalls, que tot forma part de la realitat virtual on vivim.

Si proveu de desendollar-vos, no us puc pas dir que el que veieu serà plaent. Ara, serà la veritat. I aquesta, agradi o no agradi, és el que hi ha. És cosa de triar la píndola, com al genial film dels germans Wachowski. Quina voleu, la que us permetrà seguir vivint una mentida o la que us despertarà i veureu la veritat?

L'enemic del poble

Ara que hom parla tant de l'enemic, potser és un bon moment per escatir que és i que no és aquesta figura que balla en les boques de tanta i tanta gent. Haig de dir que jo no vull tenir-ne cap, d'enemic, i ja sé que això és molt infantil, però m'agradaria creure que sols tinc adversaris o rivals, si ho voleu així. Enemic em sembla massa fort, i més si el mot s'ha de disparar contra algú proper. Sigui com sigui, ja veureu que hi he col.locat una imatge d'aquell magnífic "L'enemic del poble", d'en Salvat-Papasseit, que agafà el nom de la coneguda obra d'Ibsen. Parlar ara d'aquestes dues meravelles, Ibsen i Salvat-Papasseit, cau molt lluny del propòsit d'aquestes ratlles, així que ho deixarem per a plomes més competents que les meves.

El fons de la cosa era que hi tenia que encapçalar l'article amb una imatge, com faig sempre. Ara, parlant d'enemics a qui col.locava? Espanya? Madrid? Convergència? Qualsevol partit independentista que no em caigui bé? Aquell amic a qui li vaig deixar diners i encara és l'hora que sàpiga res més d'ell? Massa banalitzant, penso. L'enemic del poble és quelcom prou important com pera no pensar-s'ho dues vegades abans de assenyalar-lo amb el dit i dir "Aquell és!" Per altra banda, compte amb senyalar res ni a ningú, que amb bona fe s'han produït enormes desgràcies per equivocar-se de direcció.

Ens trobem, doncs, en la situació de trobar l'enemic del poble i haurem d'anar tancant cercles. El poble? Quin? El català, naturalment. I què és el poble? Rics i pobres tots barrejats, els rics per una banda i els pobres per l'altre, els catalanistes i els espanyolistes? Fem selecció, i diguem que és el poble català que serva una ambició de llibertat vers Espanya. O sigui que ja ho tenim. Cerquem l'enemic del poble català que aspira a la independència. Molt bé. L'enemic, dret a llei, no podría ser el partit del Govern actual, que els catalans han votat aclaparadorament en tres eleccions seguides. O si? És l'enemic aquella coalició independentista que ha anat a Madrid o ho és la que va dir que allà no hi havia res a pelar? Els més simplistes diran que em deixi d'orgues, que l'enemic és Espanya, Madrid i el PP. El PSOE també, però menys, o no.

Aquest és un greu error. L'enemic no pot ser mai el patriota que lluita pel seu país, que és el que fan els partits espanyols. Seran adversaris o rivals, tot i que ja entenc que són matisos, però perquè ens entenguem, ells compleixen amb el seu dure. L'enemic de veritat és qui no compleix el deure patriòtic de defensar Catalunya com cal, i és perd amb tacticismes absurds, i en baralles internes, i en envejes i vendettas personals que fan enrojoli de vergonya aliena. Aquest és l'enemic i no em cansaré de dir-ho-.  La Delegada del Govern fa el que ha de fer, perquè és sent espanyola. Qui no fem els deures som nosaltres, els nostres empresaris, els nostres partits, la nostra gent. Els espanyols, a veure si ens assabentem, no tenen enemics, perquè nosaltres no arribem ni de lluny a aquesta categoria. Per això és fan un fart de riure amb els catalans. Trist? Dur? Sí, però cert.

L'enemic del poble català que vol la independència, en definitiva, és... el mateix poble català que vol la independència. Perquè jo veig cada dia polítics, periodistes o actors que són patriotes espanyols i ho diuen i practiquen com a tals. En canvi, a casa meva, d'això sols en veig un cada mort de bisbe. No cerqueu l'enemic a fora. És aquí dins, amb nosaltres.

El negre del barret de copa

                        
                                                   Dibuix del gran Coll

El meu amic Joaquim Dorca fa servir la metàfora del negre amb barret de copa dels còmics per a definir-nos als catalans. Segons els espanyols, diu, som aquells pobres negrets, incultes, poca cosa, a qui amb uns collars de colors i quatre vidres que facin reflexes, més un barret de copa i un puro, afegint-hi paternalisme barat i algunes sessions d'afusellaments, ja ens tenen controlats. Em permeto afegir que el pitjor no és que a Espanya pensin així. El pitjor és que hi han catalans que també s'ho creuen i estem dividits, ara per ara, en dues tribus. Una és la que mana i pensa que som uns immadurs. Qui ens diu això pot ser d'esquerres o de dretes, car si el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres, a Catalunya el que més s'assembla a un col.laboracionista de dretes és un col.laboracionista d'esquerres. No estem prou madurs per a ser independents i punt. Som el negre del barret de copa que no sabria lligar-se ni els cordills de les sabates, suposat que en portéssim, sense l'ajut dels nostres colonitzadors espanyols. Ells, que entenen que el progrés ve de la seva generosa mà, s'esforçen en ajudar-los, en mantenir els seus privilegis, en educar-nos a nosaltres tan immadurs, tan poca cosa. De pas, diguem-ho tot, s'omplen les butxaques a base de manllevar els diners dels seus compatriotes, és clar, però ho fan per nosaltres, sempre per nosaltres.

Hi ha una altra mena de gent a la tribu catalana, que és la dels agressius, la que diu que al 2014 serem independents, que ho volem tot i ara mateix. Com és fàcil d'entendre, als colonitzadors aquesta gent no els hi fa la més mínima por. Saben que els crits mai han guanyat cap combat i que les promeses esdevenen decepcions quan no s'acompleixen. I com que tenen clar que aquesta part de la tribu està dividida, enfrontada els uns contra els altres, emprenyada amb el món i francament histèrica, no els fan perdre la son. Ja s'ho faran, pensen els conquistadors i els seus amics col.laboracionistes. I tenen raó. És tan dolent per la tribu, per Catalunya, dir que no estem preparats per a ser un estat independent com escalfar-li la sang al personal bo i dient-los que l'any vinent ja serem lliures. És dolent perquè els dos raonaments són falsos, i qui ho diu ho sap perfectament. Ho poden dir, no ho dubto, per bona fe o també, siguem seriosos, perquè hi ha algú a qui ja li convé que això és digui.

Mireu, dels polítics no en podem esperar res. Són els negres del barret de copa. Aquests s'apuntaràn a la independència el darrer segon del darrer minut de la darrera hora del darrer dia. Hi han excepcions, com en tot, però la norma general que jo hi sé veure és aquesta. La independència, per aquells que volen ser-ho, d'independents, no va ni per la via dels polítics del barret de copa ni per la dels qui fan estirabots i crits i remuguen. La independència sols la guanyarem la societat civil, amb intel.ligència, des de abaix, amb organitzacions cíviques, amb mesures pensades. Mai com ara ens ha calgut un Think Thank independentista que, lliure de pressions econòmiques o polítiques, és dediqui a pensar. Pensar, dic, i no regatejar amb Madrid o fer soflames incendiàries que s'acaben sempre en foc d'encenalls i decepcions massives. Fan més el Centre Català de Negocis i en Ramon Carner en una setmana per la independència catalana que molts partits polítics en tota una llegislatura. Trist? Si, però cert.

Ens han deixat un país anorreat sota molts conceptes, però encara hi ha molta gent que és capaç de dissenyar estratègies vàlides. Quines són? No les explicaré pas jo, que no sóc ningú, ni aquí, que no és el lloc. Però em consta que hi ha vida intel.ligent més enllà del barret de copa i de la cridòria. Sortosament, Catalunya té més cartes per a jugar que aquestes dues.

Molts timbals

Escric això, malalt, mentre al meu carrer hi ha una munió de colles de timbalers assajant. Hi ha molta fressa, lògicament, perquè el meu carrer és molt petit i tot sembla omplert de timbals i gralles, de so de festa. Assagen, perquè desprès sortiran a la Plaça de Sant Miquel a inaugurar la baluerna de ferralla dedicada als castellers de la que ja hi he fet esment en un altre article. Heus ací un bonic cas de contradicció, la tradició de timbals, gralles i percussió tan nostra, tan castellera, servirà per a consolidar el prestigi del no res, de l'obra subvencionada per inútils que lliuren els nostres diners a artistes que sols saben mirar-se el melic. Cap glòria, doncs, fa estremir aquest batec de tambors que resta buit de tota èpica, de tota gesta, de qualsevol noció de país.

Què estem fent amb els nostres fills, amb les nostres tradicions, que hi fan tants timbalers glorificant el no res de la falsa modernor? Com hem arribat fins aquest punt d'indigència intel.lectual, per què ens hem deixat arrosegar fins els abocadors de l'ànima sense dir-hi res, no fos cas que ens prenguessin per uns antiquats? Heus aquí l'esca del pecat de la Catalunya d'avui. Per no ser dits carrinclons o, pitjor encara!, poc moderns, ens hem deixat prendre el pèl, hem pagat el beure i a sobre ens ha fet molta gràcia que ens diguin cornuts. Perquè ja no és si una obra d'art és o no és discutible - que aquesta ho és i molt - , no, aquí estem parlant de coses molt més importants, de assumptes que formen el teixit bàsic que conforma l'esperit d'una societat, d'un poble. Hem permès que els timbals i les gralles acabin al servei d'una falsa intel.lectualitat que sempre, curiosament, ha estat en contra dels interessos del país.

Aquest pacte amb el diable explica moltes de les coses que estem veient. Un poble que no és capaç d'aixecar-se contra una senzilla escultura i dir que és una merda, com volem que s'aixequi en contra d'altres coses? Mare de Déu, i com ens hem deixat enredar! Al llarg dels darrers anys, tot quant imbècil que sortia als mitjans parlant nebulosament i de manera indigesta vers la cultura i esmentant tres o quatre noms d'artistes pretesament audaços, desconeguts per a tothom menys a casa seva a l'hora de menjar, ja ha estat considerat com un intel.lectual. Fins aquí hem arribat. Si Tristàn Tzara i André Breton van partir peres per motius ideològics i així el surrealisme esdevingué bicèfal, ara els artistes sols saben barallar-se per la subvenció. No tots, naturalment, però si que hi ha aquest estadi generalitzat que dona per fet que el primer misèries que presenti una gasòfia ben explicada, això si, i amb bons padrins, ha de ser subvencionat.

I els nostres fills, amb el somriure de festa penjat dels seus llavis, toquen els timbals en honor d'un no res, d'un país que és perd entre dubtes, pors i aprofitats, desagnant-se sense remei. Molts timbals, molts, que sonin ben fort, que no deixin escoltar res més i que el seu so antic, noble, atàvic, amagui la misèria del moment present, eixordint-nos, deixant-nos idiotitzats, drogats, desnortats... Piqueu més fort, timbalers, feu tremolar vidres i cossos, que el vostre repicar és en honor de la mort de Catalunya!

Com ha de ser un dirigent

Ja fa dies, d'ençà el meu article on parlava del general Patton, que em demanen com ha de ser un líder, quines virtuts ha de tenir, perquè vaig triar a un militar i no pas a un civil, i tota quanta mena de preguntes és fa un poble que demana com són els líders justament perquè no en té cap.

I bé, jo, que no sóc pas mestre de res, però que veig que el tema és sucós, voldria dir-hi la meva sense cap mena de voluntat de fer-me el savi. A veure, un líder, abans que qualsevol altra consideració, ha de ser un patriota, una persona que estimi al seu país fins les seves darreres consequències. Això vol dir que, si ha de sacrificar llur vida, ho fa con a suprem gest d'amor a la seva pàtria. Menys que això, no pot considerar-se líder, i molt menys a aquells que s'omplen la boca del país i desprès el venen per folrar-se de mala manera.

Un cop vista aquesta fibra moral, aquest caràcter, s'ha de dir que la moralitat del líder polític ha de ser a prova de bombes. Cap ombra de corrupció, cap mena de vanitat, cap gest que no sigui regit per l'austeritat personal, per la modèstia, per la senzillesa. Aquesta és, i més a casa nostra en els temps que vivim, la condició més imprescindible per a ser creïble, estimat, escoltat i seguit pel poble, que veu com la classe política demana sacrificis mentre que viuen a cos de rei.

Parlant de reis, el líder polític ha de ser la persona més controlada, vigilada i auditada de tot el país. Res d'immunitats vergonyoses, com és el cas del Borbò, ni de lleis trampa que el permetin defugir el castic si ha comès delicte. El rigor en l'aplicació de les lleis ha de ser essencial en qualsevol estat, sempre i quan sigui el primer mandatari qui doni l'exemple d'acomplir-les amb minuciositat, amb exquisida pulcritud, amb el sentit d'aquell que fa el que sap que s'ha de fer, per convenciment, per múscul moral, per honestedat.

No cal dir que el lideratge s'ha d'exercir amb autoritat, amb fermesa, lluny d'aquests polítics de plastilina que tenim. Dit això, tampoc cal dir que no hi ha autoritat més sòlida i més enraonada que la que prové de la democràcia, dels vots de la gent, de la llibertat com a marc de relacions. El líder ha de ser democràtic, obert, sempre prest a escoltar i a deixar-se aconsellar, però compte!, que molts confonen això amb no fer res. L'autoritat, si és democràtica, ha d'exercir-se amb totes les seves facultats. Hi ha gent que confon democràcia amb manca d'autoritat i així hem vist errors monumentals, per exemple, en el tema de la seguretat pública. L'ordre és la primera llei del cel, com digué en Pope, i la democràcia és un règim d'ordre. El desordre, malgrat el que diguin els seus defensors, és el feixisme. Feixisme i caos són sinònims, perquè allà no hi han regles, no serveix de res tenir raó. Cal tenir-ho clar i deixar a banda als neo hippies de caseta en la Cerdanya i compte corrent d'un bon gruix.

Ara, la principal virtut del dirigent, del líder, ha de ser la voluntat de ser-ho, encara que això sembli obvi. Però vivim en un país on el "Passa tu primer" o el "Mentre aquest hi sigui jo no hi seré" es conjuminen admirablement. De no voler ser res a voler ser-ho per tal de fastiguejar a l'enemic hi ha un petit pas que molts fan amb uns resultats fatals. Això es d'una puerilitat enorme, i aquesta actitud ens ha portat a l'estadi actual que no crec que s'hagi de descriure gaire, perquè tots sabem com estem. El líder ha de voler manar, i per això ha de saber sumar, guanyar-se a la gent, atreure fins i tot als adversaris, saber renunciar a les petites misèries personals i veure que per damunt d'ell i de tot hi ha Catalunya, hi ha el poble català, hi ha la seva llibertat. Ha de tenir la mirada fixada en l'horitzó d'aquí a un segle, saber quin és el camí, quin és el mètode, quin l'objectiu. Això fa d'un senzill polític un estadista, i per això ara no en tenim, d'aquests. Sir Winston Churchill, en esclatar la II Guerra Mundial, va pensar que el Regne Unit no podia guanyar una guerra europea, però si una de mundial, és a dir, comptant-hi amb els americans. Sabia també que això comportava la pèrdua de l'Imperi Britànic, però estimava tant Anglaterra, la volia d'una manera tan folla, tan  profunda, que va sacrificar-ho tot. I guanyà.

El dirigent polític, compatriotes, ha de ser abans que qualsevol cosa una persona que foragiti als mals comptables de la gestió funcionarial, als del fulletó de propaganda pagat entre tots, a la colla que sempre hi són amb qui mani. El dirigent polític, malgrat tenir les seves pròpies idees, hauria de tenir un sol partit al cap, Catalunya. Fins que no sigui així, perdrem un llençol a cada bugada.

Que més ens han de fer?

Què més ens han de fer per a reaccionar? Quines humiliacions més hem de patir, per fer a mar als polítics traïdors a Catalunya? Quants diners més ens han de robar per que algú digui prou? Quantes baralles de criatures haurem de tenir entre els patriotes abans de entendre que l'enemic és l'estat espanyol? Quants cops aguantarem que ens diguin que no estem prou madurs? Quantes vegades més sortirà el President de Catalunya amb el cap cot de La Moncloa? Fins quan haurem de resignar-nos a viure de l'almoina de qui ens roba els diners? Quines barbaritats han de fer els nostres governants abans de reconèixer que el problema no és el pressupost, sinó que el problema és Espanya? Fins quin punt de degradació ens faran arribar com a poble? Quanta gent més haurà de sacrificar llur benestar i llur sacrifici perquè a Extremadura tinguin un setanta per cent de gent que és funcionaria? Fins a on hi estem disposats a arribar-hi per tal de ser anorreats?

Tenim esperit de màrtirs? Tenim vocació de suïcides? Volem un poble que va sense protestar als forns crematoris? Som com la policia jueva de Varsòvia? Ja no recordem que els catalans hem estat sempre un poble guerrer, lluitador, reivindicatiu, amb honor i amb valentia? Ningú sortirà a defensar a la nostra Pàtria? Ningú voldrà encapçalar la revolta? Tan covards ens hem tornat? Tan misèries? Què esperem? Què volem?Què més ens poden fer que no ens hagin fet ja? No ens cansem de parlar de independència, de patriotisme, de llengua, de cultura al bar del casal, mentre la terra catalana es dessagna ferida de mort? Ningú té vergonya? Ningú té neguit, ningú té un sentiment de basarda? Ningú creu que el Parlament està ple de Quislings? Ningú veu com ens han donat l'esquena aquells en qui havíem confiat? Ningú entén que s'han venut? Ningú s'hi fixa que d'aquesta crisi, de Catalunya no en restarà res?

Som idiotes? Som uns cagats? Som espanyols i no ho sabíem? Què caram som, els catalans? Volem morir? Volem acabar sense pena ni glòria? Volem ser una resta que s'enfonsa en la sorra de la història? Volem ser un record difús, explicat de mala manera? Per això varen morir tantes i tantes persones de bona fe? Per això tant de sacrifici, tants segles de lluita, tanta vida segada, tantes llàgrimes, tant de dolor? Era per acabar així? Era per rendir-nos sense plantar cara? Era per a donar-lis la raó? Era per baixar-nos els pantalons i morir sense dignitat?

El Bon Rei Jaume I ens mira dalt del seu cavall. Els seus ulls de pedra no poden amagar la decepció, el fàstic, la vergonya aliena. Sembla que ens estigui dient "Compatriotes, si era per tot això, no pagava la pena" 

Catalunya i la ruleta russa

Ara volen que un casino de patacada s'instal.li a casa nostre. I ens diuen que donarà feina a molta gent. Ni ho dubto ni ho nego. De la mateixa manera podrien dir que la casa de barrets més gran vindrà a fincar-se aquí, que de fet ja la tenim al llindar de la frontera francesa. Molt bé. Si això ho fes un empresari privat no tindria res a dir, perquè si aquest casino compleix la llei, el joc és quelcom legal a molts països democràtics. Ara, quan qui m'explica les bondats dels casinos és el Conseller d'Economia del meu país, alguna cosa comença a trontollar dins meu.

És a dir, mentre el President de Catalunya va a veure al president espanyol a pidolar, mentre que als independentistes ens diuen que hem de prendre til.la, mentre que les estructures de país minven jorn rera jorn, ara surt el Conseller i diu que hem de portar un casino. I, poca broma, argumenta que això fóra un èxit del nostre govern. Però, que s'han begut l'enteniment? Que ens prenen per idiotes? Tant imbècils creuen que som, tant inútils, tant poc llegits, tant babaus? Realment creuen que el que li cal a Catalunya i als catalans ara mateix és fer venir un casino? No recorden l'escàndol de Casinos de Catalunya i les corruptel.les que allà van haver-hi, i que millor deixar enrere i que la història jutgi?

A Catalunya avui l'estàn fent jugar a la ruleta russa, per això no ens hauria de semblar estrany aquest estirabot del casino. Una ruleta russa perversa, car el revòlver té dins del tambor totes les bales i, disparis la que disparis, estàs condemnat. L'autonomisme ens ha portat aquí, i el creure que hi ha una providència que ens farà sortir de qualsevol atzucac. Ens ha portat fins aquí la supèrbia d'uns, el mal govern dels altres, la corrupció de tots, i un imaginari fals de pastorets comprats als xinos. Ens han tret, mica en mica, el nostre gen nacional i ara, que ens caldria més que mai, no s'hi veu per enlloc.

L'operació ha estat tot un èxit. Vindrà - o no - un casino, i tindrem, diuen, uns 120.000 llocs de treball, i ens semblarà molt bé, i seguirem empobrits per un espoli que no s'acaba, i continuarem tenint que demanar perdó cada dia per ser com som, i ens diran que si remuguem serà pitjor, i la gent continuarà votant majoritàriament que si a les enquestes de LaVanguardia que ens demanen si voldríem un referèndum per la independència, i aquest no arribarà mai, i els polítics ens diran que no estem prou madurs. Fins que el revòlver és dispari i Catalunya resti morta i sols quedi en peu, és a dir, agenollada, com una regió més d'Espanya.

Senyors polítics, si és per acabar així, els prego que em donin el revòlver a mi, que jo sabré acabar amb la meva vida amb dignitat i sense necessitat ni de casinos ni d'excuses. 

La mentida del pacte amb Espanya

Ni el mateix President Pujol defensa ja pactar amb Espanya. Aquesta tesi de l'encaix, aquesta broma, ja fa massa que dura. Els catalans sempre hem volgut pactar, hem volgut fer-nos estimar, hem volgut ser espanyols. Sé que això és dur, però la nostra història ens diu que aquesta ha estat la tendència del país. A la guerra de successió, els patriotes catalans morien amb el crit als llavis de "Visca el Rei d'Espanya!" Clar que volien dir l'Arxiduc d'Austria i no pas Felip V, però el cas és que gent com en Prim, com en Cambó, com el mateix President Pujol, han seguit allò que en Vicens Vives va definir al llarg de la seva obra d'una manera tan clara, l'encaix català dins Espanya. I no ha pogut ser.

Els motius? Són clars, a Espanya no li ha interessat mai pactar amb ningú com no fos amb ella mateixa. El cas basc és un altre assumpte - del qual potser en parlarem algun dia amb més calma - i no hi té res a veure amb nosaltres. Potser per això, m'agafa un atac de vergonya aliena quan escolto a alguns dirigents polítics catalans quan diuen que volen un pacte a la basca. Siguem seriosos. Son dues realitats molt diferents, en bona mesura perquè les trajectòries també ho han estat per bé i per mal.

Sigui com sigui, l'intent del pacte sempre serà abocat al fracàs, i ho diu algú que hi creu molt, en el pacte com a eina política. Ara, per a pactar calen dues parts que vulguin seure i parlar-ne i no sols una. Pactar a Espanya sempre ens ha sortit molt car i a cada bugada hem perdut un llençol. És com jugar al pòquer honestament amb un tafur amb les cartes marcades. No pots guanyar-hi mai. L'alternativa al pacte és massa indigesta pels interessos econòmics d'algunes importants famílies catalanes, com és ben sabut, i aquesta combinació ens té emmanillats fa molt de temps. Perquè Espanya, si anem a mirar, no fa altra cosa que defensar els seus interessos nacionals. Però nosaltres, és a dir, els nostres polítics, haurien de fer el mateix, i no sempre és així.

Tenim una classe política que, en bona mesura, són més aviat viatjants com el Sazatornil de "La escopeta nacional" i ja s'acontenten amb que el ministre de torn els compri el seu producte. Per això sempre hi ha la trampa en el pacte, perquè Espanya no vol pactar i els qui ho haurien de fer en nom de Catalunya sols volen pactar el seu tema, el seu negoci, aquella urbanització del seu cosí. Com no hi ha un nervi nacional català poderós al Congrés de Madrid, un nervi sòlid i majoritari, vull dir, ens donen quatre engrunes i gràcies.

Pactar amb Espanya és anar a la desfeta. O, diguem-ho d'una altra manera, si tenim la desfeta que tenim, és per haver volgut tant pactar amb Espanya.

La meva germana Stàs

Jo tinc una germana, que és diu Stàs. No és germana ni de família, ni de sang, ni de res que no sigui de cor i d'ànima. Ni tan sols ens hem vist mai en persona. Però compartim idees, sentiments, i pulsions. És una patriota catalana, una dona que és fa estimar, una persona íntegra, una mare tendre i com s'ha de ser. També és una víctima, una de tantes, d'aquest sistema absurd que ens ha deixat arruïnats, sense una administració decent a qui demanar ajut, al carrer, i orfes de tot. Mentre banquers i polítics riuen i gaudeixen de tot el que ens han robat, la meva germana Stàs i totes les Stàs i tots els Stàs del món, veuen astorats, indignats, desfets, com els hi neguen un míser PIRMI.

Sé del que parlo. Jo he estat de jove pobre, molt pobre, pobre de solemnitat, pobre de no tenir ni llum ni aigua ni res. Pobre que viu en el llindar de la desesperació, d'aquella ratlla que et separa de fer una bogeria, perquè et trobes tan sol que pots cometre qualsevol barbaritat. Ara encara puc pagar factures, i dono gràcies a Déu, però no sóc dels qui pensa que, perquè a casa hàgim sopat, ja no hi ha fam al món.

La meva germana Stàs ni és una penques, ni una paràsita, ni una ni-ni, ni res de tot això. La vida ha estat més dura amb ella que amb d'altres, i ho ha aguantat tot amb esperit dur, fort, quasi bé goso dir d'heroina. Però ja ho digué el clàssic, "primum vivere". És per això que al facebook uns quants amics de la meva germana Stàs hem decidit fer el següent, i copio literalment el manifest:

Ei, Parroquians de l'Stàs!!!!!!
Fa dies que tenim a la mestressa desconnectada, jo la trobo a faltar un mogollón!!!!
Sé que està passant estretors econòmiques, bé, ho sabem tots!!!!
El cas és que pensàvem que entre tots li podríem donar un cop de mà i se'ns ha acudit que ...podríem recollir alguna cosa que l'ajudés a passar aquest mal tràngol.
Tots anem una mica escanyats, però som colla i de mica en mica, s'omple la pica!!!!!

Que us sembla la idea de col·laborar amb el que bonament puguem cada un i fer-li una mena de regal, encara que sigui de reis amb retard?

JA TENIM EL Nº DE COMPTE!!!!!!
un ocellet li ha explicat a l'Stàs, així que el factor sorpresa l'hem perdut, però així podem tirar pel dret.

2042 0000 75 3020075528

és a la Caixa Laietana i el titular és la seva filla, la Alexandra.

Així que ja podem anar per feina!!!!!!!
mooooltes gràcies a tots!!!!!!!

Faig meva la crida i us convido a vosaltres, amigues, amics, compatriotes, que aquesta dona, aquesta mare, aquesta criatura que té, i que és tan maca com la mare, aquesta persona maltractada per les tempestes que l'han volgut trencar sense aconseguir-ho, pugui respirar una mica.

Mai us he demanat res, perquè no en sé. Però per la meva germana Stàs, la vostre germana Stàs, la Stàs que és avui el paradigma d'una Catalunya i d'una societat que s'ha begut l'enteniment, us ho demano. Ajudeu com pugueu. Si més no, fem de la paraula solidaritat quelcom més que un concepte on s'amaguen els pijo-progres i convertim-la en un sentiment real i ple d'amor i comprensió.

En nom de l'Stàs, germana, companya, compatriota, lluitadora, defensora de tantes causes perdudes, mare i amiga, gràcies.

Vull un Patton català

Avís als sensibles, aquestes ratlles no són pas aptes per a patriotes de cap de setmana, per a catalanistes de boca petita, per a gent que creu que la farigola i la bicicleta arreglaran el món ( i Catalunya) o aquells que volen una Catalunya independent, però envasada al buit, pasteuritzada, liofilitzada i sense conservants. Si sou un d'aquests, podeu deixar de llegir aquestes ratlles i tan amics. Si no ho sou, us en dono les gràcies i faig públic el que fa temps que dic, i que no és altra cosa que a l'independentisme català li sobren excuses i li manquen pebrots, ovaris, valentia, i esperit de lluita. Ens cal un lideratge ferm, sòlid, honest, amb capacitat de dur-nos a la victòria. Ens cal un líder. Ens cal un general Patton.

La cosa no sería cap novetat. El President Macià fou coronel de l'exèrcit espanyol. Fou militar d'una manera tan interioritzada, tan ferma, que mesurava els aconteixements amb la pregunta "I l'exèrcit, que hi diu?" Les virtuts de l'Avi no cal ponderar-les pas aquí. Són moltes i prou conegudes. Del que vull parlar és de les mancances dels polítics actuals, que ni són líders, ni són estadistes, ni sols arriben a polítics en alguns casos. Els perden els pactes d'ara per demà, aquell mal entès sentit del pragmatisme, del "sempre tindrem temps", del "venim de molt lluny" i, francament, un arriba a cansar-se d'aquesta cantarella. O caixa o faixa. Si l'independentisme no sap donar de si res més que el que hi ha ara, que és una fragmentaciò parlamentària mentre que al carrer hi ha una gran cohesió social, pleguem. Si entre tots no n'hi ha un de sol que digui "Jo vaig al front si voleu" i fa de cap de tropa, malament. Per què això no pot produir-se, perquè no s'hi dóna, per què no som capaços de tenir un De Gaulle, un Churchill, un Adenauer?

Crec que és per culpa de la plastilina. No faig broma. El dia que varem permetre que els valors com el sentit del deure, del patriotisme, de l'honor, del "Semper Fidelis", de l'amor a les tradicions, fossin sustituits per arreplegar fulles al bosc per a fer ves a saber quins treballs manuals i canviarem l'autoritarisme a les escoles per la falta de respecte als mestres, confonent  autoritari amb autoritat, la varem vessar. Tenim tota una generació que vol la independència, però no sap ni vol saber com funciona un CETME. Hi ha un jovent perfectament preparat, qualificat, ben format, però que no ha jugat mai amb soldadets de plom, ni a indis i cow-boys, ni ha llegit cap tebeo de guerra. Sols saben cantar el "Cargol treu banya" i poca cosa més.

Enteneu-me, no demano gent violenta, faltaria més! El que trobo a faltar és aquella espinada de ferro dels nostres avis, el mot d'ordre, l'obediència a qui en sap més. Som sobrers en mariconades, vaja, i orfes de virtuts com les d'en Macià o les d'en Patton. Un general dur? Si, però un bon general que va portar al seu exèrcit en una llampegant campanya de victòria en victòria, i a qui sols derrotà la política matussera d'aquells que preferien passar a la història que la glòria, glòria que no fa que et donin homenatges ni prestigi social, glòria que sols pots emportar-te a l'altra vida. La glòria dels herois com el general Moragues, general i català.

Comencem a demanar-nos com és que nosaltres no som encara independents. Demaneu-li a un israelià, per exemple. Si abandoneu els prejudicis, arribareu a la mateixa conclusió que jo. Ens cal un Patton català.

Carta oberta a la gent normal

Estimada gent normal,

Em permeto adreçar-me a vosaltres, perquè jo també em considero una persona normal, bé, tot el normal que podem ser els catalans. Dic això perquè parlem en un idioma que cada cop volen arraconar més, perquè tenim uns sentiments i unes il.lusions que són minvades a cop de llei a la que ens descuidem, i perquè exercir la catalanitat amb la mateixa desimboltura que pot fer-ho un francès amb la seva condició o un anglès o un espanyo,l aquí és quasi bé un miracle.

Tot i així, tot i no viure en una situació normal, tot i que ens fan sentir una mica marcians, aquí hi ha gent normal. Molt normal. Sembla mentida, oi? Gent que pensa que ja vindran els nostres sense saber ben bé quins són, els nostres. Gent que s'aixeca cada dia i que, malgrat tot, intenta sortir-se'n. Gent que no és tant de política com de idees. Potser una mica vagues, segurament, però idees. Gent que s'estima a Catalunya i a la seva parla, i que és reivindica catalana. Gent que tremola d'excitació amb el Barça, que menja escudella i carn d'olla per Nadal, que creu que Els Pastorets no s'han de deixar de representar a les escoles, gent que pensa que la castanyada està molt bé i que anar-hi a caçar bolets no és pas cosa de iaios.

Parlo de la gent que, en definitiva, no s'ha deixat enredar per falses modernors i que menja amb gust unes bones faves a la catalana abans que qualsevol barbaritat aigualida i carissima. La gent que sap que hi ha un president del Barça a qui Franco feu afusellar i que en Galinsoga, l'infame Galinsoga, tingué que plegar de director de La Vanguardia perquè el boicot dels lectors fou tan gran que fins i tot el Règim va tenir que plegar veles. Gent de tortell el diumenge, gent que si és padrí regala la mona amb puntualitat britànica, gent que sap de fa temps que si noés  fan ells les coses no els hi farà ningú, gent gens fatxenda, gent d'ordre i de sentit comú. La gent que a qualsevol país, salvant costums i maneres, fan grans a les seves nacions car són la biga en la que s'hi aguanta tot l'edifici social.

A aquesta gent se li ha pres el pèl molt. Massa. Els hi han dit que si eren uns botiguers, uns senyors Esteve, uns carrinclons, un fre a la modernor, uns passats de moda... I ells, amb resignació cristiana, han deixat dir. Amb el seu silenci han contribuït a l'arquetip fals del català mega-xupi-guay, que paga fortunes per menjar unes gasòfies brutals, que sap de memòria els autors i els llibres més moderns i, per això, més vulgars i estúpids, però mai ha llegit ni una ratlla d'en Sagarra, d'en Pla, d'en Riba o d'en Carner o que considera la sardana com un fóssil, peròque, en canvi, és capaç d'entortolligar-se qualsevol múscul ballant la darrera vomitada comercial d'algun cantant estranger de qualitat de detritus.

La bona gent continua pensant que això són modes i que ja passaran. Estima en Capri, en Castanys, l'humor de bona fe i mesocràtic, la música clàssica, va al Palau, Montserrat no li sembla objecte de mofeta, té un a fe discreta i ardent a la vegada i, ves per on, crea famílies, negocis, feina, treball, riquesa i benestar per a la seva pàtria mentre tota una colla de barruts pressumptament moderns s'han cardat d'ells tota la vida. Uns moderns que creuen que amb Els Comediants van descobrir la pólvora però que, en canvi, ho ignoren tot de La Patum, ves per on.

Gent normal de Catalunya, no us faci por ser com sou. No tingueu manies. Llencem a mar qualsevol dubte. Els anormals són aquells que volen fer-nos passar bou per bèstia grossa, el que amb els nostres diners s'han autoproclamat tots aquests anys com àrbitres del modern i l'antic, del políticament correcte, de l'igualitarisme per la mediocritat, del menysteniment a la tradició. Aquest no són normals, són uns galtes.

Vostès, nosaltres, som normals. I potser ja va sent hora de dir-ho ben fort, perquè amb la crisi no estem per gaires històries.

Conte de Nadal

Vet aquí, nens i nenes, que hi havia un vell gasiu, rancuniós, malcarat i menja criatures, anomenat Ebenezer Espanya. Vivia d'escanyar a la gent, dels diners dels altres, pagava poc i cobrava molt. Era lleig, sec com una canya, la seva fila era com la d'un gargot, i ningú podia vantar-se d'haver-lo vist somriure mai. Com és natural, ni tenia amics ni els volia, sols havia assolit al llarg de la seva vida tenir un soci, un tal Jacob Marley, que va morir-se molt ric en diners i molt pobre d'esperit, com si fos un alt càrrec socialista.

Al apropar-se el Nadal, l'Ebenezer Espanya encara girava la boca més torta i els seus ulls agafaven una negror més profunda. "El Nadal, bajanades!", deia comptant una i mil vegades els diners manllevats que feia caure de les seves mans. Emprenyat amb el món i amb els càntics que per les escletxes de la seva casa antiga, mig enfonsada i plena de xacres, s'escoltaven, decidí anar-se'n a dormir.

Però, vet.ho aquí, que el despertaren unes campanades. El vell s'aixecà i contemplà espaordit al seu antic soci, convertit en un fantasma, carregat de cadenes, d'escuts amb l'àliga, d'estanqueres, de peixos al cove, que li digué amb veu sepulcral "Ebeneezer, he tornat per a recordar-te els nadals passats. Tu i jo havíem fet molts diners i poc que ens preocupàvem com vivien els altres, i si podien passar unes bones festes. Però et dic que encara hi ets a temps! Pensa-hi i canvia, perquè pels teus pecats has de veure't com jo, arrossegant-te per l'infern dels injustos i dels opressors!" I amb un esclat de trons i fum, aquella aparició va esvair-se.

Ebenezer, bo i que atemorit, va regirar-se en el seu llit dient-se que allò havia estat senzillament un malson, però aleshores el despertà l'alegre música de les rialles i el dringar de les copes quan brinden, i la gatzara d'un banquet i la barrila de tota una colla de gent enriolada i feliç. Davant seu, aparegué una noia amb melena, que li va parlar amb veu melosa tot dient-li "Ebenezer, sóc la Carme, l'esperit dels nadals presents, i he vingut per avisar-te. Veus aquest banquet, amb una taula tan abundosa, plena de menjars i de begudes? Veus com totes i tots, malgrat que ja no som ministres espanyols, riem i som feliços perquè t'hem ajudat a fer més i més diners? Doncs pensa-t'ho molt bé, perquè tot s'acaba i ja ens veus, ara ja ens han canviat per uns altres. I si, ara riem, però demà... qui sap demà si no plorarem perquè algun jutge furgarà allà on no l'han cridat? Pensa-hi, Ebenezer, pensa-hi" I amb aquesta profètica invocació, la noia fantasmal desaparegué en una boira indefinida, crepuscular, d'aquelles de les que potser mai més hom pot sortir.

Ebenezer Espanya, tremolós i amarat de suor, escoltà les dotze campanades. No eren pas de mort, car eren de vida i de llibertat. I se li aparegué un espectre solemne, majestuós, embolcallat en una senyera que li digué amb veu profunda i amarada de dignitat "Ebenezer Espanya, jo represento els nadals futurs. Jo sóc Catalunya, una Catalunya lliure, una Catalunya democràtica on tothom podrà viure sense tenir que sotmetre's al teu jou, i podem ser bons veïns i fins i tot amics. Però, ai! si no ens respectes, ai! si t'oposes a la voluntat de tot un poble. Si així ho fas, mira quin destí t'espera" i, dient-li això, li ensenyà una tomba solitària a l'erm de la història amb una llossa on hi deia "Aquí jeu Espanya, que fou gran i esdevingué petita, que podent ser mare s'estimà ser madrastra, que podent sent espill de llibertat es bescantà per ser-ho de tirania. Va morir per culpa dels seus pecats i ningú la va plorar".

Ebenezer Espanya és despertà de cop, però va entendre que la profecia podia ser certa, i és vestí ràpidament, i sortí al carrer i...

I com a conte de Nadal, ja n'hi ha prou. Bon Nadal i Visca Catalunya Lliure!

Per una nova Renaixença

Aquesta és una imatge antiga d'un dels símbols més preuats de la nostra pàtria, El Pi de les Tres Branques. Dissortadament, el seu estat actual resta molt lluny de la que hi ha en aquest article. Maltractat pels vils, abandonat a la seva sort, resta com un símbol d'allò que va poder ser i no quallà en el seu moment. Mai com ara aquest pi desballestat, orfe, solitari però encara amb la voluntat d'enlairar-se cap al cel, ha simbolitzar millor Catalunya.

El nostre país jeu agenollat econòmicament, políticament, culturalment, espiritualment. Ens acontentem amb les engrunes que cauen de la taula d'aquells qui ens roben hisenda i honor. Hem fet de la covardia virtut, anomenant-la pietosament "prudència". Els nostres herois és remouen dins de les seves tombes, bo i pensant per què donaren llurs vides. Ens hem rendit abans de començar la batalla i ara sols sabem posar cara de circumstàncies i dir que com que som així, no hi ha res a fer.

Aquesta és una situació, per a qualsevol persona que servi dins seu una espurna d'amor per Catalunya, és intolerable. És, i potser a alguns els sonara a xinés, una qüestió d'honor. D'honor nacional, si, però també d'honor personal. Amb quina cara hem d'ensenyar-lis res als nostres fills si no sabem ser persones de coratge? Amb quina cara hem de mirar-nos els uns als altres, quan el pacte del silenci s'ha demostrat que és pacte de covardia? Tant poca cosa som, tant ens ha endormiscat la droga del tripartit, tanta és la nostra mandra i la nostra immoralitat?

Jo us dic que cal una nova Renaixença, entesa en el sentit de recuperar valors com Pàtria, Honor, Lleialtat, Sacrifici, Esforç, Generositat, Treball. Ja n'hi prou de consignes comunistes de bicicleta que ens difuminen les realitats de la vida, bo i dient-nos que hem de ser sostenibles, ecològics, solidaris, políticament correctes. L'autèntica revolució comença per la de les paraules i jo vull sublevar-me contra la correcció política, i dir que mai aquesta pretesa sostenibilitat tindrà la fondària moral àdhuc humana que la paraula i el concepte de l'Honor, que mai la solidaritat arribarà als extrems il.limitats del patriotisme generós que és capaç de donar fins i tot la vida pel seu país.

Ens deixat robar tantes coses que, fins i tot, ens han robat els mots. Cal recuperar-los, cal renéixer de nou, cal reivindicar arreu qui som, què som i sense donar explicacions de mal pagador. Som el que som i n'estem orgullosos de ser-ho. Som catalans i Catalunya és la nostra fita. Aquesta és la crisi més gran de totes les que vivim, i segurament les altres provenen d'aquesta. Quan un perd l'ànima, deia Goethe, acostuma a perdre tota la resta de coses. Per això no hem de permetre que ens venguin més del que ja ens han venut. Renaixença de Catalunya, renaixença de valors, d'ètica, de comportament individual, col.lectiu. Que la senyera no tingui vergonya de veuren's quan oneja al vent, que ens miri orgullosa, que sàpiga que lluitem per un esdevenidor millor pel nostre poble, pels nostres fills, per aquesta terra que és nostre, que vol surar i no la deixen les cadenes, que vol respirar i l'ofeguen. A voltes, sento dir-ho, els primers en fer-ho són compatriotes nostres.

A la revolta de les consciències, a la revolta de les idees, a aquesta nova Renaixença sense la qual mai serem lliures!

Ara toca Catalunya

Llegeixo, escolto, em diuen molts amics, companys, compatriotes, que ves quins resultats, que ens haurem d'exiliar, que tenim un país de fireta. D'altres, és demanen que hem de fer, què toca fer, quin és ara l'objectiu. També hi ha el saberut de sempre que diu, amb la seguretat d'aquell rei que no era ni ase ni savi, que ell ja ho havia previst i que, ves, fet i fet no tenim arreglo. I tornem a la mateixa roda de molí, alguns s'adrecen a un servidor i em demanen esporuguits que toca fer ara.

Normalment, els hi diria que no sóc pas ningú per a contestar aquesta mena de preguntes, i que amb els meus minsos coneixements amb prou feines sé que haig de fer jo mateix. Però en aquests moments històrics que viu la nostra pàtria, em veig obligat a contestar amb tota la contundència de la que sóc capaç. Per això, quan em demanen què toca, jo dic que ara toca Catalunya. Si, ara toca Catalunya, ara toca treballar per Catalunya, ara toca servir a Catalunya, ara toca unir-nos tots al voltant de Catalunya, ara toca honorar a tots aquells que van deixar llurs vides al servei de Catalunya.

Estem desanimats, em contesten. Anem mancats d'esma, refiblen. Jo torno a ser contundent, perquè hi han ocasions en que la força de l'argument ha de ser d'aquelles que no hi tenen retop possible, i els dic que el President Macià no va anar mancat d'esma mai. Estava desanimat aquell gran patriota que fou Carrasco i Formiguera quan s'enfrontà a l'escamot que l'assassinà vilment? Va dir el President Companys, descalç per morir trepitjant terra catalana, que sentia desànim? Algú s'imagina al President Barrera sense tremp, sense vitalitat, sense ganes de defensar a la seva estimada pàtria?

És el moment de recordar als nostres herois, a la nostra gent, a persones com el Doctor Trueta, al Mestre Pau Casals. Ells mai defalliren, ells mai varen rendir-se, ells sempre van tenir clar que tocava Catalunya, en qualsevol moment. "I am a catalan", digué el gran Casals davant de l'Assamblea General de les Nacions Unides. Desenganyat? No! Patriota sempre, català fins el moll, treballant per Catalunya.

No hi ha lloc per desmenjats ni per poca-penes. Ara és l'hora de deixar de banda personalismes, rancúnies, misèries personals, ara és l'hora de forjar la unitat independentista que ens cal per encarar l'esdevenidor, i de fer-ho amb el mateix coratge que aquells que ens precediren. No s'hi valen desànims, perquè no m'imagino a cap patriota desanimat. La paraula desanimat no existeix en el diccionari dels qui estimem la nostra Catalunya, una Catalunya lliure, democràtica, plural, forta en les seves arrels i enlairada cap el seu futur.

Efectivament, compatriotes, ara toca Catalunya.

Les campanes toquen a Sometent!

El valent General Moragues feu repicar totes les campanes cridant al Sometent quan la pàtria catalana estava en perill. No oblidem l'origen estrictament nostre d'aquests mena de guàrdia cívica, del seu caràcter de vigilància constant - "som atents" o "sona atent", segons quines fonts consulteu -, bo i que en els seus darrers temps Franco l'instrumentalitzà i perdé tot el seu sentit nacional.

Per què parlar avui d'una vella institució com aquesta? És clar, alguns pensaran que és quelcom desuet, atrotinat, fins i tot amb ferum autoritària. Son aquells que creuen que una Catalunya lliure no hauria de tenir exèrcit, ni serveis d'intel.ligència, ni pertànyer a estructures com la NATO. És a dir, són aquells que volen una Disneyland i no pas un estat modern.

Jo reclamo, certament, aquesta Catalunya-estat amb tots els seus ets i uts. La vull normal com ara Holanda o Dinamarca. No la vull farigolera, xirucaire ni de pa sucat amb oli. Per a ser San Marino, no cal. És per això que avui, més que mai, els campanars toquen a Sometent, i el seu toc convoca a la gent ferma, la gent que pensa en termes d'honor, sacrifici, llibertat i justícia. La gent que ha estat al llarg de la nostra història el pal de paller que ens ha permès arribar fins avui, la gent que sempre escolta repicar la campana, com diu el poeta i canta en Lluís Llach "...per ser-hi tot prest si arriba una gesta".

S'imposa una reflexió profunda dins del món independentista català. Volem anar per la vida sempre amb dossiers sota el braç, amb carpetes cap a Madrid, amb polítics que vagin pentinant el gat? Volem passar-nos tres-cents anys més fent aquesta dansa macabra? O volem un lideratge fort, auster, fonamentat en les necessitats del poble i la nació, capaç de portar-nos al destí que volem? Acceptarem finalment que sense un lideratge únic no anirem mai enlloc? Deixarem de banda personalismes i abraçarem el dolç patriotisme de qui s'entrega a una causa més gran que la seva vida i que la seva condició? Els treballadors treballaran per aquesta idea? I els rics voldran posar a disposició els seus cabdals pel país?

I aquest líder, aquest catalitzador, com serà? Jo us ho diré: inflexible amb les coses del país i negociador amb les coses de la gent; dur com el granit quan s'hagi de defensar Catalunya i de cor generós i gentil amb els patiments de la gent; amb autoritat i serenor, mà ferma i mirada en el futur, però sense deixar l'avui ni la democràcia que és la raó que justifica el lideratge.

Cal un líder així, ens cal, i ha de sorgir, però no pas de dins de la política, no. Hem de fer foc nou, ha de ser algú del poble i que entengui al poble, un patriota, una persona amb visió, amb idees, amb capacitat d'encapçalar un projecte que s'anomena ni més ni menys que Catalunya.

Fa temps que els campanars de casa nostra repiquen i ens criden a Sometent. Acudirà aquesta persona? Albiro l'esperança de que si.

Espanya és a Catalunya el que Grecia a la UE

El problema grec porta pel pedregar a tota la zona euro i ha desballestat les previsions que Merkel i Sarkozy havien filat amb no poques dificultats. Malgrat la condonació de la meitat del deute grec i de les injeccions de diners, el govern hel·lènic ha donat un exemple d'irresponsabilitat quasi bé suïcida responent a aquestes mesures prou generoses amb la rebequeria de convocar un referèndum. Això és d'una gravetat que sols s'explica si ho veiem com a conseqüència d'un sistema de valors fonamentat en la cultura del subsidi i de que ja pagaran el compte els altres.

És el mateix que ens passa als catalans amb Espanya. Ens surt molt cara. Tant, que si Catalunya fos un estat lliure ja hauríem sortit de la crisi i creixeríem prou per a generar llocs de treball. Les empreses catalanes creixen en exportacions un 18 per cent, és a dir, exporten cada cop més arreu del món - això ho haurien de saber aquells que diuen que com ens en sortiríem sense el mercat espanyol, quan fa anys que no pinta res - , la capacitat de generar innovadors i riquesa és enorme i sols té el topall d'una burocràcia sovietitzant, hereva dels governs tripartits però també d'exigències absurdes reconegudes pel propi President Pujol, que deia l'altre dilluns que ell volia simplificar l'administració i va trobar-se amb l'oposició de molts sectors.

El fracàs grec por ensorrar Europa i l'euro, a més d'economies febles com l'espanyola; el fracàs espanyol pot ensorrar-nos als catalans per a sempre més. No són pas economies productives, ho són de serveis en uns moments en que turisme i sol ja no venen prou. És més important que mai, doncs, deslliurar-nos d'aquesta baluerna anomenada Espanya, si més no per pur instint de supervivència econòmica. No és pas una qüestió de llengua, d'indentitat, de cultura - que també -, sinó que ara ens hi juguem el futur del país, dels nostres fills, de les nostres jubilacions, del teixit social, àdhuc econòmic, català.

Catalunya no és ni Grècia ni Espanya. Aquí defugim folclorismes barats com el de Zorba el grec ballant el sirtaki o Carmen Sevilla fent el mateix, però per sevillanes. Ho defugim encara que ens diguin eixuts, secs, malajes, però són aquests malajes qui paguen el gasto dels qui en els bars beuen i no treballen, perquè el subsidi agrari i quatre cosetes fetes en negre ja els permeten viure. I viuen bé. Ordinadors gratis pels seus fills a les escoles, autovies fantàstiques que no els costen un cèntim, equipaments de luxe en pobles sense habitants com aquell qui diu. Espanya és així, diuen, i és queden tan amples.

Diuen els experts que, o Europa és desempallega de Grècia, o aquesta acabarà amb Europa. Compte, que a Catalunya por passar-li el mateix amb Espanya. Per això no volen ni sentir parlar de que marxem. Ens volen per pagar-lis la festa. Això si, som uns malajes. Déu n'hi do.