Powered By Blogger

dimecres, 20 de juny del 2012

Oficials sense exèrcit



Som oficials d'un exèrcit inexistent, en un país que no estima al seu exèrcit. Això li ho he dit avui mateix a aquest gran patriota, descomunal i generós patriota, que és en Joaquim Dorca. No han calgut més explicacions, perquè entre homes d'honor sempre són sobreres. I és així, lluitem sense municions, sense artilleria, sense res més que una sola idea, la de la pàtria, la de l'honor de servir-la fins al final, com ens han ensenyat les generacions que han passat abans que nosaltres. Què hi farem, som gent antiga, que encara pensem en la encaixada de mà i en el mirar-se als ulls com a rúbrica del millor dels millors contractes. No ens havien preparat pels tafurs de la política ni ens havien dit que la ruleta estava trucada de mena i que la banca sempre hi guanyava. Ho lliuràvem tot a l'esperit de sacrifici, al sentit del deure, a l'esforç, a la generositat, al patriotisme de la millor i més pura qualitat. Seguint aquest solc ara veiem que l'exèrcit va descalç, que hi han desercions i que el comandament està pactant amb l'enemic una treva sense ni un bri de glòria, sense cap mena de dignitat.

Que podem fer nosaltres, oficials amb l'uniforme de l'ànima estripat, amb una bandera foradada per les bales enemigues que s'entossudeix en mantenir-se encara orgullosa, flamejant al vent? Que hem de dir-los als qui ens miren perquè, ves a saber per quines raons, ens tenen com a referents? Com encoratjar-los, com fer de cors i voluntats una ofensiva audaç, una moral de victòria, una nova esperança de triomf i de alegria? Com esperonar exèrcits que no existeixen, soldats que deserten, generals traïdors, a que tornin a la lluita?

Sols em ve al cap una paraula. Catalunya. És cert que ningú ens havia format pel desastre que vivim, però tampoc ha preparat als altres. No tenim cap general? Doncs l'inventem. No hi ha exèrcit? El farem entre totes i tots, anirem casa per casa, camp per camp, fàbrica per fàbrica, plaça per plaça, i cridarem que les campanes toquen a sometent. Cridarem que ara més que mai Catalunya ens vol units, sòlids, ferms, sacrificats per la seva causa que és la de tots. Allà on els cors estiguin glaçats els escalfarem amb la nostra febre, una febre que ens devora, que ens fa bullir la sang, que ens mou i ens atia a continuar lluitant, a no deixar de plantar cara, a ser el que som, a no voler rendir-nos, perquè ens volen desmoralitzats, humiliats, arraconats.

Sabrem estar al nostre lloc, tots, cadascú al seu. El patriotisme de veritat és el més difícil de tot els camins, perquè no dona càrrecs, no dona diners, no dona cap mena de satisfacció llevada la de la glòria. La glòria de l'anònim soldat, de l'humil treballador, del pagès esforçat. La glòria de treballar pel més noble de tots dels ideals, el de la terra comuna, la terra de tots, la terra que ens acull, que ja és nostra d'ençà el moment en que aprenem a estimar-la, tant si hi has nascut com si no, tant si tens vint i tres cognoms catalans com si, com és el meu cas, en portes dos d'espanyols. Perquè a la terra l'estimes amb els budells, amb les vísceres, amb la folla passió de l'amor de joventut. Aquesta és la nostra arma més preuada, aquesta és la nostra força, això és el que no ens podran arrabassar mai.

I si hem d'acabar, si hem de finir, si cal finir, ho farem com a oficials d'aquest exèrcit inexistent, amb una mà al cor i l'altre agafant una senyera estripada. Senyores i senyors, hi han coses que no poden fer-se a mitges i les guerres, i nosaltres hi estem en mig d'una, s'han de guanyar o perdre amb honor. Visca Catalunya Lliure!

diumenge, 10 de juny del 2012

Un bon enterrament


Un personatge de Iulian Semiònov, gran escriptor soviètic, diu en una de les seves novel.les "Em demana en que crec? Crec... crec en la possibilitat d'una mort conjunta. Sí. Sols ens resta la possibilitat de morir tots junts. Cregui, si és tots junts no és pas tan terrible."

Tornar a llegir aquestes paraules m'han corprès molt. Si morim tots junts, no semblarà tan terrible. D'acord, potser si, potser si el món s'acaba amb la nostra pròpia mort resulta més suportable. És el vell problema de l'egoisme humà. Quan morim, volem que tot mori amb nosaltres. No suportem que la vida sobrevisqui, que hi hagin més matinades, més rialles, més goig. Volem emportar-nos a la nostra tomba tota la vida, perquè si no hi som nosaltres no la volem per ningú més.

Aquesta és la dramàtica situació que ara vivim, la d'aquells que saben que han de desaparèixer i no tenen la dignitat de fer-ho sense pretendre arrossegar-ho tot cap al forat de la foscor. Hi ha una mena de polítics, de sistema social, de manera d'entendre la política i la moral pública que s'ha vist condemnada pel seu propi egoisme, per la seva pròpia ineficàcia, pel seu propi tarannà corrupte. De tant podrit com està, aquest sistema s'ha anat descomposant, i la seva ferum ha esdevingut tan insuportable que ara sols resta enterrar-ho tot plegat i morir com a poble, com a cos social, com a individus. Però això que anomenem sistema, i que no ha estat més que un càlcul d'interessos personals i de mediocritats polítiques, no vol desaparèixer i és resisteix a fer-ho; al menys, a fer-ho sense ensorrar-ho tot. Après de moi, le dèluge.

Cecs per la seva pròpia infàmia, volen una mort conjunta i ens obliguen a morir amb ells. Són com uns ofegats que volguessin arrossegar-nos amb ells a l'abisme de les profunditats marines, sense cap mena de pietat, de consideració, d'humanitat. No contents amb haver-nos arruïnat, robat, anorreat, ara que les flames de la foguera que ells han atiat els socarrimen, ens volen màrtirs d'una causa indigne, la d'ells. Compten, però, amb la passivitat de la majoria, persones que sols saben acotar el cap i deixar-se dur a l'escorxador sense protesta, sense un sols gest, sense badar boca.

I ara, demanaran un bon enterrament. Sabem enterrar com ningú, és veritat. Enterrem història, personatges, xifres, documents, i ho fem tant bé que ningú pot desenterrar-ho mai més. Enterrem-ho tot - una altre vegada! - i anem amb els nostres preclars dirigents cap a la piràmide, deixem-nos matar amb ells, anem a la pira cantant, que potser al final l'únic sacrifici serà el nostre, perquè finalment ells sempre acaben salvant-se. Vindrà algú a rescatar-nos? Serem salvats del més negre dels destins, de la indigència material, àdhuc espiritual? No. No som ni bancs ni polítics, no tenim ni càrrecs ni padrins, no som ningú, sols som... el poble.

El pobre poble, el poble català, el poble que sempre paga els plats trencats dels poderosos que ja estan pensant com organitzaran el seu proper negoci. El poble que no ha sabut prendre per la seva mà el que li han negat. El poble que, per por a ser independent, ha esdevingut un esclau mort, carregat de cadenes que el lliguen a una eternitat de misèries i de renunciar a la seva glòria.

Un poble al que sols li resta una sola cosa. Demanar un bon enterrament. I ni això ens donaran, perquè les llibertats mai les dona ningú, o les prens o no. I aquest és el nostre drama.