Més que un fill de puta

Ja és pregonament sabut que el senyor Gregorio Peces-Barba ha dit que ves a saber si a Espanya li haguera anat millor sense els catalans i amb els portuguesos. Aquesta "broma", segons ell, té una resposta tan fàcil que no hi ha retop possible, i és que a qui ens hauria anat millor és als catalans. Naturalment, aquest aspecte no l'ha contemplat el senyor Peces-Barba. Ell, que creu ser un gran intel.lectual - que poc demanen els espanyols per a ser-ho! - i parla amb la boca plena de xoriço industrial i mala bava, no va més enllà de Madrid. És normal. Algú digué que la diferència entre un intel.lectual català i un de Madrid, imaginant que el darrer supòsit sigui possible, rau entre que Catalunya limita al nord amb França i Madrid amb Navalcarnero.

Com que el senyor Peces-Barba tenia el dia fi, refiblà el clau en el marc d'un congrés d'advocats, i digué que no era pas el mateix bombardejar Barcelona que Guernika, i recordà que a la Ciutat Comtal calia llençar-hi algunes bombes sovint. Els advocats catalans presents marxaren, l'enrenenou fou enorme, tothom va dir la seva, el senyor Perces-Barba va mig disculpar-se amb la boca petita, la senyora Chacon, tan catalanista ella, tan socialista abnegada, tan fraterna, és limità a dir que tot plegat era una barbaritat ( és ministra de la guerra d'Espanya, ja ho deuen saber), el PSOE encara és l'hora que sancioni al senyor Peces-Barba i aquest encara va rancuniós per haver-se d'haver disculpat amb nosaltres, bo i dient que té uns lligams amb Catalunya extraordinaris, que quan al seu pare el franquisme l'empaità va rebre dels advocats catalans tota mena d'escalf i acolliment, que ell li deu molt a Catalunya...

És la vella cantarella de "Yo quiero mucho a ésta bendita tierra catalana, modelo de laboriosidad". En fi, tot plegat, una vergonya. I heus ací que l'inefable amic Tardà ha dit que el senyor Peces-Barba és "un immens fill de puta". I tothom s'ha enfadat. A Madrid, vull dir. A en Tardà li han dit de tot. Els periodistes socialistes subvencionats, que és una espècie prou curiosa de la qual en parlarem potser amb més calma, i que no sabien què dir amb les solemnials barbaritats del tou senyor Peces-Barba, que és molt tou, el senyor Peces-Barba, però que molt tou, van veure de cop el cel obert. "Li ha dit fill de puta!". Ja està, ni portuguesos, ni bombardejos, ni Guernika. A pel Tardà, que és català i, a més, indepe.

Personalment, penso que quan un és tan tou, però tan tou, tan fluixet de cos i d'esperit, tan delicat de mans i de mirades - ai senyor, com mira el senyor Peces-Barba, i quins sospirs! - dir-li fill de puta és equivocat, company Tardà. Aquest senyor és més que això. Aquest senyor, el senyor tou, vull dir, el que quan seu creua les cames exquisidament, amb un posat una mica excessiu, és algú que va més enllà de la condició de fill de puta, fins i tot de gran fill de puta, de fill de la grandíssima puta. Aquest home és un malalt. Un malalt d'un odi que, d'ignorant que és, el senyor Peces-Barba, ni sap que el pateix. Ell creu que fer broma de la primera ciutat d'Europa que fou bombardejada com assaig dels que serien els bombardejos de Londres per part dels nazis, és broma; els avions italians que metrallaven als nens en hores de sortida dels col.legis al Passeig de Sant Joan - ma mare ho va viure i veure - és broma. Guernika és important, i no dic que no, perquè ho és, Barcelona no. És broma pel tovet, pel suau, pel delicat senyor Peces-Barba.

Ja pots amagar-te, ja, que se t'ha vist el llautó!

S'ha de ser més que un fill de puta per fer bromes vers tot plegat. S'ha de ser més que tou, delicat, suau, pell fina, veueta de missa d'onze. Deixo a llur criteri l'adjectiu que mereix tot aquest menyspreu vers la nostra terra i, el que és pitjor, vers els nostres morts, víctimes de la barbàrie franquista.

Socialisme i anticatalanisme

Si algú podia tenir algun dubte raonable, aquest s'ha esvaït: els socialistes catalans votaran en contra del català al Parlament Europeu. Aquestes coses no són pas d'ara. És lògic, fins i tot, que uns parlamentaris socialistes que són catalans hagin de callar i fer el que li diuen els seus amos del PSOE, que ni en saben ni volen tenir cap mena de consideració cap el nostre idioma. Ja coneixem el pa que s'hi dóna a Can Ferraz i, de retruc, també coneixem el que hi ha a Can Nicaragua.

El fet és doblement colpidor per aquells que encara creuen que dins del PSC hi han catalanistes. No ens enganyem, Allà no han existit mai com a sector, com a lobby, com a pes específic. Mai. Això no vol dir que no pugui haver-hi catalanistes, però aquests acaben callant o marxant del partit, com va fer un servidor.

Qui li ho havia de dir a Raimon Obiols, cap visible del sector - ja hi som una altra vegada - catalanista, que s'hauria de veure en aquest tràngol! No crec, tot i això, que ningú plegui, ni ell ni els seus col.laboradors més propers com ara na Maria Badia, eurodiputada i ex secretària personal de l'Obiols. No crec que l'Anna Terrón, la persona que representa que sap més d'Europa als rengles socialistes catalans, deixi el partit que tants anys de bons sous li ha donat com a càrrec públic. En veurem poques, de dimissions, tot i que n'hi ha per dimitir en bloc.


I és que, ho vulguin admetre o no, el socialisme català té les mans lligades; bé, i a alguns ja els hi sembla correcte, diguem-ho tot. Qualsevol mena d'ideologia, qualsevol voluntat de pensament lliure, qualsevol intent de pensar el que sigui ha estat i està avocat al fracàs dins d'una formació que ha esdevingut quasi bé estalinista. Ningú pot dir o fer res que vagi en contra de l'aparell. Ningú pot sortir-se del guió de bons i dolents, de la dreta és molt dolenta i l'esquerra és fantàstica. És un maniqueisme tan tronat i tan baix de sostre intel.lectual que sols pot ser acceptat amb una enorme dosi de cinisme o de desconeixement. Ambdues coses em semblen igualment espaordidores.

Com podran donar-nos cap mena de lliçons als independentistes, molts d'ells ex PSC com és el meu cas, aquests que s'hi miren molt a l'hora de fer el que cal i no pas el que li diu el PSOE? Amb quina cara ens diuen que fem el joc a la dreta, quan ells són els primers en anar a pidolar càrrecs i canongies? I no parlo per parlar. Heus ací el cas del Toni Bolaño, ex cap de premsa de Pepe Àlvarez a la UGT catalana, ex cap de premsa d'en Borrell, quan aquest representava l'ala esquerra socialista, es cap de premsa del President Montilla... i ara assessor de la CEOE, concretament del senyor Rossell. Entenguem-nos, no és que em sembli malament, és que si ets assessor de la patronal no pots anar per la vida repartint carnets d'obrerisme, no sé si m'entenen. De la mateixa manera, no pots omplir-te la boca parlant de Catalunya si votes en contra del català. És tan evident que sembla mentida que encara s'hagi de fer constar.

Malament pinten les coses pels del PSC en aquestes eleccions on, com qui no vol la cosa, poden passar a ser la tercera força política a Catalunya darrera de CiU i PP. Fins aquí han arribat i fins aquí ens hi han portat. És el drama de voler mantenir dues ànimes, com diuen pietosament aquells que volen amagar el fet de que al partit socialista sols n'hi ha una: la d'Espanya. I la de la cartera, naturalment.

Francament, per acabar el viatge d'aquesta forma, no calien tantes maletes.

El doctor Broggi és massa jove

Efectivament. Si admetem que el jovent gaudeix de la condició quasi bé enutjosa de tenir en exclusivitat la força, la vitalitat, l'empenta, el doctor Moisès Broggi és rotundament jove, insolentment jove, audaçment jove; hom pot pensar que, fet i fet, és massa jove. Perquè als cent-tres anys de vida acceptar el repte de presentar-se a unes eleccions per convicció política, àdhuc cívica, és un gest de jove que salta el parapet i s'enfronta al foc enemic amb un somriure als llavis.

No és pas cap cosa que hagi sorprès a qui conegui la trajectòria d'aquest home savi, prudent i tenaç. Tots l'admirem per la seva manera de ser i de fer en uns temps on paraules com fidelitat, honor o sentit del deure sonen com una cosa del passat. M'agrada pensar que, quan esmenten que als catalans ens fa falta un cert sentit èpic, sempre podem parlar de persones com Broggi. Ell, i les persones com ell, són les que ens fan creure que hi han causes que mai han de donar-se per perdudes i que l'esperança no és cosa d'edat, sinó d'estat interior. Efectivament, una persona amb els seus anys, encara serva la voluntat de servir al seu país amb determinació i sense voler res més que això. M'agradaria poder dir el mateix de tota la gent de menys de cinquanta anys que fa política a Catalunya.

On són, doncs, les fronteres dels anys? On és dipositada la rauxa, on el seny, on els valors, on els punts de referència? És evident que no els trobarem en lemes de campanya buits o, pitjor encara, retòrics. Tampoc els escoltarem en llavis dels professionals de la política, més preocupats per la seva cadira que pel país que pretenen servir. No, és en la llum que ens ofereixen catalans com Broggi on cal anar a prendre nota, a veure com un pot ser fidel a una terra i a una certa idea sempre, sense cap mena de complexes, amb paciència de picapedrer.

Quan penso en el doctor Trueta, un altre català que salvà tantes vides aquí i al Regne Unit, que mai defugí res i fou admirat per la seva honradesa total, no sé perquè, però em ve al cap la figura del també metge Moisès Broggi. Metges de cossos i d'ànimes, humanistes de la vida, de persones i de pobles, intel·lectes que serveixen amb el seu brollador d'idees a Catalunya i a la humanitat.

Efectivament, bo i veient aquest home, queda molt clar que Broggi és massa jove. Insultantment jove. Gloriosament jove. I nosaltres tenim l'honor, modestament, de retre-li un homenatge que s'ha guanyat a pols.

És un privilegi ser compatriota vostre, estimat doctor Broggi.

Negre, homosexual o català

Aquesta pregunta. així, tal com raja, l'han fet a Tele 5 a un concursant, bo i demanant-li que triés d'aquestes tres opcions quina fora la més plausible en cas de tenir un fill. D'entrada, m'ha vingut al cap aquella cançó de la guerra de Cuba que deia "Gracias a Dios que soy negro y que no soy catalán". Hores d'ara, encara la mateixa història.

Hom pot pensar que haurien dit els informatius de Tele 5 - cadena que ja va mostrar-se obertament en contra del nostre idioma - si a TV3 passés quelcom de semblant, però canviant català per espanyol. Racistes, dirien. I tindrien raó. El problema que pateix Catalunya - el poble català - és de racisme, sense pal·liatius. L'anticatalanisme, que ha estat estudiat abastament, no és un fenomen ni nou ni d'ara, Té arrels molt profundes i és fonamenta, bàsicament, en els mateixos prejudicis que l'antisemitisme. Les acusacions són calcades: els catalans som rics, fenicis, astuts, gasius, ho controlem tot, ho volem tot, escanyem als espanyols que són pobres, no som solidaris amb ells, en definitiva, som un corpúscul estrany dins del cos sa i esplèndid que és Espanya. Això mateix deia Hitler dels jueus, amb les conseqüències que tots coneixem.

El genocidi cultural, econòmic, fins i tot físic, a voltes, ha estat un línia constant al llarg dels temps per part d'Espanya. Han reescrit la seva història esborrant la nostra. Som una cosa molesta que s'ha de foragitar, com afirmava Jiménez Losantos fa pocs dies. "A ver si se van", cridava. El fet, però, és que ni ens deixen marxar ni els interessa, i més ara, que les vaques són magres i les mamelles catalanes sempre són prestes a ser munyides per emplenar les nòmines dels buròcrates de l'estat.

Sigui com sigui, la banalitat de l'estúpid que ha escrit aquesta pregunta, per tornar el tema, és la mateixa banalitat del mal que comportà els camps d'extermini nazis. El mal sempre va vestit de gris i té aparença de persona normal. Qui pot escriure això pot signar la deportació de milers de persones cap a una mort segura. Els noms fan les coses i, quan arribem a aquests extrems, ja és massa tard.
El que ha passat és més greu del que sembla. En un moment en que l'independentisme va guanyant cada dia més adeptes, hi han persones que reforcen el seu anticatalanisme arribant a uns límits força perillosos. Ho són perquè, a més de feixistes, són dissimulats sota una transversalitat total. Que Catalunya roba a Espanya ho pot dir igualment un espanyol de dretes que d'esquerres. La visió del català/jueu com a enemic és compartida; no deixa de ser força curiós que el nacionalisme català - i consti que jo sóc independentista, però no nacionalista - sigui vexat i titllat de tot menys de bonic i, en canvi, el nacionalisme espanyol no existeixi! No hi ha cap polític que digui que és nacionalista espanyol, cap ciutadà en cap enquesta. És un nacionalisme present, total, colpidor i perfectament detectable, però negat. Negat continuament, perquè acceptar-ho seria igual a acceptar que el nacionalisme pot ser bo. Sols quan uns son dolents i els altres no, és quan apareix el fantasma d'Auschwitz. Els nazis també neguen l'Holocaust, la terrible Shoah que penjarà del coll d'aquestes bèsties per sempre més.

Però de tot això no crec que se'n parli gaire en campanya electoral. Ens diran que si ve la dreta, que si els socialistes van ser els primers el defensar el Corredor Mediterrani o la Llei de Gravitació Universal, i que venen mal dades. Però el cert és que el mal que fermenta sota el drama que viu el nostre poble, no sortirà a la llum. No interessa. no toca.

Aquest és el problema de la política i dels polítics a dia d'avui. Parlen del que volen i no del que cal. Perquè l'anticatalanisme si que hauria de ser una prioritat a tractar. Negre, homosexual o català. El mal ensenya obertament la seva boca podrida, públicament. I no passa res.

Jo acuso

Si m'he permès parafrasejar la frase que Emile Zola digué en ocasió del cas Dreyfuss, és perquè m'agradaria poder tenir la seva veu potent i la seva força moral per a poder dir alt i clar que jo acuso d'hipocresía i de caïnisme al món polític català. I ho faig en defensa d'algú, certament, d'una persona íntegre, d'un home que no albira cap mena de sentiment que no siguin l'amor pel seu país i la seva bonhomia generosa i fantàstica. Parlo d'en Quim Torra qui, sense voler-ho, ha estat l'epicentre d'aquestes polèmiques de casinet de poble que tant agraden per aquests rodals.

En Quim va dir, i s'ha de fer constància que aquest és un sentiment força escampat a Catalunya, que tothom havia de lluitar per tal que el PP no obtingués cap escó per Girona. O senador, digues-li barret, digues-li sombrero.

Això, naturalment, ha esvalotat el galliner entre els Tartufs de torn, però en Quim té una fibra moral prou alta com perquè l'esquitxin segons quins fangs. Haig de dir, perquè intento ser honest, que sóc amic d'ell, i he publicat un llibre a la seva editorial, i si Déu vol, encara en publicarem més perquè parlem d'un humanista, d'un idealista, d'un home que sap més d'en Xammar que el mateix Xammar. On tanta gent practica la tècnica de l'oblit, en Torra recorda. Amb aquest posat d'ingenuitat, de professor despistat d'alguna matèria com ara llatí o grec clàssic, persones com en Joaquim Torra són extremadament perilloses.

Ho he dit moltes vegades, la gent de diàleg, tranquil.la, amb cultura i conviccions de pedra picada són molt més útils per la creació d'una Catalunya lliure que els cridaners i baladrers de soflames. Això ho sap molta gent, i per això disparen amb bala les seves invectives. El pacífic Torra, és un dir, fa que la ceba cogui més als ulls de segons quins amb un sol article que d'altres amb escó, cotxe oficial, secretària i tractament de nosequè.

Però ara que m'adono, penso que aquestes ratlles són sobreres. La gent com en Quim no té cap necessitat de ser defensada per ningú. A ells els defensen els seus actes, les seves paraules, la seva trajectòria.

Crec que esdevindrà tot un consol arribar a vell i dir-li a la jovenalla que vulgui escoltar-ho "Jo sóc amic d'en Quim Torra". Perquè és un honor.

Responsabilitats públiques

Quan s'arriba als extrems als que s'ha arribat a Catalunya, amb un govern sortint que deixa la caixa buida i un deute brutal, una administració sobredimensionada, un electorat fart de la política i dels polítics i, en definitiva, un país anorreat, vol dir que alguna cosa han fet malament. O dues, ves a saber. Naturalment, aquest comentari és una ironia amarga per a referir-me a la pèssima gestió del Tripartit, per anomenar-la pietosament d'alguna manera.

Mentre la nació viu al llindar d'un desastre sense parió, econòmicament i patriòticament, els responsables s'esmunyen de tot i passen a col.locar-se a d'altres càrrecs pagats amb l'erari públic, sense cap mena de vergonya i sense baixar el cap; al contrari, és mostren més orgullosos que mai, defensen allò que és indefensable i diuen, en el millor dels casos, que si l'han vessada ja ho han pagat a les urnes.

No n'hi ha prou. No és just. M'hi nego. Si un metge comet una negligència mèdica que li costa la vida al malalt, és processat. Si un conductor comet una imprudència temerària que causa víctimes mortals, és processat. Doncs bé, atès això, als gestors dels nostres diners que, per imprudència, per malbaratar l'hisenda pública, per endollar amics o amigues, per pagar canongies, per fer servir, en definitiva, el càrrec pels seus interessos, ens han deixat en calces, s'hauria de crear una llei ad hoc que permetés jutjar-los i engarjolar-los. Sense embuts. Hi tenen una responsabilitat civil, els agradi o no. És un tema que no esdevé pas nou. A d'altres països engarjolen banquers i polítics, els porten davant dels tribunals de justícia, els demanen explicacions. I no passa res. Bé, si passa. Passa que allò són democràcies avançades.

A casa nostra és evident que la justícia, polititzada pels interessos bastards dels mateixos partits, no és prou independent per a fer un encàrrec d'aquesta alçària. Si és cert, però, que hi han jutges que tenen valor per a fer la passa i membres del cos legislatiu que poden i deuen recolzar propostes en aquest sentit. El poble vol justícia, i no veure com tot un President com ara en Montilla ja pot jeure tranquil la resta de la seva vida sense fer res, cobrant una pensió d'upa i una jubilació que fa dir-se sí senyor, passant la mateixa a la seva vídua, Déu no ho vulgui, en un vuitanta per cent. Si us plau. Hi han vídues a Catalunya que cobren tres-cents euros mensuals de pensió, i encara han de donar de menjar al seu fill o la família del seu fill que està a l'atur. Mentre, el senyor Montilla viu molt bé. Som iguals o no som iguals? Hi han ciutadans de primera i de segona o no? Cal establir unes noves bases d'ètica pública o no cal?

És evident que si, i que si al gestor particular que ens ha portat a la ruïna per enriquir-se ell o per ser un maldestre podem portar-lo als tribunals, què no hem de fer amb els gestors públics?

Cal demanar responsabilitats públiques, polítiques, si, però també judicials.

Potser així començaríem a avançar cap a alguna banda en el sentit positiu del terme.

Artritis social

Ahir, al programa "Catalunya Opina" del Canal Català, on hi participo tot sovint com a opinador, en Carlos Fuentes, presentador i director del mateix, entrevistà l'Oriol Junqueres. Com és habitual en aquest programa, en Carlos demanà als qui hi érem a la taula una pregunta pel convidat. Servidor tenia al costat a l'Emili Valdero i a en Juan Carlos Girauta. Tots dos van fer les seves preguntes i trobo que l'Oriol va respondre prou bé. Té allò que l'Andreotti anomenava "finezza". Això va ser especialment evident quan en Girauta li demanà que passava amb en Ridao. Mare de Déu, quina esgrima verbal i quines floritures!

Bromes a banda, com que l'Oriol em sembla un patriota prou seriós - altra cosa és veure fins on pot arribar o fins on el deixa el seu partit -  vaig preguntar-li si podia dir-me com caram unir a tot el món independentista en una sola candidatura, plataforma, coalició o digues-li com vulguis. La cosa tenia el seu què, car l'Emili és, com molta gent sap, membre de SI, que no s'ha unit a la coalició que Reagrupament i Esquerra han forjat de cara a les properes eleccions espanyoles. Haig d'afegir que, com tots dos són amics fa vint i tres anys, la relació fou d'una educació i estima que demostra que les persones estan sempre per damunt de les organitzacions.

Doncs bé, l'Oriol també fou prou hàbil en la resposta. Al haver-li apuntat servidor que, com ell hi havia treballat a l'Arxiu Secret Vaticà, ves a saber si igual coneixia alguna recepta màgica, el President d'Esquerra va dir que no, que aquest era un camí - el de la independència - molt llarg i que calia sumar esforços.

Fins aquí, el relat dels fets. Ara, el que em demano és com podem ser tan rucs. Així de clar. Aquest país pateix una artritis social important, d'un bon gruix. Som al regne de l'ui ui ui. Això de que quan convé seguem cadenes, pot ser que ens ho anem mirant. Si no bastim la musculatura nacional amb un esperit fort, audaç, amb valors sòlids, no farem mai res.

Catalunya és un cas digne d'estudi. Les empreses catalanes han exportat l'any passat un divuit per cent més que l'anterior. És a dir, la nostra economia productiva creix, i ho fa com Alemanya i molt més que la majoria d'estats de Europa. Sabem fer moltes coses, sabem treballar molt bé, sabem crear riquesa, però no sabem que volem ser de grans. I aquí és quan venen d'altres i ens diuen que no patim, que ells ja ens ho explicaran. Consti que ara no em refereixo a l'Oriol, ni molt menys.
Les nostres febleses són tan grans que gent com en Narcís Serra, fins fa poc president de Caixa de Catalunya i ara Catalunya Caixa - digues-li barret, digues-li sombrero - ha gaudit d'una impunitat tan gran que, desprès de la seva nefasta gestió que ha acabat amb la intervenció del govern espanyol en un noranta per cent de l'entitat, va pels carrers més ample que Déu i és un dels pilars, diuen, de la nostra societat. Membre de nombrosos consells d'administració, assessor en matèria d'armaments a diferents estats sud americans, amb una fortuna personal important, amb influències notables, aquest antic fillol d'un prohom franquista ha tingut sempre bula per part del nostre país.

Va ser, ens diuen els socialistes, el català que més ha manat a Espanya després del General Prim. Home, no fotem. Prim, que en efecte va ser el responsable de la Restauració borbònica, perquè allò de Amadeu de Savoia no va rutllar i a ell el van assassinar al carrer del Turco, era un home d'honor. Serra, en canvi, dimití del seu totpoderós càrrec de vicepresident del Govern espanyol en mig d'un escàndol d'escoltes il.legals del CESID que afectà fins i tot al cap de l'estat, amb tot el congrés dels diputats cantant-li com a comiat "Adéu Lili Marlen".

Persones com aquestes han decidit - i encara decideixen - que tenim que fer, dir o callar. A empreses potents, on és remenen les cireres, gent com en Serra, de qui parlaré amb més calma un dia, dibuixen el full de ruta. Ningú bada boca, ningú li diu que com s'entén que deixi com a llegat un escàndol polític de primer ordre, un partit socialista fet miques - fou Primer Secretari - i una entitat financera intervinguda. I no passa res!

Veritablement, l'Oriol té raó. el camí serà molt llarg. És difícil anar ràpid quan pateixes artritis a les cames. Aquí ens cal un massatge social a fons, a veure si així ens lliurem de crosses com en Serra. Aleshores potser faríem més via.

De les mancances fer-ne virtuts?

Ara a Can PSC hom es vanta de fer primàries. Tothom s'omple la boca i heus ací que una munió de gent que, al menys fins ara, han estat de l'aparell somriuen i demanen participació. Pere Navarro, alcalde de Terrassa, Àngel Ros, alcalde de Lleida, Joan Ignaci Elena, ex alcalde, Montserrat Tura, ex tot... en fi, tota quanta mena de gent feia cua per tal de ser rebuts per Miquel Iceta o, més enllà en els temps, Josep Maria Sala.

Ho sé, perquè ho he vist. Jo hi era, que deia aquell. Treballava a l'aparell del PSC i he vist a l'Elena - més conegut per Ignatius - anar amb una gavardina i una maleta amb pocs anys, perquè ja volia ser com en Sala; he vist a en Pere Navarro treballar-hi com a Coordinador de Sectorials al carrer de Nicaragua mentre jo ho era de Formació; he vist a la Montserrat Tura anar a pidolar suport a Miquel Iceta, i aquest demanar-me a mi que l'ajudés, perquè era alcalde de Mollet i estava enfrontada a la Federació local del partit. Parlo de l'any 1986. D'allà venim.

Tota aquesta gent han acceptat els vots a là soviètique, els Consells Nacionals fets a mida, les llistes fetes a dit, és a dir, tota una baluerna feta d'autoritarisme i favors. Aquests són, doncs, aquells qui reclamen primàries, i més democràcia interna, i més participació. Ara. Quan molts marxàrem del partit fastiguejats i, per què no dir-ho?, amb el cor trencat, pas que badaren boca. Però ara que els hi va la menjadora, ara s'han convertit. Ves per on.

Els socialistes catalans pateixen una série de mancances que venen de molt lluny. Una d'elles sempre ha estat la manca de lideratge. Dic lideratge, perquè liderar un projecte no és tallar-li el coll a qui et digui que no hi està d'acord amb tu. Si a l'infaust aquelarre de Sitges és consolidà el poder dels capitans, i amb ell Montilla, fou per manca d'un projecte i d'una cara que poguera representar-lo, fou per la mandra, la tremenda mandra de l'obiolisme i del propi Obiols, fou per la perfídia d'en Narcís Serra. Guanyàren per defecte, no per virtut.

Ara, sense cap sant a qui encomanar-se i amb la Chacón per bandera, és barallen per les despulles del difunt. Mireu el Zaragoza. Aquest home si que és llest. Diputat a Madrid, i al cul me les fotin bullides! En Montilla, a qui igual veiem de senador o potser no, perquè el que cobra com a ex President és prou sucós com per a perdre aquesta menjadora. Afegiu tota la gent que ja va preparar-se per a la derrota quan tenia despatx oficial, lliurant sucoses subvencions a empreses o institucions que ara els acullen amb un agraïment digne de lloança. Aquesta gent no hi és en aquesta batalla de a veure qui mana al partit, perquè saben que el partit ja fa temps que va morir.

Mancances, si. Virtuts, cap.

Començar ja és un pas

Fa mandra començar qualsevol cosa. Escriure ho és per algú que s'ha guanyat bona part de la seva vida escrivint. Però quan no hi tens lloc on fer-ho, t'has de buscar la vida. Paradoxes dels temps, tinc tribunes a la televisió, però no al món dels "papers" , que diuen els britànics.

Per això he creat aquest humil racó, per a escriure en veu alta i dir les coses que m'agradaria escriure a un diari o a una revista o amb un guix a una paret, preferentment d'algun edifici oficial.

No atabalaré a ningú amb el primer post. Sols dir que, com a independentista, em preocupa el meu pais. Em preocupa la nostra societat. Em preocupen els nostres polítics. I crec que cal un revulsiu enorme, potent, sense parió que ho regiri tot i faci remoure consciències i carteres. La llibertat no s'assoleix amb discursos. Els poderosos de Catalunya, les famílies benestants, què fan? Els partits, fins i tot els independentistes, què hi diuen?

El poble sortim al carrer, fem consultes, empenyem el que podem, però sense el capital i els partits és fa tot més difícil.

No saben que la llibertat la guanyarem. Pot ser amb ells o sense ells. Han de decidir.