A mi Espanya no em roba

No hi ha pitjor esclau que aquell que no creu ser-ho. Si una persona que és víctima de robatoris i d'explotació constant no tan sols no se n'adona del fet, sinó que ho nega amb contundència, tenim un problema. L'il.lustració que encapçala aquest article és prou solvent, car l'avala el Centre Català de Negocis, economistes com l'Emili Valdero i les mateixes xifres de l'estat espanyol. Fins i tot els polítics més jacobins, més centralistes, més espanyolistes, acaben mormolant entre dents que potser que la relació econòmica entre Espanya i Catalunya hagi de ser modificada, perquè la segona en surt escaldada, i molt.

Doncs hi han catalans, hi han compatriotes, hi han persones com vostè o com jo que veuen això i ho neguen. Diuen que no és veritat. que tributen les persones i no els territoris. Quan algú els hi diu que les persones formen el territori, el que sigui, i fan allà on viuen la seva activitat i la seva vida, i més si tenen una llengua i una cultura comuna, et miren esperitats. "No teniu remei, sempre volent separar, i més ara, que cal anar-hi tots a una! A mi que coi m'ha de robar Espanya!"

És evident que hi ha gent que això ho diu coneixent perfectament l'engany i la mentida que surt de la seva boca. Deixem-los estar i que Déu els perdoni. Parlem ara dels catalans que ho diuen amb bona fe, sense malícia, amb convicció. Què podem fer si, fins i tot ensenyant-los les xifres, neguen la major? Com els hi hem de dir que ens roben, que ens foten els diners per mantenir un estat vell i podrit, una burocràcia mesetària, antiga, arrogant? Com fer-los entendre que hem pagat la festa dels TGV que no porten enlloc i de una munió d'aeroports on no volen ni els pardals, mentre que a Catalunya les autopistes són de peatge i és triga el mateix ara que fa cent anys en anar de Barcelona a Girona o a Vic o a qualsevol lloc del país?

Estem en un punt que a voltes entenc que hi hagi gent que llenci la tovallola. Som com els jueus de Varsòvia, que deien que com podia ser que els nazis els matessin a tots, si els necessitaven per a treballar com a esclaus! Negaven la Shoah, l'Holocaust, aquells que eren les seves pròpies víctimes! Aquesta negació de la veritat in extremis puc entendre-la, bo i pensant que en un cas així hom s'agafa a un clau roent per tal de no perdre l'esperança. Gràcies a Déu, nosaltres no estem en llistes d'extermini ni en perill de mort com a individus. Però compte, si que ho estem com a poble, com a nació, com a col.lectiu. Ens ofeguen culturalment, si, però el més important és que ho fan amb la nostra economia, i aquesta és la batalla més dura i principal que tenim ara els catalans.

No podem ser còmplices, no podem negar l'evident, no podem fer veure que la situació és normal, perquè no ho és. Els polítics que formen part del sistema ja llencen prous cortines de fum perquè no ho veiem, però el drama hi és, és real, pot quantificar-se en xifres, i no podem permetre que nosaltres mateixos ens llencem pedres a la taulada. Que un senyor de Madrid ens digui que la seva comunitat és la que més aporta a l'estat me la bufa. També és la que més reb, també és on van a parar tots els radis d'aquesta roda infernal anomenada Espanya, també és la que gaudeix de la condició de "capital del reino".

A mi m'importa el que passa aquí, i com que ells són espanyols i jo no, si paguen més, que no és cert, que paguin. El que jo no vull és que em robin, que no és pas la mateixa cosa pagar voluntàriament que trobar-te que t'han fotut la cartera. Per això cal fer molta pedagogia, però enèrgica. Deixem-nos de contemplacions. Si algú, català, comença amb la cantarella de "Home, jo no crec que l'espoli sigui tant gran...", gireu cua i passeu d'ell. No paga la pena. Té la síndrome del jueu que anava a morir i no s'ho volia creure. Anem-hi a esmerçar els esforços en la gent que intueix que alguna cosa passa, però no acaba de tenir-ho clar. Heus ací el nostre nínxol de mercat, que diria un economista. I, si us plau, no li crideu al beneit que us nega l'evident espoli que patim. Prou té amb ser un babau de solemnitat i no saber-ho.

Cal explicar-ho a tothom, si fóssim independents, la nostra economia li passaria la mà per la cara a la majoria d'estats europeus, Espanya inclosa. Heus ací perquè no volen que siguem independents. I la resta, pa sucat amb oli.

Votar o abstenir-se

Els independentistes tenim, penso, un tret autodestructiu que ens fa anar els uns en contra dels altres. Evidentment, no tots ni sempre, però existeix. Heus ací que, enfront de les eleccions espanyoles, hi ha una part dels que hi creuen en la llibertat de Catalunya que s'han organitzat i han fet una candidatura d'unitat. Esquerra, Reagrupament i la Plataforma Cívica SI intentaran deturar l'onada espanyolista que ja és preveu que anorrearà a casa nostra aquest 20 de novembre.

Segurament no és la millor candidatura possible, segurament s'hauria pogut fer d'una altra manera, segurament s'han comès alguns errors però, compatriotes, és l'única que hi ha. I si és així, tot independentista ha de votar-la, ni que sigui per vot útil. Les campanyes de "voteu estelades", o "no voto a aquests, perquè no són els meus" són rebequeries que no fan ni pàtria ni independentisteme ,crec jo.

Escoltar al meu estimat Emili Valdero dir que és amic de l'Oriol Junqueres de fa més de vint anys, però que no votarà aquesta opció i que senzillament no votarà res, fa mal al cor i demostra que el pitjor enemic que tenim som nosaltres mateixos. Jo mateix tenia dubtes, però la reflexió d'una bona amiga em va fer decidir, i és per això que hi dono el meu suport a la que entenc que és la papereta que representa el que tots volem per Catalunya.

No sóc polític i, per tant, és possible que no hi sàpiga veure els fils d'aquest teler de Penèlope que és la política entre formacions nacionals, que ara és fa i demà és desfà. Sóc, senzillament, un català que aspira a ser lliure en un país lliure i en una societat lliure. No tinc altres fites, com la majoria de vosaltres, que no voleu càrrecs ni menjadores. Tan difícil és, doncs, anar-hi tots a una? Tan difícil és entendre que, amb una major empenta de l'independentisme, alguns que ara no hi són en aquesta línia s'hi veurien abocats a abrandar-se més, i parlo de CDC? Tan difícil és que quan parlem de Catalunya i de les nostres llibertats nacionals s'ha de fer el que cal, i no el que voldríem?

Deixem-nos d'utopíes. Deixem-nos de criaturades. Els altres no estan pas, per aquestes foteses. El meu escrit d'avui vol ser una crida a tota la gent que serva l'estelada dins seu a votar, abans que res. A votar, perquè tota quanta elecció afecti a Catalunya és una elecció on hem de dir la nostra. No s'hi val a dir "Bah, són les espanyoles" i quedar-se tan ample. Si Catalunya fos un estat lliure diríem "Bah, són les europees"?

Cal ser seriosos i votar. I si hem de fer-ho, votar a la candidatura que representa, com a mínim, dos formacions independentistes com són Esquerra i Reagrupament, a  més de la gent que els hi donem suport. Cal deixar-se d'hòsties, si m'ho permeteu. Cal deixar aquella actitud de pati infantil de "Jo amb tu no hi jugo". Som prou grandets com per a saber que aquí no és tracta de jugar-s'hi una baldufa o un cromo, aquí ens hi juguem el nostre futur.

I pels que diuen que no cal anar-hi a Madrid, sols recordar-lis que el President Companys si que hi va anar-hi, i les seves paraules resten escrites al Diario de Sesiones de les Cortes. No és un mal exemple, penso.

Artritis social

Ahir, al programa "Catalunya Opina" del Canal Català, on hi participo tot sovint com a opinador, en Carlos Fuentes, presentador i director del mateix, entrevistà l'Oriol Junqueres. Com és habitual en aquest programa, en Carlos demanà als qui hi érem a la taula una pregunta pel convidat. Servidor tenia al costat a l'Emili Valdero i a en Juan Carlos Girauta. Tots dos van fer les seves preguntes i trobo que l'Oriol va respondre prou bé. Té allò que l'Andreotti anomenava "finezza". Això va ser especialment evident quan en Girauta li demanà que passava amb en Ridao. Mare de Déu, quina esgrima verbal i quines floritures!

Bromes a banda, com que l'Oriol em sembla un patriota prou seriós - altra cosa és veure fins on pot arribar o fins on el deixa el seu partit -  vaig preguntar-li si podia dir-me com caram unir a tot el món independentista en una sola candidatura, plataforma, coalició o digues-li com vulguis. La cosa tenia el seu què, car l'Emili és, com molta gent sap, membre de SI, que no s'ha unit a la coalició que Reagrupament i Esquerra han forjat de cara a les properes eleccions espanyoles. Haig d'afegir que, com tots dos són amics fa vint i tres anys, la relació fou d'una educació i estima que demostra que les persones estan sempre per damunt de les organitzacions.

Doncs bé, l'Oriol també fou prou hàbil en la resposta. Al haver-li apuntat servidor que, com ell hi havia treballat a l'Arxiu Secret Vaticà, ves a saber si igual coneixia alguna recepta màgica, el President d'Esquerra va dir que no, que aquest era un camí - el de la independència - molt llarg i que calia sumar esforços.

Fins aquí, el relat dels fets. Ara, el que em demano és com podem ser tan rucs. Així de clar. Aquest país pateix una artritis social important, d'un bon gruix. Som al regne de l'ui ui ui. Això de que quan convé seguem cadenes, pot ser que ens ho anem mirant. Si no bastim la musculatura nacional amb un esperit fort, audaç, amb valors sòlids, no farem mai res.

Catalunya és un cas digne d'estudi. Les empreses catalanes han exportat l'any passat un divuit per cent més que l'anterior. És a dir, la nostra economia productiva creix, i ho fa com Alemanya i molt més que la majoria d'estats de Europa. Sabem fer moltes coses, sabem treballar molt bé, sabem crear riquesa, però no sabem que volem ser de grans. I aquí és quan venen d'altres i ens diuen que no patim, que ells ja ens ho explicaran. Consti que ara no em refereixo a l'Oriol, ni molt menys.
Les nostres febleses són tan grans que gent com en Narcís Serra, fins fa poc president de Caixa de Catalunya i ara Catalunya Caixa - digues-li barret, digues-li sombrero - ha gaudit d'una impunitat tan gran que, desprès de la seva nefasta gestió que ha acabat amb la intervenció del govern espanyol en un noranta per cent de l'entitat, va pels carrers més ample que Déu i és un dels pilars, diuen, de la nostra societat. Membre de nombrosos consells d'administració, assessor en matèria d'armaments a diferents estats sud americans, amb una fortuna personal important, amb influències notables, aquest antic fillol d'un prohom franquista ha tingut sempre bula per part del nostre país.

Va ser, ens diuen els socialistes, el català que més ha manat a Espanya després del General Prim. Home, no fotem. Prim, que en efecte va ser el responsable de la Restauració borbònica, perquè allò de Amadeu de Savoia no va rutllar i a ell el van assassinar al carrer del Turco, era un home d'honor. Serra, en canvi, dimití del seu totpoderós càrrec de vicepresident del Govern espanyol en mig d'un escàndol d'escoltes il.legals del CESID que afectà fins i tot al cap de l'estat, amb tot el congrés dels diputats cantant-li com a comiat "Adéu Lili Marlen".

Persones com aquestes han decidit - i encara decideixen - que tenim que fer, dir o callar. A empreses potents, on és remenen les cireres, gent com en Serra, de qui parlaré amb més calma un dia, dibuixen el full de ruta. Ningú bada boca, ningú li diu que com s'entén que deixi com a llegat un escàndol polític de primer ordre, un partit socialista fet miques - fou Primer Secretari - i una entitat financera intervinguda. I no passa res!

Veritablement, l'Oriol té raó. el camí serà molt llarg. És difícil anar ràpid quan pateixes artritis a les cames. Aquí ens cal un massatge social a fons, a veure si així ens lliurem de crosses com en Serra. Aleshores potser faríem més via.