Sir Winston Churchill va dir, sorneguerament, que creure que hom pot guarir-se d'una malaltia era tenir un cinquanta per cent de possibilitats de sortir-se'n de la mateixa. A Catalunya, i especialment als independentistes, ens cal urgentment pensar que podem desempallegar-nos d'aquesta infermetat que patim anomenada Espanya. Dit això, encara ens és més urgent vacunar-nos contra un càncer que ens desfà d'una manera lenta, implacable, i que no és pas altre que la manca d'unitat i les venjances miserables, rovellades, de baix sostre i pitjor explicar.
Diguem-ho clar, jo votaré aquest diumenge la coalició independentista, l'única, que és presenta a aquestes eleccions. No n'hi ha cap més. Ni CiU és independentista, malgrat hi hagin molts dels seus membres que ho siguin, ni socialistes o peperos ho són. Per què els voto? Tot i que parlar d'aquestes coses em recorden aquells programes de "Barri Sèsam" on ens explicaven conceptes senzills com "dins" o "fora", siguem didàctics i anem al tema.
Si no votem, els altres votaran. Així de clar. Sempre podrem dir que els independentistes no hi tenim res a dir a Madrid, que no són eleccions catalanes, que això no va amb nosaltres, i tota la corrua de bajanades que s'acostumen a dir quan un no té res per explicar, però el cert és que si que hi tenim molt a dir. El President Companys va veure clar que tenia que anar-hi, i fou diputat a Corts i, ves quines coses, Ministre de Marina, que ja m'explicaràs. És fàcil d'entendre que si haig de triar entre consells que no van enlloc i l'exemple del nostre President Màrtir, no tingui el més petit dubte.
Però continuem. Per què hi hem d'anar? Ui, doncs per moltes coses. A tocar els pebrots, per exemple, com ells ens els toquen aquí, a casa nostre, i a parlar en català i que no ens deixin, i a fer soroll, i a visibilitzar que som aquí, que no ens quedem quiets, que si ells hi venen tots cofois a casa nostra fent-se els tifes i gallejant de valent, nosaltres també podem anar-hi allà a amargar-los el "cocidito madrileño" i a fer-lis sortir els colors als que s'autoproclamen "Minoria catalana". No va ser el mateix López Tena qui digué que aniria a "rebentar Espanya des de dins"?
I per què votar a Esquerra, que ha fet dos Tripartits? Home, perquè sempre serà millor que votar CIU, que ha fet governs del PP amb l'Aznar, oi? Però aquí cal dir una cosa, i és que l'Esquerra d'ara no és la de llavors, i que en Junqueres no és en Puigcercós ni en Bosch en Vendrell. I perquè Esquerra s'ha obert, i a la candidatura hi donen suport persones com en Joan Carretero, que deu ser el compatriota a qui menys l'importen els càrrecs de tot el país, o gent com en Lluís Llach o en Gerard Quintana o el Doctor Broggi. Aquest darrer i en Carretero són metges, i en saben, de malalties. I saben que l'odi, la rancúnia, l'enveja o els personalismes són els virus que esdevenen més antipatriòtics. I en aquesta campanya s'han vist massa, d'aquests. Massa sovint hem convertit el debat polític en un debat tavernari. Hi han odis que Catalunya no és pot permetre, hi han divisions que Catalunya no pot perdonar, hi han diferències que Catalunya no és mereix.
Així doncs, malalt com estic, car tinc un herpes a la clepsa que m'afecta el nervi trigemin i carda un mal que Déu n'hi do, us puc ben dir que aquesta malaltia no és res al costat de la que ens separa als catalans que volem la independència. Una malaltia que sols la guarirà el sentit comú, la generositat i el patriotisme. Una vacuna d'unitat d'esperit, de sentit comú i d'amor per aquesta terra que ha patit tant, i que no pot aguantar més veure com els seus fills s'escridasen al bell mig del carrer.
Perquè vull una Catalunya lliure, democràtica, justa, perquè vull un independentisme unit, fort, potent, perquè crec que podem fer-ho entre tots i totes, malgrat l'herpes dels pebrots, aquest diumenge hi aniré a votar. Les medicines no són bones ni dolentes. Guareixen o no. I aquesta guareix. Coi, si fins i tot n'hi han dos doctors que l'avalen!
