El silenci dels parlamentaris

La M.H. senyora Núria de Gispert, Presidenta del Parlament de Catalunya, ho ha deixat ben clar. A la seu de la sobirania, és un dir, del poble de Catalunya no poden dir-se coses com ara que Espanya ens roba o que Catalunya pateix un espoli fiscal per part d'Espanya. Aquesta decisió la va prendre a conseqüència de unes paraules del Diputat per Ciutadans, el senyor Jordi Cañas, que digué que pensava fer constar en acta la seva protesta cada cop que escoltés les dues expressions abans esmentades. La senyora de Gispert, a l'avançada, li respongué que no calia, perquè la Mesa del Parlament no permetria que s'hi empressin les dites paraules.L'enrenou fou notable i el diputat per SI López Tena replicà en unes declaracions als mitjans, titllant a la senyora de Gispert de "Mamarratxo" i de "Cosa". Gran escàndol. El Parlament ha reprovat al senyor López Tena, fet insòlit i gens habitual d'anys i anys ençà.

Molt bé, anem per parts, que deia una llevadora. Penso que l'enrenou que han motivat les - per a mi - desafortunades qualificacions d'en López Tena poden ser motiu d'una disculpa, perquè a tothom se li pot escalfar la boca. Aquesta prudència ha de ser encara més present en un diputat. Dit això, amb unes senzilles disculpes s'ha acabat el bròquil. Però analitzem l'assumpte. El Parlament ha reprovat, reprovat!, a López Tena quan fa quatre dies no va tenir valor de fer-ho amb en Peces Barba, el tou Peces Barba, el fluixet de cames Peces Barba, ai, el Peces Barba lànguid i suau, que digué que no podien comparar-se els morts dels bombardejos de Guernika amb els de Barcelona? Somio o ens hem tornat tots bojos? Aquest Parlament que no reprova qui fa mofeta dels morts catalans, ho fa amb un diputat independentista, tot plegat per un escalfament de boca?

Anem encara més lluny. Bo i que la Mesa del Parlament pot interpretar el Reglament de la Cambra Catalana, hi ha un principi que no pot conculcar-se mai, i és el de la llibertat d'expressió. Si el diputat Cañas té dret a sentir-se ofès quan escolta que Espanya ens roba, que si, Jordi, que ens roba, i ho pot dir, i ho fa perquè, entre d'altres coses, els seus electors l'han votat perquè digui i opini i actuï d'aquesta manera, al senyor Uriel o al senyor López Tena els hauran de concedir el mateix dret a la llibertat d'expressió que al senyor Cañas. O és que als diputats de Solidaritat no els deu ofendre escoltar que el castellà està en perill a Catalunya i que als col.legis s'ha de reduir el català com a llengua vehicular? No els ha d'ofendre escoltar que Espanya és el millor dels mons possible i que sense ella els catalans estem perduts? No hi tenen dret, perquè a ells també els han votat perquè ho diguin, que Espanya ens ofega, ens maltracta, ens roba? Per què uns si i els altres no, M.H. Senyora Presidenta?

Jo els hi ho diré. CIU és troba en una situació difícil que tampoc era tan complicat de preveure. Quan un servidor li preguntà al aleshores candidat i avui President Artur Mas com assolirien que el PP ens concedís el concert i que jo no sabia veure la manera, ell em contestà enriolat que el PP no trauria majoria absoluta i els caldrien els vots de CIU i aleshores els collarien. Jo li vaig replicar "I si treuen l'absoluta?" i ell va dir-me que allò era impossible. Doncs bé, tenen l'absoluta, President, i necessiten tant al vostre partit i a Vos com un mort necessita a un metge. En canvi, al vostre Govern li cal el suport del PP com el pa que mengeu. I per aquells que diuen que Esquerra també podria donar aquest suport, recordar-los que Esquerra no té els pressupostos generals de l'estat en les seves mans, i el PP si. Duríssim, però cert. És lògic, doncs, que el President Mas hagi donat ordres per tal que el Parlament sigui una bassa d'oli. No pot trencar-se el silenci de l'ordre i la pau que exigeix un PP que, segurament, deixarà anar diners - diners que prèviament ens ha furtat l'estat i que són nostres! - a canvi d'una Pax Romana. La pace dei sepolcri!, que diria el Marquès de Posa quan reclamava la llibertat enfront del Rei d'Espanya.

Per això fan callar als diputats independentistes, i si hagués unió de veritat entre els patriotes, que d'aquí plora la criatura, tots els membres d'Esquerra i de SI haurien d'haver muntat un sidral de por. Així doncs, tot queda clar per la resta de la legislatura. Els parlamentaris han entrat una nova fase. Abans, el que decidien al Parlament no tenia cap valor pels espanyols i s'ho passaven pel folre; ara, ni tan sols podrem dir-ho. el següent pas serà, potser, ja que vivim en temps de retallades, que suprimim el Parlament i tota la despesa que suposa, perquè tot plegat per anar a dir que tot va molt bé, senyora Baronessa, no paga la pena. Sug.gereixo que lloguem el Parlament per a cel.lebrar la propera Feria de Abril o qualsevol festa de tarannà inequívocament espanyol, amb el que els populars estaran contents, i potser ens donaran alguna almoina més.

Se ens pixen al damunt i encara hem de dir que plou.

Votar en contra de la malaltia

Sir Winston Churchill va dir, sorneguerament, que creure que hom pot guarir-se d'una malaltia era tenir un cinquanta per cent de possibilitats de sortir-se'n de la mateixa. A Catalunya, i especialment als independentistes, ens cal urgentment pensar que podem desempallegar-nos d'aquesta infermetat que patim anomenada Espanya. Dit això, encara ens és més urgent vacunar-nos contra un càncer que ens desfà d'una manera lenta, implacable, i que no és pas altre que la manca d'unitat i les venjances miserables, rovellades, de baix sostre i pitjor explicar.

Diguem-ho clar, jo votaré aquest diumenge la coalició independentista, l'única, que és presenta a aquestes eleccions. No n'hi ha cap més. Ni CiU és independentista, malgrat hi hagin molts dels seus membres que ho siguin, ni socialistes o peperos ho són. Per què els voto? Tot i que parlar d'aquestes coses em recorden aquells programes de "Barri Sèsam" on ens explicaven conceptes senzills com "dins" o "fora", siguem didàctics i anem al tema.

Si no votem, els altres votaran. Així de clar. Sempre podrem dir que els independentistes no hi tenim res a dir a Madrid, que no són eleccions catalanes, que això no va amb nosaltres, i tota la corrua de bajanades que s'acostumen a dir quan un no té res per explicar, però el cert és que si que hi tenim molt a dir. El President Companys va veure clar que tenia que anar-hi, i fou diputat a Corts i, ves quines coses, Ministre de Marina, que ja m'explicaràs. És fàcil d'entendre que si haig de triar entre consells que no van enlloc i l'exemple del nostre President Màrtir, no tingui el més petit dubte.

Però continuem. Per què hi hem d'anar? Ui, doncs per moltes coses. A tocar els pebrots, per exemple, com ells ens els toquen aquí, a casa nostre, i a parlar en català i que no ens deixin, i a fer soroll, i a visibilitzar que som aquí, que no ens quedem quiets, que si ells hi venen tots cofois a casa nostra fent-se els tifes i gallejant de valent, nosaltres també podem anar-hi allà a amargar-los el "cocidito madrileño" i a fer-lis sortir els colors als que s'autoproclamen "Minoria catalana". No va ser el mateix López Tena qui digué que aniria a "rebentar Espanya des de dins"?

I per què votar a Esquerra, que ha fet dos Tripartits? Home, perquè sempre serà millor que votar CIU, que ha fet governs del PP amb l'Aznar, oi? Però aquí cal dir una cosa, i és que l'Esquerra d'ara no és la de llavors, i que en Junqueres no és en Puigcercós ni en Bosch en Vendrell. I perquè Esquerra s'ha obert, i a la candidatura hi donen suport persones com en Joan Carretero, que deu ser el compatriota a qui menys l'importen els càrrecs de tot el país, o gent com en Lluís Llach o en Gerard Quintana o el Doctor Broggi. Aquest darrer i en Carretero són metges, i en saben, de malalties. I saben que l'odi, la rancúnia, l'enveja o els personalismes són els virus que esdevenen més antipatriòtics. I en aquesta campanya s'han vist massa, d'aquests. Massa sovint hem convertit el debat polític en un debat tavernari. Hi han odis que Catalunya no és pot permetre, hi han divisions que Catalunya no pot perdonar, hi han diferències que Catalunya no és mereix.

Així doncs, malalt com estic, car tinc un herpes a la clepsa que m'afecta el nervi trigemin i carda un mal que Déu n'hi do, us puc ben dir que aquesta malaltia no és res al costat de la que ens separa als catalans que volem la independència. Una malaltia que sols la guarirà el sentit comú, la generositat i el patriotisme. Una vacuna d'unitat d'esperit, de sentit comú i d'amor per aquesta terra que ha patit tant, i que no pot aguantar més veure com els seus fills s'escridasen al bell mig del carrer.

Perquè vull una Catalunya lliure, democràtica, justa, perquè vull un independentisme unit, fort, potent, perquè crec que podem fer-ho entre tots i totes, malgrat l'herpes dels pebrots, aquest diumenge hi aniré a votar. Les medicines no són bones ni dolentes. Guareixen o no. I aquesta guareix. Coi, si fins i tot n'hi han dos doctors que l'avalen!