Powered By Blogger

dimecres, 30 de novembre del 2011

Els catalans no tenim rei


D'ençà fa segles, els catalans no hem tingut un rei propi, ben entès que si que hem pogut defensar aquest o l'altre. El cert, però, és que a dia d'avui, no hi ha cap pretenent a una hipotètica corona catalana. Llàstima, i ho dic perquè un bon amic meu pensa que si aquest pretenent existís, o si els catalans fóssim protestants, el nostre camí cap a la independència pintaria millor.

Bromes a banda, la monarquia, tan ben representada pel bon rei Jaume I el Conqueridor, no és pas plat de gust pels catalans d'ara, ni sembla que en un futur estat català res que no sigui una República tingui gaires possibilitats de ser viable. La cosa real és que, com que encara vivim dins d'Espanya, ens diuen que tenim un rei. I aquest rei és inviolable legalment. tots aquells que s'omplen la boca quan parlen de la Constitució, i de les seves bondats farien bé de recordar aquest principi, que fa que el cap de l'estat espanyol esdevingui una persona que té el mateix tractament que qualsevol dictador del món, ço és, ningú pot emprar-hi accions legals en contra seva, ningú pot portar-lo als tribunals, el rei és inviolable.

I la seva família? Perquè ara que ha esclatat el cas Urdangarín, Duc de Palma i marit de la Infanta Cristina, pagaria la pena que en parléssim. També són inviolables? Alguns diuen que ell no, però ella si. Els juristes de sempre opinen, fan i desfan, però el fet és que cada dia sorgeixen noves informacions que demostren, mica en mica, fets com ara apropiació indeguda de fons públics, tràfic d'influències, negocis tèrbols a llocs com ara l`Africa, tan mancada de tot, amistats poc recomanables... La casa reial no bada boca, l'Urdangarin encara menys, i el poble s'ho mira amb la cara d'aquell que li han robat la cartera i encara ha de donar les gràcies.

Què dirà el borbó aquest nadal, en el seu missatge? Gosarà dir allò de "Me llena de orgullo y satisfacción"? Fins quan aquesta comèdia, aquest muntatge d'una Espanya de pandereta que aplaudeix a la duquessa de Alba perquè balla, quan és la terratinent més gran i despòtica de l'estat i quan per culpa d'ella no han fet els espanyols una llei de reforma agrària que tan els hi calia? Fins quan trauran al rei com treieren a Ferran VII cridant "Vivan las caenas!" i ens ho faran fer a nosaltres, els catalans?

Els catalans no tenim rei, ni casa reial, ni ducs ni patges. Els catalans, sempre que hem volgut defensar a un rei espanyol, hem sortit escaldats, i si no recordeu el 1714, que ens deixaren amb el cul a l'aire. Els catalans no hem de quedar-nos embadocats perquè aquesta infanta o aquella dona del príncep ens parli tres ratlles en català. Els catalans no hi tenim res a veure amb aquesta gent, ni volem els seus negocis, ni les seves immunitats. Els catalans volem que no existeixin ciutadans per damunt de qualsevol sospita. Si Catalunya hagués de ser independent, però amb un rei invulnerable, jo no la voldria. Els càncers no poden acceptar-se, perquè s'escampen.

Paga la pena que ho tinguem molt clar.

diumenge, 27 de novembre del 2011

TV3, i ara què?


Les retallades - que tampoc n'hi ha per tant - que s'han anunciat a TV3 han ocasionat més polsaguera que les fetes a sanitat o a ensenyament. Paga la pena reflexionar-hi una mica vers aquest mitjà de titularitat pública català, perquè en un blog on intento, amb millor o pitjor fortuna, defensar una certa idea de país, aquest és un assumpte que no pot passar en tou.

D'entrada, no sóc gens sospitós de voler-me carregar ni TV3 ni cap mitjà de la Corpo. Ho dic sincerament. Com a eines lingüístiques, d'entrada, valen el seu pes en or. Com a difussores de la nostra realitat, costums, història, i el que volgueu, també. Que han estat un model que s'ha seguit arreu per la seva eficàcia, qualitat i modernor, segur. Però, i ara, on som?

Doncs som en una cruïlla, perquè hem de decidir quins mitjans públics catalans volem tenir i quant podem invertir en ells. La reacció de na Mònica Terribes en dir que, si no hi han més diners, no hi haurà fútbol pot fer por a molta gent, ho entenc, però a mi em fa més por que és tanquin hospitals, o que no hi hagin prous escoles obertes. Siguem rigorosos. Els canals que, de ben segur, s'hauran de tancar seràn Esport 3, Super3/3XL i, potser, el 3/24.

L'Esport 3 és perfectament sobrer, car els serveis informatius de TV3 cobreixen perfectament qualsevol informació esportiva. El Super 3/3XL encara és l'hora que entengui per a que serveix, llevat de donar sèries anime o algunes sèries de la BBC com Doctor Who de la qual,  per cert, en sóc un vell afeccionat. Ara, aquesta sèrie o la d'en Sherlock poden ser traspassades perfectament a TV3 i sense anestèsia, diría jo. El 3/24 ja és més complicat, però crec que ens permetrà anar-hi al moll de l'assumpte.

Tot aquest ventall de canals- ja veieu que no hi he comptat TV3 ni el Canal 33 - serveixen per a una sola finalitat, ço és, donar feina a la sobredimensionada plantilla de TV3. Aquella casa té, exactament, tres persones més que la dotació del portaavions Charles De Gaulle, vaixell insígnia de l'armada françesa. La Sexta, és un dir, té com a plantilla poc més de cent persones. I cobreix tot l'estat. Cal, realment, tanta gent a TV3? Imaginem que si, va, que calen, i no seré pas jo qui digui que sobren aquests o els altres. El que si dic, com a català, és quin tipus de producte m'ofereixen. Informatius sectaris on el món és divideix en bons i dolents, i Israel és sempre un monstre i els paissos àrabs uns sants? Entrevistes als de sempre fetes pels de sempre comentades pels de sempre? Cap novetat, cap innovació, cap audàcia? On són els temps del Super Tres, dels Tres i l'Astròleg, d'en Quim Maria Puyal i el Tomb per la Vida?

La crisi real de TV3 - i de Catalunya Ràdio, però aquestes són figues d'un altre paner- és haver-se oblidat de les seves arrels i donar-hi entrada al més fàcil, que és la conyeta per la conyeta, l'esport, algún debat sense suc ni bruc i apa, qui dia passa any empeny. És per aquesta inèrcia que TV3 hi és en aquest punt que podria viure tal i com està tota la vida pagant, això si, a preu de caviar unes senzilles sardines de llauna. No és això companys. Els canvis a la nostra televisió nacional passen per uns informatius punyents, imparcials, d'impacte, i per retornar a ser una fàbrica d'idees, de productes, de formats, i de voler ser la televisió d'un país, amb tremp, amb esperit. Si Mònica Terribes creu que ha de renunciar al Barça - que té uns drets molts cars, diguem-ho tot, entre d'altres coses perquè els propietaris són ex- TV3  que s'han fet la barba d'or amb els mateixos- que ho faci, però no podriem carregar-nos primer la F1, on els calerons que paguem tots els catalans i catalanes van a parar a la butxaca del gendre de l'Aznar, el senyor Agag? És tan important la Fòrmula 1? Què li aporta a Catalunya? Més encara, sols sabem fer serials de costumbrisme caducat, quan no de homosexuals vells que tenen botigues on venen patates marca X (publicitat il.legal) a lesbianes joves fatalment enamorades de monges, i així embolica que fa fort, i si n'hi ha una morta, millor? Sols sabem fer coses d'un sostre tan baix, que no hi ha cosa més patètica que voler provocar i acabar sent avorrit i pesant?

Sí que hi ha un problema de retallades a TV3, però no és el que ens diuen. Les retallades més preocupants són les de les idees. I aquestes ja fa temps que hi són. Per una pura questió nacional, convindría solventar-ho el més aviat possible. Comprendràn que ara m'estic adreçant al Govern del nostre país, naturalment.

dissabte, 26 de novembre del 2011

Moderació de comentaris

Compatriotes,

Com sigui que un, modestament, no hi té gaire temps per a perdre amb trolls, amargats, botiflers i gentola, he decidit moderar els comentaris. No és pas cosa, ja comprendreu, de tenir que aguantar a segons quin personal que dedica la seva vida - quina misèria! - a perseguir a un servidor, potser perquè els conec i sé qui són i el que són.

Sigui dit a benefici d'inventari, i perquè un blog no és una paret on rebre vomitades. Sento els perjudicis que això pugui ocasionar a les persones que voldrien aportar el seu punt de vista, però a aquestes els encoratjo a que facin el seu propi blog o que compartim opinions mitjançant d'altres mitjans.

Salut i Pàtria!

dijous, 24 de novembre del 2011

Per una nova Renaixença


Aquesta és una imatge antiga d'un dels símbols més preuats de la nostra pàtria, El Pi de les Tres Branques. Dissortadament, el seu estat actual resta molt lluny de la que hi ha en aquest article. Maltractat pels vils, abandonat a la seva sort, resta com un símbol d'allò que va poder ser i no quallà en el seu moment. Mai com ara aquest pi desballestat, orfe, solitari però encara amb la voluntat d'enlairar-se cap al cel, ha simbolitzar millor Catalunya.

El nostre país jeu agenollat econòmicament, políticament, culturalment, espiritualment. Ens acontentem amb les engrunes que cauen de la taula d'aquells qui ens roben hisenda i honor. Hem fet de la covardia virtut, anomenant-la pietosament "prudència". Els nostres herois és remouen dins de les seves tombes, bo i pensant per què donaren llurs vides. Ens hem rendit abans de començar la batalla i ara sols sabem posar cara de circumstàncies i dir que com que som així, no hi ha res a fer.

Aquesta és una situació, per a qualsevol persona que servi dins seu una espurna d'amor per Catalunya, és intolerable. És, i potser a alguns els sonara a xinés, una qüestió d'honor. D'honor nacional, si, però també d'honor personal. Amb quina cara hem d'ensenyar-lis res als nostres fills si no sabem ser persones de coratge? Amb quina cara hem de mirar-nos els uns als altres, quan el pacte del silenci s'ha demostrat que és pacte de covardia? Tant poca cosa som, tant ens ha endormiscat la droga del tripartit, tanta és la nostra mandra i la nostra immoralitat?

Jo us dic que cal una nova Renaixença, entesa en el sentit de recuperar valors com Pàtria, Honor, Lleialtat, Sacrifici, Esforç, Generositat, Treball. Ja n'hi prou de consignes comunistes de bicicleta que ens difuminen les realitats de la vida, bo i dient-nos que hem de ser sostenibles, ecològics, solidaris, políticament correctes. L'autèntica revolució comença per la de les paraules i jo vull sublevar-me contra la correcció política, i dir que mai aquesta pretesa sostenibilitat tindrà la fondària moral àdhuc humana que la paraula i el concepte de l'Honor, que mai la solidaritat arribarà als extrems il.limitats del patriotisme generós que és capaç de donar fins i tot la vida pel seu país.

Ens deixat robar tantes coses que, fins i tot, ens han robat els mots. Cal recuperar-los, cal renéixer de nou, cal reivindicar arreu qui som, què som i sense donar explicacions de mal pagador. Som el que som i n'estem orgullosos de ser-ho. Som catalans i Catalunya és la nostra fita. Aquesta és la crisi més gran de totes les que vivim, i segurament les altres provenen d'aquesta. Quan un perd l'ànima, deia Goethe, acostuma a perdre tota la resta de coses. Per això no hem de permetre que ens venguin més del que ja ens han venut. Renaixença de Catalunya, renaixença de valors, d'ètica, de comportament individual, col.lectiu. Que la senyera no tingui vergonya de veuren's quan oneja al vent, que ens miri orgullosa, que sàpiga que lluitem per un esdevenidor millor pel nostre poble, pels nostres fills, per aquesta terra que és nostre, que vol surar i no la deixen les cadenes, que vol respirar i l'ofeguen. A voltes, sento dir-ho, els primers en fer-ho són compatriotes nostres.

A la revolta de les consciències, a la revolta de les idees, a aquesta nova Renaixença sense la qual mai serem lliures!

diumenge, 20 de novembre del 2011

Ara toca Catalunya


Llegeixo, escolto, em diuen molts amics, companys, compatriotes, que ves quins resultats, que ens haurem d'exiliar, que tenim un país de fireta. D'altres, és demanen que hem de fer, què toca fer, quin és ara l'objectiu. També hi ha el saberut de sempre que diu, amb la seguretat d'aquell rei que no era ni ase ni savi, que ell ja ho havia previst i que, ves, fet i fet no tenim arreglo. I tornem a la mateixa roda de molí, alguns s'adrecen a un servidor i em demanen esporuguits que toca fer ara.

Normalment, els hi diria que no sóc pas ningú per a contestar aquesta mena de preguntes, i que amb els meus minsos coneixements amb prou feines sé que haig de fer jo mateix. Però en aquests moments històrics que viu la nostra pàtria, em veig obligat a contestar amb tota la contundència de la que sóc capaç. Per això, quan em demanen què toca, jo dic que ara toca Catalunya. Si, ara toca Catalunya, ara toca treballar per Catalunya, ara toca servir a Catalunya, ara toca unir-nos tots al voltant de Catalunya, ara toca honorar a tots aquells que van deixar llurs vides al servei de Catalunya.

Estem desanimats, em contesten. Anem mancats d'esma, refiblen. Jo torno a ser contundent, perquè hi han ocasions en que la força de l'argument ha de ser d'aquelles que no hi tenen retop possible, i els dic que el President Macià no va anar mancat d'esma mai. Estava desanimat aquell gran patriota que fou Carrasco i Formiguera quan s'enfrontà a l'escamot que l'assassinà vilment? Va dir el President Companys, descalç per morir trepitjant terra catalana, que sentia desànim? Algú s'imagina al President Barrera sense tremp, sense vitalitat, sense ganes de defensar a la seva estimada pàtria?

És el moment de recordar als nostres herois, a la nostra gent, a persones com el Doctor Trueta, al Mestre Pau Casals. Ells mai defalliren, ells mai varen rendir-se, ells sempre van tenir clar que tocava Catalunya, en qualsevol moment. "I am a catalan", digué el gran Casals davant de l'Assamblea General de les Nacions Unides. Desenganyat? No! Patriota sempre, català fins el moll, treballant per Catalunya.

No hi ha lloc per desmenjats ni per poca-penes. Ara és l'hora de deixar de banda personalismes, rancúnies, misèries personals, ara és l'hora de forjar la unitat independentista que ens cal per encarar l'esdevenidor, i de fer-ho amb el mateix coratge que aquells que ens precediren. No s'hi valen desànims, perquè no m'imagino a cap patriota desanimat. La paraula desanimat no existeix en el diccionari dels qui estimem la nostra Catalunya, una Catalunya lliure, democràtica, plural, forta en les seves arrels i enlairada cap el seu futur.

Efectivament, compatriotes, ara toca Catalunya.

dijous, 17 de novembre del 2011

Votar en contra de la malaltia


Sir Winston Churchill va dir, sorneguerament, que creure que hom pot guarir-se d'una malaltia era tenir un cinquanta per cent de possibilitats de sortir-se'n de la mateixa. A Catalunya, i especialment als independentistes, ens cal urgentment pensar que podem desempallegar-nos d'aquesta infermetat que patim anomenada Espanya. Dit això, encara ens és més urgent vacunar-nos contra un càncer que ens desfà d'una manera lenta, implacable, i que no és pas altre que la manca d'unitat i les venjances miserables, rovellades, de baix sostre i pitjor explicar.

Diguem-ho clar, jo votaré aquest diumenge la coalició independentista, l'única, que és presenta a aquestes eleccions. No n'hi ha cap més. Ni CiU és independentista, malgrat hi hagin molts dels seus membres que ho siguin, ni socialistes o peperos ho són. Per què els voto? Tot i que parlar d'aquestes coses em recorden aquells programes de "Barri Sèsam" on ens explicaven conceptes senzills com "dins" o "fora", siguem didàctics i anem al tema.

Si no votem, els altres votaran. Així de clar. Sempre podrem dir que els independentistes no hi tenim res a dir a Madrid, que no són eleccions catalanes, que això no va amb nosaltres, i tota la corrua de bajanades que s'acostumen a dir quan un no té res per explicar, però el cert és que si que hi tenim molt a dir. El President Companys va veure clar que tenia que anar-hi, i fou diputat a Corts i, ves quines coses, Ministre de Marina, que ja m'explicaràs. És fàcil d'entendre que si haig de triar entre consells que no van enlloc i l'exemple del nostre President Màrtir, no tingui el més petit dubte.

Però continuem. Per què hi hem d'anar? Ui, doncs per moltes coses. A tocar els pebrots, per exemple, com ells ens els toquen aquí, a casa nostre, i a parlar en català i que no ens deixin, i a fer soroll, i a visibilitzar que som aquí, que no ens quedem quiets, que si ells hi venen tots cofois a casa nostra fent-se els tifes i gallejant de valent, nosaltres també podem anar-hi allà a amargar-los el "cocidito madrileño" i a fer-lis sortir els colors als que s'autoproclamen "Minoria catalana". No va ser el mateix López Tena qui digué que aniria a "rebentar Espanya des de dins"?

I per què votar a Esquerra, que ha fet dos Tripartits? Home, perquè sempre serà millor que votar CIU, que ha fet governs del PP amb l'Aznar, oi? Però aquí cal dir una cosa, i és que l'Esquerra d'ara no és la de llavors, i que en Junqueres no és en Puigcercós ni en Bosch en Vendrell. I perquè Esquerra s'ha obert, i a la candidatura hi donen suport persones com en Joan Carretero, que deu ser el compatriota a qui menys l'importen els càrrecs de tot el país, o gent com en Lluís Llach o en Gerard Quintana o el Doctor Broggi. Aquest darrer i en Carretero són metges, i en saben, de malalties. I saben que l'odi, la rancúnia, l'enveja o els personalismes són els virus que esdevenen més antipatriòtics. I en aquesta campanya s'han vist massa, d'aquests. Massa sovint hem convertit el debat polític en un debat tavernari. Hi han odis que Catalunya no és pot permetre, hi han divisions que Catalunya no pot perdonar, hi han diferències que Catalunya no és mereix.

Així doncs, malalt com estic, car tinc un herpes a la clepsa que m'afecta el nervi trigemin i carda un mal que Déu n'hi do, us puc ben dir que aquesta malaltia no és res al costat de la que ens separa als catalans que volem la independència. Una malaltia que sols la guarirà el sentit comú, la generositat i el patriotisme. Una vacuna d'unitat d'esperit, de sentit comú i d'amor per aquesta terra que ha patit tant, i que no pot aguantar més veure com els seus fills s'escridasen al bell mig del carrer.

Perquè vull una Catalunya lliure, democràtica, justa, perquè vull un independentisme unit, fort, potent, perquè crec que podem fer-ho entre tots i totes, malgrat l'herpes dels pebrots, aquest diumenge hi aniré a votar. Les medicines no són bones ni dolentes. Guareixen o no. I aquesta guareix. Coi, si fins i tot n'hi han dos doctors que l'avalen!

diumenge, 13 de novembre del 2011

El vot del senyor Sistachs



El senyor Sistachs és un català com qualsevol català. D'edat mitjana, s'ha passat la vida treballant. De fet, considera que treballar és un valor en si mateix. El senyor Sistachs té dona, i fills, i ara espera un net. Té un piset - modest - que li ha costat Déu i ajuda pagar, un utilitari, no deu diners perquè no li agrada estirar més el braç que la mànega, i sempre ha fet les vacances d'estiu al poble de la seva dona. El senyor Sistachs va començar a treballar de molt jove i, amb els anys, va crear el seu petit negoci. Mai li han protestat una lletra, sempre ha pagat amb puntualitat suïssa i el primer en apujar la persiana de la seva empresa i el darrer en marxar-se ha estat ell. El senyor Sistachs s'ha deixat la vida per donar-lis estudis als seus fills, per ser un home fidel a la seva paraula, per respectar les coses de sempre.

El senyor Sistachs és una persona catalanista, del Barça, moderada, seriosa, un català, vaja, d'aquells de tortell els diumenges i de portar la dona a Montserrat, doncs és sabut que el català no és ben casat si no porta etc...

Al senyor Sistachs no li ha interessat mai la política. Ell, amb la feina ja en tenia prou. Defensa el català, clar, però és que ho considera tan normal, això de parlar en català, que no entén que sigui  d'una altra manera. El senyor Sistachs ha aguantat tota la seva vida els acudits insultants vers Catalunya que algun poca-solta li ha etzibat quan ha hagut d'anar a Madrid, sempre per feina. El senyor Sistachs és d'aquells que, a la que creua els llindars del Principat, tot ho demana si us plau i amb diminutius, com si li fes vergonya fer-ho, com devien fer-ho els jueus de Varsòvia als seus guardians. El senyor Sistachs és persona d'ordre i caixa, de llevar-se a les sis del matí i de llegir les esqueles de La Vanguardia. Sempre ha votat CIU, més que res pel President Pujol segons diu.

Però ara, al senyor Sistachs el món se li ha caigut damunt. Ha de plegar, perquè no pot aguantar la crisi. Els fills i els nets han tornat a casa seva, perquè s'han quedat a l'atur. Ha hagut de despatxar obrers que portaven amb ell tota la vida, que l'han demandat, naturalment, per poca vergonya i per ser patró, que amb això ja n'hi ha prou. El senyor Sistachs veu com els polítics roben i malbaraten, i l'home està anorreat. Ara toca votar, li diuen. Uns li fan por amb la dreta, altres amb les retallades. I el senyor Sistachs, tan poc inflamable, tan tranquil, tan bona gent, s'ha emprenyat. Ha llençat el barret al foc i diu que votarà independentista, que ja n'hi ha prou, que sols ens ho faríem millor, que Catalunya rescata cada dia a Espanya i ningú diu res, que els polítics d'aquí sols saben fer-li la gara-gara als d'allà. El senyor Sistachs, sempre tan moderat, diu que la independència no li fa més por que continuar com està, perquè ja li ho han robat tot.

Heus ací el resultat d'anys i anys de contemporitzar amb aquells que no volen escoltar-nos. Han aconseguit que el senyor Sistachs digui que abans independència que les velles polítiques de sempre. I és que el senyor Sistachs és un patriota. No ho sabia, perquè és passava el dia treballant per pagar-li la festa als altres i no tenia temps per a reflexionar. Però ara, sense el seu petit negoci, escurat, i amb temps, ho ha vist clar.

De Sistachs n'hi han a dojo a Catalunya. Caldria que els polítics independentistes hi comptessin  amb ells. Ho estan esperant.

divendres, 11 de novembre del 2011

Votar o abstenir-se


Els independentistes tenim, penso, un tret autodestructiu que ens fa anar els uns en contra dels altres. Evidentment, no tots ni sempre, però existeix. Heus ací que, enfront de les eleccions espanyoles, hi ha una part dels que hi creuen en la llibertat de Catalunya que s'han organitzat i han fet una candidatura d'unitat. Esquerra, Reagrupament i la Plataforma Cívica SI intentaran deturar l'onada espanyolista que ja és preveu que anorrearà a casa nostra aquest 20 de novembre.

Segurament no és la millor candidatura possible, segurament s'hauria pogut fer d'una altra manera, segurament s'han comès alguns errors però, compatriotes, és l'única que hi ha. I si és així, tot independentista ha de votar-la, ni que sigui per vot útil. Les campanyes de "voteu estelades", o "no voto a aquests, perquè no són els meus" són rebequeries que no fan ni pàtria ni independentisteme ,crec jo.

Escoltar al meu estimat Emili Valdero dir que és amic de l'Oriol Junqueres de fa més de vint anys, però que no votarà aquesta opció i que senzillament no votarà res, fa mal al cor i demostra que el pitjor enemic que tenim som nosaltres mateixos. Jo mateix tenia dubtes, però la reflexió d'una bona amiga em va fer decidir, i és per això que hi dono el meu suport a la que entenc que és la papereta que representa el que tots volem per Catalunya.

No sóc polític i, per tant, és possible que no hi sàpiga veure els fils d'aquest teler de Penèlope que és la política entre formacions nacionals, que ara és fa i demà és desfà. Sóc, senzillament, un català que aspira a ser lliure en un país lliure i en una societat lliure. No tinc altres fites, com la majoria de vosaltres, que no voleu càrrecs ni menjadores. Tan difícil és, doncs, anar-hi tots a una? Tan difícil és entendre que, amb una major empenta de l'independentisme, alguns que ara no hi són en aquesta línia s'hi veurien abocats a abrandar-se més, i parlo de CDC? Tan difícil és que quan parlem de Catalunya i de les nostres llibertats nacionals s'ha de fer el que cal, i no el que voldríem?

Deixem-nos d'utopíes. Deixem-nos de criaturades. Els altres no estan pas, per aquestes foteses. El meu escrit d'avui vol ser una crida a tota la gent que serva l'estelada dins seu a votar, abans que res. A votar, perquè tota quanta elecció afecti a Catalunya és una elecció on hem de dir la nostra. No s'hi val a dir "Bah, són les espanyoles" i quedar-se tan ample. Si Catalunya fos un estat lliure diríem "Bah, són les europees"?

Cal ser seriosos i votar. I si hem de fer-ho, votar a la candidatura que representa, com a mínim, dos formacions independentistes com són Esquerra i Reagrupament, a  més de la gent que els hi donem suport. Cal deixar-se d'hòsties, si m'ho permeteu. Cal deixar aquella actitud de pati infantil de "Jo amb tu no hi jugo". Som prou grandets com per a saber que aquí no és tracta de jugar-s'hi una baldufa o un cromo, aquí ens hi juguem el nostre futur.

I pels que diuen que no cal anar-hi a Madrid, sols recordar-lis que el President Companys si que hi va anar-hi, i les seves paraules resten escrites al Diario de Sesiones de les Cortes. No és un mal exemple, penso.

dimarts, 8 de novembre del 2011

Els catalans i les conclusions



El meu amic Joaquim Dorca em va dir un dia "Els catalans tendim sempre a extreure conclusions amb massa rapidesa". Totalment d'acord. Cadascú de nosaltres seu, pensa en el que sigui i ja té una teoria i una conclusió. I així anem vivint, de conclusions que no ens porten més enllà de la xerrameca de cafè i del pur caïnisme.

Això que dic és més palès quan toca campanya. L'actitud de bona part de l'independentisme enfront d'aquestes eleccions a Corts espanyoles és tan infantil, tan poc seriosa, tan poc patriota - si m'ho permeteu - que fa ràbia. No és estrany que al debat d'ahir entre en Rajoy i en Rubalcaba, Catalunya no aparegué ni un sol instant. Ni tan sols per malparlar-ne. Saben que anem desunits, que pesa més que aquest dirigent indepe li tingui mania a l'altre i li faci la guitza que anar a per totes vers la independència nacional, i com que ho saben, no ens foten ni cas. "Si están peleados entre ellos, hombre, ¿que no ves que no se aclaran?". I ens menystenen amb raó.

On és el patriotisme, doncs? On el sentit comú, on la voluntat ferma que ha permès que el nostre poble hagi aguantat tot el que ha hagut d'aguantar? I bé, com que tot plegat em fa mal al cor, no vull ser menys que molts dels nostres dirigents i treure una conclusió del que veig: si la classe política que representa que condueix la cosa de l'independentisme, amb les excepcions que vulgueu, emigrés un any a, diguem-ne, Ulan-Bator, trobo que hi guanyaríem molt.

No som nosaltres, el poble català, qui té que perdre cadires o canongies, són ells. No som nosaltres qui malden per a fer-se la foto, són ells. No som nosaltres qui tenim enveges personals i greuges que ves a saber d'on venen, són ells. Nosaltres sols volem ser lliures, viure en un país democràtic anomenat Catalunya, amb estat propi, on ser català no vulgui dir tenir que demanar perdó a cada pas o passar-te la vida donant explicacions. Nosaltres no volem guanyar eleccions, volem guanyar la llibertat. Per això és molt important que no ens deixem contaminar pels polítics que, com que no tenen coratge per a guanyar la llibertat pel seu poble, és passen la vida traient conclusions; unes conclusions que sempre acaben en el mateix lloc, és a dir, que la resta de partits independentistes són uns tifes i que la raó sols la tenen ells.

A Espanya fa segles que van veure que les conclusions són sobreres, i que el que cal és manar i anar a una, estimar la pàtria i servir-la. Aquí encara hi som a les beceroles. Per això mateix, sou pregades i pregats de no treure cap conclusió que no sigui que per Catalunya, el que calgui.

diumenge, 6 de novembre del 2011

Les campanes toquen a Sometent!



El valent General Moragues feu repicar totes les campanes cridant al Sometent quan la pàtria catalana estava en perill. No oblidem l'origen estrictament nostre d'aquests mena de guàrdia cívica, del seu caràcter de vigilància constant - "som atents" o "sona atent", segons quines fonts consulteu -, bo i que en els seus darrers temps Franco l'instrumentalitzà i perdé tot el seu sentit nacional.

Per què parlar avui d'una vella institució com aquesta? És clar, alguns pensaran que és quelcom desuet, atrotinat, fins i tot amb ferum autoritària. Son aquells que creuen que una Catalunya lliure no hauria de tenir exèrcit, ni serveis d'intel.ligència, ni pertànyer a estructures com la NATO. És a dir, són aquells que volen una Disneyland i no pas un estat modern.

Jo reclamo, certament, aquesta Catalunya-estat amb tots els seus ets i uts. La vull normal com ara Holanda o Dinamarca. No la vull farigolera, xirucaire ni de pa sucat amb oli. Per a ser San Marino, no cal. És per això que avui, més que mai, els campanars toquen a Sometent, i el seu toc convoca a la gent ferma, la gent que pensa en termes d'honor, sacrifici, llibertat i justícia. La gent que ha estat al llarg de la nostra història el pal de paller que ens ha permès arribar fins avui, la gent que sempre escolta repicar la campana, com diu el poeta i canta en Lluís Llach "...per ser-hi tot prest si arriba una gesta".

S'imposa una reflexió profunda dins del món independentista català. Volem anar per la vida sempre amb dossiers sota el braç, amb carpetes cap a Madrid, amb polítics que vagin pentinant el gat? Volem passar-nos tres-cents anys més fent aquesta dansa macabra? O volem un lideratge fort, auster, fonamentat en les necessitats del poble i la nació, capaç de portar-nos al destí que volem? Acceptarem finalment que sense un lideratge únic no anirem mai enlloc? Deixarem de banda personalismes i abraçarem el dolç patriotisme de qui s'entrega a una causa més gran que la seva vida i que la seva condició? Els treballadors treballaran per aquesta idea? I els rics voldran posar a disposició els seus cabdals pel país?

I aquest líder, aquest catalitzador, com serà? Jo us ho diré: inflexible amb les coses del país i negociador amb les coses de la gent; dur com el granit quan s'hagi de defensar Catalunya i de cor generós i gentil amb els patiments de la gent; amb autoritat i serenor, mà ferma i mirada en el futur, però sense deixar l'avui ni la democràcia que és la raó que justifica el lideratge.

Cal un líder així, ens cal, i ha de sorgir, però no pas de dins de la política, no. Hem de fer foc nou, ha de ser algú del poble i que entengui al poble, un patriota, una persona amb visió, amb idees, amb capacitat d'encapçalar un projecte que s'anomena ni més ni menys que Catalunya.

Fa temps que els campanars de casa nostra repiquen i ens criden a Sometent. Acudirà aquesta persona? Albiro l'esperança de que si.

dimecres, 2 de novembre del 2011

Espanya és a Catalunya el que Grecia a la UE



El problema grec porta pel pedregar a tota la zona euro i ha desballestat les previsions que Merkel i Sarkozy havien filat amb no poques dificultats. Malgrat la condonació de la meitat del deute grec i de les injeccions de diners, el govern hel·lènic ha donat un exemple d'irresponsabilitat quasi bé suïcida responent a aquestes mesures prou generoses amb la rebequeria de convocar un referèndum. Això és d'una gravetat que sols s'explica si ho veiem com a conseqüència d'un sistema de valors fonamentat en la cultura del subsidi i de que ja pagaran el compte els altres.

És el mateix que ens passa als catalans amb Espanya. Ens surt molt cara. Tant, que si Catalunya fos un estat lliure ja hauríem sortit de la crisi i creixeríem prou per a generar llocs de treball. Les empreses catalanes creixen en exportacions un 18 per cent, és a dir, exporten cada cop més arreu del món - això ho haurien de saber aquells que diuen que com ens en sortiríem sense el mercat espanyol, quan fa anys que no pinta res - , la capacitat de generar innovadors i riquesa és enorme i sols té el topall d'una burocràcia sovietitzant, hereva dels governs tripartits però també d'exigències absurdes reconegudes pel propi President Pujol, que deia l'altre dilluns que ell volia simplificar l'administració i va trobar-se amb l'oposició de molts sectors.

El fracàs grec por ensorrar Europa i l'euro, a més d'economies febles com l'espanyola; el fracàs espanyol pot ensorrar-nos als catalans per a sempre més. No són pas economies productives, ho són de serveis en uns moments en que turisme i sol ja no venen prou. És més important que mai, doncs, deslliurar-nos d'aquesta baluerna anomenada Espanya, si més no per pur instint de supervivència econòmica. No és pas una qüestió de llengua, d'indentitat, de cultura - que també -, sinó que ara ens hi juguem el futur del país, dels nostres fills, de les nostres jubilacions, del teixit social, àdhuc econòmic, català.

Catalunya no és ni Grècia ni Espanya. Aquí defugim folclorismes barats com el de Zorba el grec ballant el sirtaki o Carmen Sevilla fent el mateix, però per sevillanes. Ho defugim encara que ens diguin eixuts, secs, malajes, però són aquests malajes qui paguen el gasto dels qui en els bars beuen i no treballen, perquè el subsidi agrari i quatre cosetes fetes en negre ja els permeten viure. I viuen bé. Ordinadors gratis pels seus fills a les escoles, autovies fantàstiques que no els costen un cèntim, equipaments de luxe en pobles sense habitants com aquell qui diu. Espanya és així, diuen, i és queden tan amples.

Diuen els experts que, o Europa és desempallega de Grècia, o aquesta acabarà amb Europa. Compte, que a Catalunya por passar-li el mateix amb Espanya. Per això no volen ni sentir parlar de que marxem. Ens volen per pagar-lis la festa. Això si, som uns malajes. Déu n'hi do.