Quan en aquest país manava Franco i et jugaves la vida si badaves boca, els nostres avis i pares varen organitzar una vaga de la qual encara tothom serva memòria. La famosa vaga de tramvies. Tot va venir perquè pujaren el preu del bitllet, mentre que a Madrid el deixaren igual. La gent va sentir-se ofesa, amb raó, i és negà a pujar-hi malgrat les amenaces, les coaccions i l'ambient de por generalitzat dins aquell estat feixista. Sols alguns falangistes, encapçalats per Luys de Santamarina, pujaren fent-se el fatxenda, tot el dia, anant amunt i avall. Ni això va encoratjar a la gent, que anà a peu a la feina. Fins i tot molts del règim varen fer vaga, perquè en Santamarina li va fer una confessió a Nestor Luján, que el coneixia prou bé; aquest, escriu que aquell falangista català, perquè en Santamarina ho fou com molts d'altres, somiquejava dient-li que ni els seus Morituri, una colla de falangistes descordats, l'havien seguit al cent per cent. "Són catalans abans que falangistes, Nestor, i clar, com que també agafen el tramvia els ha fotut que a Madrid el preu es mantingui i aqui l'apugin!"
Mireu quina diferència. En aquells temps, per una minsa diferència de preu en el bitllet del transport públic, la gent s'organitzava en veu baixa, sense escarafalls, i anava de cap a la barraca. I assolia l'objectiu per partida doble, car el preu va baixar i aquells carnestoltes d'autoritats franquistes van haver de recular. Quelcom de semblant passaria amb el cas Galinsoga, a qui el mateix Franco va tenir que fer dimitir del seu càrrec de director de La Vanguardia, perquè va dir que "Todos los catalanes son una mierda" en escoltar a un capellà dir missa en la nostra parla. La gent deixà de comprar el diari, els anunciants és retiraren. Hi havia tremp, hi havia nervi, hi havia capacitat de jugar-s'hi el tot pel tot.
Ara, què hi ha? El govern central decideix invertir-hi milions de milions en una nou intent de Madrid, capital dels Jocs Olímpics - recordem que Madrid té com a ciutat el deute més gran de tot l'estat - i aquí ningú diu res. Mentre a Madrid continuen fent línies de metro, donant serveis, exercint d'amos, aquí ens retallen tant que semblem una llufa dels Innocents. I ens retallen "els nostres", aquells que van al capdavant de les retallades arreu d'Espanya. Normal. No hi ha cap comunitat d'aquelles que en diuen autònoma que tingui menys que nosaltres. A Extremadura, el setanta per cent de la seva població activa treballa a l'administració. Ho dic sense ànim de molestar a ningú, clar, especialment als empresaris, autònoms o treballadors catalans que són a la ruïna total.
Algú ha sortit al carrer? S'ha promogut alguna iniciativa seriosa de protesta? I ara no parlo dels sindicats, comprats a base de talonari i subvenció, no, parlo del poble, de la gent, dels qui patim aquesta situació que ens deixa en la mateixa situació del negre amb barret de copa que pinten a les aventures de Tintin. Ningú. Silenci. Una parella decideix fer objecció fiscal. El President Pujol diu que li sembla molt bé. Res. Esquitxades. Gotes isolades.
Si els nostres avis o els nostres pares tinguessin avui vint anys farien dues coses. Primer, donar-nos dues hòsties. I desprès, una vaga de tramvies o quelcom de semblant. Les dues coses estarien molt ben fetes.
