La vaga de tramvies

Quan en aquest país manava Franco i et jugaves la vida si badaves boca, els nostres avis i pares varen organitzar una vaga de la qual encara tothom serva memòria. La famosa vaga de tramvies. Tot va venir perquè pujaren el preu del bitllet, mentre que a Madrid el deixaren igual. La gent va sentir-se ofesa, amb raó, i és negà a pujar-hi malgrat les amenaces, les coaccions i l'ambient de por generalitzat dins aquell estat feixista. Sols alguns falangistes, encapçalats per Luys de Santamarina, pujaren fent-se el fatxenda, tot el dia, anant amunt i avall. Ni això va encoratjar a la gent, que anà a peu a la feina. Fins i tot molts del règim varen fer vaga, perquè en Santamarina li va fer una confessió a Nestor Luján, que el coneixia prou bé; aquest, escriu que aquell falangista català, perquè en Santamarina ho fou com molts d'altres, somiquejava dient-li que ni els seus Morituri, una colla de falangistes descordats, l'havien seguit al cent per cent. "Són catalans abans que falangistes, Nestor, i clar, com que també agafen el tramvia els ha fotut que a Madrid el preu es mantingui i aqui l'apugin!"

Mireu quina diferència. En aquells temps, per una minsa diferència de preu en el bitllet del transport públic, la gent s'organitzava en veu baixa, sense escarafalls, i anava de cap a la barraca. I assolia l'objectiu per partida doble, car el preu va baixar i aquells carnestoltes d'autoritats franquistes van haver de recular. Quelcom de semblant passaria amb el cas Galinsoga, a qui el mateix Franco va tenir que fer dimitir del seu càrrec de director de La Vanguardia, perquè va dir que "Todos los catalanes son una mierda" en escoltar a un capellà dir missa en la nostra parla. La gent deixà de comprar el diari, els anunciants és retiraren. Hi havia tremp, hi havia nervi, hi havia capacitat de jugar-s'hi el tot pel tot.

Ara, què hi ha? El govern central decideix invertir-hi milions de milions en una nou intent de Madrid, capital dels Jocs Olímpics - recordem que Madrid té com a ciutat el deute més gran de tot l'estat - i aquí ningú diu res. Mentre a Madrid continuen fent línies de metro, donant serveis, exercint d'amos, aquí ens retallen tant que semblem una llufa dels Innocents. I ens retallen "els nostres", aquells que van al capdavant de les retallades arreu d'Espanya. Normal. No hi ha cap comunitat d'aquelles que en diuen autònoma que tingui menys que nosaltres. A Extremadura, el setanta per cent de la seva població activa treballa a l'administració. Ho dic sense ànim de molestar a ningú, clar, especialment als empresaris, autònoms o treballadors catalans que són a la ruïna total.

Algú ha sortit al carrer? S'ha promogut alguna iniciativa seriosa de protesta? I ara no parlo dels sindicats, comprats a base de talonari i subvenció, no, parlo del poble, de la gent, dels qui patim aquesta situació que ens deixa en la mateixa situació del negre amb barret de copa que pinten a les aventures de Tintin. Ningú. Silenci. Una parella decideix fer objecció fiscal. El President Pujol diu que li sembla molt bé. Res. Esquitxades. Gotes isolades.

Si els nostres avis o els nostres pares tinguessin avui vint anys farien dues coses. Primer, donar-nos dues hòsties. I desprès, una vaga de tramvies o quelcom de semblant. Les dues coses estarien molt ben fetes.  

Carta oberta a la gent normal

Estimada gent normal,

Em permeto adreçar-me a vosaltres, perquè jo també em considero una persona normal, bé, tot el normal que podem ser els catalans. Dic això perquè parlem en un idioma que cada cop volen arraconar més, perquè tenim uns sentiments i unes il.lusions que són minvades a cop de llei a la que ens descuidem, i perquè exercir la catalanitat amb la mateixa desimboltura que pot fer-ho un francès amb la seva condició o un anglès o un espanyo,l aquí és quasi bé un miracle.

Tot i així, tot i no viure en una situació normal, tot i que ens fan sentir una mica marcians, aquí hi ha gent normal. Molt normal. Sembla mentida, oi? Gent que pensa que ja vindran els nostres sense saber ben bé quins són, els nostres. Gent que s'aixeca cada dia i que, malgrat tot, intenta sortir-se'n. Gent que no és tant de política com de idees. Potser una mica vagues, segurament, però idees. Gent que s'estima a Catalunya i a la seva parla, i que és reivindica catalana. Gent que tremola d'excitació amb el Barça, que menja escudella i carn d'olla per Nadal, que creu que Els Pastorets no s'han de deixar de representar a les escoles, gent que pensa que la castanyada està molt bé i que anar-hi a caçar bolets no és pas cosa de iaios.

Parlo de la gent que, en definitiva, no s'ha deixat enredar per falses modernors i que menja amb gust unes bones faves a la catalana abans que qualsevol barbaritat aigualida i carissima. La gent que sap que hi ha un president del Barça a qui Franco feu afusellar i que en Galinsoga, l'infame Galinsoga, tingué que plegar de director de La Vanguardia perquè el boicot dels lectors fou tan gran que fins i tot el Règim va tenir que plegar veles. Gent de tortell el diumenge, gent que si és padrí regala la mona amb puntualitat britànica, gent que sap de fa temps que si noés  fan ells les coses no els hi farà ningú, gent gens fatxenda, gent d'ordre i de sentit comú. La gent que a qualsevol país, salvant costums i maneres, fan grans a les seves nacions car són la biga en la que s'hi aguanta tot l'edifici social.

A aquesta gent se li ha pres el pèl molt. Massa. Els hi han dit que si eren uns botiguers, uns senyors Esteve, uns carrinclons, un fre a la modernor, uns passats de moda... I ells, amb resignació cristiana, han deixat dir. Amb el seu silenci han contribuït a l'arquetip fals del català mega-xupi-guay, que paga fortunes per menjar unes gasòfies brutals, que sap de memòria els autors i els llibres més moderns i, per això, més vulgars i estúpids, però mai ha llegit ni una ratlla d'en Sagarra, d'en Pla, d'en Riba o d'en Carner o que considera la sardana com un fóssil, peròque, en canvi, és capaç d'entortolligar-se qualsevol múscul ballant la darrera vomitada comercial d'algun cantant estranger de qualitat de detritus.

La bona gent continua pensant que això són modes i que ja passaran. Estima en Capri, en Castanys, l'humor de bona fe i mesocràtic, la música clàssica, va al Palau, Montserrat no li sembla objecte de mofeta, té un a fe discreta i ardent a la vegada i, ves per on, crea famílies, negocis, feina, treball, riquesa i benestar per a la seva pàtria mentre tota una colla de barruts pressumptament moderns s'han cardat d'ells tota la vida. Uns moderns que creuen que amb Els Comediants van descobrir la pólvora però que, en canvi, ho ignoren tot de La Patum, ves per on.

Gent normal de Catalunya, no us faci por ser com sou. No tingueu manies. Llencem a mar qualsevol dubte. Els anormals són aquells que volen fer-nos passar bou per bèstia grossa, el que amb els nostres diners s'han autoproclamat tots aquests anys com àrbitres del modern i l'antic, del políticament correcte, de l'igualitarisme per la mediocritat, del menysteniment a la tradició. Aquest no són normals, són uns galtes.

Vostès, nosaltres, som normals. I potser ja va sent hora de dir-ho ben fort, perquè amb la crisi no estem per gaires històries.