A mi Espanya no em roba

No hi ha pitjor esclau que aquell que no creu ser-ho. Si una persona que és víctima de robatoris i d'explotació constant no tan sols no se n'adona del fet, sinó que ho nega amb contundència, tenim un problema. L'il.lustració que encapçala aquest article és prou solvent, car l'avala el Centre Català de Negocis, economistes com l'Emili Valdero i les mateixes xifres de l'estat espanyol. Fins i tot els polítics més jacobins, més centralistes, més espanyolistes, acaben mormolant entre dents que potser que la relació econòmica entre Espanya i Catalunya hagi de ser modificada, perquè la segona en surt escaldada, i molt.

Doncs hi han catalans, hi han compatriotes, hi han persones com vostè o com jo que veuen això i ho neguen. Diuen que no és veritat. que tributen les persones i no els territoris. Quan algú els hi diu que les persones formen el territori, el que sigui, i fan allà on viuen la seva activitat i la seva vida, i més si tenen una llengua i una cultura comuna, et miren esperitats. "No teniu remei, sempre volent separar, i més ara, que cal anar-hi tots a una! A mi que coi m'ha de robar Espanya!"

És evident que hi ha gent que això ho diu coneixent perfectament l'engany i la mentida que surt de la seva boca. Deixem-los estar i que Déu els perdoni. Parlem ara dels catalans que ho diuen amb bona fe, sense malícia, amb convicció. Què podem fer si, fins i tot ensenyant-los les xifres, neguen la major? Com els hi hem de dir que ens roben, que ens foten els diners per mantenir un estat vell i podrit, una burocràcia mesetària, antiga, arrogant? Com fer-los entendre que hem pagat la festa dels TGV que no porten enlloc i de una munió d'aeroports on no volen ni els pardals, mentre que a Catalunya les autopistes són de peatge i és triga el mateix ara que fa cent anys en anar de Barcelona a Girona o a Vic o a qualsevol lloc del país?

Estem en un punt que a voltes entenc que hi hagi gent que llenci la tovallola. Som com els jueus de Varsòvia, que deien que com podia ser que els nazis els matessin a tots, si els necessitaven per a treballar com a esclaus! Negaven la Shoah, l'Holocaust, aquells que eren les seves pròpies víctimes! Aquesta negació de la veritat in extremis puc entendre-la, bo i pensant que en un cas així hom s'agafa a un clau roent per tal de no perdre l'esperança. Gràcies a Déu, nosaltres no estem en llistes d'extermini ni en perill de mort com a individus. Però compte, si que ho estem com a poble, com a nació, com a col.lectiu. Ens ofeguen culturalment, si, però el més important és que ho fan amb la nostra economia, i aquesta és la batalla més dura i principal que tenim ara els catalans.

No podem ser còmplices, no podem negar l'evident, no podem fer veure que la situació és normal, perquè no ho és. Els polítics que formen part del sistema ja llencen prous cortines de fum perquè no ho veiem, però el drama hi és, és real, pot quantificar-se en xifres, i no podem permetre que nosaltres mateixos ens llencem pedres a la taulada. Que un senyor de Madrid ens digui que la seva comunitat és la que més aporta a l'estat me la bufa. També és la que més reb, també és on van a parar tots els radis d'aquesta roda infernal anomenada Espanya, també és la que gaudeix de la condició de "capital del reino".

A mi m'importa el que passa aquí, i com que ells són espanyols i jo no, si paguen més, que no és cert, que paguin. El que jo no vull és que em robin, que no és pas la mateixa cosa pagar voluntàriament que trobar-te que t'han fotut la cartera. Per això cal fer molta pedagogia, però enèrgica. Deixem-nos de contemplacions. Si algú, català, comença amb la cantarella de "Home, jo no crec que l'espoli sigui tant gran...", gireu cua i passeu d'ell. No paga la pena. Té la síndrome del jueu que anava a morir i no s'ho volia creure. Anem-hi a esmerçar els esforços en la gent que intueix que alguna cosa passa, però no acaba de tenir-ho clar. Heus ací el nostre nínxol de mercat, que diria un economista. I, si us plau, no li crideu al beneit que us nega l'evident espoli que patim. Prou té amb ser un babau de solemnitat i no saber-ho.

Cal explicar-ho a tothom, si fóssim independents, la nostra economia li passaria la mà per la cara a la majoria d'estats europeus, Espanya inclosa. Heus ací perquè no volen que siguem independents. I la resta, pa sucat amb oli.

Negre, homosexual o català

Aquesta pregunta. així, tal com raja, l'han fet a Tele 5 a un concursant, bo i demanant-li que triés d'aquestes tres opcions quina fora la més plausible en cas de tenir un fill. D'entrada, m'ha vingut al cap aquella cançó de la guerra de Cuba que deia "Gracias a Dios que soy negro y que no soy catalán". Hores d'ara, encara la mateixa història.

Hom pot pensar que haurien dit els informatius de Tele 5 - cadena que ja va mostrar-se obertament en contra del nostre idioma - si a TV3 passés quelcom de semblant, però canviant català per espanyol. Racistes, dirien. I tindrien raó. El problema que pateix Catalunya - el poble català - és de racisme, sense pal·liatius. L'anticatalanisme, que ha estat estudiat abastament, no és un fenomen ni nou ni d'ara, Té arrels molt profundes i és fonamenta, bàsicament, en els mateixos prejudicis que l'antisemitisme. Les acusacions són calcades: els catalans som rics, fenicis, astuts, gasius, ho controlem tot, ho volem tot, escanyem als espanyols que són pobres, no som solidaris amb ells, en definitiva, som un corpúscul estrany dins del cos sa i esplèndid que és Espanya. Això mateix deia Hitler dels jueus, amb les conseqüències que tots coneixem.

El genocidi cultural, econòmic, fins i tot físic, a voltes, ha estat un línia constant al llarg dels temps per part d'Espanya. Han reescrit la seva història esborrant la nostra. Som una cosa molesta que s'ha de foragitar, com afirmava Jiménez Losantos fa pocs dies. "A ver si se van", cridava. El fet, però, és que ni ens deixen marxar ni els interessa, i més ara, que les vaques són magres i les mamelles catalanes sempre són prestes a ser munyides per emplenar les nòmines dels buròcrates de l'estat.

Sigui com sigui, la banalitat de l'estúpid que ha escrit aquesta pregunta, per tornar el tema, és la mateixa banalitat del mal que comportà els camps d'extermini nazis. El mal sempre va vestit de gris i té aparença de persona normal. Qui pot escriure això pot signar la deportació de milers de persones cap a una mort segura. Els noms fan les coses i, quan arribem a aquests extrems, ja és massa tard.
El que ha passat és més greu del que sembla. En un moment en que l'independentisme va guanyant cada dia més adeptes, hi han persones que reforcen el seu anticatalanisme arribant a uns límits força perillosos. Ho són perquè, a més de feixistes, són dissimulats sota una transversalitat total. Que Catalunya roba a Espanya ho pot dir igualment un espanyol de dretes que d'esquerres. La visió del català/jueu com a enemic és compartida; no deixa de ser força curiós que el nacionalisme català - i consti que jo sóc independentista, però no nacionalista - sigui vexat i titllat de tot menys de bonic i, en canvi, el nacionalisme espanyol no existeixi! No hi ha cap polític que digui que és nacionalista espanyol, cap ciutadà en cap enquesta. És un nacionalisme present, total, colpidor i perfectament detectable, però negat. Negat continuament, perquè acceptar-ho seria igual a acceptar que el nacionalisme pot ser bo. Sols quan uns son dolents i els altres no, és quan apareix el fantasma d'Auschwitz. Els nazis també neguen l'Holocaust, la terrible Shoah que penjarà del coll d'aquestes bèsties per sempre més.

Però de tot això no crec que se'n parli gaire en campanya electoral. Ens diran que si ve la dreta, que si els socialistes van ser els primers el defensar el Corredor Mediterrani o la Llei de Gravitació Universal, i que venen mal dades. Però el cert és que el mal que fermenta sota el drama que viu el nostre poble, no sortirà a la llum. No interessa. no toca.

Aquest és el problema de la política i dels polítics a dia d'avui. Parlen del que volen i no del que cal. Perquè l'anticatalanisme si que hauria de ser una prioritat a tractar. Negre, homosexual o català. El mal ensenya obertament la seva boca podrida, públicament. I no passa res.