Socialisme i anticatalanisme

Si algú podia tenir algun dubte raonable, aquest s'ha esvaït: els socialistes catalans votaran en contra del català al Parlament Europeu. Aquestes coses no són pas d'ara. És lògic, fins i tot, que uns parlamentaris socialistes que són catalans hagin de callar i fer el que li diuen els seus amos del PSOE, que ni en saben ni volen tenir cap mena de consideració cap el nostre idioma. Ja coneixem el pa que s'hi dóna a Can Ferraz i, de retruc, també coneixem el que hi ha a Can Nicaragua.

El fet és doblement colpidor per aquells que encara creuen que dins del PSC hi han catalanistes. No ens enganyem, Allà no han existit mai com a sector, com a lobby, com a pes específic. Mai. Això no vol dir que no pugui haver-hi catalanistes, però aquests acaben callant o marxant del partit, com va fer un servidor.

Qui li ho havia de dir a Raimon Obiols, cap visible del sector - ja hi som una altra vegada - catalanista, que s'hauria de veure en aquest tràngol! No crec, tot i això, que ningú plegui, ni ell ni els seus col.laboradors més propers com ara na Maria Badia, eurodiputada i ex secretària personal de l'Obiols. No crec que l'Anna Terrón, la persona que representa que sap més d'Europa als rengles socialistes catalans, deixi el partit que tants anys de bons sous li ha donat com a càrrec públic. En veurem poques, de dimissions, tot i que n'hi ha per dimitir en bloc.


I és que, ho vulguin admetre o no, el socialisme català té les mans lligades; bé, i a alguns ja els hi sembla correcte, diguem-ho tot. Qualsevol mena d'ideologia, qualsevol voluntat de pensament lliure, qualsevol intent de pensar el que sigui ha estat i està avocat al fracàs dins d'una formació que ha esdevingut quasi bé estalinista. Ningú pot dir o fer res que vagi en contra de l'aparell. Ningú pot sortir-se del guió de bons i dolents, de la dreta és molt dolenta i l'esquerra és fantàstica. És un maniqueisme tan tronat i tan baix de sostre intel.lectual que sols pot ser acceptat amb una enorme dosi de cinisme o de desconeixement. Ambdues coses em semblen igualment espaordidores.

Com podran donar-nos cap mena de lliçons als independentistes, molts d'ells ex PSC com és el meu cas, aquests que s'hi miren molt a l'hora de fer el que cal i no pas el que li diu el PSOE? Amb quina cara ens diuen que fem el joc a la dreta, quan ells són els primers en anar a pidolar càrrecs i canongies? I no parlo per parlar. Heus ací el cas del Toni Bolaño, ex cap de premsa de Pepe Àlvarez a la UGT catalana, ex cap de premsa d'en Borrell, quan aquest representava l'ala esquerra socialista, es cap de premsa del President Montilla... i ara assessor de la CEOE, concretament del senyor Rossell. Entenguem-nos, no és que em sembli malament, és que si ets assessor de la patronal no pots anar per la vida repartint carnets d'obrerisme, no sé si m'entenen. De la mateixa manera, no pots omplir-te la boca parlant de Catalunya si votes en contra del català. És tan evident que sembla mentida que encara s'hagi de fer constar.

Malament pinten les coses pels del PSC en aquestes eleccions on, com qui no vol la cosa, poden passar a ser la tercera força política a Catalunya darrera de CiU i PP. Fins aquí han arribat i fins aquí ens hi han portat. És el drama de voler mantenir dues ànimes, com diuen pietosament aquells que volen amagar el fet de que al partit socialista sols n'hi ha una: la d'Espanya. I la de la cartera, naturalment.

Francament, per acabar el viatge d'aquesta forma, no calien tantes maletes.

Responsabilitats públiques

Quan s'arriba als extrems als que s'ha arribat a Catalunya, amb un govern sortint que deixa la caixa buida i un deute brutal, una administració sobredimensionada, un electorat fart de la política i dels polítics i, en definitiva, un país anorreat, vol dir que alguna cosa han fet malament. O dues, ves a saber. Naturalment, aquest comentari és una ironia amarga per a referir-me a la pèssima gestió del Tripartit, per anomenar-la pietosament d'alguna manera.

Mentre la nació viu al llindar d'un desastre sense parió, econòmicament i patriòticament, els responsables s'esmunyen de tot i passen a col.locar-se a d'altres càrrecs pagats amb l'erari públic, sense cap mena de vergonya i sense baixar el cap; al contrari, és mostren més orgullosos que mai, defensen allò que és indefensable i diuen, en el millor dels casos, que si l'han vessada ja ho han pagat a les urnes.

No n'hi ha prou. No és just. M'hi nego. Si un metge comet una negligència mèdica que li costa la vida al malalt, és processat. Si un conductor comet una imprudència temerària que causa víctimes mortals, és processat. Doncs bé, atès això, als gestors dels nostres diners que, per imprudència, per malbaratar l'hisenda pública, per endollar amics o amigues, per pagar canongies, per fer servir, en definitiva, el càrrec pels seus interessos, ens han deixat en calces, s'hauria de crear una llei ad hoc que permetés jutjar-los i engarjolar-los. Sense embuts. Hi tenen una responsabilitat civil, els agradi o no. És un tema que no esdevé pas nou. A d'altres països engarjolen banquers i polítics, els porten davant dels tribunals de justícia, els demanen explicacions. I no passa res. Bé, si passa. Passa que allò són democràcies avançades.

A casa nostra és evident que la justícia, polititzada pels interessos bastards dels mateixos partits, no és prou independent per a fer un encàrrec d'aquesta alçària. Si és cert, però, que hi han jutges que tenen valor per a fer la passa i membres del cos legislatiu que poden i deuen recolzar propostes en aquest sentit. El poble vol justícia, i no veure com tot un President com ara en Montilla ja pot jeure tranquil la resta de la seva vida sense fer res, cobrant una pensió d'upa i una jubilació que fa dir-se sí senyor, passant la mateixa a la seva vídua, Déu no ho vulgui, en un vuitanta per cent. Si us plau. Hi han vídues a Catalunya que cobren tres-cents euros mensuals de pensió, i encara han de donar de menjar al seu fill o la família del seu fill que està a l'atur. Mentre, el senyor Montilla viu molt bé. Som iguals o no som iguals? Hi han ciutadans de primera i de segona o no? Cal establir unes noves bases d'ètica pública o no cal?

És evident que si, i que si al gestor particular que ens ha portat a la ruïna per enriquir-se ell o per ser un maldestre podem portar-lo als tribunals, què no hem de fer amb els gestors públics?

Cal demanar responsabilitats públiques, polítiques, si, però també judicials.

Potser així començaríem a avançar cap a alguna banda en el sentit positiu del terme.

De les mancances fer-ne virtuts?

Ara a Can PSC hom es vanta de fer primàries. Tothom s'omple la boca i heus ací que una munió de gent que, al menys fins ara, han estat de l'aparell somriuen i demanen participació. Pere Navarro, alcalde de Terrassa, Àngel Ros, alcalde de Lleida, Joan Ignaci Elena, ex alcalde, Montserrat Tura, ex tot... en fi, tota quanta mena de gent feia cua per tal de ser rebuts per Miquel Iceta o, més enllà en els temps, Josep Maria Sala.

Ho sé, perquè ho he vist. Jo hi era, que deia aquell. Treballava a l'aparell del PSC i he vist a l'Elena - més conegut per Ignatius - anar amb una gavardina i una maleta amb pocs anys, perquè ja volia ser com en Sala; he vist a en Pere Navarro treballar-hi com a Coordinador de Sectorials al carrer de Nicaragua mentre jo ho era de Formació; he vist a la Montserrat Tura anar a pidolar suport a Miquel Iceta, i aquest demanar-me a mi que l'ajudés, perquè era alcalde de Mollet i estava enfrontada a la Federació local del partit. Parlo de l'any 1986. D'allà venim.

Tota aquesta gent han acceptat els vots a là soviètique, els Consells Nacionals fets a mida, les llistes fetes a dit, és a dir, tota una baluerna feta d'autoritarisme i favors. Aquests són, doncs, aquells qui reclamen primàries, i més democràcia interna, i més participació. Ara. Quan molts marxàrem del partit fastiguejats i, per què no dir-ho?, amb el cor trencat, pas que badaren boca. Però ara que els hi va la menjadora, ara s'han convertit. Ves per on.

Els socialistes catalans pateixen una série de mancances que venen de molt lluny. Una d'elles sempre ha estat la manca de lideratge. Dic lideratge, perquè liderar un projecte no és tallar-li el coll a qui et digui que no hi està d'acord amb tu. Si a l'infaust aquelarre de Sitges és consolidà el poder dels capitans, i amb ell Montilla, fou per manca d'un projecte i d'una cara que poguera representar-lo, fou per la mandra, la tremenda mandra de l'obiolisme i del propi Obiols, fou per la perfídia d'en Narcís Serra. Guanyàren per defecte, no per virtut.

Ara, sense cap sant a qui encomanar-se i amb la Chacón per bandera, és barallen per les despulles del difunt. Mireu el Zaragoza. Aquest home si que és llest. Diputat a Madrid, i al cul me les fotin bullides! En Montilla, a qui igual veiem de senador o potser no, perquè el que cobra com a ex President és prou sucós com per a perdre aquesta menjadora. Afegiu tota la gent que ja va preparar-se per a la derrota quan tenia despatx oficial, lliurant sucoses subvencions a empreses o institucions que ara els acullen amb un agraïment digne de lloança. Aquesta gent no hi és en aquesta batalla de a veure qui mana al partit, perquè saben que el partit ja fa temps que va morir.

Mancances, si. Virtuts, cap.