Un bon enterrament

Un personatge de Iulian Semiònov, gran escriptor soviètic, diu en una de les seves novel.les "Em demana en que crec? Crec... crec en la possibilitat d'una mort conjunta. Sí. Sols ens resta la possibilitat de morir tots junts. Cregui, si és tots junts no és pas tan terrible."

Tornar a llegir aquestes paraules m'han corprès molt. Si morim tots junts, no semblarà tan terrible. D'acord, potser si, potser si el món s'acaba amb la nostra pròpia mort resulta més suportable. És el vell problema de l'egoisme humà. Quan morim, volem que tot mori amb nosaltres. No suportem que la vida sobrevisqui, que hi hagin més matinades, més rialles, més goig. Volem emportar-nos a la nostra tomba tota la vida, perquè si no hi som nosaltres no la volem per ningú més.

Aquesta és la dramàtica situació que ara vivim, la d'aquells que saben que han de desaparèixer i no tenen la dignitat de fer-ho sense pretendre arrossegar-ho tot cap al forat de la foscor. Hi ha una mena de polítics, de sistema social, de manera d'entendre la política i la moral pública que s'ha vist condemnada pel seu propi egoisme, per la seva pròpia ineficàcia, pel seu propi tarannà corrupte. De tant podrit com està, aquest sistema s'ha anat descomposant, i la seva ferum ha esdevingut tan insuportable que ara sols resta enterrar-ho tot plegat i morir com a poble, com a cos social, com a individus. Però això que anomenem sistema, i que no ha estat més que un càlcul d'interessos personals i de mediocritats polítiques, no vol desaparèixer i és resisteix a fer-ho; al menys, a fer-ho sense ensorrar-ho tot. Après de moi, le dèluge.

Cecs per la seva pròpia infàmia, volen una mort conjunta i ens obliguen a morir amb ells. Són com uns ofegats que volguessin arrossegar-nos amb ells a l'abisme de les profunditats marines, sense cap mena de pietat, de consideració, d'humanitat. No contents amb haver-nos arruïnat, robat, anorreat, ara que les flames de la foguera que ells han atiat els socarrimen, ens volen màrtirs d'una causa indigne, la d'ells. Compten, però, amb la passivitat de la majoria, persones que sols saben acotar el cap i deixar-se dur a l'escorxador sense protesta, sense un sols gest, sense badar boca.

I ara, demanaran un bon enterrament. Sabem enterrar com ningú, és veritat. Enterrem història, personatges, xifres, documents, i ho fem tant bé que ningú pot desenterrar-ho mai més. Enterrem-ho tot - una altre vegada! - i anem amb els nostres preclars dirigents cap a la piràmide, deixem-nos matar amb ells, anem a la pira cantant, que potser al final l'únic sacrifici serà el nostre, perquè finalment ells sempre acaben salvant-se. Vindrà algú a rescatar-nos? Serem salvats del més negre dels destins, de la indigència material, àdhuc espiritual? No. No som ni bancs ni polítics, no tenim ni càrrecs ni padrins, no som ningú, sols som... el poble.

El pobre poble, el poble català, el poble que sempre paga els plats trencats dels poderosos que ja estan pensant com organitzaran el seu proper negoci. El poble que no ha sabut prendre per la seva mà el que li han negat. El poble que, per por a ser independent, ha esdevingut un esclau mort, carregat de cadenes que el lliguen a una eternitat de misèries i de renunciar a la seva glòria.

Un poble al que sols li resta una sola cosa. Demanar un bon enterrament. I ni això ens donaran, perquè les llibertats mai les dona ningú, o les prens o no. I aquest és el nostre drama.