Com ha de ser un dirigent

Ja fa dies, d'ençà el meu article on parlava del general Patton, que em demanen com ha de ser un líder, quines virtuts ha de tenir, perquè vaig triar a un militar i no pas a un civil, i tota quanta mena de preguntes és fa un poble que demana com són els líders justament perquè no en té cap.

I bé, jo, que no sóc pas mestre de res, però que veig que el tema és sucós, voldria dir-hi la meva sense cap mena de voluntat de fer-me el savi. A veure, un líder, abans que qualsevol altra consideració, ha de ser un patriota, una persona que estimi al seu país fins les seves darreres consequències. Això vol dir que, si ha de sacrificar llur vida, ho fa con a suprem gest d'amor a la seva pàtria. Menys que això, no pot considerar-se líder, i molt menys a aquells que s'omplen la boca del país i desprès el venen per folrar-se de mala manera.

Un cop vista aquesta fibra moral, aquest caràcter, s'ha de dir que la moralitat del líder polític ha de ser a prova de bombes. Cap ombra de corrupció, cap mena de vanitat, cap gest que no sigui regit per l'austeritat personal, per la modèstia, per la senzillesa. Aquesta és, i més a casa nostra en els temps que vivim, la condició més imprescindible per a ser creïble, estimat, escoltat i seguit pel poble, que veu com la classe política demana sacrificis mentre que viuen a cos de rei.

Parlant de reis, el líder polític ha de ser la persona més controlada, vigilada i auditada de tot el país. Res d'immunitats vergonyoses, com és el cas del Borbò, ni de lleis trampa que el permetin defugir el castic si ha comès delicte. El rigor en l'aplicació de les lleis ha de ser essencial en qualsevol estat, sempre i quan sigui el primer mandatari qui doni l'exemple d'acomplir-les amb minuciositat, amb exquisida pulcritud, amb el sentit d'aquell que fa el que sap que s'ha de fer, per convenciment, per múscul moral, per honestedat.

No cal dir que el lideratge s'ha d'exercir amb autoritat, amb fermesa, lluny d'aquests polítics de plastilina que tenim. Dit això, tampoc cal dir que no hi ha autoritat més sòlida i més enraonada que la que prové de la democràcia, dels vots de la gent, de la llibertat com a marc de relacions. El líder ha de ser democràtic, obert, sempre prest a escoltar i a deixar-se aconsellar, però compte!, que molts confonen això amb no fer res. L'autoritat, si és democràtica, ha d'exercir-se amb totes les seves facultats. Hi ha gent que confon democràcia amb manca d'autoritat i així hem vist errors monumentals, per exemple, en el tema de la seguretat pública. L'ordre és la primera llei del cel, com digué en Pope, i la democràcia és un règim d'ordre. El desordre, malgrat el que diguin els seus defensors, és el feixisme. Feixisme i caos són sinònims, perquè allà no hi han regles, no serveix de res tenir raó. Cal tenir-ho clar i deixar a banda als neo hippies de caseta en la Cerdanya i compte corrent d'un bon gruix.

Ara, la principal virtut del dirigent, del líder, ha de ser la voluntat de ser-ho, encara que això sembli obvi. Però vivim en un país on el "Passa tu primer" o el "Mentre aquest hi sigui jo no hi seré" es conjuminen admirablement. De no voler ser res a voler ser-ho per tal de fastiguejar a l'enemic hi ha un petit pas que molts fan amb uns resultats fatals. Això es d'una puerilitat enorme, i aquesta actitud ens ha portat a l'estadi actual que no crec que s'hagi de descriure gaire, perquè tots sabem com estem. El líder ha de voler manar, i per això ha de saber sumar, guanyar-se a la gent, atreure fins i tot als adversaris, saber renunciar a les petites misèries personals i veure que per damunt d'ell i de tot hi ha Catalunya, hi ha el poble català, hi ha la seva llibertat. Ha de tenir la mirada fixada en l'horitzó d'aquí a un segle, saber quin és el camí, quin és el mètode, quin l'objectiu. Això fa d'un senzill polític un estadista, i per això ara no en tenim, d'aquests. Sir Winston Churchill, en esclatar la II Guerra Mundial, va pensar que el Regne Unit no podia guanyar una guerra europea, però si una de mundial, és a dir, comptant-hi amb els americans. Sabia també que això comportava la pèrdua de l'Imperi Britànic, però estimava tant Anglaterra, la volia d'una manera tan folla, tan  profunda, que va sacrificar-ho tot. I guanyà.

El dirigent polític, compatriotes, ha de ser abans que qualsevol cosa una persona que foragiti als mals comptables de la gestió funcionarial, als del fulletó de propaganda pagat entre tots, a la colla que sempre hi són amb qui mani. El dirigent polític, malgrat tenir les seves pròpies idees, hauria de tenir un sol partit al cap, Catalunya. Fins que no sigui així, perdrem un llençol a cada bugada.

I a mi que m'importen la Chacón i el Rubalcaba?

                                       
                                              Carme o Carmen? Carmen, of course

El muntatge que estan fent els del PSOE amb aquesta història de les primàries entre la Chacón i el Rubalcaba és moltes coses, menys edificant. En un país amb més de cinc milions d'aturats (ara parlo d'Espanya), amb un endeutament brutal, amb els serveis mínims de l'estat del benestar minvant cada cop més, per reajustes que mai afecten al gran capital però, en canvi, trinxen a la classe mitjana, als de sempre, a mi que collons m'expliquen aquests socialistes? Ningú els hi ha dit que voler fer veure que són tope moderns, i que fan primàries, i que debateixes idees desprès de deixar-nos a tots amb el cul a l'aire és, com a mínim, de poca-vergonyes? No els resta el més mínim bri de decència, de sentit de la responsabilitat, d'honor?

No, sols els hi queda la ràbia, la rancúnia, la mala bava de qui tot ho ha tingut i tot ho ha perdut pel seu mal cap, per ficar-hi la mà a la caixa, per donar responsabilitats a gentola sense preparació ni moral. Lògicament, com que no poden vomitar-la contra els seus adversaris, perquè els electors els hi han deixat molt poc espai per a fer-ho, ara llencen els seus detritus, la seva merda, els uns en contra dels altres. I ho fan com sempre, perquè no en saben mes. Patada al canyell i embolica que fa fort. D'entrada, ens ofereixen un debat que no va enlloc, quan el que vol la gent són idees per a sortir de la crisi, i no baralles de pati d'un institut ple de golfos. En segon lloc, és un debat fals, perquè ni la Chacón representa cap novetat ni en Rubalcaba és garantia de res. Tots dos han estat còmplices actius en aquesta barbaritat que hom anomena els governs Zapatero. Chacón ha estat ministra dues vegades, i abans fou vice presidenta del Congrés; Rubalcaba no cal dir tot el que ha estat, perquè la llista és de vertigen. Siguem pietosos amb el lector i diguem, com va fer Maurras d'un polític, que aquell ja hi era quan va inventar-se la política.

És un debat entre les galtes i la ineficàcia, entre la demagògia i les rancúnies personals, entre el no res i el fum. És un debat per a salvar lobbies interns, grups de pressió sociates, interessos mesquins, econòmics, miserables. Planyo als qui serven dins seu un honest sentiment socialista. Com deuen veure's traïts per aquesta gent! Els vells militants que s'ho han cregut - jo mateix vaig ser-ho - deuen patir vergonya aliena. Amb el que està aguantant aquesta societat i ells, que s'omplen la boca dient que representen als treballadors i a les classes populars, passant de tot, en els seus luxosos cotxes i amb finques al tròpic, matant-se a ganivetades a veure qui és l'hereu o l'hereva de tota aquesta baixesa moral en la que s'ha convertit el socialisme espanyol gràcies, precisament, a ells.

Ni com a demòcrata ni com a català, m'interessen. Per mi, que els tanquin en una habitació i que és matin. O que facin el que vulguin. Però si us plau, que no ens emprenyin perquè, mentre a un milió i mig de famílies no els hi entra ni un cèntim al mes sota cap concepte, mentre que ens veiem avocats a una gran fractura social, mentre que Catalunya és troba a la cruïlla més important de la seva història, mentre que els menjadors socials no donen l'abast, no pot ser que aquests dos impresentables vagin fent aquest numeret.

L'obligació de qualsevol dirigent polític és servir al poble, és ser modest, és el sentit del deure i de l'honor, és no embrutar el digne ofici de representant de la voluntat popular amb interessos de baixa gallofa. Crec en la política com en la feina més pura, més digna, més dura i més responsable de totes. Servir al teu país, a la teva gent, a la teva idea de com millorar les coses. Per això aquesta parella em fa venir basca. el que fan és immoral.

I és per aquest motiu que, quan els veig als mitjans, em demano, i a mi que m'importen la Chacon i el Rubalcaba?