Powered By Blogger

dissabte, 11 de febrer del 2012

Molts timbals


Escric això, malalt, mentre al meu carrer hi ha una munió de colles de timbalers assajant. Hi ha molta fressa, lògicament, perquè el meu carrer és molt petit i tot sembla omplert de timbals i gralles, de so de festa. Assagen, perquè desprès sortiran a la Plaça de Sant Miquel a inaugurar la baluerna de ferralla dedicada als castellers de la que ja hi he fet esment en un altre article. Heus ací un bonic cas de contradicció, la tradició de timbals, gralles i percussió tan nostra, tan castellera, servirà per a consolidar el prestigi del no res, de l'obra subvencionada per inútils que lliuren els nostres diners a artistes que sols saben mirar-se el melic. Cap glòria, doncs, fa estremir aquest batec de tambors que resta buit de tota èpica, de tota gesta, de qualsevol noció de país.

Què estem fent amb els nostres fills, amb les nostres tradicions, que hi fan tants timbalers glorificant el no res de la falsa modernor? Com hem arribat fins aquest punt d'indigència intel.lectual, per què ens hem deixat arrosegar fins els abocadors de l'ànima sense dir-hi res, no fos cas que ens prenguessin per uns antiquats? Heus aquí l'esca del pecat de la Catalunya d'avui. Per no ser dits carrinclons o, pitjor encara!, poc moderns, ens hem deixat prendre el pèl, hem pagat el beure i a sobre ens ha fet molta gràcia que ens diguin cornuts. Perquè ja no és si una obra d'art és o no és discutible - que aquesta ho és i molt - , no, aquí estem parlant de coses molt més importants, de assumptes que formen el teixit bàsic que conforma l'esperit d'una societat, d'un poble. Hem permès que els timbals i les gralles acabin al servei d'una falsa intel.lectualitat que sempre, curiosament, ha estat en contra dels interessos del país.

Aquest pacte amb el diable explica moltes de les coses que estem veient. Un poble que no és capaç d'aixecar-se contra una senzilla escultura i dir que és una merda, com volem que s'aixequi en contra d'altres coses? Mare de Déu, i com ens hem deixat enredar! Al llarg dels darrers anys, tot quant imbècil que sortia als mitjans parlant nebulosament i de manera indigesta vers la cultura i esmentant tres o quatre noms d'artistes pretesament audaços, desconeguts per a tothom menys a casa seva a l'hora de menjar, ja ha estat considerat com un intel.lectual. Fins aquí hem arribat. Si Tristàn Tzara i André Breton van partir peres per motius ideològics i així el surrealisme esdevingué bicèfal, ara els artistes sols saben barallar-se per la subvenció. No tots, naturalment, però si que hi ha aquest estadi generalitzat que dona per fet que el primer misèries que presenti una gasòfia ben explicada, això si, i amb bons padrins, ha de ser subvencionat.

I els nostres fills, amb el somriure de festa penjat dels seus llavis, toquen els timbals en honor d'un no res, d'un país que és perd entre dubtes, pors i aprofitats, desagnant-se sense remei. Molts timbals, molts, que sonin ben fort, que no deixin escoltar res més i que el seu so antic, noble, atàvic, amagui la misèria del moment present, eixordint-nos, deixant-nos idiotitzats, drogats, desnortats... Piqueu més fort, timbalers, feu tremolar vidres i cossos, que el vostre repicar és en honor de la mort de Catalunya!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.