dilluns, 30 de gener de 2012

La vaga de tramvies



Quan en aquest país manava Franco i et jugaves la vida si badaves boca, els nostres avis i pares varen organitzar una vaga de la qual encara tothom serva memòria. La famosa vaga de tramvies. Tot va venir perquè pujaren el preu del bitllet, mentre que a Madrid el deixaren igual. La gent va sentir-se ofesa, amb raó, i és negà a pujar-hi malgrat les amenaces, les coaccions i l'ambient de por generalitzat dins aquell estat feixista. Sols alguns falangistes, encapçalats per Luys de Santamarina, pujaren fent-se el fatxenda, tot el dia, anant amunt i avall. Ni això va encoratjar a la gent, que anà a peu a la feina. Fins i tot molts del règim varen fer vaga, perquè en Santamarina li va fer una confessió a Nestor Luján, que el coneixia prou bé; aquest, escriu que aquell falangista català, perquè en Santamarina ho fou com molts d'altres, somiquejava dient-li que ni els seus Morituri, una colla de falangistes descordats, l'havien seguit al cent per cent. "Són catalans abans que falangistes, Nestor, i clar, com que també agafen el tramvia els ha fotut que a Madrid el preu es mantingui i aqui l'apugin!"

Mireu quina diferència. En aquells temps, per una minsa diferència de preu en el bitllet del transport públic, la gent s'organitzava en veu baixa, sense escarafalls, i anava de cap a la barraca. I assolia l'objectiu per partida doble, car el preu va baixar i aquells carnestoltes d'autoritats franquistes van haver de recular. Quelcom de semblant passaria amb el cas Galinsoga, a qui el mateix Franco va tenir que fer dimitir del seu càrrec de director de La Vanguardia, perquè va dir que "Todos los catalanes son una mierda" en escoltar a un capellà dir missa en la nostra parla. La gent deixà de comprar el diari, els anunciants és retiraren. Hi havia tremp, hi havia nervi, hi havia capacitat de jugar-s'hi el tot pel tot.

Ara, què hi ha? El govern central decideix invertir-hi milions de milions en una nou intent de Madrid, capital dels Jocs Olímpics - recordem que Madrid té com a ciutat el deute més gran de tot l'estat - i aquí ningú diu res. Mentre a Madrid continuen fent línies de metro, donant serveis, exercint d'amos, aquí ens retallen tant que semblem una llufa dels Innocents. I ens retallen "els nostres", aquells que van al capdavant de les retallades arreu d'Espanya. Normal. No hi ha cap comunitat d'aquelles que en diuen autònoma que tingui menys que nosaltres. A Extremadura, el setanta per cent de la seva població activa treballa a l'administració. Ho dic sense ànim de molestar a ningú, clar, especialment als empresaris, autònoms o treballadors catalans que són a la ruïna total.

Algú ha sortit al carrer? S'ha promogut alguna iniciativa seriosa de protesta? I ara no parlo dels sindicats, comprats a base de talonari i subvenció, no, parlo del poble, de la gent, dels qui patim aquesta situació que ens deixa en la mateixa situació del negre amb barret de copa que pinten a les aventures de Tintin. Ningú. Silenci. Una parella decideix fer objecció fiscal. El President Pujol diu que li sembla molt bé. Res. Esquitxades. Gotes isolades.

Si els nostres avis o els nostres pares tinguessin avui vint anys farien dues coses. Primer, donar-nos dues hòsties. I desprès, una vaga de tramvies o quelcom de semblant. Les dues coses estarien molt ben fetes.  

divendres, 27 de gener de 2012

La mentida del pacte amb Espanya


Ni el mateix President Pujol defensa ja pactar amb Espanya. Aquesta tesi de l'encaix, aquesta broma, ja fa massa que dura. Els catalans sempre hem volgut pactar, hem volgut fer-nos estimar, hem volgut ser espanyols. Sé que això és dur, però la nostra història ens diu que aquesta ha estat la tendència del país. A la guerra de successió, els patriotes catalans morien amb el crit als llavis de "Visca el Rei d'Espanya!" Clar que volien dir l'Arxiduc d'Austria i no pas Felip V, però el cas és que gent com en Prim, com en Cambó, com el mateix President Pujol, han seguit allò que en Vicens Vives va definir al llarg de la seva obra d'una manera tan clara, l'encaix català dins Espanya. I no ha pogut ser.

Els motius? Són clars, a Espanya no li ha interessat mai pactar amb ningú com no fos amb ella mateixa. El cas basc és un altre assumpte - del qual potser en parlarem algun dia amb més calma - i no hi té res a veure amb nosaltres. Potser per això, m'agafa un atac de vergonya aliena quan escolto a alguns dirigents polítics catalans quan diuen que volen un pacte a la basca. Siguem seriosos. Son dues realitats molt diferents, en bona mesura perquè les trajectòries també ho han estat per bé i per mal.

Sigui com sigui, l'intent del pacte sempre serà abocat al fracàs, i ho diu algú que hi creu molt, en el pacte com a eina política. Ara, per a pactar calen dues parts que vulguin seure i parlar-ne i no sols una. Pactar a Espanya sempre ens ha sortit molt car i a cada bugada hem perdut un llençol. És com jugar al pòquer honestament amb un tafur amb les cartes marcades. No pots guanyar-hi mai. L'alternativa al pacte és massa indigesta pels interessos econòmics d'algunes importants famílies catalanes, com és ben sabut, i aquesta combinació ens té emmanillats fa molt de temps. Perquè Espanya, si anem a mirar, no fa altra cosa que defensar els seus interessos nacionals. Però nosaltres, és a dir, els nostres polítics, haurien de fer el mateix, i no sempre és així.

Tenim una classe política que, en bona mesura, són més aviat viatjants com el Sazatornil de "La escopeta nacional" i ja s'acontenten amb que el ministre de torn els compri el seu producte. Per això sempre hi ha la trampa en el pacte, perquè Espanya no vol pactar i els qui ho haurien de fer en nom de Catalunya sols volen pactar el seu tema, el seu negoci, aquella urbanització del seu cosí. Com no hi ha un nervi nacional català poderós al Congrés de Madrid, un nervi sòlid i majoritari, vull dir, ens donen quatre engrunes i gràcies.

Pactar amb Espanya és anar a la desfeta. O, diguem-ho d'una altra manera, si tenim la desfeta que tenim, és per haver volgut tant pactar amb Espanya.

dimarts, 24 de gener de 2012

La meva germana Stàs

Jo tinc una germana, que és diu Stàs. No és germana ni de família, ni de sang, ni de res que no sigui de cor i d'ànima. Ni tan sols ens hem vist mai en persona. Però compartim idees, sentiments, i pulsions. És una patriota catalana, una dona que és fa estimar, una persona íntegra, una mare tendre i com s'ha de ser. També és una víctima, una de tantes, d'aquest sistema absurd que ens ha deixat arruïnats, sense una administració decent a qui demanar ajut, al carrer, i orfes de tot. Mentre banquers i polítics riuen i gaudeixen de tot el que ens han robat, la meva germana Stàs i totes les Stàs i tots els Stàs del món, veuen astorats, indignats, desfets, com els hi neguen un míser PIRMI.
Sé del que parlo. Jo he estat de jove pobre, molt pobre, pobre de solemnitat, pobre de no tenir ni llum ni aigua ni res. Pobre que viu en el llindar de la desesperació, d'aquella ratlla que et separa de fer una bogeria, perquè et trobes tan sol que pots cometre qualsevol barbaritat. Ara encara puc pagar factures, i dono gràcies a Déu, però no sóc dels qui pensa que, perquè a casa hàgim sopat, ja no hi ha fam al món.
La meva germana Stàs ni és una penques, ni una paràsita, ni una ni-ni, ni res de tot això. La vida ha estat més dura amb ella que amb d'altres, i ho ha aguantat tot amb esperit dur, fort, quasi bé goso dir d'heroina. Però ja ho digué el clàssic, "primum vivere". És per això que al facebook uns quants amics de la meva germana Stàs hem decidit fer el següent, i copio literalment el manifest:
Ei, Parroquians de l'Stàs!!!!!!
Fa dies que tenim a la mestressa desconnectada, jo la trobo a faltar un mogollón!!!!
Sé que està passant estretors econòmiques, bé, ho sabem tots!!!!
El cas és que pensàvem que entre tots li podríem donar un cop de mà i se'ns ha acudit que ...
podríem recollir alguna cosa que l'ajudés a passar aquest mal tràngol.
Tots anem una mica escanyats, però som colla i de mica en mica, s'omple la pica!!!!!

Que us sembla la idea de col·laborar amb el que bonament puguem cada un i fer-li una mena de regal, encara que sigui de reis amb retard?

JA TENIM EL Nº DE COMPTE!!!!!!
un ocellet li ha explicat a l'Stàs, així que el factor sorpresa l'hem perdut, però així podem tirar pel dret.

2042 0000 75 3020075528

és a la Caixa Laietana i el titular és la seva filla, la Alexandra.

Així que ja podem anar per feina!!!!!!!
mooooltes gràcies a tots!!!!!!!
Faig meva la crida i us convido a vosaltres, amigues, amics, compatriotes, que aquesta dona, aquesta mare, aquesta criatura que té, i que és tan maca com la mare, aquesta persona maltractada per les tempestes que l'han volgut trencar sense aconseguir-ho, pugui respirar una mica.
Mai us he demanat res, perquè no en sé. Però per la meva germana Stàs, la vostre germana Stàs, la Stàs que és avui el paradigma d'una Catalunya i d'una societat que s'ha begut l'enteniment, us ho demano. Ajudeu com pugueu. Si més no, fem de la paraula solidaritat quelcom més que un concepte on s'amaguen els pijo-progres i convertim-la en un sentiment real i ple d'amor i comprensió.
En nom de l'Stàs, germana, companya, compatriota, lluitadora, defensora de tantes causes perdudes, mare i amiga, gràcies.

dissabte, 21 de gener de 2012

Vull un Patton català


Avís als sensibles, aquestes ratlles no són pas aptes per a patriotes de cap de setmana, per a catalanistes de boca petita, per a gent que creu que la farigola i la bicicleta arreglaran el món ( i Catalunya) o aquells que volen una Catalunya independent, però envasada al buit, pasteuritzada, liofilitzada i sense conservants. Si sou un d'aquests, podeu deixar de llegir aquestes ratlles i tan amics. Si no ho sou, us en dono les gràcies i faig públic el que fa temps que dic, i que no és altra cosa que a l'independentisme català li sobren excuses i li manquen pebrots, ovaris, valentia, i esperit de lluita. Ens cal un lideratge ferm, sòlid, honest, amb capacitat de dur-nos a la victòria. Ens cal un líder. Ens cal un general Patton.

La cosa no sería cap novetat. El President Macià fou coronel de l'exèrcit espanyol. Fou militar d'una manera tan interioritzada, tan ferma, que mesurava els aconteixements amb la pregunta "I l'exèrcit, que hi diu?" Les virtuts de l'Avi no cal ponderar-les pas aquí. Són moltes i prou conegudes. Del que vull parlar és de les mancances dels polítics actuals, que ni són líders, ni són estadistes, ni sols arriben a polítics en alguns casos. Els perden els pactes d'ara per demà, aquell mal entès sentit del pragmatisme, del "sempre tindrem temps", del "venim de molt lluny" i, francament, un arriba a cansar-se d'aquesta cantarella. O caixa o faixa. Si l'independentisme no sap donar de si res més que el que hi ha ara, que és una fragmentaciò parlamentària mentre que al carrer hi ha una gran cohesió social, pleguem. Si entre tots no n'hi ha un de sol que digui "Jo vaig al front si voleu" i fa de cap de tropa, malament. Per què això no pot produir-se, perquè no s'hi dóna, per què no som capaços de tenir un De Gaulle, un Churchill, un Adenauer?

Crec que és per culpa de la plastilina. No faig broma. El dia que varem permetre que els valors com el sentit del deure, del patriotisme, de l'honor, del "Semper Fidelis", de l'amor a les tradicions, fossin sustituits per arreplegar fulles al bosc per a fer ves a saber quins treballs manuals i canviarem l'autoritarisme a les escoles per la falta de respecte als mestres, confonent  autoritari amb autoritat, la varem vessar. Tenim tota una generació que vol la independència, però no sap ni vol saber com funciona un CETME. Hi ha un jovent perfectament preparat, qualificat, ben format, però que no ha jugat mai amb soldadets de plom, ni a indis i cow-boys, ni ha llegit cap tebeo de guerra. Sols saben cantar el "Cargol treu banya" i poca cosa més.

Enteneu-me, no demano gent violenta, faltaria més! El que trobo a faltar és aquella espinada de ferro dels nostres avis, el mot d'ordre, l'obediència a qui en sap més. Som sobrers en mariconades, vaja, i orfes de virtuts com les d'en Macià o les d'en Patton. Un general dur? Si, però un bon general que va portar al seu exèrcit en una llampegant campanya de victòria en victòria, i a qui sols derrotà la política matussera d'aquells que preferien passar a la història que la glòria, glòria que no fa que et donin homenatges ni prestigi social, glòria que sols pots emportar-te a l'altra vida. La glòria dels herois com el general Moragues, general i català.

Comencem a demanar-nos com és que nosaltres no som encara independents. Demaneu-li a un israelià, per exemple. Si abandoneu els prejudicis, arribareu a la mateixa conclusió que jo. Ens cal un Patton català.

diumenge, 15 de gener de 2012

La sociovergència o la PPvergència?

Ja no ho amaguen. Ja no és un remor de passadissos al Parlament. Ni tan sols és una tafaneria de tertúlia. Els socialistes diuen pregonament que creuen arribat el moment de crear allò que hom anomena sociovergència. El darrer ha estat l'Antoni Balmón, alcalde de Cornellà i un dels pesos pesants del partit, home de confiança de MontillaZaragoza i Iceta. No oblidem que si Miquel Iceta va lliurar-se de la "mili" fou perquè l'acolliren a l'ajuntament de Cornellà, quan Montilla era l'alcalde, l'entaforaren a les llistes i l'anomenaren portaveu del grup municipal. Coses com aquestes expliquen el que hem vist anys desprès.

Però no és d'aquest assumpte que volia parlar. volia parlar de com els socialistes que, com diria una àvia sorruda, ja no saben que inventar, veuen l'oportunitat de rentar-li la cara a CIU, oferint-los un pacte de legislatura que faci possible que el Govern del President Mas pugui tirar endavant sense ensurts. no van ser ells, al cap i a la fi, qui amb la seva abstenció permeteren que el President Mas sortís elegit? No poden, doncs, en bona lògica, ser els mantenidors d'aquest govern? Una estratègia diabòlica, perquè naturalment això beneficiaria sols als socialistes, que no tenen cap mena de poder enlloc i que amb aquest pacte tocarien una mica de cuixa perquè, com qualsevol persona mínimament intel.ligent pot veure, el pacte no seria gratis. Qui tindria molt a perdre seria CIU. No s'entendria que pactés amb els perdedors, amb aquells que li han deixat al Govern una Generalitat ensorrada, en fallida, sense esma. Tindria menys sentit encara si, deixant apriorismes a banda, tenim en compte que ni el PSC té capacitat d'ajudar a omplir les arques que ells buidaren sense cap problema, ni pot pressionar a Madrid perquè ho faci el govern.

Quin és el risc? Doncs que, portat per un mal entès sentit de l'estètica, el President Mas caigui en el parany de voler pactar amb aquests "nous" socialistes per tal de no fer-ho amb el PP. Mireu, a mi m'agrada tan poc el PP com el PSOE, però les peles que hi han les tenen ells, ara per ara. A Esquerra és perfectament normal que un pacte amb els populars els faci basarda. No cal parlar-ne d'altres formacions com Solidaritat, Reagrupament, les CUP i tutti quanti. Però a CIU, els hi agradi o no, tenen un problema que no és altre queadonar-se'n que, fatalment, ha arribat el moment de definir-se. O tiren pel camí del mig i s'apunten al carro independentista, i aleshores és igual amb qui pactin perquè la lluita és una de ben diferent, o segueixen la via autonomista i aleshores, amics, no hi tenen altre remei que pactar amb l'Alicia Sánchez Camacho, anar-hi amb ella a Madrid i a veure que treuen.

Es el que tenen les crisis. Els seus efectes, especialment d'aquesta, són anorreadors. Però forcen a prendre postura, a decidir quin lloc vols ocupar en el terreny de joc. No és pas temps d'hipèrboles ni de frases grandilocuents. Ara toca dir que vols ser quan siguis gran. I per a seguir dins del règim constitucional espanyol a CIU no li queda altra que pactar amb el PP. Perquè el pacte amb el PSC és una poca soltada de l'alçada d'un campanar. I si pacta amb el PP, doncs ja saben, sortirà allò del notari, i els socialistes - no ho dubtin! - diran que Mas s'ha venut a Espanya. A Espanya, i ho diran ells! Perquè ho diran, creguin-me, ho diran. Mentre la Chacón és queda afònica de cridar, que no sé perquè crida tant aquesta dona, Espanya arreu de la pell de brau, postulant-se per a ser cap d'una desfeta, aquí volen demostrar que tenen "sentit de país"

Ja és ben cert que les veurem de ben grosses.

divendres, 13 de gener de 2012

I a mi que m'importen la Chacón i el Rubalcaba?

                                       
                                              Carme o Carmen? Carmen, of course

El muntatge que estan fent els del PSOE amb aquesta història de les primàries entre la Chacón i el Rubalcaba és moltes coses, menys edificant. En un país amb més de cinc milions d'aturats (ara parlo d'Espanya), amb un endeutament brutal, amb els serveis mínims de l'estat del benestar minvant cada cop més, per reajustes que mai afecten al gran capital però, en canvi, trinxen a la classe mitjana, als de sempre, a mi que collons m'expliquen aquests socialistes? Ningú els hi ha dit que voler fer veure que són tope moderns, i que fan primàries, i que debateixes idees desprès de deixar-nos a tots amb el cul a l'aire és, com a mínim, de poca-vergonyes? No els resta el més mínim bri de decència, de sentit de la responsabilitat, d'honor?

No, sols els hi queda la ràbia, la rancúnia, la mala bava de qui tot ho ha tingut i tot ho ha perdut pel seu mal cap, per ficar-hi la mà a la caixa, per donar responsabilitats a gentola sense preparació ni moral. Lògicament, com que no poden vomitar-la contra els seus adversaris, perquè els electors els hi han deixat molt poc espai per a fer-ho, ara llencen els seus detritus, la seva merda, els uns en contra dels altres. I ho fan com sempre, perquè no en saben mes. Patada al canyell i embolica que fa fort. D'entrada, ens ofereixen un debat que no va enlloc, quan el que vol la gent són idees per a sortir de la crisi, i no baralles de pati d'un institut ple de golfos. En segon lloc, és un debat fals, perquè ni la Chacón representa cap novetat ni en Rubalcaba és garantia de res. Tots dos han estat còmplices actius en aquesta barbaritat que hom anomena els governs Zapatero. Chacón ha estat ministra dues vegades, i abans fou vice presidenta del Congrés; Rubalcaba no cal dir tot el que ha estat, perquè la llista és de vertigen. Siguem pietosos amb el lector i diguem, com va fer Maurras d'un polític, que aquell ja hi era quan va inventar-se la política.

És un debat entre les galtes i la ineficàcia, entre la demagògia i les rancúnies personals, entre el no res i el fum. És un debat per a salvar lobbies interns, grups de pressió sociates, interessos mesquins, econòmics, miserables. Planyo als qui serven dins seu un honest sentiment socialista. Com deuen veure's traïts per aquesta gent! Els vells militants que s'ho han cregut - jo mateix vaig ser-ho - deuen patir vergonya aliena. Amb el que està aguantant aquesta societat i ells, que s'omplen la boca dient que representen als treballadors i a les classes populars, passant de tot, en els seus luxosos cotxes i amb finques al tròpic, matant-se a ganivetades a veure qui és l'hereu o l'hereva de tota aquesta baixesa moral en la que s'ha convertit el socialisme espanyol gràcies, precisament, a ells.

Ni com a demòcrata ni com a català, m'interessen. Per mi, que els tanquin en una habitació i que és matin. O que facin el que vulguin. Però si us plau, que no ens emprenyin perquè, mentre a un milió i mig de famílies no els hi entra ni un cèntim al mes sota cap concepte, mentre que ens veiem avocats a una gran fractura social, mentre que Catalunya és troba a la cruïlla més important de la seva història, mentre que els menjadors socials no donen l'abast, no pot ser que aquests dos impresentables vagin fent aquest numeret.

L'obligació de qualsevol dirigent polític és servir al poble, és ser modest, és el sentit del deure i de l'honor, és no embrutar el digne ofici de representant de la voluntat popular amb interessos de baixa gallofa. Crec en la política com en la feina més pura, més digna, més dura i més responsable de totes. Servir al teu país, a la teva gent, a la teva idea de com millorar les coses. Per això aquesta parella em fa venir basca. el que fan és immoral.

I és per aquest motiu que, quan els veig als mitjans, em demano, i a mi que m'importen la Chacon i el Rubalcaba?

diumenge, 8 de gener de 2012

Amb CIU o sense CIU?

         

Tinc clar que sense CIU mai assolirem la independència. Explico les meves raons. És el primer partit català en vots i escons. És un partit on hi han independentistes (veieu el logo del col.lectiu independentista de Convergència). És un partit al que, fent vot útil, voten molts independentistes. És un partit que, desempallegant-se d'en Duran, tindria una Unió independentista digna de l'herència d'en Carrasco i Formiguera. És un partit d'obediència catalana. No cal anar-hi més enllà. Si demà, el President Mas decidís encapçalar l'avantguarda de la lluita per la independència, i s'hi sumés tot el seu partit, tindríem la meitat de la feina feta.

Ara bé, avui per avui aquest escenari és del tot descartable. Per què? Per defugir una inexcusable responsabilitat nacional? Per covardia? Per interessos econòmics d'alguns dirigents de CIU? És possible, però aquests arguments no ens donen tota la explicació al problema, que no és altra que, si bé a CIU no en volen ni sentir parlar d'independència i ho diuen per activa i per passiva, no és menys cert que els independentistes que no hi estem a CIU no abonem gaire el terreny. Molts compatriotes titllen de tot als convergents, fins i tot a aquells que han dit que estan per una Catalunya lliure. No ha de ser plat de gust veure com t'insulten dia si, dia també. Així no és girben ni complicitats ni és fa planer un camí on l'acord sigui possible.

A Catalunya, el fenomen Bildu o Aralar no és possible perquè no hi hem tingut mai la massa crítica del món abertzale que els hi ha permès passar d'Herri Batasuna a les formacions actuals. Aquí la gent ha demostrat la seva predilecció pel catalanisme votant CIU o Esquerra. I fora de CIU, amb una Esquerra que intenta recuperar un rol que faci de gresol de l'independentisme, una Solidaritat que té un gran paper, un magnífic paper parlamentari fins ara, però que està a matar amb Esquerra - i a l'inrevés, compte, i ja no diguem amb Reagrupament - i unes CUP que és mantenen en el món municipal, molt incipients encara, no hi fem prou.

El gruix hi és, doncs a CIU, agradi o no agradi. I haurien d'aprendre a ser pràctics, cosa que els polítics espanyols saben fer fa segles. Cal modificar la sagrada Constitució? Seuen PP i PSOE i ja ho tenim fet. Ara cal fer una LOAPA vers les comunitats autònomes i controlar des de Madrid la despesa? El PP ja ha dit que ho farà, però el PSOE, cas d'oposar-s'hi, no penseu que ho farà per motius que no siguin els d'erosionar al competidor. Tots dos hi estan d'acord en que Espanya és Espanya i no s'ha de parlar ni un segon més.

Caldria que tots els que volem la independència aprenguéssim aquesta lliçó. Si sumem, guanyem. Si comencem a dir que no volem jugar amb aquell que, ves per on, és el més gran, la vessarem. Perquè a CIU saben que els diners els té, els pocs que hi ha, el govern del PP. Si pacten amb ells allà i aquí és perquè la independència no té diners. Però no els hi té ara. Si fóssim independents la cosa cambiaria. I per ser-ho ens calen els vots, la gent, el partit de CIU. Hem de convèncer a aquesta gent que el pa amarg del PP d'avui no paga la pena comparant-lo amb el pa dolç de la llibertat de demà. I si la por és dividir al país, que millor soldadura que CIU és sumi al sentiment independentista que, segons les enquestes, ja passa del cinquanta per cent.

Sé que el que he escrit no és fàcil, hi han masses interessos i, especialment, no serà ben vist per molts compatriotes, bé siguin independentistes, bé de CIU. Però ho penso sincerament. De catalans, ho som tots, i a mi no em sobra ningú, al contrari, penso que a Catalunya li manca molta, moltíssima gent que la defensi. La de CIU, no cal dir-ho. 

dilluns, 2 de gener de 2012

Carta oberta a la gent normal


Estimada gent normal,

Em permeto adreçar-me a vosaltres, perquè jo també em considero una persona normal, bé, tot el normal que podem ser els catalans. Dic això perquè parlem en un idioma que cada cop volen arraconar més, perquè tenim uns sentiments i unes il.lusions que són minvades a cop de llei a la que ens descuidem, i perquè exercir la catalanitat amb la mateixa desimboltura que pot fer-ho un francès amb la seva condició o un anglès o un espanyo,l aquí és quasi bé un miracle.

Tot i així, tot i no viure en una situació normal, tot i que ens fan sentir una mica marcians, aquí hi ha gent normal. Molt normal. Sembla mentida, oi? Gent que pensa que ja vindran els nostres sense saber ben bé quins són, els nostres. Gent que s'aixeca cada dia i que, malgrat tot, intenta sortir-se'n. Gent que no és tant de política com de idees. Potser una mica vagues, segurament, però idees. Gent que s'estima a Catalunya i a la seva parla, i que és reivindica catalana. Gent que tremola d'excitació amb el Barça, que menja escudella i carn d'olla per Nadal, que creu que Els Pastorets no s'han de deixar de representar a les escoles, gent que pensa que la castanyada està molt bé i que anar-hi a caçar bolets no és pas cosa de iaios.

Parlo de la gent que, en definitiva, no s'ha deixat enredar per falses modernors i que menja amb gust unes bones faves a la catalana abans que qualsevol barbaritat aigualida i carissima. La gent que sap que hi ha un president del Barça a qui Franco feu afusellar i que en Galinsoga, l'infame Galinsoga, tingué que plegar de director de La Vanguardia perquè el boicot dels lectors fou tan gran que fins i tot el Règim va tenir que plegar veles. Gent de tortell el diumenge, gent que si és padrí regala la mona amb puntualitat britànica, gent que sap de fa temps que si noés  fan ells les coses no els hi farà ningú, gent gens fatxenda, gent d'ordre i de sentit comú. La gent que a qualsevol país, salvant costums i maneres, fan grans a les seves nacions car són la biga en la que s'hi aguanta tot l'edifici social.

A aquesta gent se li ha pres el pèl molt. Massa. Els hi han dit que si eren uns botiguers, uns senyors Esteve, uns carrinclons, un fre a la modernor, uns passats de moda... I ells, amb resignació cristiana, han deixat dir. Amb el seu silenci han contribuït a l'arquetip fals del català mega-xupi-guay, que paga fortunes per menjar unes gasòfies brutals, que sap de memòria els autors i els llibres més moderns i, per això, més vulgars i estúpids, però mai ha llegit ni una ratlla d'en Sagarra, d'en Pla, d'en Riba o d'en Carner o que considera la sardana com un fóssil, peròque, en canvi, és capaç d'entortolligar-se qualsevol múscul ballant la darrera vomitada comercial d'algun cantant estranger de qualitat de detritus.

La bona gent continua pensant que això són modes i que ja passaran. Estima en Capri, en Castanys, l'humor de bona fe i mesocràtic, la música clàssica, va al Palau, Montserrat no li sembla objecte de mofeta, té un a fe discreta i ardent a la vegada i, ves per on, crea famílies, negocis, feina, treball, riquesa i benestar per a la seva pàtria mentre tota una colla de barruts pressumptament moderns s'han cardat d'ells tota la vida. Uns moderns que creuen que amb Els Comediants van descobrir la pólvora però que, en canvi, ho ignoren tot de La Patum, ves per on.

Gent normal de Catalunya, no us faci por ser com sou. No tingueu manies. Llencem a mar qualsevol dubte. Els anormals són aquells que volen fer-nos passar bou per bèstia grossa, el que amb els nostres diners s'han autoproclamat tots aquests anys com àrbitres del modern i l'antic, del políticament correcte, de l'igualitarisme per la mediocritat, del menysteniment a la tradició. Aquest no són normals, són uns galtes.

Vostès, nosaltres, som normals. I potser ja va sent hora de dir-ho ben fort, perquè amb la crisi no estem per gaires històries.