La sociovergència o la PPvergència?

Ja no ho amaguen. Ja no és un remor de passadissos al Parlament. Ni tan sols és una tafaneria de tertúlia. Els socialistes diuen pregonament que creuen arribat el moment de crear allò que hom anomena sociovergència. El darrer ha estat l'Antoni Balmón, alcalde de Cornellà i un dels pesos pesants del partit, home de confiança de Montilla, Zaragoza i Iceta. No oblidem que si Miquel Iceta va lliurar-se de la "mili" fou perquè l'acolliren a l'ajuntament de Cornellà, quan Montilla era l'alcalde, l'entaforaren a les llistes i l'anomenaren portaveu del grup municipal. Coses com aquestes expliquen el que hem vist anys desprès.

Però no és d'aquest assumpte que volia parlar. volia parlar de com els socialistes que, com diria una àvia sorruda, ja no saben que inventar, veuen l'oportunitat de rentar-li la cara a CIU, oferint-los un pacte de legislatura que faci possible que el Govern del President Mas pugui tirar endavant sense ensurts. no van ser ells, al cap i a la fi, qui amb la seva abstenció permeteren que el President Mas sortís elegit? No poden, doncs, en bona lògica, ser els mantenidors d'aquest govern? Una estratègia diabòlica, perquè naturalment això beneficiaria sols als socialistes, que no tenen cap mena de poder enlloc i que amb aquest pacte tocarien una mica de cuixa perquè, com qualsevol persona mínimament intel.ligent pot veure, el pacte no seria gratis. Qui tindria molt a perdre seria CIU. No s'entendria que pactés amb els perdedors, amb aquells que li han deixat al Govern una Generalitat ensorrada, en fallida, sense esma. Tindria menys sentit encara si, deixant apriorismes a banda, tenim en compte que ni el PSC té capacitat d'ajudar a omplir les arques que ells buidaren sense cap problema, ni pot pressionar a Madrid perquè ho faci el govern.

Quin és el risc? Doncs que, portat per un mal entès sentit de l'estètica, el President Mas caigui en el parany de voler pactar amb aquests "nous" socialistes per tal de no fer-ho amb el PP. Mireu, a mi m'agrada tan poc el PP com el PSOE, però les peles que hi han les tenen ells, ara per ara. A Esquerra és perfectament normal que un pacte amb els populars els faci basarda. No cal parlar-ne d'altres formacions com Solidaritat, Reagrupament, les CUP i tutti quanti. Però a CIU, els hi agradi o no, tenen un problema que no és altre queadonar-se'n que, fatalment, ha arribat el moment de definir-se. O tiren pel camí del mig i s'apunten al carro independentista, i aleshores és igual amb qui pactin perquè la lluita és una de ben diferent, o segueixen la via autonomista i aleshores, amics, no hi tenen altre remei que pactar amb l'Alicia Sánchez Camacho, anar-hi amb ella a Madrid i a veure que treuen.

Es el que tenen les crisis. Els seus efectes, especialment d'aquesta, són anorreadors. Però forcen a prendre postura, a decidir quin lloc vols ocupar en el terreny de joc. No és pas temps d'hipèrboles ni de frases grandilocuents. Ara toca dir que vols ser quan siguis gran. I per a seguir dins del règim constitucional espanyol a CIU no li queda altra que pactar amb el PP. Perquè el pacte amb el PSC és una poca soltada de l'alçada d'un campanar. I si pacta amb el PP, doncs ja saben, sortirà allò del notari, i els socialistes - no ho dubtin! - diran que Mas s'ha venut a Espanya. A Espanya, i ho diran ells! Perquè ho diran, creguin-me, ho diran. Mentre la Chacón és queda afònica de cridar, que no sé perquè crida tant aquesta dona, Espanya arreu de la pell de brau, postulant-se per a ser cap d'una desfeta, aquí volen demostrar que tenen "sentit de país"

Ja és ben cert que les veurem de ben grosses.