divendres, 27 de gener de 2012

La mentida del pacte amb Espanya


Ni el mateix President Pujol defensa ja pactar amb Espanya. Aquesta tesi de l'encaix, aquesta broma, ja fa massa que dura. Els catalans sempre hem volgut pactar, hem volgut fer-nos estimar, hem volgut ser espanyols. Sé que això és dur, però la nostra història ens diu que aquesta ha estat la tendència del país. A la guerra de successió, els patriotes catalans morien amb el crit als llavis de "Visca el Rei d'Espanya!" Clar que volien dir l'Arxiduc d'Austria i no pas Felip V, però el cas és que gent com en Prim, com en Cambó, com el mateix President Pujol, han seguit allò que en Vicens Vives va definir al llarg de la seva obra d'una manera tan clara, l'encaix català dins Espanya. I no ha pogut ser.

Els motius? Són clars, a Espanya no li ha interessat mai pactar amb ningú com no fos amb ella mateixa. El cas basc és un altre assumpte - del qual potser en parlarem algun dia amb més calma - i no hi té res a veure amb nosaltres. Potser per això, m'agafa un atac de vergonya aliena quan escolto a alguns dirigents polítics catalans quan diuen que volen un pacte a la basca. Siguem seriosos. Son dues realitats molt diferents, en bona mesura perquè les trajectòries també ho han estat per bé i per mal.

Sigui com sigui, l'intent del pacte sempre serà abocat al fracàs, i ho diu algú que hi creu molt, en el pacte com a eina política. Ara, per a pactar calen dues parts que vulguin seure i parlar-ne i no sols una. Pactar a Espanya sempre ens ha sortit molt car i a cada bugada hem perdut un llençol. És com jugar al pòquer honestament amb un tafur amb les cartes marcades. No pots guanyar-hi mai. L'alternativa al pacte és massa indigesta pels interessos econòmics d'algunes importants famílies catalanes, com és ben sabut, i aquesta combinació ens té emmanillats fa molt de temps. Perquè Espanya, si anem a mirar, no fa altra cosa que defensar els seus interessos nacionals. Però nosaltres, és a dir, els nostres polítics, haurien de fer el mateix, i no sempre és així.

Tenim una classe política que, en bona mesura, són més aviat viatjants com el Sazatornil de "La escopeta nacional" i ja s'acontenten amb que el ministre de torn els compri el seu producte. Per això sempre hi ha la trampa en el pacte, perquè Espanya no vol pactar i els qui ho haurien de fer en nom de Catalunya sols volen pactar el seu tema, el seu negoci, aquella urbanització del seu cosí. Com no hi ha un nervi nacional català poderós al Congrés de Madrid, un nervi sòlid i majoritari, vull dir, ens donen quatre engrunes i gràcies.

Pactar amb Espanya és anar a la desfeta. O, diguem-ho d'una altra manera, si tenim la desfeta que tenim, és per haver volgut tant pactar amb Espanya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades.