Amb CIU o sense CIU?

         

Tinc clar que sense CIU mai assolirem la independència. Explico les meves raons. És el primer partit català en vots i escons. És un partit on hi han independentistes (veieu el logo del col.lectiu independentista de Convergència). És un partit al que, fent vot útil, voten molts independentistes. És un partit que, desempallegant-se d'en Duran, tindria una Unió independentista digna de l'herència d'en Carrasco i Formiguera. És un partit d'obediència catalana. No cal anar-hi més enllà. Si demà, el President Mas decidís encapçalar l'avantguarda de la lluita per la independència, i s'hi sumés tot el seu partit, tindríem la meitat de la feina feta.

Ara bé, avui per avui aquest escenari és del tot descartable. Per què? Per defugir una inexcusable responsabilitat nacional? Per covardia? Per interessos econòmics d'alguns dirigents de CIU? És possible, però aquests arguments no ens donen tota la explicació al problema, que no és altra que, si bé a CIU no en volen ni sentir parlar d'independència i ho diuen per activa i per passiva, no és menys cert que els independentistes que no hi estem a CIU no abonem gaire el terreny. Molts compatriotes titllen de tot als convergents, fins i tot a aquells que han dit que estan per una Catalunya lliure. No ha de ser plat de gust veure com t'insulten dia si, dia també. Així no és girben ni complicitats ni és fa planer un camí on l'acord sigui possible.

A Catalunya, el fenomen Bildu o Aralar no és possible perquè no hi hem tingut mai la massa crítica del món abertzale que els hi ha permès passar d'Herri Batasuna a les formacions actuals. Aquí la gent ha demostrat la seva predilecció pel catalanisme votant CIU o Esquerra. I fora de CIU, amb una Esquerra que intenta recuperar un rol que faci de gresol de l'independentisme, una Solidaritat que té un gran paper, un magnífic paper parlamentari fins ara, però que està a matar amb Esquerra - i a l'inrevés, compte, i ja no diguem amb Reagrupament - i unes CUP que és mantenen en el món municipal, molt incipients encara, no hi fem prou.

El gruix hi és, doncs a CIU, agradi o no agradi. I haurien d'aprendre a ser pràctics, cosa que els polítics espanyols saben fer fa segles. Cal modificar la sagrada Constitució? Seuen PP i PSOE i ja ho tenim fet. Ara cal fer una LOAPA vers les comunitats autònomes i controlar des de Madrid la despesa? El PP ja ha dit que ho farà, però el PSOE, cas d'oposar-s'hi, no penseu que ho farà per motius que no siguin els d'erosionar al competidor. Tots dos hi estan d'acord en que Espanya és Espanya i no s'ha de parlar ni un segon més.

Caldria que tots els que volem la independència aprenguéssim aquesta lliçó. Si sumem, guanyem. Si comencem a dir que no volem jugar amb aquell que, ves per on, és el més gran, la vessarem. Perquè a CIU saben que els diners els té, els pocs que hi ha, el govern del PP. Si pacten amb ells allà i aquí és perquè la independència no té diners. Però no els hi té ara. Si fóssim independents la cosa cambiaria. I per ser-ho ens calen els vots, la gent, el partit de CIU. Hem de convèncer a aquesta gent que el pa amarg del PP d'avui no paga la pena comparant-lo amb el pa dolç de la llibertat de demà. I si la por és dividir al país, que millor soldadura que CIU és sumi al sentiment independentista que, segons les enquestes, ja passa del cinquanta per cent.

Sé que el que he escrit no és fàcil, hi han masses interessos i, especialment, no serà ben vist per molts compatriotes, bé siguin independentistes, bé de CIU. Però ho penso sincerament. De catalans, ho som tots, i a mi no em sobra ningú, al contrari, penso que a Catalunya li manca molta, moltíssima gent que la defensi. La de CIU, no cal dir-ho.