Com ha de ser un dirigent

Ja fa dies, d'ençà el meu article on parlava del general Patton, que em demanen com ha de ser un líder, quines virtuts ha de tenir, perquè vaig triar a un militar i no pas a un civil, i tota quanta mena de preguntes és fa un poble que demana com són els líders justament perquè no en té cap.

I bé, jo, que no sóc pas mestre de res, però que veig que el tema és sucós, voldria dir-hi la meva sense cap mena de voluntat de fer-me el savi. A veure, un líder, abans que qualsevol altra consideració, ha de ser un patriota, una persona que estimi al seu país fins les seves darreres consequències. Això vol dir que, si ha de sacrificar llur vida, ho fa con a suprem gest d'amor a la seva pàtria. Menys que això, no pot considerar-se líder, i molt menys a aquells que s'omplen la boca del país i desprès el venen per folrar-se de mala manera.

Un cop vista aquesta fibra moral, aquest caràcter, s'ha de dir que la moralitat del líder polític ha de ser a prova de bombes. Cap ombra de corrupció, cap mena de vanitat, cap gest que no sigui regit per l'austeritat personal, per la modèstia, per la senzillesa. Aquesta és, i més a casa nostra en els temps que vivim, la condició més imprescindible per a ser creïble, estimat, escoltat i seguit pel poble, que veu com la classe política demana sacrificis mentre que viuen a cos de rei.

Parlant de reis, el líder polític ha de ser la persona més controlada, vigilada i auditada de tot el país. Res d'immunitats vergonyoses, com és el cas del Borbò, ni de lleis trampa que el permetin defugir el castic si ha comès delicte. El rigor en l'aplicació de les lleis ha de ser essencial en qualsevol estat, sempre i quan sigui el primer mandatari qui doni l'exemple d'acomplir-les amb minuciositat, amb exquisida pulcritud, amb el sentit d'aquell que fa el que sap que s'ha de fer, per convenciment, per múscul moral, per honestedat.

No cal dir que el lideratge s'ha d'exercir amb autoritat, amb fermesa, lluny d'aquests polítics de plastilina que tenim. Dit això, tampoc cal dir que no hi ha autoritat més sòlida i més enraonada que la que prové de la democràcia, dels vots de la gent, de la llibertat com a marc de relacions. El líder ha de ser democràtic, obert, sempre prest a escoltar i a deixar-se aconsellar, però compte!, que molts confonen això amb no fer res. L'autoritat, si és democràtica, ha d'exercir-se amb totes les seves facultats. Hi ha gent que confon democràcia amb manca d'autoritat i així hem vist errors monumentals, per exemple, en el tema de la seguretat pública. L'ordre és la primera llei del cel, com digué en Pope, i la democràcia és un règim d'ordre. El desordre, malgrat el que diguin els seus defensors, és el feixisme. Feixisme i caos són sinònims, perquè allà no hi han regles, no serveix de res tenir raó. Cal tenir-ho clar i deixar a banda als neo hippies de caseta en la Cerdanya i compte corrent d'un bon gruix.

Ara, la principal virtut del dirigent, del líder, ha de ser la voluntat de ser-ho, encara que això sembli obvi. Però vivim en un país on el "Passa tu primer" o el "Mentre aquest hi sigui jo no hi seré" es conjuminen admirablement. De no voler ser res a voler ser-ho per tal de fastiguejar a l'enemic hi ha un petit pas que molts fan amb uns resultats fatals. Això es d'una puerilitat enorme, i aquesta actitud ens ha portat a l'estadi actual que no crec que s'hagi de descriure gaire, perquè tots sabem com estem. El líder ha de voler manar, i per això ha de saber sumar, guanyar-se a la gent, atreure fins i tot als adversaris, saber renunciar a les petites misèries personals i veure que per damunt d'ell i de tot hi ha Catalunya, hi ha el poble català, hi ha la seva llibertat. Ha de tenir la mirada fixada en l'horitzó d'aquí a un segle, saber quin és el camí, quin és el mètode, quin l'objectiu. Això fa d'un senzill polític un estadista, i per això ara no en tenim, d'aquests. Sir Winston Churchill, en esclatar la II Guerra Mundial, va pensar que el Regne Unit no podia guanyar una guerra europea, però si una de mundial, és a dir, comptant-hi amb els americans. Sabia també que això comportava la pèrdua de l'Imperi Britànic, però estimava tant Anglaterra, la volia d'una manera tan folla, tan  profunda, que va sacrificar-ho tot. I guanyà.

El dirigent polític, compatriotes, ha de ser abans que qualsevol cosa una persona que foragiti als mals comptables de la gestió funcionarial, als del fulletó de propaganda pagat entre tots, a la colla que sempre hi són amb qui mani. El dirigent polític, malgrat tenir les seves pròpies idees, hauria de tenir un sol partit al cap, Catalunya. Fins que no sigui així, perdrem un llençol a cada bugada.

Vull un Patton català

Avís als sensibles, aquestes ratlles no són pas aptes per a patriotes de cap de setmana, per a catalanistes de boca petita, per a gent que creu que la farigola i la bicicleta arreglaran el món ( i Catalunya) o aquells que volen una Catalunya independent, però envasada al buit, pasteuritzada, liofilitzada i sense conservants. Si sou un d'aquests, podeu deixar de llegir aquestes ratlles i tan amics. Si no ho sou, us en dono les gràcies i faig públic el que fa temps que dic, i que no és altra cosa que a l'independentisme català li sobren excuses i li manquen pebrots, ovaris, valentia, i esperit de lluita. Ens cal un lideratge ferm, sòlid, honest, amb capacitat de dur-nos a la victòria. Ens cal un líder. Ens cal un general Patton.

La cosa no sería cap novetat. El President Macià fou coronel de l'exèrcit espanyol. Fou militar d'una manera tan interioritzada, tan ferma, que mesurava els aconteixements amb la pregunta "I l'exèrcit, que hi diu?" Les virtuts de l'Avi no cal ponderar-les pas aquí. Són moltes i prou conegudes. Del que vull parlar és de les mancances dels polítics actuals, que ni són líders, ni són estadistes, ni sols arriben a polítics en alguns casos. Els perden els pactes d'ara per demà, aquell mal entès sentit del pragmatisme, del "sempre tindrem temps", del "venim de molt lluny" i, francament, un arriba a cansar-se d'aquesta cantarella. O caixa o faixa. Si l'independentisme no sap donar de si res més que el que hi ha ara, que és una fragmentaciò parlamentària mentre que al carrer hi ha una gran cohesió social, pleguem. Si entre tots no n'hi ha un de sol que digui "Jo vaig al front si voleu" i fa de cap de tropa, malament. Per què això no pot produir-se, perquè no s'hi dóna, per què no som capaços de tenir un De Gaulle, un Churchill, un Adenauer?

Crec que és per culpa de la plastilina. No faig broma. El dia que varem permetre que els valors com el sentit del deure, del patriotisme, de l'honor, del "Semper Fidelis", de l'amor a les tradicions, fossin sustituits per arreplegar fulles al bosc per a fer ves a saber quins treballs manuals i canviarem l'autoritarisme a les escoles per la falta de respecte als mestres, confonent  autoritari amb autoritat, la varem vessar. Tenim tota una generació que vol la independència, però no sap ni vol saber com funciona un CETME. Hi ha un jovent perfectament preparat, qualificat, ben format, però que no ha jugat mai amb soldadets de plom, ni a indis i cow-boys, ni ha llegit cap tebeo de guerra. Sols saben cantar el "Cargol treu banya" i poca cosa més.

Enteneu-me, no demano gent violenta, faltaria més! El que trobo a faltar és aquella espinada de ferro dels nostres avis, el mot d'ordre, l'obediència a qui en sap més. Som sobrers en mariconades, vaja, i orfes de virtuts com les d'en Macià o les d'en Patton. Un general dur? Si, però un bon general que va portar al seu exèrcit en una llampegant campanya de victòria en victòria, i a qui sols derrotà la política matussera d'aquells que preferien passar a la història que la glòria, glòria que no fa que et donin homenatges ni prestigi social, glòria que sols pots emportar-te a l'altra vida. La glòria dels herois com el general Moragues, general i català.

Comencem a demanar-nos com és que nosaltres no som encara independents. Demaneu-li a un israelià, per exemple. Si abandoneu els prejudicis, arribareu a la mateixa conclusió que jo. Ens cal un Patton català.