diumenge, 26 de febrer de 2012

L'enemic del poble



Ara que hom parla tant de l'enemic, potser és un bon moment per escatir que és i que no és aquesta figura que balla en les boques de tanta i tanta gent. Haig de dir que jo no vull tenir-ne cap, d'enemic, i ja sé que això és molt infantil, però m'agradaria creure que sols tinc adversaris o rivals, si ho voleu així. Enemic em sembla massa fort, i més si el mot s'ha de disparar contra algú proper. Sigui com sigui, ja veureu que hi he col.locat una imatge d'aquell magnífic "L'enemic del poble", d'en Salvat-Papasseit, que agafà el nom de la coneguda obra d'Ibsen. Parlar ara d'aquestes dues meravelles, Ibsen i Salvat-Papasseit, cau molt lluny del propòsit d'aquestes ratlles, així que ho deixarem per a plomes més competents que les meves.

El fons de la cosa era que hi tenia que encapçalar l'article amb una imatge, com faig sempre. Ara, parlant d'enemics a qui col.locava? Espanya? Madrid? Convergència? Qualsevol partit independentista que no em caigui bé? Aquell amic a qui li vaig deixar diners i encara és l'hora que sàpiga res més d'ell? Massa banalitzant, penso. L'enemic del poble és quelcom prou important com pera no pensar-s'ho dues vegades abans de assenyalar-lo amb el dit i dir "Aquell és!" Per altra banda, compte amb senyalar res ni a ningú, que amb bona fe s'han produït enormes desgràcies per equivocar-se de direcció.

Ens trobem, doncs, en la situació de trobar l'enemic del poble i haurem d'anar tancant cercles. El poble? Quin? El català, naturalment. I què és el poble? Rics i pobres tots barrejats, els rics per una banda i els pobres per l'altre, els catalanistes i els espanyolistes? Fem selecció, i diguem que és el poble català que serva una ambició de llibertat vers Espanya. O sigui que ja ho tenim. Cerquem l'enemic del poble català que aspira a la independència. Molt bé. L'enemic, dret a llei, no podría ser el partit del Govern actual, que els catalans han votat aclaparadorament en tres eleccions seguides. O si? És l'enemic aquella coalició independentista que ha anat a Madrid o ho és la que va dir que allà no hi havia res a pelar? Els més simplistes diran que em deixi d'orgues, que l'enemic és Espanya, Madrid i el PP. El PSOE també, però menys, o no.

Aquest és un greu error. L'enemic no pot ser mai el patriota que lluita pel seu país, que és el que fan els partits espanyols. Seran adversaris o rivals, tot i que ja entenc que són matisos, però perquè ens entenguem, ells compleixen amb el seu dure. L'enemic de veritat és qui no compleix el deure patriòtic de defensar Catalunya com cal, i és perd amb tacticismes absurds, i en baralles internes, i en envejes i vendettas personals que fan enrojoli de vergonya aliena. Aquest és l'enemic i no em cansaré de dir-ho-.  La Delegada del Govern fa el que ha de fer, perquè és sent espanyola. Qui no fem els deures som nosaltres, els nostres empresaris, els nostres partits, la nostra gent. Els espanyols, a veure si ens assabentem, no tenen enemics, perquè nosaltres no arribem ni de lluny a aquesta categoria. Per això és fan un fart de riure amb els catalans. Trist? Dur? Sí, però cert.

L'enemic del poble català que vol la independència, en definitiva, és... el mateix poble català que vol la independència. Perquè jo veig cada dia polítics, periodistes o actors que són patriotes espanyols i ho diuen i practiquen com a tals. En canvi, a casa meva, d'això sols en veig un cada mort de bisbe. No cerqueu l'enemic a fora. És aquí dins, amb nosaltres.

dimecres, 22 de febrer de 2012

La plastilina ha estat la culpable



En Joan Carretero deia l'altre dia a RAC1 que el fracàs de l'independentisme és degut a que, potser, la gent que ho ha conduit fins ara no n'ha sabut prou, incloent-s'hi a ell mateix. Afegia que, al final, serà que els catalans volem ser espanyols. Hi ha una bona part de veritat en el que diu en Joan, certament. Ara bé, no és pas tota la veritat. Sense que els lideratges complicats, personalistes o, fins i tot, de la Senyoreta Pepis hi tinguin a veure molt en els minsos resultats electorals independentistes, a mi em fa l'efecte que les causes són de més fondària. La culpa de que l'independentisme no hagi reeixit amb més força en el nostre poble, o que aquest sigui una bona intenció sense resultats a la pràctica és, al meu entendre, la suma d'una sèrie de factors que ens han portat a la situació d'avui.

D'entrada, el poble català no és un poble unit, i per a demanar, per a exigir, per a lluitar pel que sigui, cal unitat. La història n'està plena d'exemples. Però aquí se ens omple la boca amb paraules i tothom galleja de valent per, a l'hora de la veritat, vendre's per quatre rals. Sé que fa mal llegir-ho, però més mal em fa a mi escriure-ho. A banda de les traïcions que ens hagin pogut fer els altres, que han estat moltes i molt greus, els principals traïdors a Catalunya hem estat els propis catalans, que no hem sabut fer les coses com calia i no hem tingut el coratge cívic de plantar cara quan ha estat oportú. Ens hem embrancat en discussions de catalans bons i catalans dolents i així ens ha anat, que amb aquestes bajanades hem anat perdent un llençol a cada bugada.

Podrem dir el que vulguem, però un poble que no ha estat capaç de crear un banc propi, que no ha estat capaç de crear mitjans propis - privats, compte, que jo aquí parlo de rascar-se la butxaca i fer diaris i ràdios i televisions inequívocament independentistes - i que ha perdut tot quant sentit de la milícia i s'ha tornat anti tot el que sigui ordre, disciplina, rigor, jerarquia i mèrit, no pot mai de la vida aspirar a res més que a celebrar uns Jocs Florals, i encara. Ens hem autoeducat en la filosofia de la plastilina, del bonisme, de que les armes són dolentes, que hem de ser tots amants de les flors, i hem renyat als nens perquè no volíem que juguessin a indis i a cow-boys, ni amb soldadets, ni res de res. Ara els nostres fills són uns pobres xais destinats als escorxadors de bandes de Lating Kings que porten navalles de fam a les butxaques i els roben i amenacen. I així tot. El "Pobrets!" que diem quan veiem als Tele Notícies tot de palestins cridant, ens ha matat. Perquè de pobrets, res. Ningú explica que a la II Guerra Mundial, mentre milions de jueus eren assassinats pels nazis, el Gran Muftí de Jerusalem, líder àrab, era convidat per Hitler i rebut amb honors de cap d'estat, i que hi hagué una Legió Àrab a les SS, i que el Baas, partit laic que organitzacions d'aquí com Iniciativa o el PSC, fins fa poc, admiraven i recolzaven en front d'aquests jueus malignes, oi?, era un partit calcat del NSDAP, el partit nazi. Saben aquests fanàtics de la farigola i les bicicletes que les revolucions àrabs dels anys cinquanta les pagà François Genoud, banquer suís i nazi convençut? Saben que Nasser tenia a  Otto Skorzeny, Standartenführer de les SS, com a conseller militar? Saben que, ara mateix, les Revolucions de la Primavera Àrab reben diners de grups ultra dretans dels Estats Units?

Però no pots ser admirador d'Israel, un poble que si ha sabut mantenir una idea de poble i de voluntat de ser. No pots dir que darrera dels indignats, valga'm Déu, pobrets, com els pega la policia i que dolenta que és, hi ha una estratègia perfectament organitzada i calculada per part de partits d'estrema dreta que s'aprofiten de reclamacions absolutament justes per embolicar la troca. I no ho sabem escatir, perquè igual que ens han dit que els jueus són dolents, la policia, també. I porten armes, diuen molts, com si la policia hagués de portar un croissant penjant del cinturó. Clar, estimat Carretero, clar que molta gent catalana potser vol ser espanyola, perquè ens han castrat de tal forma i manera que aquest país, que va ser una nació guerrera, atrevida, que sabia plantar-se quan calia, ara és un raconet d'Espanya on als nens fa anys i panys que els hi ensenyen que la plastilina és fantàstica i que recollir fulles d'arbres i fer treballs manuals és el millor. I les matemàtiques no van, i la memòria és dolenta, i l'ortografía és sobrera, i el jovent acaba no sabent res i tenint la fibra moral fluixa com una mitja sense goma, i porten les calces per terra en aquest gran prendre pel sac corporatiu, que digué en Sagarra.

Si ens han ensinistrat perquè la plastilina sigui el valor suprem, si ens han ficat dins del cap una colla de clitxès, si ens han menjat el coco fins a extrems delirants, què volíem que acabés sortint, que esperàvem que acabés passant, que podíem demanar-li a una societat hedonista, cagada, sense pebrots? Doncs res, res de res.

Joan Carretero ha estat molt valent al reconèixer que alguna cosa hi tindran a veure els dirigents de l'independentisme, quan aquest té una representació tan minsa al Parlament. Però, estimat amic, no podem defugir que nosaltres, el poble, Déu n'hi do també, la responsabilitat que hi tenim. Que aquí, sincerament, l'hem cagat totes i tots. Sempre ho havia dit. Massa plastilina.

divendres, 17 de febrer de 2012

El negre del barret de copa

                        
                                                   Dibuix del gran Coll

El meu amic Joaquim Dorca fa servir la metàfora del negre amb barret de copa dels còmics per a definir-nos als catalans. Segons els espanyols, diu, som aquells pobres negrets, incultes, poca cosa, a qui amb uns collars de colors i quatre vidres que facin reflexes, més un barret de copa i un puro, afegint-hi paternalisme barat i algunes sessions d'afusellaments, ja ens tenen controlats. Em permeto afegir que el pitjor no és que a Espanya pensin així. El pitjor és que hi han catalans que també s'ho creuen i estem dividits, ara per ara, en dues tribus. Una és la que mana i pensa que som uns immadurs. Qui ens diu això pot ser d'esquerres o de dretes, car si el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres, a Catalunya el que més s'assembla a un col.laboracionista de dretes és un col.laboracionista d'esquerres. No estem prou madurs per a ser independents i punt. Som el negre del barret de copa que no sabria lligar-se ni els cordills de les sabates, suposat que en portéssim, sense l'ajut dels nostres colonitzadors espanyols. Ells, que entenen que el progrés ve de la seva generosa mà, s'esforçen en ajudar-los, en mantenir els seus privilegis, en educar-nos a nosaltres tan immadurs, tan poca cosa. De pas, diguem-ho tot, s'omplen les butxaques a base de manllevar els diners dels seus compatriotes, és clar, però ho fan per nosaltres, sempre per nosaltres.

Hi ha una altra mena de gent a la tribu catalana, que és la dels agressius, la que diu que al 2014 serem independents, que ho volem tot i ara mateix. Com és fàcil d'entendre, als colonitzadors aquesta gent no els hi fa la més mínima por. Saben que els crits mai han guanyat cap combat i que les promeses esdevenen decepcions quan no s'acompleixen. I com que tenen clar que aquesta part de la tribu està dividida, enfrontada els uns contra els altres, emprenyada amb el món i francament histèrica, no els fan perdre la son. Ja s'ho faran, pensen els conquistadors i els seus amics col.laboracionistes. I tenen raó. És tan dolent per la tribu, per Catalunya, dir que no estem preparats per a ser un estat independent com escalfar-li la sang al personal bo i dient-los que l'any vinent ja serem lliures. És dolent perquè els dos raonaments són falsos, i qui ho diu ho sap perfectament. Ho poden dir, no ho dubto, per bona fe o també, siguem seriosos, perquè hi ha algú a qui ja li convé que això és digui.

Mireu, dels polítics no en podem esperar res. Són els negres del barret de copa. Aquests s'apuntaràn a la independència el darrer segon del darrer minut de la darrera hora del darrer dia. Hi han excepcions, com en tot, però la norma general que jo hi sé veure és aquesta. La independència, per aquells que volen ser-ho, d'independents, no va ni per la via dels polítics del barret de copa ni per la dels qui fan estirabots i crits i remuguen. La independència sols la guanyarem la societat civil, amb intel.ligència, des de abaix, amb organitzacions cíviques, amb mesures pensades. Mai com ara ens ha calgut un Think Thank independentista que, lliure de pressions econòmiques o polítiques, és dediqui a pensar. Pensar, dic, i no regatejar amb Madrid o fer soflames incendiàries que s'acaben sempre en foc d'encenalls i decepcions massives. Fan més el Centre Català de Negocis i en Ramon Carner en una setmana per la independència catalana que molts partits polítics en tota una llegislatura. Trist? Si, però cert.

Ens han deixat un país anorreat sota molts conceptes, però encara hi ha molta gent que és capaç de dissenyar estratègies vàlides. Quines són? No les explicaré pas jo, que no sóc ningú, ni aquí, que no és el lloc. Però em consta que hi ha vida intel.ligent més enllà del barret de copa i de la cridòria. Sortosament, Catalunya té més cartes per a jugar que aquestes dues.

dissabte, 11 de febrer de 2012

Molts timbals


Escric això, malalt, mentre al meu carrer hi ha una munió de colles de timbalers assajant. Hi ha molta fressa, lògicament, perquè el meu carrer és molt petit i tot sembla omplert de timbals i gralles, de so de festa. Assagen, perquè desprès sortiran a la Plaça de Sant Miquel a inaugurar la baluerna de ferralla dedicada als castellers de la que ja hi he fet esment en un altre article. Heus ací un bonic cas de contradicció, la tradició de timbals, gralles i percussió tan nostra, tan castellera, servirà per a consolidar el prestigi del no res, de l'obra subvencionada per inútils que lliuren els nostres diners a artistes que sols saben mirar-se el melic. Cap glòria, doncs, fa estremir aquest batec de tambors que resta buit de tota èpica, de tota gesta, de qualsevol noció de país.

Què estem fent amb els nostres fills, amb les nostres tradicions, que hi fan tants timbalers glorificant el no res de la falsa modernor? Com hem arribat fins aquest punt d'indigència intel.lectual, per què ens hem deixat arrosegar fins els abocadors de l'ànima sense dir-hi res, no fos cas que ens prenguessin per uns antiquats? Heus aquí l'esca del pecat de la Catalunya d'avui. Per no ser dits carrinclons o, pitjor encara!, poc moderns, ens hem deixat prendre el pèl, hem pagat el beure i a sobre ens ha fet molta gràcia que ens diguin cornuts. Perquè ja no és si una obra d'art és o no és discutible - que aquesta ho és i molt - , no, aquí estem parlant de coses molt més importants, de assumptes que formen el teixit bàsic que conforma l'esperit d'una societat, d'un poble. Hem permès que els timbals i les gralles acabin al servei d'una falsa intel.lectualitat que sempre, curiosament, ha estat en contra dels interessos del país.

Aquest pacte amb el diable explica moltes de les coses que estem veient. Un poble que no és capaç d'aixecar-se contra una senzilla escultura i dir que és una merda, com volem que s'aixequi en contra d'altres coses? Mare de Déu, i com ens hem deixat enredar! Al llarg dels darrers anys, tot quant imbècil que sortia als mitjans parlant nebulosament i de manera indigesta vers la cultura i esmentant tres o quatre noms d'artistes pretesament audaços, desconeguts per a tothom menys a casa seva a l'hora de menjar, ja ha estat considerat com un intel.lectual. Fins aquí hem arribat. Si Tristàn Tzara i André Breton van partir peres per motius ideològics i així el surrealisme esdevingué bicèfal, ara els artistes sols saben barallar-se per la subvenció. No tots, naturalment, però si que hi ha aquest estadi generalitzat que dona per fet que el primer misèries que presenti una gasòfia ben explicada, això si, i amb bons padrins, ha de ser subvencionat.

I els nostres fills, amb el somriure de festa penjat dels seus llavis, toquen els timbals en honor d'un no res, d'un país que és perd entre dubtes, pors i aprofitats, desagnant-se sense remei. Molts timbals, molts, que sonin ben fort, que no deixin escoltar res més i que el seu so antic, noble, atàvic, amagui la misèria del moment present, eixordint-nos, deixant-nos idiotitzats, drogats, desnortats... Piqueu més fort, timbalers, feu tremolar vidres i cossos, que el vostre repicar és en honor de la mort de Catalunya!

dilluns, 6 de febrer de 2012

Com ha de ser un dirigent


Ja fa dies, d'ençà el meu article on parlava del general Patton, que em demanen com ha de ser un líder, quines virtuts ha de tenir, perquè vaig triar a un militar i no pas a un civil, i tota quanta mena de preguntes és fa un poble que demana com són els líders justament perquè no en té cap.

I bé, jo, que no sóc pas mestre de res, però que veig que el tema és sucós, voldria dir-hi la meva sense cap mena de voluntat de fer-me el savi. A veure, un líder, abans que qualsevol altra consideració, ha de ser un patriota, una persona que estimi al seu país fins les seves darreres consequències. Això vol dir que, si ha de sacrificar llur vida, ho fa con a suprem gest d'amor a la seva pàtria. Menys que això, no pot considerar-se líder, i molt menys a aquells que s'omplen la boca del país i desprès el venen per folrar-se de mala manera.

Un cop vista aquesta fibra moral, aquest caràcter, s'ha de dir que la moralitat del líder polític ha de ser a prova de bombes. Cap ombra de corrupció, cap mena de vanitat, cap gest que no sigui regit per l'austeritat personal, per la modèstia, per la senzillesa. Aquesta és, i més a casa nostra en els temps que vivim, la condició més imprescindible per a ser creïble, estimat, escoltat i seguit pel poble, que veu com la classe política demana sacrificis mentre que viuen a cos de rei.

Parlant de reis, el líder polític ha de ser la persona més controlada, vigilada i auditada de tot el país. Res d'immunitats vergonyoses, com és el cas del Borbò, ni de lleis trampa que el permetin defugir el castic si ha comès delicte. El rigor en l'aplicació de les lleis ha de ser essencial en qualsevol estat, sempre i quan sigui el primer mandatari qui doni l'exemple d'acomplir-les amb minuciositat, amb exquisida pulcritud, amb el sentit d'aquell que fa el que sap que s'ha de fer, per convenciment, per múscul moral, per honestedat.

No cal dir que el lideratge s'ha d'exercir amb autoritat, amb fermesa, lluny d'aquests polítics de plastilina que tenim. Dit això, tampoc cal dir que no hi ha autoritat més sòlida i més enraonada que la que prové de la democràcia, dels vots de la gent, de la llibertat com a marc de relacions. El líder ha de ser democràtic, obert, sempre prest a escoltar i a deixar-se aconsellar, però compte!, que molts confonen això amb no fer res. L'autoritat, si és democràtica, ha d'exercir-se amb totes les seves facultats. Hi ha gent que confon democràcia amb manca d'autoritat i així hem vist errors monumentals, per exemple, en el tema de la seguretat pública. L'ordre és la primera llei del cel, com digué en Pope, i la democràcia és un règim d'ordre. El desordre, malgrat el que diguin els seus defensors, és el feixisme. Feixisme i caos són sinònims, perquè allà no hi han regles, no serveix de res tenir raó. Cal tenir-ho clar i deixar a banda als neo hippies de caseta en la Cerdanya i compte corrent d'un bon gruix.

Ara, la principal virtut del dirigent, del líder, ha de ser la voluntat de ser-ho, encara que això sembli obvi. Però vivim en un país on el "Passa tu primer" o el "Mentre aquest hi sigui jo no hi seré" es conjuminen admirablement. De no voler ser res a voler ser-ho per tal de fastiguejar a l'enemic hi ha un petit pas que molts fan amb uns resultats fatals. Això es d'una puerilitat enorme, i aquesta actitud ens ha portat a l'estadi actual que no crec que s'hagi de descriure gaire, perquè tots sabem com estem. El líder ha de voler manar, i per això ha de saber sumar, guanyar-se a la gent, atreure fins i tot als adversaris, saber renunciar a les petites misèries personals i veure que per damunt d'ell i de tot hi ha Catalunya, hi ha el poble català, hi ha la seva llibertat. Ha de tenir la mirada fixada en l'horitzó d'aquí a un segle, saber quin és el camí, quin és el mètode, quin l'objectiu. Això fa d'un senzill polític un estadista, i per això ara no en tenim, d'aquests. Sir Winston Churchill, en esclatar la II Guerra Mundial, va pensar que el Regne Unit no podia guanyar una guerra europea, però si una de mundial, és a dir, comptant-hi amb els americans. Sabia també que això comportava la pèrdua de l'Imperi Britànic, però estimava tant Anglaterra, la volia d'una manera tan folla, tan  profunda, que va sacrificar-ho tot. I guanyà.

El dirigent polític, compatriotes, ha de ser abans que qualsevol cosa una persona que foragiti als mals comptables de la gestió funcionarial, als del fulletó de propaganda pagat entre tots, a la colla que sempre hi són amb qui mani. El dirigent polític, malgrat tenir les seves pròpies idees, hauria de tenir un sol partit al cap, Catalunya. Fins que no sigui així, perdrem un llençol a cada bugada.

dijous, 2 de febrer de 2012

Que més ens han de fer?



Què més ens han de fer per a reaccionar? Quines humiliacions més hem de patir, per fer a mar als polítics traïdors a Catalunya? Quants diners més ens han de robar per que algú digui prou? Quantes baralles de criatures haurem de tenir entre els patriotes abans de entendre que l'enemic és l'estat espanyol? Quants cops aguantarem que ens diguin que no estem prou madurs? Quantes vegades més sortirà el President de Catalunya amb el cap cot de La Moncloa? Fins quan haurem de resignar-nos a viure de l'almoina de qui ens roba els diners? Quines barbaritats han de fer els nostres governants abans de reconèixer que el problema no és el pressupost, sinó que el problema és Espanya? Fins quin punt de degradació ens faran arribar com a poble? Quanta gent més haurà de sacrificar llur benestar i llur sacrifici perquè a Extremadura tinguin un setanta per cent de gent que és funcionaria? Fins a on hi estem disposats a arribar-hi per tal de ser anorreats?

Tenim esperit de màrtirs? Tenim vocació de suïcides? Volem un poble que va sense protestar als forns crematoris? Som com la policia jueva de Varsòvia? Ja no recordem que els catalans hem estat sempre un poble guerrer, lluitador, reivindicatiu, amb honor i amb valentia? Ningú sortirà a defensar a la nostra Pàtria? Ningú voldrà encapçalar la revolta? Tan covards ens hem tornat? Tan misèries? Què esperem? Què volem?Què més ens poden fer que no ens hagin fet ja? No ens cansem de parlar de independència, de patriotisme, de llengua, de cultura al bar del casal, mentre la terra catalana es dessagna ferida de mort? Ningú té vergonya? Ningú té neguit, ningú té un sentiment de basarda? Ningú creu que el Parlament està ple de Quislings? Ningú veu com ens han donat l'esquena aquells en qui havíem confiat? Ningú entén que s'han venut? Ningú s'hi fixa que d'aquesta crisi, de Catalunya no en restarà res?

Som idiotes? Som uns cagats? Som espanyols i no ho sabíem? Què caram som, els catalans? Volem morir? Volem acabar sense pena ni glòria? Volem ser una resta que s'enfonsa en la sorra de la història? Volem ser un record difús, explicat de mala manera? Per això varen morir tantes i tantes persones de bona fe? Per això tant de sacrifici, tants segles de lluita, tanta vida segada, tantes llàgrimes, tant de dolor? Era per acabar així? Era per rendir-nos sense plantar cara? Era per a donar-lis la raó? Era per baixar-nos els pantalons i morir sense dignitat?

El Bon Rei Jaume I ens mira dalt del seu cavall. Els seus ulls de pedra no poden amagar la decepció, el fàstic, la vergonya aliena. Sembla que ens estigui dient "Compatriotes, si era per tot això, no pagava la pena" 

dimecres, 1 de febrer de 2012

Catalunya i la ruleta russa



Ara volen que un casino de patacada s'instal.li a casa nostre. I ens diuen que donarà feina a molta gent. Ni ho dubto ni ho nego. De la mateixa manera podrien dir que la casa de barrets més gran vindrà a fincar-se aquí, que de fet ja la tenim al llindar de la frontera francesa. Molt bé. Si això ho fes un empresari privat no tindria res a dir, perquè si aquest casino compleix la llei, el joc és quelcom legal a molts països democràtics. Ara, quan qui m'explica les bondats dels casinos és el Conseller d'Economia del meu país, alguna cosa comença a trontollar dins meu.

És a dir, mentre el President de Catalunya va a veure al president espanyol a pidolar, mentre que als independentistes ens diuen que hem de prendre til.la, mentre que les estructures de país minven jorn rera jorn, ara surt el Conseller i diu que hem de portar un casino. I, poca broma, argumenta que això fóra un èxit del nostre govern. Però, que s'han begut l'enteniment? Que ens prenen per idiotes? Tant imbècils creuen que som, tant inútils, tant poc llegits, tant babaus? Realment creuen que el que li cal a Catalunya i als catalans ara mateix és fer venir un casino? No recorden l'escàndol de Casinos de Catalunya i les corruptel.les que allà van haver-hi, i que millor deixar enrere i que la història jutgi?

A Catalunya avui l'estàn fent jugar a la ruleta russa, per això no ens hauria de semblar estrany aquest estirabot del casino. Una ruleta russa perversa, car el revòlver té dins del tambor totes les bales i, disparis la que disparis, estàs condemnat. L'autonomisme ens ha portat aquí, i el creure que hi ha una providència que ens farà sortir de qualsevol atzucac. Ens ha portat fins aquí la supèrbia d'uns, el mal govern dels altres, la corrupció de tots, i un imaginari fals de pastorets comprats als xinos. Ens han tret, mica en mica, el nostre gen nacional i ara, que ens caldria més que mai, no s'hi veu per enlloc.

L'operació ha estat tot un èxit. Vindrà - o no - un casino, i tindrem, diuen, uns 120.000 llocs de treball, i ens semblarà molt bé, i seguirem empobrits per un espoli que no s'acaba, i continuarem tenint que demanar perdó cada dia per ser com som, i ens diran que si remuguem serà pitjor, i la gent continuarà votant majoritàriament que si a les enquestes de LaVanguardia que ens demanen si voldríem un referèndum per la independència, i aquest no arribarà mai, i els polítics ens diran que no estem prou madurs. Fins que el revòlver és dispari i Catalunya resti morta i sols quedi en peu, és a dir, agenollada, com una regió més d'Espanya.

Senyors polítics, si és per acabar així, els prego que em donin el revòlver a mi, que jo sabré acabar amb la meva vida amb dignitat i sense necessitat ni de casinos ni d'excuses.