dimecres, 22 de febrer de 2012

La plastilina ha estat la culpable



En Joan Carretero deia l'altre dia a RAC1 que el fracàs de l'independentisme és degut a que, potser, la gent que ho ha conduit fins ara no n'ha sabut prou, incloent-s'hi a ell mateix. Afegia que, al final, serà que els catalans volem ser espanyols. Hi ha una bona part de veritat en el que diu en Joan, certament. Ara bé, no és pas tota la veritat. Sense que els lideratges complicats, personalistes o, fins i tot, de la Senyoreta Pepis hi tinguin a veure molt en els minsos resultats electorals independentistes, a mi em fa l'efecte que les causes són de més fondària. La culpa de que l'independentisme no hagi reeixit amb més força en el nostre poble, o que aquest sigui una bona intenció sense resultats a la pràctica és, al meu entendre, la suma d'una sèrie de factors que ens han portat a la situació d'avui.

D'entrada, el poble català no és un poble unit, i per a demanar, per a exigir, per a lluitar pel que sigui, cal unitat. La història n'està plena d'exemples. Però aquí se ens omple la boca amb paraules i tothom galleja de valent per, a l'hora de la veritat, vendre's per quatre rals. Sé que fa mal llegir-ho, però més mal em fa a mi escriure-ho. A banda de les traïcions que ens hagin pogut fer els altres, que han estat moltes i molt greus, els principals traïdors a Catalunya hem estat els propis catalans, que no hem sabut fer les coses com calia i no hem tingut el coratge cívic de plantar cara quan ha estat oportú. Ens hem embrancat en discussions de catalans bons i catalans dolents i així ens ha anat, que amb aquestes bajanades hem anat perdent un llençol a cada bugada.

Podrem dir el que vulguem, però un poble que no ha estat capaç de crear un banc propi, que no ha estat capaç de crear mitjans propis - privats, compte, que jo aquí parlo de rascar-se la butxaca i fer diaris i ràdios i televisions inequívocament independentistes - i que ha perdut tot quant sentit de la milícia i s'ha tornat anti tot el que sigui ordre, disciplina, rigor, jerarquia i mèrit, no pot mai de la vida aspirar a res més que a celebrar uns Jocs Florals, i encara. Ens hem autoeducat en la filosofia de la plastilina, del bonisme, de que les armes són dolentes, que hem de ser tots amants de les flors, i hem renyat als nens perquè no volíem que juguessin a indis i a cow-boys, ni amb soldadets, ni res de res. Ara els nostres fills són uns pobres xais destinats als escorxadors de bandes de Lating Kings que porten navalles de fam a les butxaques i els roben i amenacen. I així tot. El "Pobrets!" que diem quan veiem als Tele Notícies tot de palestins cridant, ens ha matat. Perquè de pobrets, res. Ningú explica que a la II Guerra Mundial, mentre milions de jueus eren assassinats pels nazis, el Gran Muftí de Jerusalem, líder àrab, era convidat per Hitler i rebut amb honors de cap d'estat, i que hi hagué una Legió Àrab a les SS, i que el Baas, partit laic que organitzacions d'aquí com Iniciativa o el PSC, fins fa poc, admiraven i recolzaven en front d'aquests jueus malignes, oi?, era un partit calcat del NSDAP, el partit nazi. Saben aquests fanàtics de la farigola i les bicicletes que les revolucions àrabs dels anys cinquanta les pagà François Genoud, banquer suís i nazi convençut? Saben que Nasser tenia a  Otto Skorzeny, Standartenführer de les SS, com a conseller militar? Saben que, ara mateix, les Revolucions de la Primavera Àrab reben diners de grups ultra dretans dels Estats Units?

Però no pots ser admirador d'Israel, un poble que si ha sabut mantenir una idea de poble i de voluntat de ser. No pots dir que darrera dels indignats, valga'm Déu, pobrets, com els pega la policia i que dolenta que és, hi ha una estratègia perfectament organitzada i calculada per part de partits d'estrema dreta que s'aprofiten de reclamacions absolutament justes per embolicar la troca. I no ho sabem escatir, perquè igual que ens han dit que els jueus són dolents, la policia, també. I porten armes, diuen molts, com si la policia hagués de portar un croissant penjant del cinturó. Clar, estimat Carretero, clar que molta gent catalana potser vol ser espanyola, perquè ens han castrat de tal forma i manera que aquest país, que va ser una nació guerrera, atrevida, que sabia plantar-se quan calia, ara és un raconet d'Espanya on als nens fa anys i panys que els hi ensenyen que la plastilina és fantàstica i que recollir fulles d'arbres i fer treballs manuals és el millor. I les matemàtiques no van, i la memòria és dolenta, i l'ortografía és sobrera, i el jovent acaba no sabent res i tenint la fibra moral fluixa com una mitja sense goma, i porten les calces per terra en aquest gran prendre pel sac corporatiu, que digué en Sagarra.

Si ens han ensinistrat perquè la plastilina sigui el valor suprem, si ens han ficat dins del cap una colla de clitxès, si ens han menjat el coco fins a extrems delirants, què volíem que acabés sortint, que esperàvem que acabés passant, que podíem demanar-li a una societat hedonista, cagada, sense pebrots? Doncs res, res de res.

Joan Carretero ha estat molt valent al reconèixer que alguna cosa hi tindran a veure els dirigents de l'independentisme, quan aquest té una representació tan minsa al Parlament. Però, estimat amic, no podem defugir que nosaltres, el poble, Déu n'hi do també, la responsabilitat que hi tenim. Que aquí, sincerament, l'hem cagat totes i tots. Sempre ho havia dit. Massa plastilina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.