diumenge, 26 de febrer de 2012

L'enemic del poble



Ara que hom parla tant de l'enemic, potser és un bon moment per escatir que és i que no és aquesta figura que balla en les boques de tanta i tanta gent. Haig de dir que jo no vull tenir-ne cap, d'enemic, i ja sé que això és molt infantil, però m'agradaria creure que sols tinc adversaris o rivals, si ho voleu així. Enemic em sembla massa fort, i més si el mot s'ha de disparar contra algú proper. Sigui com sigui, ja veureu que hi he col.locat una imatge d'aquell magnífic "L'enemic del poble", d'en Salvat-Papasseit, que agafà el nom de la coneguda obra d'Ibsen. Parlar ara d'aquestes dues meravelles, Ibsen i Salvat-Papasseit, cau molt lluny del propòsit d'aquestes ratlles, així que ho deixarem per a plomes més competents que les meves.

El fons de la cosa era que hi tenia que encapçalar l'article amb una imatge, com faig sempre. Ara, parlant d'enemics a qui col.locava? Espanya? Madrid? Convergència? Qualsevol partit independentista que no em caigui bé? Aquell amic a qui li vaig deixar diners i encara és l'hora que sàpiga res més d'ell? Massa banalitzant, penso. L'enemic del poble és quelcom prou important com pera no pensar-s'ho dues vegades abans de assenyalar-lo amb el dit i dir "Aquell és!" Per altra banda, compte amb senyalar res ni a ningú, que amb bona fe s'han produït enormes desgràcies per equivocar-se de direcció.

Ens trobem, doncs, en la situació de trobar l'enemic del poble i haurem d'anar tancant cercles. El poble? Quin? El català, naturalment. I què és el poble? Rics i pobres tots barrejats, els rics per una banda i els pobres per l'altre, els catalanistes i els espanyolistes? Fem selecció, i diguem que és el poble català que serva una ambició de llibertat vers Espanya. O sigui que ja ho tenim. Cerquem l'enemic del poble català que aspira a la independència. Molt bé. L'enemic, dret a llei, no podría ser el partit del Govern actual, que els catalans han votat aclaparadorament en tres eleccions seguides. O si? És l'enemic aquella coalició independentista que ha anat a Madrid o ho és la que va dir que allà no hi havia res a pelar? Els més simplistes diran que em deixi d'orgues, que l'enemic és Espanya, Madrid i el PP. El PSOE també, però menys, o no.

Aquest és un greu error. L'enemic no pot ser mai el patriota que lluita pel seu país, que és el que fan els partits espanyols. Seran adversaris o rivals, tot i que ja entenc que són matisos, però perquè ens entenguem, ells compleixen amb el seu dure. L'enemic de veritat és qui no compleix el deure patriòtic de defensar Catalunya com cal, i és perd amb tacticismes absurds, i en baralles internes, i en envejes i vendettas personals que fan enrojoli de vergonya aliena. Aquest és l'enemic i no em cansaré de dir-ho-.  La Delegada del Govern fa el que ha de fer, perquè és sent espanyola. Qui no fem els deures som nosaltres, els nostres empresaris, els nostres partits, la nostra gent. Els espanyols, a veure si ens assabentem, no tenen enemics, perquè nosaltres no arribem ni de lluny a aquesta categoria. Per això és fan un fart de riure amb els catalans. Trist? Dur? Sí, però cert.

L'enemic del poble català que vol la independència, en definitiva, és... el mateix poble català que vol la independència. Perquè jo veig cada dia polítics, periodistes o actors que són patriotes espanyols i ho diuen i practiquen com a tals. En canvi, a casa meva, d'això sols en veig un cada mort de bisbe. No cerqueu l'enemic a fora. És aquí dins, amb nosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades.