dimarts, 6 de març de 2012

Algú sap com sortim d'aquest Matrix?


Catalunya és Matrix, ho he descobert i m'he quedat esmaperdut. Efectivament, el que veiem cada dia ni és real ni pot ser-ho. Vivim en un món de fantasies, pensades per a tenir-nos tranquils i, el més important, per a nodrir d'energia a unes màquines devoradores que mai en tenen prou. I no, no he begut, és que he obert els ulls, la màquina m'ha engegat a fer punyetes i ara vaig pel món sacsejant a la gent amb minsos resultats i un sistema que no em vol veure ni en pintura.

Clar, deu ser emprenyador que les totpoderoses màquines escoltin a un pobre desgraciat dir que de Matrix igual ens en sortiriem si li fesin menys cas al fútbol i més a la independència. Per exemple. O que, en lloc de dir que no estem prou madurs per a ser independents, votesim a gent que si que creu que ho estem, de madurs. O que arribar a la llibertat vivint agenollats - i callo el que diria després, perquè em consta que això ho llegeig gent molt jove - no és pas possible sota cap de les maneres.

Ens hem creat un Matrix tant petit i tant covard, que ser català dels de La Vanguardia i el tortell de diumenge s'ha convertit en una autèntica heroicitat. Hem glorificat tant al Senyor Sistachs que hem oblidat tota la resta, i s'ha arribat a defensar menjadores com són els mitjans públics catalans quan ni defensen Catalunya ni són públics, car els fan servir al seu antull productores privades - les tres o quatre de sempre - que fan la graella i són propietat dels mateixos que hi treballen als esmentats mitjans. El Matrix català és tan horrorós, tan abominable, que als patriotes els anomenen ximples o incendiaris, i als pactistes, als de la menjadora, els diuen que són homes d'estat, persones de seny, gent enraonada.

Em fa basarda. Em fa vergonya aliena. Jo no vull viure més en aquest Matrix que ens xucla la sang per mantenir tota una maquinaria freda, llunyana, brutal. No m'agrada que em robin, m'agrada més ser jo qui decideix a qui ajudar i a qui no. Però, esclar, endollat a Matrix no pots decidir res, perquè tot t'ho donen fet. Et diuen que pensar, que fer, que no fer, que dir. Una cosa bona té això del Matrix, i és que gent que pensem que existeix, que és real, no ho és. Aquí cadascú pot escriure els noms que vulgui, però és una satisfacció saber que segons quina gentola és fruit de les perverses imaginacios de la màquina, que el génere humà no pot concebir semblants espantalls, que tot forma part de la realitat virtual on vivim.

Si proveu de desendollar-vos, no us puc pas dir que el que veieu serà plaent. Ara, serà la veritat. I aquesta, agradi o no agradi, és el que hi ha. És cosa de triar la píndola, com al genial film dels germans Wachowski. Quina voleu, la que us permetrà seguir vivint una mentida o la que us despertarà i veureu la veritat?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades.