dijous, 22 de març de 2012

Enderrocar Catalunya


El futur del nostre poble són les runes. Parlem clar d'una vegada. Hi ha una operació perfectament dissenyada perquè Catalunya resti anorreada, tant econòmicament com políticament. Una operació pensada i executada per tota aquella gent que va esverar-se molt quan va veure el moviment de consultes per l'independència, les manifestacions del poble al carrer, el resorgiment de l'independentisme dins del món de la política...

Són els de sempre, no cal pas dir-ho. Són aquells que tenen alguna cosa a perdre, i no hem de ser tan babaus de pensar-hi que és allò que hom anomena com a Espanya. Error. Aquesta nebulosa que és Espanya pot concretar-se en noms i cognoms, en entitats financeres, en partits polítics d'aquí i d'allà. El teló ha caigut i ara, qui no ho vulgui veure serà perquè no sàpiga o no l'interessi. Els col.laboradors necessaris en aquest genocidi que estan fent amb el nostre poble són entre nosaltres.

Catalunya ha estat víctima d'un pla meticulosament elaborat que ha funcionat, sento dir-ho, amb precisió de rellotge suís. La manca d'unitat independentista no és pas casual. Potser alguns m'acusin de paranoic, però, creieu-me, sé del que parlo. Sé que hi ha gent que cobra sucosos sobres per tal d'impedir aquesta unitat que, per les bases existint, no hauria de ser tan difícil de forjar per les cúpules. Les entitats que podrien donar un cop de puny a la taula, com són el Foment del Treball o les Cambres de Comerç - i això ja ho he escrit alguna vegada - són instruments del poder de Madrid. Altres escletxes com podrien ser les mediàtiques, obeeixen a consignes de partits que, o contemporitzen amb la nostra desfeta o, senzillament, hi col.laboren entusiàsticament a la mateixa.

Que estem convertint-nos en una pura ruïna, en un parc temàtic, en una simpàtica regió d'Espanya, no té retop. Ens prenen els diners com sempre, ara que calen més que mai; sapiguem que mentre a Extremadura quasi la meitat de la població activa són funcionaris i la mainada disposa d'escola gratuïta amb un ordinador per cada nen o nena - allò que els estúpids del Tripartit prometeren i mai van complir - aquí tenim reduïdes les beques de menjador fins a un punt extrem. Hi han nens que sols feien un àpat decent al dia, el del cole. Però sense beca, ni això tindran. Sona a postguerra no? Doncs és cert.

El Conseller Mas Collell diu que, o tenim el pacte fiscal, o això s'ensorra, mentre un somrient Duran Lleida aprova els pressupostos generals de l'estat, bo i donant-li copets a l'esquena al ministre Montoro i dient que té visió d'estadista.  Però a Catalunya tanquen quiròfans i és retrasen operacions, i les escoles pateixen perquè no tenen els recursos que els hi cal, i les famoses pensions de la llei de la Dependència desapareixen i quan demanes a les assistents socials com ha estat et diuen que no hi han diners.

Ens retallen fins i tot el català, la nostra parla, a escoles i universitats. Ens fan penjar banderes que no són nostres als nostres ajuntaments, però jo mai he vist una senyera penjada, per exemple, a la "Jefatura Superior de Policia", de trist record, a la Via Laietana de Barcelona. El Parlament legisla i els tribunals és van carregant poc a poc, de mica en mica, tot el que ha legislat. Els mitjans de comunicació públics són tot, menys públics, i els privats van a la seva. Tot és lleig, brut, mesquí, i qui no s'ha venut és perquè o no ha pogut o perquè no l'han volgut. Jo vinc d'allà, recordeu-ho, jo he perdut la feina i la de la meva dona per dir prou, i sé molt bé com les gasten. I us dic que no pararan entre els uns i els altres fins que de Catalunya sols restin ruïnes, sols això.

Hi ha gent cívica, però, que fa vaga de fam per la llengua, hi han clients d'un restaurant que li diuen a l'amo, en veure entrar Millet, que marxen si serveixen a aquest personatge sinistre, i Millet ha de marxar cap a un altre restaurant on potser no trobarà gent tant ferma. Ens estem deixant enderrocar la casa i els nostres dirigents no diuen res. Ara, tot resta en saber si nosaltres, el poble, sabrem complir amb el nostre deure o ens deixarem portar a l'escorxador com una colla de xais. Fins aquí ens hi han portat, però a partir d'ara ja no hi ha excusa.

El destí de Catalunya resta, més que mai, en les mans de la gent que s'estima aquest país i s'indigna quan veu el seu estat. Nosaltres mateixos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.