Responsabilitats públiques

Quan s'arriba als extrems als que s'ha arribat a Catalunya, amb un govern sortint que deixa la caixa buida i un deute brutal, una administració sobredimensionada, un electorat fart de la política i dels polítics i, en definitiva, un país anorreat, vol dir que alguna cosa han fet malament. O dues, ves a saber. Naturalment, aquest comentari és una ironia amarga per a referir-me a la pèssima gestió del Tripartit, per anomenar-la pietosament d'alguna manera.

Mentre la nació viu al llindar d'un desastre sense parió, econòmicament i patriòticament, els responsables s'esmunyen de tot i passen a col.locar-se a d'altres càrrecs pagats amb l'erari públic, sense cap mena de vergonya i sense baixar el cap; al contrari, és mostren més orgullosos que mai, defensen allò que és indefensable i diuen, en el millor dels casos, que si l'han vessada ja ho han pagat a les urnes.

No n'hi ha prou. No és just. M'hi nego. Si un metge comet una negligència mèdica que li costa la vida al malalt, és processat. Si un conductor comet una imprudència temerària que causa víctimes mortals, és processat. Doncs bé, atès això, als gestors dels nostres diners que, per imprudència, per malbaratar l'hisenda pública, per endollar amics o amigues, per pagar canongies, per fer servir, en definitiva, el càrrec pels seus interessos, ens han deixat en calces, s'hauria de crear una llei ad hoc que permetés jutjar-los i engarjolar-los. Sense embuts. Hi tenen una responsabilitat civil, els agradi o no. És un tema que no esdevé pas nou. A d'altres països engarjolen banquers i polítics, els porten davant dels tribunals de justícia, els demanen explicacions. I no passa res. Bé, si passa. Passa que allò són democràcies avançades.

A casa nostra és evident que la justícia, polititzada pels interessos bastards dels mateixos partits, no és prou independent per a fer un encàrrec d'aquesta alçària. Si és cert, però, que hi han jutges que tenen valor per a fer la passa i membres del cos legislatiu que poden i deuen recolzar propostes en aquest sentit. El poble vol justícia, i no veure com tot un President com ara en Montilla ja pot jeure tranquil la resta de la seva vida sense fer res, cobrant una pensió d'upa i una jubilació que fa dir-se sí senyor, passant la mateixa a la seva vídua, Déu no ho vulgui, en un vuitanta per cent. Si us plau. Hi han vídues a Catalunya que cobren tres-cents euros mensuals de pensió, i encara han de donar de menjar al seu fill o la família del seu fill que està a l'atur. Mentre, el senyor Montilla viu molt bé. Som iguals o no som iguals? Hi han ciutadans de primera i de segona o no? Cal establir unes noves bases d'ètica pública o no cal?

És evident que si, i que si al gestor particular que ens ha portat a la ruïna per enriquir-se ell o per ser un maldestre podem portar-lo als tribunals, què no hem de fer amb els gestors públics?

Cal demanar responsabilitats públiques, polítiques, si, però també judicials.

Potser així començaríem a avançar cap a alguna banda en el sentit positiu del terme.

Artritis social

Ahir, al programa "Catalunya Opina" del Canal Català, on hi participo tot sovint com a opinador, en Carlos Fuentes, presentador i director del mateix, entrevistà l'Oriol Junqueres. Com és habitual en aquest programa, en Carlos demanà als qui hi érem a la taula una pregunta pel convidat. Servidor tenia al costat a l'Emili Valdero i a en Juan Carlos Girauta. Tots dos van fer les seves preguntes i trobo que l'Oriol va respondre prou bé. Té allò que l'Andreotti anomenava "finezza". Això va ser especialment evident quan en Girauta li demanà que passava amb en Ridao. Mare de Déu, quina esgrima verbal i quines floritures!

Bromes a banda, com que l'Oriol em sembla un patriota prou seriós - altra cosa és veure fins on pot arribar o fins on el deixa el seu partit -  vaig preguntar-li si podia dir-me com caram unir a tot el món independentista en una sola candidatura, plataforma, coalició o digues-li com vulguis. La cosa tenia el seu què, car l'Emili és, com molta gent sap, membre de SI, que no s'ha unit a la coalició que Reagrupament i Esquerra han forjat de cara a les properes eleccions espanyoles. Haig d'afegir que, com tots dos són amics fa vint i tres anys, la relació fou d'una educació i estima que demostra que les persones estan sempre per damunt de les organitzacions.

Doncs bé, l'Oriol també fou prou hàbil en la resposta. Al haver-li apuntat servidor que, com ell hi havia treballat a l'Arxiu Secret Vaticà, ves a saber si igual coneixia alguna recepta màgica, el President d'Esquerra va dir que no, que aquest era un camí - el de la independència - molt llarg i que calia sumar esforços.

Fins aquí, el relat dels fets. Ara, el que em demano és com podem ser tan rucs. Així de clar. Aquest país pateix una artritis social important, d'un bon gruix. Som al regne de l'ui ui ui. Això de que quan convé seguem cadenes, pot ser que ens ho anem mirant. Si no bastim la musculatura nacional amb un esperit fort, audaç, amb valors sòlids, no farem mai res.

Catalunya és un cas digne d'estudi. Les empreses catalanes han exportat l'any passat un divuit per cent més que l'anterior. És a dir, la nostra economia productiva creix, i ho fa com Alemanya i molt més que la majoria d'estats de Europa. Sabem fer moltes coses, sabem treballar molt bé, sabem crear riquesa, però no sabem que volem ser de grans. I aquí és quan venen d'altres i ens diuen que no patim, que ells ja ens ho explicaran. Consti que ara no em refereixo a l'Oriol, ni molt menys.
Les nostres febleses són tan grans que gent com en Narcís Serra, fins fa poc president de Caixa de Catalunya i ara Catalunya Caixa - digues-li barret, digues-li sombrero - ha gaudit d'una impunitat tan gran que, desprès de la seva nefasta gestió que ha acabat amb la intervenció del govern espanyol en un noranta per cent de l'entitat, va pels carrers més ample que Déu i és un dels pilars, diuen, de la nostra societat. Membre de nombrosos consells d'administració, assessor en matèria d'armaments a diferents estats sud americans, amb una fortuna personal important, amb influències notables, aquest antic fillol d'un prohom franquista ha tingut sempre bula per part del nostre país.

Va ser, ens diuen els socialistes, el català que més ha manat a Espanya després del General Prim. Home, no fotem. Prim, que en efecte va ser el responsable de la Restauració borbònica, perquè allò de Amadeu de Savoia no va rutllar i a ell el van assassinar al carrer del Turco, era un home d'honor. Serra, en canvi, dimití del seu totpoderós càrrec de vicepresident del Govern espanyol en mig d'un escàndol d'escoltes il.legals del CESID que afectà fins i tot al cap de l'estat, amb tot el congrés dels diputats cantant-li com a comiat "Adéu Lili Marlen".

Persones com aquestes han decidit - i encara decideixen - que tenim que fer, dir o callar. A empreses potents, on és remenen les cireres, gent com en Serra, de qui parlaré amb més calma un dia, dibuixen el full de ruta. Ningú bada boca, ningú li diu que com s'entén que deixi com a llegat un escàndol polític de primer ordre, un partit socialista fet miques - fou Primer Secretari - i una entitat financera intervinguda. I no passa res!

Veritablement, l'Oriol té raó. el camí serà molt llarg. És difícil anar ràpid quan pateixes artritis a les cames. Aquí ens cal un massatge social a fons, a veure si així ens lliurem de crosses com en Serra. Aleshores potser faríem més via.

De les mancances fer-ne virtuts?

Ara a Can PSC hom es vanta de fer primàries. Tothom s'omple la boca i heus ací que una munió de gent que, al menys fins ara, han estat de l'aparell somriuen i demanen participació. Pere Navarro, alcalde de Terrassa, Àngel Ros, alcalde de Lleida, Joan Ignaci Elena, ex alcalde, Montserrat Tura, ex tot... en fi, tota quanta mena de gent feia cua per tal de ser rebuts per Miquel Iceta o, més enllà en els temps, Josep Maria Sala.

Ho sé, perquè ho he vist. Jo hi era, que deia aquell. Treballava a l'aparell del PSC i he vist a l'Elena - més conegut per Ignatius - anar amb una gavardina i una maleta amb pocs anys, perquè ja volia ser com en Sala; he vist a en Pere Navarro treballar-hi com a Coordinador de Sectorials al carrer de Nicaragua mentre jo ho era de Formació; he vist a la Montserrat Tura anar a pidolar suport a Miquel Iceta, i aquest demanar-me a mi que l'ajudés, perquè era alcalde de Mollet i estava enfrontada a la Federació local del partit. Parlo de l'any 1986. D'allà venim.

Tota aquesta gent han acceptat els vots a là soviètique, els Consells Nacionals fets a mida, les llistes fetes a dit, és a dir, tota una baluerna feta d'autoritarisme i favors. Aquests són, doncs, aquells qui reclamen primàries, i més democràcia interna, i més participació. Ara. Quan molts marxàrem del partit fastiguejats i, per què no dir-ho?, amb el cor trencat, pas que badaren boca. Però ara que els hi va la menjadora, ara s'han convertit. Ves per on.

Els socialistes catalans pateixen una série de mancances que venen de molt lluny. Una d'elles sempre ha estat la manca de lideratge. Dic lideratge, perquè liderar un projecte no és tallar-li el coll a qui et digui que no hi està d'acord amb tu. Si a l'infaust aquelarre de Sitges és consolidà el poder dels capitans, i amb ell Montilla, fou per manca d'un projecte i d'una cara que poguera representar-lo, fou per la mandra, la tremenda mandra de l'obiolisme i del propi Obiols, fou per la perfídia d'en Narcís Serra. Guanyàren per defecte, no per virtut.

Ara, sense cap sant a qui encomanar-se i amb la Chacón per bandera, és barallen per les despulles del difunt. Mireu el Zaragoza. Aquest home si que és llest. Diputat a Madrid, i al cul me les fotin bullides! En Montilla, a qui igual veiem de senador o potser no, perquè el que cobra com a ex President és prou sucós com per a perdre aquesta menjadora. Afegiu tota la gent que ja va preparar-se per a la derrota quan tenia despatx oficial, lliurant sucoses subvencions a empreses o institucions que ara els acullen amb un agraïment digne de lloança. Aquesta gent no hi és en aquesta batalla de a veure qui mana al partit, perquè saben que el partit ja fa temps que va morir.

Mancances, si. Virtuts, cap.

Començar ja és un pas

Fa mandra començar qualsevol cosa. Escriure ho és per algú que s'ha guanyat bona part de la seva vida escrivint. Però quan no hi tens lloc on fer-ho, t'has de buscar la vida. Paradoxes dels temps, tinc tribunes a la televisió, però no al món dels "papers" , que diuen els britànics.

Per això he creat aquest humil racó, per a escriure en veu alta i dir les coses que m'agradaria escriure a un diari o a una revista o amb un guix a una paret, preferentment d'algun edifici oficial.

No atabalaré a ningú amb el primer post. Sols dir que, com a independentista, em preocupa el meu pais. Em preocupa la nostra societat. Em preocupen els nostres polítics. I crec que cal un revulsiu enorme, potent, sense parió que ho regiri tot i faci remoure consciències i carteres. La llibertat no s'assoleix amb discursos. Els poderosos de Catalunya, les famílies benestants, què fan? Els partits, fins i tot els independentistes, què hi diuen?

El poble sortim al carrer, fem consultes, empenyem el que podem, però sense el capital i els partits és fa tot més difícil.

No saben que la llibertat la guanyarem. Pot ser amb ells o sense ells. Han de decidir.