dijous, 29 de març de 2012

La Ciutat Cremada, de nou


Barcelona torna a ser una ciutat cremada. Un altre cop els nostres carrers cremen, i el fum cega tant al poble que pensem que les reivindicacions prenen forma de flamarades. Cega tant, el fum! I els catalans som molt miops, massa miops, patim un excés de miopia. És històric, que hi farem. Quan els fets de la Setmana Tràgica, Barcelona també cremava. Aleshores varen ser les esglésies, avui són contenidors. Alguna cosa hem avançat. On encara hi som és en l'autoría d'aquests fets vandàlics que ni tenen res a veure amb el dret a la vaga i les legítimes reivindicacions dels treballadors - servidor és treballador per partida doble, perquè a més sóc autònom - que s'enterboleixen per les accions feixistes de grups "antisistema" Aleshores el traïdor fou Lerroux. Ara, el fals progresisme. Tot plegat, anticatalanisme pur i dur, consignes de Madrid.

És hora d'anomenar les coses pel seu nom. Aquests fills de puta SÓN part del sistema, són mercenaris a sou pagats pels mateixos que patrocinen els partits d'extrema dreta i que volen fer-nos acollonir. Tenen l'espectre de l'immigració i el del desordre social. Amb la por de les dues coses barrejades, ja tenen prou per a dir que cal més mà dura. Hi estic d'acord. Jo també vull més mà dura, però més mà dura amb els vàndals, amb els piquetes informativos, eufemisme que amaga mètodes de gàngsters de Xicago i pels quals cap sindicat ha estat, que jo sàpiga, portat mai davant dels tribunals. Jo també vull mà dura contra aquella gent que creu que l'espai públic és seu i que tenen tots els drets i cap deure. Jo també vull mà dura, senyors del Govern, que heu convertit a la nostra Policia en una mena de ballet rus, per por al que diran els quatre diputats d'Iniciativa, que ja és ser cagats. Jo també vull mà dura i que deixin en pau a l'Honorable Conseller Puig perquè faci la seva feina, que no és altra que impedir que a una pobre senyora li trenquin els vitralls de la seva botigueta, que li costaran el que vendrà en un mes. Jo també vull mà dura contra aquests sindicats subvencionats amb els meus impostos i que poc o gens em representen, que tenen secretaris generals que porten Rolex i que, quan edifiquen vivendes de protecció oficial, el primer que fan és col.locar-hi dins d'elles a amics, familiars, seguidors i coneguts. Ho sé. Quan jo era de l'UGT i del PSC em varen oferir una, i puc dir el nom de l'edifici i qui hi viu allà.

Jo no vull que Barcelona sigui el laboratori d'assaig del nou holocaust que s'està preparant, com ja ho va ser quan obtingué el malnom de La Rosa de Foc o quan va ser la primera capital europea sotmesa a intensos bombardejos dels quals, per cert, en Churchill lloà la resistència i organització del nostre poble enfront aquella barbaritat quan li tocà el torn a Londres. Vull mà dura perquè no em rota que aquests nazis que justifiquen que s'ha d'agredir a la gent que no vulgui tancar la seva botiga o vulgui anar a la feina - al programa Catalunya Opina me les vaig tenir amb un d'ells que va trucar dient això tal qual - campin com aquell que va de passeig. Vull una llei de la protecció de la democràcia, vull presons preventives, vull uns antiavalots que carreguin justificadament, però sense que els hi tremolin les cames, vull polítics que donin les ordres que calen per a mantenir l'ordre públic, vull que hom respecti el dret a fer vaga igual que el de no fer-la, vull que li caigui pena de presó a l'empresari que amenaci als seus treballadors amb represaliar-los si fan vaga de la mateixa manera que vull a la garjola al sindicalista que punxi les rodes del company que vol entrar a la fàbrica.

Vull llei, ordre, justícia. Vull deixar de viure en la ciutat cremada. Vull deixar d'estar tip d'estar tip i de que el meu barri, el Gòtic, quedi cercat com el Guehtto de Varsòvia cada cop que uns animals volen cremar tota quanta cosa trobin. I aquí no s'hi valen disculpes. Els serveis d'ordre dels sindicats, on son? On son els militants sindicalistes que no deturen abans que ningú als violents i els posen a disposició dels agents de l'autoritat?

Vull tot això perquè estic d'acord amb que en aquest país hi ha una manca de respecte cap als treballadors. Ara, sabeu que els primer en no respectar-nos són aquesta colla de feixistes de merda, pagats pels de sempre. Ah, i l'espoli espanyol, que amb els calers que ens deuen en les nostres mans potser les coses no anirien com van. Preneu nota d'això que dic, o comencem a decidir nosaltres o acabarem pitjor que a Grècia. Aleshores, que ningú s'escandalitzi si em veu pel carrer amb una automàtica a cada mà.

diumenge, 25 de març de 2012

Mobil.lització general!


Ens han declarat la guerra. Així de clar. Com amb l'incident de Gleiwitz, que va ser l'excusa per envair Polònia i originà la II Guerra Mundial, els espanyols ara ens diuen que Catalunya li ha declarat la guerra a Espanya. Ho llegíem ahir estupefactes als diaris. La guerra. Nosaltres, que no tenim prou ànims ni per a fer valdre un míser Estatut de no res, la guerra; nosaltres que no hem sabut bastir una coalició independentista prou forta com per a tenir una majoria clara al Parlament, la guerra; nosaltres, que encara tenim aquell sentiment de fatalitat de la Policia Jueva al Ghetto de Varsòvia, que és pensaven que ells se'n lliurarien, la guerra. I ho diuen així, tan amples, bo i sabent que amb aquestes armes - les seves, les de paper i les de metall - tenen ara una magnífica oportunitat per acabar no ja amb tot el que soni a independència, no, sinó amb tot el que soni a Catalunya.

Aquest és el seu profund desig. No és que siguin anti nacionalistes o anti independentistes, que també, no, és que són anti catalans, els emprenyem, els molestem, som per a ells com foren els jueus pel Tercer Reich. Fa temps que ho dic, això. Ens volen foragitar, però quedar-se amb els nostres diners i les nostres empreses. "Que marxin, però ens quedem amb totes les seves propietats". Perquè encara no han trobat un Madagascar a on enviar-nos o d'altres maneres més expeditives per a fer-nos al carrer. Però no ens empassen, som massa per ells. Històricament ens han volgut aixafar com a poble, com a cultura, com a llengua. I nosaltres sempre hem tornat a surar, sempre. La darrera excusa per un nou pogrom contra Catalunya és que volem declarar-li la guerra a Espanya.

Doncs bé, declarem-la! Declarem la guerra a Espanya, declarem la guerra fent una ofensiva com mai s'ha vist de manifestacions, de insubmissió fiscal, de treure banderes, de fer evident que no serem mai liquidats sense resistència! Declarem la guerra amb articles, amb mítings, amb unitat, amb sentiment patriòtic! Compatriotes, ha arribat el moment d'allistar-se i de saber si volem ser catalans de primera o espanyols de tercera regional. No hi ha més. Us ho diu un home pacífic, que s'estima el diàleg, la voluntat de pactar, que no serva cap odi ni cap enemistat amb res ni amb ningú. Però també us ho diu un home que n'està tip de rebre i de fer veure que m'agrada, de rebre insults i fer-se el sord, de pagar la festa i que, a sobre, et diguin gasiu.

Declarem-li la guerra a Espanya amb una mobil.lització sense parió a la nostra història. Demano públicament als poders polítics catalans, als nostres partits, als nostres dirigents, que facin el que han de fer les persones d'honor en moments com aquest, ço és, servir al seu país. Si us en dieu catalans, si defenseu Catalunya, una Catalunya sobiranista, nacionalista, independentista o digueu-li com sigui, ara és l'hora, catalans, i mai millor dit. Alceu-vos, us demano, al Parlament, i proclameu la independència! Alcem-nos, germanes i germans, perquè ens han declarat la guerra! Alcem-nos, perquè si no ho fem nosaltres, ho faran ells!

Són temps durs. I necessiten gests durs. Diuen que Catalunya li ha declarat la guerra a Espanya? Doncs fem-ho amb les armes més poderoses que tenim, amb el tancament de caixes, o amb una definitiva insubmissió fiscal,  o traient banderes espanyoles de tots els llocs oficials o convocant a referèndum la independència. Aleshores començaran a veure que si que els hi hem declarat la guerra.

I tota quanta persona que tingui experiència militar, que pari l'orella. que quan diuen el que diuen aquests, mai se sap.

dijous, 22 de març de 2012

Enderrocar Catalunya


El futur del nostre poble són les runes. Parlem clar d'una vegada. Hi ha una operació perfectament dissenyada perquè Catalunya resti anorreada, tant econòmicament com políticament. Una operació pensada i executada per tota aquella gent que va esverar-se molt quan va veure el moviment de consultes per l'independència, les manifestacions del poble al carrer, el resorgiment de l'independentisme dins del món de la política...

Són els de sempre, no cal pas dir-ho. Són aquells que tenen alguna cosa a perdre, i no hem de ser tan babaus de pensar-hi que és allò que hom anomena com a Espanya. Error. Aquesta nebulosa que és Espanya pot concretar-se en noms i cognoms, en entitats financeres, en partits polítics d'aquí i d'allà. El teló ha caigut i ara, qui no ho vulgui veure serà perquè no sàpiga o no l'interessi. Els col.laboradors necessaris en aquest genocidi que estan fent amb el nostre poble són entre nosaltres.

Catalunya ha estat víctima d'un pla meticulosament elaborat que ha funcionat, sento dir-ho, amb precisió de rellotge suís. La manca d'unitat independentista no és pas casual. Potser alguns m'acusin de paranoic, però, creieu-me, sé del que parlo. Sé que hi ha gent que cobra sucosos sobres per tal d'impedir aquesta unitat que, per les bases existint, no hauria de ser tan difícil de forjar per les cúpules. Les entitats que podrien donar un cop de puny a la taula, com són el Foment del Treball o les Cambres de Comerç - i això ja ho he escrit alguna vegada - són instruments del poder de Madrid. Altres escletxes com podrien ser les mediàtiques, obeeixen a consignes de partits que, o contemporitzen amb la nostra desfeta o, senzillament, hi col.laboren entusiàsticament a la mateixa.

Que estem convertint-nos en una pura ruïna, en un parc temàtic, en una simpàtica regió d'Espanya, no té retop. Ens prenen els diners com sempre, ara que calen més que mai; sapiguem que mentre a Extremadura quasi la meitat de la població activa són funcionaris i la mainada disposa d'escola gratuïta amb un ordinador per cada nen o nena - allò que els estúpids del Tripartit prometeren i mai van complir - aquí tenim reduïdes les beques de menjador fins a un punt extrem. Hi han nens que sols feien un àpat decent al dia, el del cole. Però sense beca, ni això tindran. Sona a postguerra no? Doncs és cert.

El Conseller Mas Collell diu que, o tenim el pacte fiscal, o això s'ensorra, mentre un somrient Duran Lleida aprova els pressupostos generals de l'estat, bo i donant-li copets a l'esquena al ministre Montoro i dient que té visió d'estadista.  Però a Catalunya tanquen quiròfans i és retrasen operacions, i les escoles pateixen perquè no tenen els recursos que els hi cal, i les famoses pensions de la llei de la Dependència desapareixen i quan demanes a les assistents socials com ha estat et diuen que no hi han diners.

Ens retallen fins i tot el català, la nostra parla, a escoles i universitats. Ens fan penjar banderes que no són nostres als nostres ajuntaments, però jo mai he vist una senyera penjada, per exemple, a la "Jefatura Superior de Policia", de trist record, a la Via Laietana de Barcelona. El Parlament legisla i els tribunals és van carregant poc a poc, de mica en mica, tot el que ha legislat. Els mitjans de comunicació públics són tot, menys públics, i els privats van a la seva. Tot és lleig, brut, mesquí, i qui no s'ha venut és perquè o no ha pogut o perquè no l'han volgut. Jo vinc d'allà, recordeu-ho, jo he perdut la feina i la de la meva dona per dir prou, i sé molt bé com les gasten. I us dic que no pararan entre els uns i els altres fins que de Catalunya sols restin ruïnes, sols això.

Hi ha gent cívica, però, que fa vaga de fam per la llengua, hi han clients d'un restaurant que li diuen a l'amo, en veure entrar Millet, que marxen si serveixen a aquest personatge sinistre, i Millet ha de marxar cap a un altre restaurant on potser no trobarà gent tant ferma. Ens estem deixant enderrocar la casa i els nostres dirigents no diuen res. Ara, tot resta en saber si nosaltres, el poble, sabrem complir amb el nostre deure o ens deixarem portar a l'escorxador com una colla de xais. Fins aquí ens hi han portat, però a partir d'ara ja no hi ha excusa.

El destí de Catalunya resta, més que mai, en les mans de la gent que s'estima aquest país i s'indigna quan veu el seu estat. Nosaltres mateixos.

divendres, 16 de març de 2012

Madrid, teniu un problema


A Madrid tenen un problema, és a dir, a Espanya, és a dir, l'estat espanyol. Bé, ja ens entenem. Amb qui, direu? Amb una economia que mai ha estat productiva, amb una administració rígida i burocratitzada, amb un centralisme que va ensorrar tot el seu imperi, amb una classe dirigent antiga i poc adaptada als temps moderns, al fet de creure's el centre de l'univers? No. El problema el tenen amb Catalunya. Efectivament, aquí no importen ni Europa, ni la crisi mundial, ni el dèficit, ni l'atur estructural ni tan sols un règim autonòmic fonamentat en "Y un euro más que Cataluña", que ha fet que allò que s'anomena estat de les autonomies sigui un regne de petits sàtrapes, en lloc d'un sistema federal, confederal o, ras i curt, un esta normal i equilibrat en els seus territoris.

Però, ah!, el problema som nosaltres, els catalans, el català a les nostres escoles, el que hi hagin banderes espanyoles penjades als ajuntaments, la llei de consultes,si senyores i senyors,  heus ací el que atabala a Espanya. Volen que en parlem d'això, creuen que de veritat el seu problema som nosaltres, els hi sembla que aquests són els ítems que conformen l'ordre del dia? Doncs encantats, som hi, comencem pel català a l'escola. D'ençà que sota el Govern del M.H. President Jordi Pujol és creà l'immersió, no hi ha hagut cap problema, llevat de l'organizat al principi per tres famílies que el que no volien era l'ensenyament en català, a sac, i ara que hi han algunes més, no gaires, que volen rebre l'ensenyament en els dos idiomes oficials a Catalunya. Això és un problema? Depèn. Si Catalunya és Espanya, segons ens diuen, el català serà un idioma espanyol, i si ensenyem en català ho estarem fent en una parla espanyola. O no som espanyols els catalans i parlem una llengua que no és espanyola? S'aclareixin, si us plau.

Banderes. Perfecte. Jo estic disposat a penjar la bandera espanyola a tots els ajuntaments, seus de la Generalitat - hi és a la majoria, però en fi - a canvi d'una sola cosa, i és que la senyera, que també deu ser una bandera espanyola, perquè com s'entén que Catalunya no sigui Espanya, onegi a totes les comissaries de policia espanyoles a Catalunya i a totes les casernes de la Guàrdia Civil i a tots els edificis de l'exèrcit espanyol i a totes les dependències que Espanya tingui en territori català. No som espanyols, no és la senyera una bandera legal, oficial, origen de la bandera espanyola? Doncs ben bé que hauran d'estar l'una al costat de l'altre, oi?

Diners. Si són diners catalans i els catalans som espanyols, és el mateix que els administri un espanyol de Madrid que un de Barcelona. O pels diners hi han espanyols d'una mena i d'una diferent? Sols una mena d'espanyols pot decidir que fem amb els diners de la resta d'espanyols?

Ja ho veuen, senyors de l'ABC, tot solucionat. Si Catalunya és Espanya, el català, la Generalitat, els nostres diners i la seva administració seran també cosa d'Espanya i feta per catalans espanyols no? Perquè el contrari, el dir que hi ha un problema, el considerar-nos diferents, és donar la raó a qui pensa que si, que Catalunya és una nació, que som dues coses diferents vostès i nosaltres, que hi han motius més que sobrats per a voler separar-nos de qui no vol que parlem la nostra llengua ni honorem la nostra bandera ni administrem els nostres diners.

Resumint, l'ABC ens diu que no som espanyols i que Espanya té un problema amb nosaltres. I tant que en tenen, de problemes amb Catalunya. I els que tindran. Volen solucions? El darrer problema és deixar-nos parlar - com s'entén que als espanyols no els deixin parlar altres espanyols? - en un referèndum i que decidim si volem continuar sent "espanyols" o independents. Ja ho veuen, així de senzill.

No és per ganes d'enredar, però Madrid, teniu un problema. I, de passada, gràcies, ABC, perquè quan un té el cap ocupat en altres coses i s'oblida del que és, vostès surten providencialment a recordar-nos qui som i perquè lluitem. Déu els hi pagui.

diumenge, 11 de març de 2012

L'anticatalanisme és antic


L'anticatalanisme és quelcom antic, podrit, rancuniós i estúpid. S'entenen, i a més existeix una abundosa bibliografía que en parla, les seves causes i orígens. A més de les conegudes, que no repetirem aquí perquè ja fa mandra, afegirem que l'anticatalanisme és absurd, no toca vores. S'imaginen a una persona cridant que és anti Pol Nord? I algú organitzant campanyes, remugant, malalt d'odi, perquè l'estret de Bering sigui l'estret de Bering o perquè els cangurs facin salts? Té sentit de persona humana fer una proclama que digui "Guerra contra la Llei de la Gravitació Universal? Newton ens vol dominar! Boicot a tothom que no floti!"? Oi que no, oi que les coses són com són?

Doncs bé, aquestes bajanades encara hores d'avui s'han d'escoltar, i encara hem de dir que els catalans parlem en català i que això és així segles ençà, i ja els hi pots parlar de les Homilies d'Organyà, és igual, ells et diran que això és cosa de quatre guillats i que Catalunya ni ha existit ni existirà. I és queden tan amples. Molta gent de la que repeteix aquest mantra com si fos una mena de "Detente bala" ho fa perquè són tant ignorants, tant poca cosa, tant mesquins d'ànima i d'intel.ligència, que el millor que podríem fer amb ells és portar-los a una escola o a un metge. Però hi ha qui si que sap el que diu i que darrera s'amaga l'espoli, l'agressió, la por a perdre la mamella, i un sentiment d'inferioritat que tenen. Ja és hora de dir-ho. Espanya té un profund sentiment d'inferioritat davant de Catalunya i fa bé de tenir-ho, perquè si ens hem de posar "estupendus", ho és, d'inferior.

El fet que Catalunya sigui, avui per avui, la minyona que Espanya és tira i a més li pega, no vol dir que sempre hagi estat així. Quan Madrid era un casalot de no res, de pura misèria, de quatre cabres i tres pastors o a l'inrevés, amb quatre cases plenes de mosques, aquí ja coneixíem la glòria de Jaume I. És un dir, no? Ells han esborrat tota quanta història noble hem tingut i, si la cosa ha estat tan gruixuda com per a fer-la desaparèixer, se l'han apropiat. I punt. Heus ací l'esca del pecat. Hi ha una enveja sorda, una enveja vella i podrida. Una enveja que els fa ser no anti nacionalistes o anti independentistes, que són coses que, ves, un pot entendre dins del joc de les idees i de la lluita política. No, són anti catalans, el que volen no és que no siguem independents, que també, el que volen és que no siguem catalans, que deixem d'una punyetera vegada de ser catalans, que ens oblidem de que som catalans, que tot el que sigui català s'esborri, desapareixi, deixi d'existir, volen una absorció total, volen una assimilació sense escletxes, un pur genocidi cultural, volen ofegar-nos en tots els terrenys, perquè el que els hi emprenya de veritat és que Catalunya existeixi. Així de clar.

Aquest odi irracional, aquesta vomitada diària en mitjans de comunicació i estaments polítics, té les arrels en la vella por, en el sentiment de que són inferiors, de que Catalunya ha surat per damunt de tot i de tots, i la seva pròpia ferum rància els fa, en cèlebre expressió, produir aquesta defecació de l'ànima que és l'anticatalanisme, els mateixos acudits, els mateixos tòpics, la mateixa mala bava de qui et roba i t'escopeix, i et pega, i encara no en té prou. Són tant primaris, tant botxins escorxa gats, que no han calculat l'efecte que això acaba produint. Cada cop hi ha més sentiment independentista. A cada agressió, apareix un nou català convençut que hem de ser independents. L'anticatalanisme antic i tronat és el que hi té. És el tren de la bruixa, el papus, el pinxo de barri a qui solos poden tenir-li por els cagadets de sempre o aquells que hi tenen alguna cosa a perdre si deixen de manar.

Si l'anticatalanisme és antic, podem dir que l'independentisme és modern, més modern que mai, perquè enfront proclames que ja feien els d'allà als anys trenta, els d'aquí en fem de noves. Ells són encara al passat, nosaltres som el futur. I tenen la barra de dir-nos que mirem sempre enrere. Que vagin en compte, que ells, que si que miren enrere tot el dia, no s'acabin fotent de lloros.

dimarts, 6 de març de 2012

Algú sap com sortim d'aquest Matrix?


Catalunya és Matrix, ho he descobert i m'he quedat esmaperdut. Efectivament, el que veiem cada dia ni és real ni pot ser-ho. Vivim en un món de fantasies, pensades per a tenir-nos tranquils i, el més important, per a nodrir d'energia a unes màquines devoradores que mai en tenen prou. I no, no he begut, és que he obert els ulls, la màquina m'ha engegat a fer punyetes i ara vaig pel món sacsejant a la gent amb minsos resultats i un sistema que no em vol veure ni en pintura.

Clar, deu ser emprenyador que les totpoderoses màquines escoltin a un pobre desgraciat dir que de Matrix igual ens en sortiriem si li fesin menys cas al fútbol i més a la independència. Per exemple. O que, en lloc de dir que no estem prou madurs per a ser independents, votesim a gent que si que creu que ho estem, de madurs. O que arribar a la llibertat vivint agenollats - i callo el que diria després, perquè em consta que això ho llegeig gent molt jove - no és pas possible sota cap de les maneres.

Ens hem creat un Matrix tant petit i tant covard, que ser català dels de La Vanguardia i el tortell de diumenge s'ha convertit en una autèntica heroicitat. Hem glorificat tant al Senyor Sistachs que hem oblidat tota la resta, i s'ha arribat a defensar menjadores com són els mitjans públics catalans quan ni defensen Catalunya ni són públics, car els fan servir al seu antull productores privades - les tres o quatre de sempre - que fan la graella i són propietat dels mateixos que hi treballen als esmentats mitjans. El Matrix català és tan horrorós, tan abominable, que als patriotes els anomenen ximples o incendiaris, i als pactistes, als de la menjadora, els diuen que són homes d'estat, persones de seny, gent enraonada.

Em fa basarda. Em fa vergonya aliena. Jo no vull viure més en aquest Matrix que ens xucla la sang per mantenir tota una maquinaria freda, llunyana, brutal. No m'agrada que em robin, m'agrada més ser jo qui decideix a qui ajudar i a qui no. Però, esclar, endollat a Matrix no pots decidir res, perquè tot t'ho donen fet. Et diuen que pensar, que fer, que no fer, que dir. Una cosa bona té això del Matrix, i és que gent que pensem que existeix, que és real, no ho és. Aquí cadascú pot escriure els noms que vulgui, però és una satisfacció saber que segons quina gentola és fruit de les perverses imaginacios de la màquina, que el génere humà no pot concebir semblants espantalls, que tot forma part de la realitat virtual on vivim.

Si proveu de desendollar-vos, no us puc pas dir que el que veieu serà plaent. Ara, serà la veritat. I aquesta, agradi o no agradi, és el que hi ha. És cosa de triar la píndola, com al genial film dels germans Wachowski. Quina voleu, la que us permetrà seguir vivint una mentida o la que us despertarà i veureu la veritat?