Responsabilitats públiques

Quan s'arriba als extrems als que s'ha arribat a Catalunya, amb un govern sortint que deixa la caixa buida i un deute brutal, una administració sobredimensionada, un electorat fart de la política i dels polítics i, en definitiva, un país anorreat, vol dir que alguna cosa han fet malament. O dues, ves a saber. Naturalment, aquest comentari és una ironia amarga per a referir-me a la pèssima gestió del Tripartit, per anomenar-la pietosament d'alguna manera.

Mentre la nació viu al llindar d'un desastre sense parió, econòmicament i patriòticament, els responsables s'esmunyen de tot i passen a col.locar-se a d'altres càrrecs pagats amb l'erari públic, sense cap mena de vergonya i sense baixar el cap; al contrari, és mostren més orgullosos que mai, defensen allò que és indefensable i diuen, en el millor dels casos, que si l'han vessada ja ho han pagat a les urnes.

No n'hi ha prou. No és just. M'hi nego. Si un metge comet una negligència mèdica que li costa la vida al malalt, és processat. Si un conductor comet una imprudència temerària que causa víctimes mortals, és processat. Doncs bé, atès això, als gestors dels nostres diners que, per imprudència, per malbaratar l'hisenda pública, per endollar amics o amigues, per pagar canongies, per fer servir, en definitiva, el càrrec pels seus interessos, ens han deixat en calces, s'hauria de crear una llei ad hoc que permetés jutjar-los i engarjolar-los. Sense embuts. Hi tenen una responsabilitat civil, els agradi o no. És un tema que no esdevé pas nou. A d'altres països engarjolen banquers i polítics, els porten davant dels tribunals de justícia, els demanen explicacions. I no passa res. Bé, si passa. Passa que allò són democràcies avançades.

A casa nostra és evident que la justícia, polititzada pels interessos bastards dels mateixos partits, no és prou independent per a fer un encàrrec d'aquesta alçària. Si és cert, però, que hi han jutges que tenen valor per a fer la passa i membres del cos legislatiu que poden i deuen recolzar propostes en aquest sentit. El poble vol justícia, i no veure com tot un President com ara en Montilla ja pot jeure tranquil la resta de la seva vida sense fer res, cobrant una pensió d'upa i una jubilació que fa dir-se sí senyor, passant la mateixa a la seva vídua, Déu no ho vulgui, en un vuitanta per cent. Si us plau. Hi han vídues a Catalunya que cobren tres-cents euros mensuals de pensió, i encara han de donar de menjar al seu fill o la família del seu fill que està a l'atur. Mentre, el senyor Montilla viu molt bé. Som iguals o no som iguals? Hi han ciutadans de primera i de segona o no? Cal establir unes noves bases d'ètica pública o no cal?

És evident que si, i que si al gestor particular que ens ha portat a la ruïna per enriquir-se ell o per ser un maldestre podem portar-lo als tribunals, què no hem de fer amb els gestors públics?

Cal demanar responsabilitats públiques, polítiques, si, però també judicials.

Potser així començaríem a avançar cap a alguna banda en el sentit positiu del terme.