Abandonad toda Esperanza

Esperanza Aguirre representa, no cal dir-ho, el més profund espanyolisme ultra lliberal del PP, que ja és dir. Sense péls a la llengua, la Presidenta de la Comunitat Madrilenya ha estat un autèntic flagell pels seus i per tota quanta persona no li fes el pes. Comendadora de l'Ordre de l'Imperi Britànic, família d'en Gil de Biedma, culta, llegida i ferotge. Dic tot això perquè no vull pas caure en l'estereotip de fer-la passar com aquella bleda que sortia als guinyols del Canal Plus. No ho és. No és ni una beneita, ni una inculta. Ni tan sols és una ignorant en politica, al contrari, és una de les millors ments dins de la dreta espanyola, sinó la millor. Ho és, dic, i a partir d'aquí voldria partir en la meva modesta anàlisi.

Aguirre ha demanat fer la final de la Copa a porta tancada, per tal d'estalviar-li al rei la xiulada organitzada en contra seva i de l'institució monàrquica. Aguirre sap, intel.ligentment, que xiular al borbó és xiular a Espanya. I ho vol tapar. A porta tancada, i no s'en parli més. Aquesta decissió ja és, si ho entenem bé, una mostra de que no és pas tonta ni tenim enfront uns enemics de pa sucat amb oli. Ella sap molt bé que allò que no és comunica, no existeix, i més en un món on la gent batega a ritme de titulars. No és casualitat que tot el moviment del #NOVULLPAGAR hagi estat pràcticament ignorat, quan no tergiversat i menystingut, pels mitjans de comunicació catalans. Han parlat més els mitjans espanyols que els d'aquí.

Esperanza ho sap molt bé, això, i no vol que la protesta encarnada en xiulada monumental sigui vista arreu del món. Tapem-ho que, si no surt enlloc, tot això que tindrem, deu haver-se dit. Jo no li retrec. Si jo em sentis espanyol, si jo tingués un càrrec de responsabilitat en la política del meu país, ço és, Espanya, si jo servés afecte per la monarquia, faria exactament el mateix. Als babaus els preocupa molt si la policia reprimeix o no una manifestació. Als intel.ligents els preocupa molt més que els mitjans censurin les informacions. Com que fa anys que aquí ens movem entre l'immaduresa més absoluta o el cinisme més abrandat, és fa difícil explicar aquesta dicotomia amb tota la seva colpidora veritat.

Jo no estic per la repressió al carrer, clar, i ho dic perquè quan un és partidari de mantenir un cert ordre públic has de començar sempre demanant perdó. En fi. Ara, em sembla molt més terrible per les seves consequències la repressió intel.lectual i periodistica. El fet de veure en pantalla tot un estadi xiulant al cap de l'estat espanyol visualitza una imatge de conflicte, de que les coses no van com el senyor Rajoy li explica a la senyora Merkel, de que aquest país tant disciplinat que fa els deures amb Europa no els fa de portes endins, que hi han realitats diferents de la oficial i que existeix Catalunya com a nació, com a poble, com aquest molestíssim gra que té Espanya al seu cul de segles ençà.

Esperanza Aguirre sap que en Barroso o la pròpia Merkel contemplen, cada cop més, la possibilitat de tenir un país locomotora al baix ventre de la Unió Europea que faci de motor dels altres païssos riberencs de la mediterrànea. I tots dos han dit, i aquí ni tan sols s'ha dedicat un mínim anàlisi a això, que no troben cap problema en una hipotètica Catalunya independent. Ho diuen també els empresaris al mateix Cercle d'Economia, com ja explicà en Savalls al seu magnífic blog. Ho veu cada vegada més gent que hi compta, és a dir, empresaris dels Estats Units, lobbies israelians, embaixadors i cónsols. Catalunya té ara més aliats que Espanya. Aquesta és una pedra lligada al coll d'Europa, mentre que un estat Català seria una ventada d'aire fresc en mig dels PIG's.

Ho sap tothom i ho sap Aguirre, que vol silenciar el que hi ha. Jo la respecto com a patriota espanyola, perquè fa el que ha de fer. I no crec, insisteixo, que sigui ni una bleda ni una tonta. El que em fa bullir la sang és que aquí, de Catalunya estant, no hi hagi cap polític, cap, que li arribi a la sola de la sabata. Quina és la Aguirre de l'independentisme, la que defensi els interessos catalsns com ella ho fa amb els espanyols? Jo no la hi sé veure. I hem de ser sincers. Els testicles catalans de cap de setmana no valen un pél de pubis, amb perdó, de la Soraya Sáez de Santamaria. Perquè ens caldria tenir patriotes, i qui dirigeix Catalunya, bé al Govern, bé a l'oposició, és converteixen en gelatina si els col.loques al costat d'aquestes dues senyores que he esmentat.

O fem un tomb ràpidament, i això ja ho vinc dient fa dies perquè ara és el moment oportú, o haurem de ressignar-nos a convertir-nos d'aquí a Nadal en una Rioja qualsevol, amb la diferència que allà l'estat els tracta molt bé i a nosaltres ens tractarien pitjor que ara. Perquè, un cop més i amb l'ajut dels col.laboracionistes d'aquí, la veritat de tot un poble restaria sepultada per a sempre més en el silenci de la comunicació. Per això, o ens aixequem, o, com digué el Dante, per vies infernals com el pacte fiscal o reclamar l'hisenda catalana, abandoneu tota esperança. Independència o res.