L'anticatalanisme és antic

L'anticatalanisme és quelcom antic, podrit, rancuniós i estúpid. S'entenen, i a més existeix una abundosa bibliografía que en parla, les seves causes i orígens. A més de les conegudes, que no repetirem aquí perquè ja fa mandra, afegirem que l'anticatalanisme és absurd, no toca vores. S'imaginen a una persona cridant que és anti Pol Nord? I algú organitzant campanyes, remugant, malalt d'odi, perquè l'estret de Bering sigui l'estret de Bering o perquè els cangurs facin salts? Té sentit de persona humana fer una proclama que digui "Guerra contra la Llei de la Gravitació Universal? Newton ens vol dominar! Boicot a tothom que no floti!"? Oi que no, oi que les coses són com són?

Doncs bé, aquestes bajanades encara hores d'avui s'han d'escoltar, i encara hem de dir que els catalans parlem en català i que això és així segles ençà, i ja els hi pots parlar de les Homilies d'Organyà, és igual, ells et diran que això és cosa de quatre guillats i que Catalunya ni ha existit ni existirà. I és queden tan amples. Molta gent de la que repeteix aquest mantra com si fos una mena de "Detente bala" ho fa perquè són tant ignorants, tant poca cosa, tant mesquins d'ànima i d'intel.ligència, que el millor que podríem fer amb ells és portar-los a una escola o a un metge. Però hi ha qui si que sap el que diu i que darrera s'amaga l'espoli, l'agressió, la por a perdre la mamella, i un sentiment d'inferioritat que tenen. Ja és hora de dir-ho. Espanya té un profund sentiment d'inferioritat davant de Catalunya i fa bé de tenir-ho, perquè si ens hem de posar "estupendus", ho és, d'inferior.

El fet que Catalunya sigui, avui per avui, la minyona que Espanya és tira i a més li pega, no vol dir que sempre hagi estat així. Quan Madrid era un casalot de no res, de pura misèria, de quatre cabres i tres pastors o a l'inrevés, amb quatre cases plenes de mosques, aquí ja coneixíem la glòria de Jaume I. És un dir, no? Ells han esborrat tota quanta història noble hem tingut i, si la cosa ha estat tan gruixuda com per a fer-la desaparèixer, se l'han apropiat. I punt. Heus ací l'esca del pecat. Hi ha una enveja sorda, una enveja vella i podrida. Una enveja que els fa ser no anti nacionalistes o anti independentistes, que són coses que, ves, un pot entendre dins del joc de les idees i de la lluita política. No, són anti catalans, el que volen no és que no siguem independents, que també, el que volen és que no siguem catalans, que deixem d'una punyetera vegada de ser catalans, que ens oblidem de que som catalans, que tot el que sigui català s'esborri, desapareixi, deixi d'existir, volen una absorció total, volen una assimilació sense escletxes, un pur genocidi cultural, volen ofegar-nos en tots els terrenys, perquè el que els hi emprenya de veritat és que Catalunya existeixi. Així de clar.

Aquest odi irracional, aquesta vomitada diària en mitjans de comunicació i estaments polítics, té les arrels en la vella por, en el sentiment de que són inferiors, de que Catalunya ha surat per damunt de tot i de tots, i la seva pròpia ferum rància els fa, en cèlebre expressió, produir aquesta defecació de l'ànima que és l'anticatalanisme, els mateixos acudits, els mateixos tòpics, la mateixa mala bava de qui et roba i t'escopeix, i et pega, i encara no en té prou. Són tant primaris, tant botxins escorxa gats, que no han calculat l'efecte que això acaba produint. Cada cop hi ha més sentiment independentista. A cada agressió, apareix un nou català convençut que hem de ser independents. L'anticatalanisme antic i tronat és el que hi té. És el tren de la bruixa, el papus, el pinxo de barri a qui solos poden tenir-li por els cagadets de sempre o aquells que hi tenen alguna cosa a perdre si deixen de manar.

Si l'anticatalanisme és antic, podem dir que l'independentisme és modern, més modern que mai, perquè enfront proclames que ja feien els d'allà als anys trenta, els d'aquí en fem de noves. Ells són encara al passat, nosaltres som el futur. I tenen la barra de dir-nos que mirem sempre enrere. Que vagin en compte, que ells, que si que miren enrere tot el dia, no s'acabin fotent de lloros.