La sociovergència o la PPvergència?

Ja no ho amaguen. Ja no és un remor de passadissos al Parlament. Ni tan sols és una tafaneria de tertúlia. Els socialistes diuen pregonament que creuen arribat el moment de crear allò que hom anomena sociovergència. El darrer ha estat l'Antoni Balmón, alcalde de Cornellà i un dels pesos pesants del partit, home de confiança de Montilla, Zaragoza i Iceta. No oblidem que si Miquel Iceta va lliurar-se de la "mili" fou perquè l'acolliren a l'ajuntament de Cornellà, quan Montilla era l'alcalde, l'entaforaren a les llistes i l'anomenaren portaveu del grup municipal. Coses com aquestes expliquen el que hem vist anys desprès.

Però no és d'aquest assumpte que volia parlar. volia parlar de com els socialistes que, com diria una àvia sorruda, ja no saben que inventar, veuen l'oportunitat de rentar-li la cara a CIU, oferint-los un pacte de legislatura que faci possible que el Govern del President Mas pugui tirar endavant sense ensurts. no van ser ells, al cap i a la fi, qui amb la seva abstenció permeteren que el President Mas sortís elegit? No poden, doncs, en bona lògica, ser els mantenidors d'aquest govern? Una estratègia diabòlica, perquè naturalment això beneficiaria sols als socialistes, que no tenen cap mena de poder enlloc i que amb aquest pacte tocarien una mica de cuixa perquè, com qualsevol persona mínimament intel.ligent pot veure, el pacte no seria gratis. Qui tindria molt a perdre seria CIU. No s'entendria que pactés amb els perdedors, amb aquells que li han deixat al Govern una Generalitat ensorrada, en fallida, sense esma. Tindria menys sentit encara si, deixant apriorismes a banda, tenim en compte que ni el PSC té capacitat d'ajudar a omplir les arques que ells buidaren sense cap problema, ni pot pressionar a Madrid perquè ho faci el govern.

Quin és el risc? Doncs que, portat per un mal entès sentit de l'estètica, el President Mas caigui en el parany de voler pactar amb aquests "nous" socialistes per tal de no fer-ho amb el PP. Mireu, a mi m'agrada tan poc el PP com el PSOE, però les peles que hi han les tenen ells, ara per ara. A Esquerra és perfectament normal que un pacte amb els populars els faci basarda. No cal parlar-ne d'altres formacions com Solidaritat, Reagrupament, les CUP i tutti quanti. Però a CIU, els hi agradi o no, tenen un problema que no és altre queadonar-se'n que, fatalment, ha arribat el moment de definir-se. O tiren pel camí del mig i s'apunten al carro independentista, i aleshores és igual amb qui pactin perquè la lluita és una de ben diferent, o segueixen la via autonomista i aleshores, amics, no hi tenen altre remei que pactar amb l'Alicia Sánchez Camacho, anar-hi amb ella a Madrid i a veure que treuen.

Es el que tenen les crisis. Els seus efectes, especialment d'aquesta, són anorreadors. Però forcen a prendre postura, a decidir quin lloc vols ocupar en el terreny de joc. No és pas temps d'hipèrboles ni de frases grandilocuents. Ara toca dir que vols ser quan siguis gran. I per a seguir dins del règim constitucional espanyol a CIU no li queda altra que pactar amb el PP. Perquè el pacte amb el PSC és una poca soltada de l'alçada d'un campanar. I si pacta amb el PP, doncs ja saben, sortirà allò del notari, i els socialistes - no ho dubtin! - diran que Mas s'ha venut a Espanya. A Espanya, i ho diran ells! Perquè ho diran, creguin-me, ho diran. Mentre la Chacón és queda afònica de cridar, que no sé perquè crida tant aquesta dona, Espanya arreu de la pell de brau, postulant-se per a ser cap d'una desfeta, aquí volen demostrar que tenen "sentit de país"

Ja és ben cert que les veurem de ben grosses.

Amb CIU o sense CIU?

         

Tinc clar que sense CIU mai assolirem la independència. Explico les meves raons. És el primer partit català en vots i escons. És un partit on hi han independentistes (veieu el logo del col.lectiu independentista de Convergència). És un partit al que, fent vot útil, voten molts independentistes. És un partit que, desempallegant-se d'en Duran, tindria una Unió independentista digna de l'herència d'en Carrasco i Formiguera. És un partit d'obediència catalana. No cal anar-hi més enllà. Si demà, el President Mas decidís encapçalar l'avantguarda de la lluita per la independència, i s'hi sumés tot el seu partit, tindríem la meitat de la feina feta.

Ara bé, avui per avui aquest escenari és del tot descartable. Per què? Per defugir una inexcusable responsabilitat nacional? Per covardia? Per interessos econòmics d'alguns dirigents de CIU? És possible, però aquests arguments no ens donen tota la explicació al problema, que no és altra que, si bé a CIU no en volen ni sentir parlar d'independència i ho diuen per activa i per passiva, no és menys cert que els independentistes que no hi estem a CIU no abonem gaire el terreny. Molts compatriotes titllen de tot als convergents, fins i tot a aquells que han dit que estan per una Catalunya lliure. No ha de ser plat de gust veure com t'insulten dia si, dia també. Així no és girben ni complicitats ni és fa planer un camí on l'acord sigui possible.

A Catalunya, el fenomen Bildu o Aralar no és possible perquè no hi hem tingut mai la massa crítica del món abertzale que els hi ha permès passar d'Herri Batasuna a les formacions actuals. Aquí la gent ha demostrat la seva predilecció pel catalanisme votant CIU o Esquerra. I fora de CIU, amb una Esquerra que intenta recuperar un rol que faci de gresol de l'independentisme, una Solidaritat que té un gran paper, un magnífic paper parlamentari fins ara, però que està a matar amb Esquerra - i a l'inrevés, compte, i ja no diguem amb Reagrupament - i unes CUP que és mantenen en el món municipal, molt incipients encara, no hi fem prou.

El gruix hi és, doncs a CIU, agradi o no agradi. I haurien d'aprendre a ser pràctics, cosa que els polítics espanyols saben fer fa segles. Cal modificar la sagrada Constitució? Seuen PP i PSOE i ja ho tenim fet. Ara cal fer una LOAPA vers les comunitats autònomes i controlar des de Madrid la despesa? El PP ja ha dit que ho farà, però el PSOE, cas d'oposar-s'hi, no penseu que ho farà per motius que no siguin els d'erosionar al competidor. Tots dos hi estan d'acord en que Espanya és Espanya i no s'ha de parlar ni un segon més.

Caldria que tots els que volem la independència aprenguéssim aquesta lliçó. Si sumem, guanyem. Si comencem a dir que no volem jugar amb aquell que, ves per on, és el més gran, la vessarem. Perquè a CIU saben que els diners els té, els pocs que hi ha, el govern del PP. Si pacten amb ells allà i aquí és perquè la independència no té diners. Però no els hi té ara. Si fóssim independents la cosa cambiaria. I per ser-ho ens calen els vots, la gent, el partit de CIU. Hem de convèncer a aquesta gent que el pa amarg del PP d'avui no paga la pena comparant-lo amb el pa dolç de la llibertat de demà. I si la por és dividir al país, que millor soldadura que CIU és sumi al sentiment independentista que, segons les enquestes, ja passa del cinquanta per cent.

Sé que el que he escrit no és fàcil, hi han masses interessos i, especialment, no serà ben vist per molts compatriotes, bé siguin independentistes, bé de CIU. Però ho penso sincerament. De catalans, ho som tots, i a mi no em sobra ningú, al contrari, penso que a Catalunya li manca molta, moltíssima gent que la defensi. La de CIU, no cal dir-ho.