Prohibim els Jocs Florals!

Sempre he cregut que els catalans patim un excés de sentimentalisme. Ens encantem amb els turons retallats de l'immens teló del capvespre, ens venen al cap quatre versos d'en Verdaguer, escoltem una cançó de l'Emili Vendrell i au, a dormir que demà farà bo. Aquesta indigestió poètica, estètica si voleu, no ha donat cap resultat positiu pel país, tot i que hi han polítics que viuen de "Els sots ferèstecs" fa anys i panys. Vull dir que hi ha qui, amb una gran habilitat, hi empra aquest lirisme poètic en lloc de fer propostes serioses, agosarades i, per això mateix, convenients pel bon funcionament de la nostra pàtria.

Ho repetiré, la poesia ha fet molt de mal. Embadocats amb "El salteri de la Verge de Montserrat" hi ha qui s'ha deixat perdre fàbrica i vida. Som així? Hi ha algun cromosoma que obligui als catalans a no veure més enllà del pur papanatisme elegíac? Acabarà esdevenint una falòrnia el sentit pragmàtic tan nostrat i acabarem sent una nació de purs malabaristes de l'esperit? Penso que no, i dic penso perquè hores d'ara és impossible assegurar res. Vivim un moment d'una inestabilitat d'aquelles que són tràgicament decisives. O ens mantenim a la corda fluixa dels estats o caiem al terra, perquè la xarxa fa temps que ens la varen prendre.

Ara convindria tenir un punt de rigor, un rigor científic, exacte, més aviat matemàtic i gens donat a excessos verbals. Els governants ja en fan prou, de poesies. No cal encaterinarse amb ells, ja sabem que fan sonets a la lluna o al pacte fiscal que venen a ser la mateixa cosa, és a dir, res. Aquestes històries acostumen a pagar-se molt cares. No hi ha una sola engruna de pragmatisme dins la nostra vida política, i això que és ben esquifida, ben poqueta cosa, ben nyicris. Catalunya està abocada a deixar flors naturals i d'altres cabòries per afrontar el que hi ha. I el que hi ha és que, intervingut l'estat, sols ens queden dues opcions, o marxar o ensorrar-nos amb ell.

Si marxem, ningú diu que tot seràn flors i violes, i caldrà deixar la cosa poètica un cert temps per a fer política de veritat, política seriosa, de generar riquesa i de fer que la màquina rutlli i no perdre ni un segon parlant de qui té la culpa o qui no, mentre els de sempre s'embutxaquen els diners i van llargs d'armilla que és el que ha passat fins ara. En una situació de palpable independència, no hi hauria ningú a qui carregar-li els neulers, i això prou que ho saben les classes dirigents catalanes. Aquestes són francament partidàries de mantenir el poema fins extrems francament anorreadors, quasi bé impossibles i borgians. Mentre rutlli el seu negoci, anomenat Catalunya, la cosa ja els hi està bé.

Caldria, doncs, que la gent que encara serva una certa idea del nostre país i del que podríem arribar a ser introduïs aquesta noció bàsica, elemental, de prohibir tot quant concurs poètic hi hagués en perspectiva. Escoltat en Rajoy i veient que a Europa no estan per bromes, ja sabem que Espanya cau en fallida i que si han de treure diners d'alguna banda serà de nosaltres. I ni pactes fiscals ni el Rector de Vallfogona ens lliurarà d'aquest espoli que, per altra banda, ja fa segles que dura. Contra aquest mur no podem anar-hi amb el lliri a la mà, en Duran i les seves ulleres, i un pacte fiscal que és pitjor que una comèdia d'Alfonso Paso.

O ens deixem de lirismes, o a setembre Catalunya serà una minsa autonomia, pitjor que La Rioja, intervinguda per l'estat i sense capacitat de maniobra. No ho dic jo ni ho diu Rajoy, ho diu Europa, farta de pagar la festa dels espanyols. Quina sort, nosaltres la paguem fa segles i aquí no piula quasi bé ni Déu.