dissabte, 21 de juliol de 2012

La ganivetada


Amb el reconeixement de que potser s'acollirà al fons de rescat que el govern espanyol ofereix a les comunitats autònomes que ho vulguin, el Govern català ha tancat d'una vegada per sempre la mentida en la que hem viscut tots aquests anys. Encara que diguin que és el mateix que els diners de l'ICO no ho és i, a més, tant li fa, tenint un endeutament com el que pateix Catalunya i amb les lleis restrictives que s'han fet darrerament - i les que vindran - limitant tota quanta mena de llibertat en matèria de diners pel que fa a la Generalitat.  Aquesta és, i s'ha de dir, absolutament zero. Ja no tenim mercats on anar a demanar diners. Sols ens resta la porta de l'amo que ara ho és més que mai i, per acabar-ho d'adobar, és pobre i vol fins el darrer euro dels nostres cabdals.

Una cosa hem d'agrair a aquesta nova ganivetada per l'esquena, perquè no és pas una altra cosa, i és que ara és impossible dir que el pacte fiscal esdevé el millor. Rectifico, possible si que ho és, però irreal també, perquè no pots pactar res en matèria econòmica amb qui serà el teu creditor màxim i t'impossarà condicions, si, si, condicions, que ja ho han dit de Madrid estant per activa i per passiva. Control total de la Generalitat. Aquest era l'objectiu del govern espanyol i ja ho tenim aquí, perquè amb el reconeixement del Conseller d'Economia de que no hi han diners ni per pagar nòmines i el que ja no s'ha pogut pagar aquest mes a centres concertats, és evident que ara, demà, la setmana vinent o d'aqui a quinze dies aquests els qui governen Catalunya acotaran el cap i diran amén als senyor Montoro. El punyal estarà clavat fins el fons.

Algunes persones que creuen en les Wünderwaffen, les armes secretes, diuen que tot això és una maniobra per defenestrar al President Mas, fer que creixi el descontent, maniobrar en favor de l'Oriol Pujol i que aquest acabi esdevenint el líder del partit. Em sembla una estupidesa total cas de ser veritat, perquè la nació no és un tapet de joc on projectar estratègies de política de casinet; si és mentida, em sembla un minso favor a Catalunya anar escampant barbaritats d'aquesta mena i més en el moment pressent, que és gravíssim. Tanmateix, n'hi han tantes coses que em semblen greus que podríem emplenar planes i planes, però el cert és que algunes de concretes s'hi apleguen per arribar al punt que volien els nostres enemics. Fixeu-vos-hi que ara surt el Cas Palau i que Esquerra vota en contra de que Artur Mas vagi a donar explicacions. L'argument inicial és que és un torpede dirigit a la Generalitat. Hi anirà l'Oriol. Hi ha veritat en aquest argument, però compte, que també no hi ha tota la veritat. I aquesta no és altra que el President pertany a un partit que, com tots, s'ha beneficiat de l'obtenció de diners que provenien de mans tèrboles. De Filesas n'hi han un munt a Catalunya i si el mal menor és no donar la cara, estem consolidant un estat de coses que fa un baf que esdevé irrespirable. Esquerra, que té ara mateix el cas Ausàs entre mans, deu respirar per la ferida.

Però és cert que volen carregar-se la Generalitat, i en aquest blog ja s'ha dit molts cops. El poc que tenim els molesta. Els socialistes, un exemple de petanistes exemplar, voten a favor del TGV que ha de passar per un imaginari forat als Pirineus en detriment del Corredor Mediterrani i, amb tota la poca vergonya del món, desprès diuen que s'han equivocat. És amb aquesta gentola que el President Mas volia arribar a un acord vers el pacte fiscal i és amb aquesta gentola amb qui en Duran s'entrevista i fa manetes. Fins ara, compte, que dins de CDC li han cridat a Mas l'alto i li han dibuixat aquesta bajanada de línia vermella, que diuen ara. O sigui que ni a casa seva mana el President. Duran renya Homs per dir que Montoro és un "macarra", i ha de rectificar. L'Oriol agafa el toro per les banyes i hi anirà ell a donar explicacions, i Mas no diu res, perquè si en Rajoy està desaparegut, el President no, però si fa no fa és el mateix.

Algú em dirà que no pot fer-hi res més, i jo dic que si, que ara és el moment, que ens volen abatuts, condemnats a la resignació, apàtics, barallats entre nosaltres, fent conspiracions de barraqueta de fira, aclaparats per la ganivetada a l'esquena que ens han clavat polítics i banquers, sectors econòmics i sindicals, tots vividors d'un sistema que ni és lleial amb el poble ni ha jugat net. Però, insisteixo, clar que podem fer coses i les hem de fer ara millor que demà. Hem de pressionar amb tots els mitjans democràtics al nostre abast per una proclamació unilateral d'independència, hem de lluitar cadascú des de el seu lloc per la creació d'un estat català que, ex novo, sigui un estat on la justícia sigui digna d'anomenar-se com a tal i on els drets de la majoria no puguin ser vulnerats pels de les famílies de sempre. Un estat social, just, fort, democràtic en el sentir autèntic del terme, on la veu del poble sigui la més respectada, Vox Populi Vox Dei. Un estat on la dita de Sèneca que assegura que hi han coses que les lleis de l'honor no permeten i que, en canvi, les lleis dels homes si, sigui el seu mot d'ordre. Un estat anomenat República Catalana. Mireu si podem fer-ne de coses. Tot menys rendir-nos, tot menys claudicar, tot menys anar a demanar a l'estat els diners que ens ha robat, en forma de crèdit i amb interessos.

Els de la ganivetada per l'esquena han d'aprendre que un ganivet sempre és un estri molt perillós d'emprar. Qui juga amb eines de tall, acaba tallant-se. Compte.

divendres, 13 de juliol de 2012

El que ha de venir


Fets: el govern espanyol és el culpable de més del cinquanta per cent del dèficit públic. Defugint les seves responsabilitats, carrega els neulers vers les mal anomenades autonomies que són regnes de taifes en la majoria dels casos. Amb aquest merder han volgut barrejar-nos-hi sempre i a fe de Déu que ho han aconseguit. Més. Incapaços de reduir el dèficit estatal i pidolant a Brussel.les aplaçaments, no ens els concedeixen als catalans. La Generalitat està en fallida. Tothom sap que no hi ha solució. Espanya està intervinguda de fet, i aviat oficialment, per setembre a tot estirar. L'estat ja no té autonomia financera. Això vol dir que ja no manen en res, llevat en els deures que els hi han imposat els buròcrates d'Europa, és a dir, els alemanys.

Més fets. De les úniques dues zones on la recuperació podria fer-se més palesa i amb menys temps, Catalunya - l'altre és Euskadi - és l'objectiu prioritari pel govern estatal. Vist tot això, i vistos els resultats de la línia que s'ha emprès des de Madrid, comprovat el que segueix amb polítics populars al Congrés dels Diputats i amb altres sectors de l'àmbit econòmic espanyol, puc dir amb seguretat que els que ens ha de venir serà aproximadament el que segueix.

Primer, l'estat assumirà la majoria de competències autonòmiques arreu d'Espanya. Això inclou especialment Catalunya. Mitjançant un gran acord PP-PSOE és modificarà el títol octau de la Constitució. Aquesta maniobra de gran volada està dirigida a dinamitat l'estat autonòmic, però especialment a Catalunya i a les seves institucions de govern. Amb la potenciació de les Diputacions i l'optimització dels municipis, s'anirà amb una certa rapidesa cap a un model similar al de la Mancomunitat. Congrés i Conselleries, Govern i administració catalanes restaran desmantellades fins la seva supressió total. Totes les polítiques de sanitat, ensenyament, cultura, territori, obra pública i ja no diguem economia les dirigirà l'estat. Catalunya tindrà sols als ajuntaments i a les  Diputacions per a intervenir en el nostre país. Aquest macro acord comptaria amb el vist i plau de Izquierda Unida i alguna formació més, com ara la de Rosa Díaz. El pitjor, Convergència i Unió saben perfectament que tot això està al caure i que no hi ha volta enrere. I continuen amb la comèdia del pacte fiscal, com si aquí no passes res.

Explico tot això perquè, en tant que persona que és guanya la vida opinant, crec que per un pur deure de patriotisme haig de fer públic el que sé. Estem en una situació tan extrema i greu, que fins i tot un alt dirigent del PP em va dir que no entenia com els catalans no sortíem al carrer, perquè si ell hagués nascut a Catalunya ja faria temps que seria independentista. Aquesta és la pura realitat. L'operació de ensorrar el poc que havíem guanyat ja ha començat. I ningú fa res. El Govern sap dissimular, perquè així li ho han indicat els seus valedors econòmics, o sigui, la Caixa. El poble està intoxicat pel futbol, l'automobilisme o qualsevol altra forma estúpida de tenir-nos entretinguts. Ara venen vacances i tothom embadocat mirant de distreure's. Excel.lent moment per un cop d'estat "tou", i aquest ho és, de ben segur.

Indicadors? Els que volgueu. Per què aquest divendres Joan Carles ha presidit el Consell de Ministres? Estrany, no? Això sols ho fa a Marivent, de vacances. Com és que el CNI oferta cursos per agents a Barcelona? No hi heu caigut que els sindicats organitzen manifestacions monstruosament grans a Madrid pels miners i, en canvi, a Catalunya, no han badat boca vers temes com l'espoli, el dèficit fiscal, o la independència? On son els sindicats catalans, els partits polítics catalans, les forces vives catalanes? Formen part d'aquesta enorme conspiració? O són uns babaus que no se n'assabenten de res?

Rebutjo la segona proposta. No és casualitat que el cop d'estat de Primo de Rivera, que fou capità general a Catalunya, és forgés al restaurant el Suís, a Barcelona, i tingués el suport de la Lliga i d'en Cambó. Així com tampoc és estrany que el moviment del divuit de juliol també tingués a en Cambó pagant un excel.lent servei d'espionatge al servei de Franco, amb Bertran i Musitu al front o Josep Ungria al front del servei militar d'intel.ligència. Tots catalans, clar. Sense els catalans importants, quasi bé tots provinents de la Lliga, la cosa hagués anat no dic d'una altra manera, però si més complicada. I d'en Joan March ja no en parlo.

Sense traïdors no hi ha traïció. I el poble de Catalunya ha de saber que per setembre tindrem el pitjor dels escenaris. Perquè qui ens hauria d'haver defensat sols s'ha preocupat de salvar el seu cul. 


dimecres, 11 de juliol de 2012

Prohibim els Jocs Florals!


Sempre he cregut que els catalans patim un excés de sentimentalisme. Ens encantem amb els turons retallats de l'immens teló del capvespre, ens venen al cap quatre versos d'en Verdaguer, escoltem una cançó de l'Emili Vendrell i au, a dormir que demà farà bo. Aquesta indigestió poètica, estètica si voleu, no ha donat cap resultat positiu pel país, tot i que hi han polítics que viuen de "Els sots ferèstecs" fa anys i panys. Vull dir que hi ha qui, amb una gran habilitat, hi empra aquest lirisme poètic en lloc de fer propostes serioses, agosarades i, per això mateix, convenients pel bon funcionament de la nostra pàtria.

Ho repetiré, la poesia ha fet molt de mal. Embadocats amb "El salteri de la Verge de Montserrat" hi ha qui s'ha deixat perdre fàbrica i vida. Som així? Hi ha algun cromosoma que obligui als catalans a no veure més enllà del pur papanatisme elegíac? Acabarà esdevenint una falòrnia el sentit pragmàtic tan nostrat i acabarem sent una nació de purs malabaristes de l'esperit? Penso que no, i dic penso perquè hores d'ara és impossible assegurar res. Vivim un moment d'una inestabilitat d'aquelles que són tràgicament decisives. O ens mantenim a la corda fluixa dels estats o caiem al terra, perquè la xarxa fa temps que ens la varen prendre.

Ara convindria tenir un punt de rigor, un rigor científic, exacte, més aviat matemàtic i gens donat a excessos verbals. Els governants ja en fan prou, de poesies. No cal encaterinarse amb ells, ja sabem que fan sonets a la lluna o al pacte fiscal que venen a ser la mateixa cosa, és a dir, res. Aquestes històries acostumen a pagar-se molt cares. No hi ha una sola engruna de pragmatisme dins la nostra vida política, i això que és ben esquifida, ben poqueta cosa, ben nyicris. Catalunya està abocada a deixar flors naturals i d'altres cabòries per afrontar el que hi ha. I el que hi ha és que, intervingut l'estat, sols ens queden dues opcions, o marxar o ensorrar-nos amb ell.

Si marxem, ningú diu que tot seràn flors i violes, i caldrà deixar la cosa poètica un cert temps per a fer política de veritat, política seriosa, de generar riquesa i de fer que la màquina rutlli i no perdre ni un segon parlant de qui té la culpa o qui no, mentre els de sempre s'embutxaquen els diners i van llargs d'armilla que és el que ha passat fins ara. En una situació de palpable independència, no hi hauria ningú a qui carregar-li els neulers, i això prou que ho saben les classes dirigents catalanes. Aquestes són francament partidàries de mantenir el poema fins extrems francament anorreadors, quasi bé impossibles i borgians. Mentre rutlli el seu negoci, anomenat Catalunya, la cosa ja els hi està bé.

Caldria, doncs, que la gent que encara serva una certa idea del nostre país i del que podríem arribar a ser introduïs aquesta noció bàsica, elemental, de prohibir tot quant concurs poètic hi hagués en perspectiva. Escoltat en Rajoy i veient que a Europa no estan per bromes, ja sabem que Espanya cau en fallida i que si han de treure diners d'alguna banda serà de nosaltres. I ni pactes fiscals ni el Rector de Vallfogona ens lliurarà d'aquest espoli que, per altra banda, ja fa segles que dura. Contra aquest mur no podem anar-hi amb el lliri a la mà, en Duran i les seves ulleres, i un pacte fiscal que és pitjor que una comèdia d'Alfonso Paso.

O ens deixem de lirismes, o a setembre Catalunya serà una minsa autonomia, pitjor que La Rioja, intervinguda per l'estat i sense capacitat de maniobra. No ho dic jo ni ho diu Rajoy, ho diu Europa, farta de pagar la festa dels espanyols. Quina sort, nosaltres la paguem fa segles i aquí no piula quasi bé ni Déu.

dijous, 5 de juliol de 2012

El pacte CIU-PSC i la caiguda de l'imperi romà

Convergència i els socialistes s'han vist en secret per pactar un acord de pacte fiscal. Queden a dinar en secret, però és pregonament conegut que no hi ha secret que duri gaire a Catalunya. D'entrada, perquè qui el coneix l'explica al primer que troba. S'han vist, doncs, i sembla que l'únic obstacle que els separa és el tema de la clau de la caixa, és a dir, de l'Agència Tributària Catalana. CIU vol que Catalunya sigui l'única propietaria de la clau. El PSC vol que l'estat també en tingui, de clau. Dues claus per la mateixa caixa. Es igual. La caixa està buida fa temps i tant li fa si n'hi han una, dues o tres claus. Mentre ex ministres socialistes com en Caamaño avisen del perill de possar-hi en dubte el concepte d'Espanya, aqui no passa res i parlem de claus. El Govern i el partit que el recolza fan veure que hi ha una Espanya bona, boníssima, i que tot és una senzilla questió d'interlocutors, de majories, d'encaix, i aixi anem passant els anys i els segles. Lògicament, s'ha de viure i, entre pacte i pacte, van fent els seus negocis.

El drama és tant gran, tan brutal, tan desproporcionat, que quasi bé ha esdevingut en comèdia. Ningú creu en res i tots fan veure que si. La politica ha arribat a un punt de descrèdit tant gran que ja no pot interessar a cap persona mínimament decent, amb un punt d'honor, d'orgull, de sentiment d'honestetat. Sona duríssim, però més dur és veure com es manlleven diners, potencials, glòries i futurs a tot un poble sense cap mena de neguit. Convergents i socialistes. Aquest és el paradigma de la nostra història. Les élits d'aqui, que són qui més tindrien que representar-nos i vetllar pel poble, pacten amb qui més acarnissadament ens combateixen. Sempre ha estat aixi. Cambó li reia les gràcies a Miguel Primo de Rivera, com desprès li riuria a Franco. Tots som molt catalans, naturalment, però a l'hora de la veritat mana la cartera i el negoci. El de sempre.

Si no fos perquè molts ja estem de tornada, l'indignació esdevindria enorme. Però no està passant res de nou. Les coses consolidades de Catalunya han estat sempre les mateixes. L'amo, bo i entenent que aquest amo en té un altre a Madrid, sols és fa amb els altres amos al casino. Allà fan la partida de la manilla, beuen, riuen. És com aquella escena que descriu Josep Pla quan parla del Círculo del Liceo i, amb un punt de crueltat, explica com conviuen en la serenor de l'hora de la migdiada republicans, monàrquics, gent de bé i d'ordre, tots fumant els seus cigars havans i bevent uns licors de primer ordre. Tots ben vestits, llargs d'armilla, en un ambient cómode, conegut, tranquil, tal i com diu el solitari de Palafrugell, "on les preocupacions són perfectament suportables"

Clar, mentre aquells senyors que semblaven oposats s'ajuntaven a l'hora de fer la becaina, al carrer hi havien bombes i Barcelona era coneguda com La Rosa de Foc, nom que adoptaren els del PSC pel seu pamflet barceloni i que no podia haver estat més lamentable, perquè ells són de la colla que també sesteja al costat dels burguesos de sempre. Consti que no hi tinc res contra dels burguesos, compte. Sols certifico que em fa basarda la gent que diu actuar pel poble i desprès viu com el ric que li agrada, que enveja, que vol ser. Aquest és el darrer acte d'una funció no per menys coneguda menys patètica. Convergents i socialistes pactant. El paradigma d'una terra que no és capaç de fer res més que anar votants als uns i als altres majoritàriament sense solució de continuitat.

El pitjor de tot això no és que sigui una repetició de la cantarella que deia que s'havia d'anar de Cánovas a Sagasta i de Sagasta a Cánovas. El pitjor és que dins d'aquest gran prendre pel sac corporatiu el poble està anestesiat, mirant el futbol amb la mateixa cara de babau que els romans devien veure als lleons cruspir-se als primers cristians. Això, però, no va evitar-los ser envaits pels bàrbars i caure estrepitosament en l'oblit més profund. De tots és sabut que amb la caiguda de limperi romà esdevingueren moltes desgràcies. Però als catalans no sembla que ens importi gaire aprendre de les lliçons històriques. Per això convergents i socialistes pacten, i demà seràn els populars, i desprès ves a saber. Ens agrada el circ. Però no tenim collons.