diumenge, 29 d’abril de 2012

De peatges i tramvies


Els nostres avis o pares van deturar la ciutat de Barcelona en ple franquisme amb la vaga de tramvies. Va ser un gest de revolta cívica sense parió. D'una manera brutal, la companya adjudicatària decidí apujar el preu del bitllet, i el poble va dir que no hi pujaria. Vaga de tramvies. La gent anant a peu a la feina. Sense campanyes més enllà del boca orella, sense anuncis, sense més xarxa social que la de la solidaritat. Aleshores, com és fàcil d'entendre, les coaccions eren molt més fortes que no pas ara. El falangista Luys Santamarina va passejar-se sol com un mussol en els tramvies, fent-se el fatxenda, amb quatre dels seus, els "Morituri". A la nit, decebut i trist, li confessà a Néstor Luján, que ho explica en un llibre seu, "¡Me han abandonado hasta mis morituri, sólo han venido cuatro!". Ni els mateixos falangistes volien pagar més per un servei tan dolent com aquells.

Ara la gent hem decidit no pagar els peatges d'unes autopistes que s'han amortitzat tres, cinc, deu vegades. Ens hem negat a ser espoliats pels, en teoria, nostres. Abertis ha estat la gran enganyifa del sistema català còmplice amb l'estat espanyol. Salvador Alemany, l'home fort de les autopistes a Catalunya, havia de ser Conseller d'Economía de l'actual Govern català. Us ho imagineu? I ara, enfront la revolta d'un poble tip de pagar cent vegades pel mateix, els nostres governants, els d'aquí, no els espanyols, ens amenacen amb multar-nos amb cent euros. És una vergonya, és un escàndol, és una traïció. Fan de policies d'una empresa privada i saben que prevariquen, perquè no pagar un peatge ni és delicte, ni és falta major ni tan sols és falta lleu. Si de cas, Abertis et pot reclamar el pagament del ticket i això si s'han pres la molèstia d'agafar-te la matrícula, perquè no et poden retenir - delicte de retenció il.legal - i difícilment podran identificar-te, perquè això és fa amb el DNI i no poden demanar-te'l, car no són agents de l'autoritat.

Què fa el Govern, que no encapçala aquesta revolta, el primer pas per revoltes majors? Per què no són els primers els tornar els Tele-Tacs gratuïts que tenen tots els Diputats al Parlament, com ja han fet els companys i companyes de SI i d'Esquerra? Quins favors deu CIU a Abertis, que fan que tot el país faci el que ells no fan i, a més, volen castigar-lo? Són empleats d'Abertis o servidors dels catalans i catalanes? Tenim un govern sucursal d'Abertis o de CIU? L'error per part dels dirigents catalans ha estat total, perquè aquestes i moltes altres preguntes són les que ara per ara és fa la gent. Una gent que els hi donà un suport majoritari a les darreres eleccions al Parlament, però que comença a veure a quina banda es col.loca CIU quan venen mal dades. Ja no és prou que qui fa les retallades en Sanitat hagi estat el màxim responsable de les mútues privades. Ara toca fer de policia dels amos de les autopistes.

Això ni és patriòtic ni va en la línia del sobiranisme ni és res més que treure's la careta i demostrar que cadascú acabem al lloc que ens pertoca. El poble passa necessitat, el poble està fart de veure com els qui manen ens demanen sacrificis, mentre que ells no en fan. El poble està fins els collons, i aquí no hi ha més, o s'hi està amb Catalunya i la seva gent o estem amb el negoci, la menjadora i els tripijocs que és fan sota la cortina. Però als dos llocs no. S'ha acabat. Ara són els peatges, però demà serà el tancament de caixes, l'insubmissió fiscal, la revolta. I aleshores veurem a quina banda queda la gent, si a la d'aquells que veuen a Catalunya com una immensa mamella de la que xuclar fins esgotar-la o la dels qui volem una Catalunya lliure, potent, deslligada de la política de campanar i de favors tèrbols.

Si en plena dictadura la gent és revoltà contra l'abussiu preu dels tramvies, nosaltres hem de fer el mateix amb els peatges. És l'inici de la revolta. I si algú vol arrenglerar-se amb els poderosos abans que amb el poble i la seva voluntat de llibertat, Catalunya sabrà demanar-li comptes. Perquè la història acaba jutjant i el judici és dur. Duríssim. Especialment, amb els col.laboracionistes i amb els especuladors.

divendres, 27 d’abril de 2012

No vull pagar


Un ciutadà arribà al peatge i va negar-se a pagar. Així comença una història que pot ser el detonant de la nostra independència. Ho explico. Els catalans estem farts de pagar tres, deu, cent vegades per la mateixa cosa, de pagar la despesa i la festa, tot plegat perquè desprès ens deixin al carrer escoltant que bé s'ho passen els altres. Els catalans tenim molta paciència. Els catalans som, sovint, massa prudents. Però s'ha tibat tant la corda que una nit, arriba al peatge un senyor, deia. I s'hi nega a pagar. L'empleat, i això està enregistrat en un vídeo, ho entén, aixeca la barrera i el deixa passar. Aquest gest d'insubmissió real, pràctica, ja ha estat repetit centenars de vegades al llarg del Principat. "No vull pagar". I els diputats de Solidaritat ho han fet també. Què s'ha guanyat amb això?

Primera, que ens hem assabentat, perquè aquí cal explicar les coses a diari, que els nostres diputats i diputades tenen un Tele Tac gratuït. Entre d'altres coses, clar, perquè això vindria a ser la xocolata del lloro. Però el tenen, mentre que milers de compatriotes seus han de pagar a diari aquesta mena de supervivència moderna dels burots anomenada peatges. I no hi han pebrots d'anular-los per la connivència que existeix entre Abertis, l'empresa adjudicataria de les nostres autopistes i la classe política, i aquí hi fico a sociates i convergents per igual. Si el ministre Borrell perllongà en el seu dia els peatges, Convergència ha estat qui els ha donat un altre període de vigència. En aquest segon cas, les conseqüències són més descarades. Salvador Alemany, president d'Abertis, és el màxim asesor aùlic del President Mas.

Però sabem més coses. Sabem que si no paguem no ens passarà res. No ens poden retenir i, si truquem als Mossos, vindran i els obligaran a deixar-nos anar. Sabem que no és delicte, perquè el llum vermell no és pas un semàfor, així que no cometem cap infracció de trànsit. Sabem que no ens poden demanar el DNI, perquè sols pot demanar que ens identifiquem un agent de l'autoritat i ells no ho són. Sabem que, i això és el més important, si tots deixem de pagar, aquesta menjadora privada de la que suquen també els polítics, s'acabarà. Sabem que les autopistes estan més que amortitzades, perquè ja s'han pagat fins i tot deu vegades amb el cas de la que va de Barcelona a Mataró, la primera que va fer-se.

Sabem que podem tocar-lis a on més mal els fa, a la cartera. I podem fer-ho. Ja hi ha gent que ho fa. No ens arrisquem a res. Ells podem perdre-ho tot i nosaltres començar a guanyar alguna cosa. Perquè si avui no paguem els peatges, demà potser no voldrem pagar a la hisenda espanyola i farem un tancament de caixes. La independència la farà el poble, començarem nosaltres, serà així. I és tan senzill com dir "No vull pagar".

dimarts, 24 d’abril de 2012

Militarisme i Catalunya


L'altra dia, l'exèrcit català va prendre possessió del Castell de Montjuïc. O quelcom de semblant. Un grup de persones que s'hi dediquen a mantenir viu l'esperit d'aquells valents soldats que defensaren Catalunya contra el Borbó al 1714, desfilaren en aquells murs que, amb tota justícia, han estat una de les imatges més sinistres que hom podia veure de Barcelona estant. L'ànima s'eixamplava i el cor bategava més fort en veure aquelles banderes onejant al castell símbol de la repressió. No vaig poder-hi ser presencialment, però hi era amb el meu cor de totes totes.

Aquest esdeveniment ha fet que el tema de la milícia i Catalunya tornés a sorgir en converses i articles. L'independentisme - la resta no parla d'això - s'ha mogut massa sovint en l'exercici del bonisme i del que ja ho farem tot sense exèrcit ni policia. Catalunya i militarisme són un oxímoron per a ells, i no és plantegen una Catalunya lliure dins de la NATO i amb una força armada pròpia. Com sigui que sempre he he pensat que, més enllà del "cal que neixin flors a cada instant", qualsevol estat modern ha de tenir tots els mitjans que calguin, penso que disposar d'un exèrcit adequat a les nostres necessitats geo estratègiques és tant important com tenir entitats bancàries pròpies solvents o una escola pública de qualitat o un marc de drets democràtics avançat i sòlid. I no em val que em diguin que l'escola primer i l'exèrcit no cal. Si que cal. Cap nació gran, cap estat important fa abstracció d'aquest tema. Holanda, per exemple. Dinamarca, si voleu. O la tant sovint esmentada Suïssa, que disposa d'un exèrcit ultra modern, amb un servei militar exemplar, i uns serveis d'intel.ligència que és fan dir sí senyor.

D'on ve, doncs, aquest papanatisme que no permet a la mainada jugar amb soldats i surt esperitat enfront d'un uniforme? Històricament, Catalunya ha estat una gran potència militar. Que al llarg dels darrers segles no hagi estat així sols s'explica perquè hem estat un país ocupat. Ara bé, el General Prim era de Reus i el President Macià fou coronel. Altra cosa és que als espanyols ja els hi hagi anat bé que, mica en mica, perdessim el sentit militar com a poble i com a persones. Aquesta victòria mai explicitada, és una de les més grans que ha guanyat Espanya vers nosaltres. Dit d'una altra manera, la pèrdua del sentit militar és una de les més grans derrotes que hem patit els catalans.

Sempre ens emmirallem amb Israel, però deixem de banda que allà la gent marxa a l'exèrcit obligatòriament, compte, i que allà hi han morts i n'hi ha una guerra que començà fins i tot abans que l'estat israelià existís! No podem permetren's que aquesta tonteria és perllongui per més temps.No és veritat que sols siguem un poble de pacte i de negociació. No és cert que mai hagim estat un país combatiu i amb esperit de milicia. No és veritat que els catalans no tinguin el sentit del soldat dins seu. Els esforços que l'espanyolisme i, diguem-ho tot, bona part de l'esquerra han esmerçat en fer-nos creure el que no és, sols forma part de l'immens catàleg de mentides que s'ha anat formant amb el pas del temps.

Jo honoro a aquells que encara mantenen viva la flama dels valents que lluitaren en el setge de Barcelona, i que cal recordar que van ser gent del poble, barbers, sabaters, comerciants, catalans que lluitaven al costat dels seus germans soldats. Perquè, al final, això de l'exèrcit queda reduït a una sola cosa, és a dir, si és un exèrcit del poble o no ho és. I jo en vull un, d'exèrcit català, quan Catalunya sigui un estat més, el nostre, dins de la resta d'estats del món. I serà magnífic. Diguin el que diguin tota aquesta colla de tites fredes. 

dilluns, 16 d’abril de 2012

De quina bandera em parlen?


A veure si ho entenem d'una vegada. Ni la bandera espanyola actual és la nostra, ni la bandera de la República va ser-ho mai. N'estic fart de que cada catorze d'abril la gent tregui la bandera republicana i cregui que fa un gran què. Escolteu, que no és la nostra, que mai ho va ser, que la República va fer plegar veles al M.H.President Macià quan proclamà la República Catalana, que ens va cardar quan ens aixecàrem contra ella, que en plena guerra civil li va treure a la Generalitat tot el poder.

No ens en sortirem mai si no entenem que no tenim res en comú ni amb aquesta monarquia de fireta i elefant assassinat amb els diners del poble, ni amb una república que va menystenir Catalunya igual que ho fa la monarquia. I mira que n'és, de senzill. Ambdues són espanyoles, espanyoles de cap a peus, ho enteneu? I Espanya ni vol entendre Catalunya ni té cap interès en fer-ho. Deixem-nos de somnis i de perdre el temps. La forma de règim que pugui adoptar Espanya, i no fóra estrany que al pas que van les coses canvii, a nosaltres ens ha de ser indiferent. Tot l'esforç, tota l'energia que hi esmercem en defensar una república espanyola anirà en contra de la nostra independència.

L'única república que ens ha d'interessar és la catalana. Siguem seriosos i a veure si aprenem les lliçons que ens ha donat en tota la cara la història. Si tinguéssim un pretenent, ves, jo el defensaria. Però com que no el tenim, adoptem la forma republicana de govern que és la més enraonada, per altra banda. Però que sigui d'obediència catalana i no espanyola. Algú creu que una república d'Espanya presidida per l'Aznar o pel Bono ens tractaria millor? Algú pensa que amb una república d'Espanya, Catalunya obtindria la seva llibertat? Creieu que ja no n'hi ha prou de parlar de quimeres com un federalisme inexistent en un estat jacobí i centralista com és l'estat espanyol?

El que ens queda és la independència. Depenem de nosaltres. Necessitem ser lliures més que mai. Per això, jo no tinc res a cel.lebrar el catorze d'abril. Si de cas, recordar que, encara que fugisserament, en Macià proclamà la República Catalana. I, tot i així, era integrada dins d'una federació de repúbliques ibèriques. A veure si deixem de llençar-nos pedres al sostre i parlem clar, que els espanyols ho estan fent, i amb una desimboltura que sona a cantarelles que mai ens han portat a cap lloc bo. Nosaltres defensem la República Catalana. Aquesta és la´que ens convé i la que ens interessa.

I si veieu a un independentista portant la bandera tricolor, podeu dir-li de part meva que, amb tots els respectes, o és tonto o és daltònid. En el darrer cas, li presento les meves excuses.

dimecres, 11 d’abril de 2012

Val més matar un home que perdre un bon costum


Perdoneu-me, però he vingut a parlar-vos del meu llibre. Del meu nou llibre, D'una novel.la de misteri, d'assassinats, de crims. Una novel.la protagonitzada per la senyora Dolors, una cuinera jubilada, filla d'Avià, comarca del Berguedà, que al llarg de la seva vida professional ha cuinat pels responsables de diferents policies al llarg de la seva vida. El cap de la Sûrete, l'Intendent d'Scotland Yard, el cardenal responsable dels serveis secrets vaticans...

Ara a tornat al seu lloc, a la Vila d'Avià, envoltada de les seves coses i de la gent que estima: el seu nebot Roger, metge del poble, la seva inseparable amiga Remei, el simpàtic i enredador Sintu, pagès que li cuida el petit terreny de la família, el franciscà Frare Benach, erudit i savi, el Mosso Segimon, amic d'en Roger... És una vida tranquil.la, sense sotracs fins que, a voltes, passa alguna de ben grossa i aleshores la sagacitat de la senyora Dolors és posada a prova.

En Quim Torra, l'editor, diu que és una barreja de Miss Marple i Mossèn Tronxo. Jo dic que hem inventat el thriller pagès. Tant li fa. La cosa era crear un personatge català, que visqués i pensés en català, que és desenvolupés en un entorn perfectament català on la gent parla i és relaciona amb total desimboltura com el que són, catalans i catalanes. Si nosaltres mateixos no aprenem a ser normals, mai assolirem la normalitat. D'aquí neix també l'intenció de ressuscitar d'alguna manera la novel.la de gènere en català, i de voler fer de la senyora Dolors quelcom més que una sola novel.la, donant-li la categoria de sèrie, de nissaga.

Si escriure un relat on el crim i la tensió siguin mínimament interessants ja és força complicat, ho és més fer que tot això tingui també un cert rerefons de país, de moral, d'uns certs valors. Ho he intentat honestament i així ho presento al públic que és qui ha de jutjar si s'ha assolit la fita o no. No cal dir que em faria enormement feliç que aquesta dona gran, que no pas vella, experta en estofats i en crims, és fes un forat senzill però durador en les seves vides i en les seves biblioteques.

Entretindre és, segurament, el més difícil que pot fer qualsevol novel.lista. Fer-ho, a més, amb sentit de catalanitat és cosa de bojos. Com que ja em coneixen, no els ha d'estranyar pas que ho intenti.

dilluns, 9 d’abril de 2012

Alicia ens ho facilita tot


Compatriotes, estem fent el babau. Gastem diners en el Parlament, en el Govern, en tota l'administració de la Generalitat i, al cap i a la fi, aquesta despesa esdevé sobrera. He vist la llum, efectivament. L'Alicia Sánchez Camacho em va obrir el ulls l'altre dia. En unes declaracions assegurà que ella havia parlat amb el ministre De Guindos i que ja se n'havia ocupat de que Catalunya tingués un finançament adequat, bo i just. Ella sola! Escolteu, jo crec que hem fet el préssec. Amb aquesta xicota ens podem estalviar un munt de sous, de pagaments i de diners que no van enlloc. Si el que no han assolit tots els Governs de la Generalitat d'ençà l'establiment de la democràcia fins ara, va i resulta que ho ha fet en un pim pam l'Alicia, que voleu que us digui, pleguem i deixem-li la cadira a ella.

Ja sé que, com sou uns descreguts, em direu que això és una boutade, que on va a parar, que aquesta dona no diu pas la veritat... si, si, feu conyes, però dins del regim autonòmic en el que vivim, potser farà més una bona paraula de l'Alicia que una plantada de fireta del Govern. Clar que, cas de voler prescindir-ne de la Generalitat, cosa en la que el PP ja hi estaria d'acord de ben segur, tinguem en compte que els diners no és quedarien aquí, sinó que anirien a parar a Madrid, que els hi devem molts diners, a Madrid, que "Hay que ver como sois los catalanes, siempre quejándoos", diuen a Madrid. Això si, els tindríem més contents ,i ja sense cap mena de contenció com són el Parlament o la Generalitat, podríem demanar la independència tranquil.lament. No ho diu fins i tot el senyor Barroso, poc o gens sospitós de res que no sigui ser portuguès, amb perdó?

Aleshores, ja independents, jo anomenaria a l'Alicia ambaixadora a on fos, perquè té fil directe amb els llocs on és decideixen les coses importants. A Espanya no caldria, perquè sense la mamella catalana, poc pas que en tindrien per a donar-nos. Però us la imagineu al Vaticà? Oh, quin moment quan tornés dient que Deu és català i que el Sant Pare s'instal.la a Montserrat. És capaç. Jo la veig molt embalada i, dirigida en la direcció correcta, aquesta mossa pot fer una feinada tremenda, anorreadora, brutal.

Alicia, dones com tu ens fan falta a Catalunya. Endavant les atxes, i ara que ja tenim un finançament escaient, anem per a transformar a la Llanos de Luna en independentista, que si has assolit la primera fita, pots assolir la segona. No rieu, que l'Alicia fa miracles. De moment, ves per on, ha aconseguit que el PP sigui l'interlocutor de Catalunya davant de Madrid. I el més cardat és que té raó.