dimarts, 27 de desembre de 2011

A mi Espanya no em roba



No hi ha pitjor esclau que aquell que no creu ser-ho. Si una persona que és víctima de robatoris i d'explotació constant no tan sols no se n'adona del fet, sinó que ho nega amb contundència, tenim un problema. L'il.lustració que encapçala aquest article és prou solvent, car l'avala el Centre Català de Negocis, economistes com l'Emili Valdero i les mateixes xifres de l'estat espanyol. Fins i tot els polítics més jacobins, més centralistes, més espanyolistes, acaben mormolant entre dents que potser que la relació econòmica entre Espanya i Catalunya hagi de ser modificada, perquè la segona en surt escaldada, i molt.

Doncs hi han catalans, hi han compatriotes, hi han persones com vostè o com jo que veuen això i ho neguen. Diuen que no és veritat. que tributen les persones i no els territoris. Quan algú els hi diu que les persones formen el territori, el que sigui, i fan allà on viuen la seva activitat i la seva vida, i més si tenen una llengua i una cultura comuna, et miren esperitats. "No teniu remei, sempre volent separar, i més ara, que cal anar-hi tots a una! A mi que coi m'ha de robar Espanya!"

És evident que hi ha gent que això ho diu coneixent perfectament l'engany i la mentida que surt de la seva boca. Deixem-los estar i que Déu els perdoni. Parlem ara dels catalans que ho diuen amb bona fe, sense malícia, amb convicció. Què podem fer si, fins i tot ensenyant-los les xifres, neguen la major? Com els hi hem de dir que ens roben, que ens foten els diners per mantenir un estat vell i podrit, una burocràcia mesetària, antiga, arrogant? Com fer-los entendre que hem pagat la festa dels TGV que no porten enlloc i de una munió d'aeroports on no volen ni els pardals, mentre que a Catalunya les autopistes són de peatge i és triga el mateix ara que fa cent anys en anar de Barcelona a Girona o a Vic o a qualsevol lloc del país?

Estem en un punt que a voltes entenc que hi hagi gent que llenci la tovallola. Som com els jueus de Varsòvia, que deien que com podia ser que els nazis els matessin a tots, si els necessitaven per a treballar com a esclaus! Negaven la Shoah, l'Holocaust, aquells que eren les seves pròpies víctimes! Aquesta negació de la veritat in extremis puc entendre-la, bo i pensant que en un cas així hom s'agafa a un clau roent per tal de no perdre l'esperança. Gràcies a Déu, nosaltres no estem en llistes d'extermini ni en perill de mort com a individus. Però compte, si que ho estem com a poble, com a nació, com a col.lectiu. Ens ofeguen culturalment, si, però el més important és que ho fan amb la nostra economia, i aquesta és la batalla més dura i principal que tenim ara els catalans.

No podem ser còmplices, no podem negar l'evident, no podem fer veure que la situació és normal, perquè no ho és. Els polítics que formen part del sistema ja llencen prous cortines de fum perquè no ho veiem, però el drama hi és, és real, pot quantificar-se en xifres, i no podem permetre que nosaltres mateixos ens llencem pedres a la taulada. Que un senyor de Madrid ens digui que la seva comunitat és la que més aporta a l'estat me la bufa. També és la que més reb, també és on van a parar tots els radis d'aquesta roda infernal anomenada Espanya, també és la que gaudeix de la condició de "capital del reino".

A mi m'importa el que passa aquí, i com que ells són espanyols i jo no, si paguen més, que no és cert, que paguin. El que jo no vull és que em robin, que no és pas la mateixa cosa pagar voluntàriament que trobar-te que t'han fotut la cartera. Per això cal fer molta pedagogia, però enèrgica. Deixem-nos de contemplacions. Si algú, català, comença amb la cantarella de "Home, jo no crec que l'espoli sigui tant gran...", gireu cua i passeu d'ell. No paga la pena. Té la síndrome del jueu que anava a morir i no s'ho volia creure. Anem-hi a esmerçar els esforços en la gent que intueix que alguna cosa passa, però no acaba de tenir-ho clar. Heus ací el nostre nínxol de mercat, que diria un economista. I, si us plau, no li crideu al beneit que us nega l'evident espoli que patim. Prou té amb ser un babau de solemnitat i no saber-ho.

Cal explicar-ho a tothom, si fóssim independents, la nostra economia li passaria la mà per la cara a la majoria d'estats europeus, Espanya inclosa. Heus ací perquè no volen que siguem independents. I la resta, pa sucat amb oli.

divendres, 23 de desembre de 2011

Conte de Nadal



Vet aquí, nens i nenes, que hi havia un vell gasiu, rancuniós, malcarat i menja criatures, anomenat Ebenezer Espanya. Vivia d'escanyar a la gent, dels diners dels altres, pagava poc i cobrava molt. Era lleig, sec com una canya, la seva fila era com la d'un gargot, i ningú podia vantar-se d'haver-lo vist somriure mai. Com és natural, ni tenia amics ni els volia, sols havia assolit al llarg de la seva vida tenir un soci, un tal Jacob Marley, que va morir-se molt ric en diners i molt pobre d'esperit, com si fos un alt càrrec socialista.

Al apropar-se el Nadal, l'Ebenezer Espanya encara girava la boca més torta i els seus ulls agafaven una negror més profunda. "El Nadal, bajanades!", deia comptant una i mil vegades els diners manllevats que feia caure de les seves mans. Emprenyat amb el món i amb els càntics que per les escletxes de la seva casa antiga, mig enfonsada i plena de xacres, s'escoltaven, decidí anar-se'n a dormir.

Però, vet.ho aquí, que el despertaren unes campanades. El vell s'aixecà i contemplà espaordit al seu antic soci, convertit en un fantasma, carregat de cadenes, d'escuts amb l'àliga, d'estanqueres, de peixos al cove, que li digué amb veu sepulcral "Ebeneezer, he tornat per a recordar-te els nadals passats. Tu i jo havíem fet molts diners i poc que ens preocupàvem com vivien els altres, i si podien passar unes bones festes. Però et dic que encara hi ets a temps! Pensa-hi i canvia, perquè pels teus pecats has de veure't com jo, arrossegant-te per l'infern dels injustos i dels opressors!" I amb un esclat de trons i fum, aquella aparició va esvair-se.

Ebenezer, bo i que atemorit, va regirar-se en el seu llit dient-se que allò havia estat senzillament un malson, però aleshores el despertà l'alegre música de les rialles i el dringar de les copes quan brinden, i la gatzara d'un banquet i la barrila de tota una colla de gent enriolada i feliç. Davant seu, aparegué una noia amb melena, que li va parlar amb veu melosa tot dient-li "Ebenezer, sóc la Carme, l'esperit dels nadals presents, i he vingut per avisar-te. Veus aquest banquet, amb una taula tan abundosa, plena de menjars i de begudes? Veus com totes i tots, malgrat que ja no som ministres espanyols, riem i som feliços perquè t'hem ajudat a fer més i més diners? Doncs pensa-t'ho molt bé, perquè tot s'acaba i ja ens veus, ara ja ens han canviat per uns altres. I si, ara riem, però demà... qui sap demà si no plorarem perquè algun jutge furgarà allà on no l'han cridat? Pensa-hi, Ebenezer, pensa-hi" I amb aquesta profètica invocació, la noia fantasmal desaparegué en una boira indefinida, crepuscular, d'aquelles de les que potser mai més hom pot sortir.

Ebenezer Espanya, tremolós i amarat de suor, escoltà les dotze campanades. No eren pas de mort, car eren de vida i de llibertat. I se li aparegué un espectre solemne, majestuós, embolcallat en una senyera que li digué amb veu profunda i amarada de dignitat "Ebenezer Espanya, jo represento els nadals futurs. Jo sóc Catalunya, una Catalunya lliure, una Catalunya democràtica on tothom podrà viure sense tenir que sotmetre's al teu jou, i podem ser bons veïns i fins i tot amics. Però, ai! si no ens respectes, ai! si t'oposes a la voluntat de tot un poble. Si així ho fas, mira quin destí t'espera" i, dient-li això, li ensenyà una tomba solitària a l'erm de la història amb una llossa on hi deia "Aquí jeu Espanya, que fou gran i esdevingué petita, que podent ser mare s'estimà ser madrastra, que podent sent espill de llibertat es bescantà per ser-ho de tirania. Va morir per culpa dels seus pecats i ningú la va plorar".

Ebenezer Espanya és despertà de cop, però va entendre que la profecia podia ser certa, i és vestí ràpidament, i sortí al carrer i...

I com a conte de Nadal, ja n'hi ha prou. Bon Nadal i Visca Catalunya Lliure!

diumenge, 18 de desembre de 2011

Lampedusa era socialista català

                                    
                                   L'amor, ah, l'amor... a la menjadora!

I doncs, vet aquí que els socialistes catalans diuen que han fet un congrés i que l'ha guanyat en Pere Navarro, alcalde de Terrassa ell, de l'aparell, ell, jove i seriós, ell, i que a més ha integrat dins la nova - és un dir - executiva de can sociata als seus rivals Joan Ignasi Elena i Àngel Ros. Molt bé. Aplaudiments, grans cops de cap, abraçades, frases emocionades, adhesions inquebrantables, fidelitats inamovibles. Un congrés a on Tomasso di Lampedusa, l'autor del famós "Il Gattopardo", haguera aplaudit també frenèticament, car sembla que hagi canviat tot, per a no canviar res.

Jo no hi he estat mai, però m'imagino que un congrés de Falange, si és que en feien, deuria ser força semblant. Dic Falange i ja em disculpo d'antuvi, perquè els socialistes no són feixistes, són més aviat sectaris. Aclarida la cosa, potser que en fem cinc cèntims de com ha anat aquesta reunió de prendre el té, que diria en Pla, més que res com a pur exercici de fins on pot arribar l'estupidesa humana.

Segons les resolucions congresuals, el PSC és declara un partit independent del PSOE, però renuncia a tenir-ne grup propi al Congrés, si bé l'esmena Ros-Bustos diu que home, si alguna vegada han de votar diferent, ja en parlaran. Bé. Altres resolucions són fer un secretariat, diguem-ne, "modest". Jo n'he conegut alguns de més de quaranta persones. Allò semblava més el politburó que no pas altra cosa. Continuem. Com que s'ha de donar imatge de cara als badocs que encara creuen que el socialisme hi és a Catalunya per a servir-la, el sector "catalanista" ha fet la viu-viu. Home, Joan Ignasi, que et conec de quan portaves calça curta. Tu tens de catalanista el que servidor de fallera major. Tu volies ser com en Sala, i vas marxar de Barcelona perquè sorties amb una xicota filla d'un senyor que manava a una formosa vila - no entrem en detalls-  i no vas parar fins que vas ser alcalde. I ara, per a continuar dins de la cosa, dius que representes el sector catalanista, que és el mateix que dir que representes el sector dels Sots Feréstecs, és a dir, res.

Els cadells i les cadelletes han agafat el timó, però el rumb ja estava traçat de molt abans, d'ençà el congrés d'unificació. La pròpia Chacón no s'ha estat de dir-ho com qui anuncia l'arribada de Jesucrist a la terra, "El PSC no s'ha allunyat del PSOE". Deu ser perquè ella vol quedar-se al front del PSOE o perquè ha tingut una baixada de tensió. Si no és així, no hi sé veure la novetat. Clar que és PSOE, sempre ho ha estat! Si a la que truca Ferraz, s'escagarrinen! Si de socialistes tenen el que jo de fallera major! Si la seva estructura és més autoritària que la d'un partit d'extrema dreta! Si són mestres en confeccionar llistes negres, en censurar opinions, en propagar rumors, en destruir adversaris, en fer-se la barba d'or mentre fan veure que defensen als treballadors!

Són els hereus d'en Lerroux, que menjava com un lladre al Restaurant Suís i és feis embolicar en paper un llonguet amb una truita dins, que treia de la butxaca quan feia una de les seves "Meriendas fraternales", per fer veure que era tan obrer com els llonzes que l'aplaudien. Quan un jorn uns periodistes l'enxamparen, precisament al Suís, bevent una copa del car i luxós xampany Mumm i li digueren que caram respondria als seus fidels seguidors si el veiessin vivint a cos de rei, el cínic polític va dir sense torbar-se "Ah, doncs els diria que estic tastant el vi que beuran en el futur els seus fills!"

Aquests del PSC són lerrouxistes sense conèixer tal fet, així com Monsieur Jourdain, parlava en prosa i no ho sabia. O no.

Bo i veient el pa que s'hi dóna al PSC, si algú és d'esquerres i vol l'independència, val més que no perdi el temps apropant-s'hi a veure que fan. Rectifico, si algú és independentista, que no hi vagi. Total, per a perdre el temps sempre és millor anar a passejar o fer Sudokus.

dimarts, 13 de desembre de 2011

Vindicació de la guillotina

           
                                              Ens calen moltes com aquesta


Compatriotes, ja és hora de dir ben clar i ben alt que la guillotina és un gran invent. Efectivament, desprès de dècades d'escoltar que la bicicleta és molt millor que un Mercedes i que l'enciam no té parió al costat d'un cuixot de porc, ens hem tornat febles. Però existeix l'erudició, ah, si, l'erudició! I aquesta vella amiga torna, saltant per damunt de sostenibilitats, prohibicions de fumar i pànic al colesterol per imposar-se i dir-nos que la guillotina és bona, molt bona, francament bona.

Sempre, direu? No! Abandoneu aquí qualsevol temptació de generalizar les coses. Cal ser mesurats en tota mena de circumstàncies. Ponderem amb modèstia, doncs, les innegables virtuts d'aquest atuell que tanta mala fama ha tingut per culpa de quatre poca-soltes - segurament financiats pels Capeto amb fons reservats - i deixem les coses al seu lloc.

Abans que qualsevol altre consideració, ja m'explicareu que hi ha millor en temps de retallades que una bona guillotina. Aquesta, gràcies a Monsieur Guillotín, és més humana i talla pel sec, sense dolor ni angoixa. Abans de l'eminent doctor ja n'hi havien, de guillotines i de retallades, però com la fulla era recta, la gent patia molt. Això afectà l'esperit selecte del rei francès i encomanà alguna solució. Guillotín i el botxí parisenc d'aquells tèrbols anys, Samsó, dissenyaren el model que ara és pregonament conegut arreu, és a dir, fulla amb el tall en diagonal, taula per a recolzar a la persona - comoditat abans que res! - i un cistell per a recollir la testa, per tal de no esquitxar el terra de sang, que fa de tan mal treure.

I doncs? Què potser no ens calen guillotines ara més que mai? Que no creieu que hauríem de tallar moltes coses? Tallar amb una Espanya que ens ofega i ens escanya amb una forca, que és un instrument no gens pietós de mort; tallar amb uns polítics que fan la seva i s'embutxaquen els quartos i ens fan morir de vergonya aliena, perquè mentre ells és venen la pàtria nosaltres no tenim res per a vendre; tallar amb les pors i els uiuiui dels de sempre, que fan el seu agost acollonint-nos perquè saben que el dia que perdem les pors sense sentit a ells se els hi haurà acabat la moma...

Enfront de tot això, jo us dic que ens calen unes quantes, de guillotines. A la guillotina els covards, els venuts, els lladres, els aprofitats, els tebis, els brivalls, els de baixa gallofa, els fatxendes, els comerciants de sentiments, els provocadors, els professionals de la subvenció, els endollats de tota la vida! A la guillotina! I si algú em surt amb el típic estrep de "Home, Giménez, i qui les pagarà, les guillotines?" tan català i tan poca pena, li diré que estic disposat a aportar-hi el que pugui, a disfressar-me de vella, seure al peu de la guillotina fent mitja i cridar visca la República Catalana! cada cop que caigui algun dels vicis nacionals que ens fan seguir preferint les cadenes als estris de tall.

Metall per metall, em quedo amb les guillotines.

diumenge, 11 de desembre de 2011

No sóc modern

                                
                  Això ens ha costat més de 700.000 euros en temps de retallades!

Ho sento, no dec ser modern. És més, estic disposat a admetre que fins i tot sóc un carrincló, un carlí, un retrògrad, un poca-solta, un espanta criatures, un ignorant, una persona sense sensibilitat artística, en fi, tot el contrari del que hom espera d'un ciutadà barceloní mega cultural i xupi guai.

Com que ja m'he dit jo mateix el que, de ben segur, em dirien els sociates i babaus, els qui paguen els seus capricis o la seva diarrea estètica amb els meus diners i els de vostès, passo a proclamar que el Monument als Castellers, herència del sinistre Jordi Hereu, és una burla contra Barcelona. Que el Cap i Casal hagi tingut un alcalde així, que hi hagi hagut un Regidor de Cultura - en Ferran Mascarell, per cert - que donés el seu vist i plau a aquesta monstruositat ja diu ben poc del nivell que s'ha viscut a aquesta ciutat. Fins aquí, podrien dir-me que és qüestió de gustos i jo respondria, si m'ho permeten, que hi ha gent que el té allà on poden imaginar-se i no dic per respecte.

Ara, que hi hagi un canvi de Consistori i que l'alcalde Trias és trobi lligat de peus i mans enfront d'aquest horror i vegi que la brometa costa més de 700.000 euros - uns 120 milions de les antigues pessetes, crec, si fa no fa - és de jutjat de guàrdia. És un escarni vers tot el que representa l'administració dels cabdals públics, un mínim sentit de l'ètica, del bon governar, del respecte exigible a qui mana amb la ciutadania. Hereu va ser, i és magnífic parlar d'ell en passat, un perfecte insolvent en política, un carnestoltes bufat que creia que era Déu, perquè el seu partit pensava, com Zeus ho creia amb l'Olimp, que l'ajuntament de Barcelona sempre seria d'ells. Les tupinades, els tractes de favor, les canongies, els capricis de nou ric pagats amb els diners del poble, la manca de sensibilitat vers el país, vers les coses que sempre han estat patrimoni del nostre poble, pren forma i cos en aquesta cosa que ens hi ha engiponat Hereu com a darrer exemple del que han estat els seus anys de desgovern.

És més que una suposada escultura, o digueu-li com vulgueu, és el paradigma del pensament pijo progre, dels socialistes de saló, d'aquells que malden per anar-hi a New York amb la colla d'amiguets a fer-se una foto amb Woody Allen, tot pagat, clar, però no tenen ni punyetera idea de com és Montserrat perquè no és "cool". Són els babaus de la falsa modernor que ataca tot just, ves quina casualitat, a una certa idea de nació, de cultura, de societat. És el fer passar bou per bèstia grossa, el menystenir a qui diu que l'emperador va despullat, és la consagració de les capelletes, dels amiguets subvencionats que desprès signen manifestos, de la colla pessigolla que sempre és la mateixa, de l'endogàmia estèril d'un pensament decadent, sense cap èpica ni fascinació per la bellesa.

Efectivament, no sóc modern. No entenc com el llegat Clarà va deixar-se morir a sang freda per part dels socialistes mentre s'aixecàven gasòfies com aquesta. I consti que estic disposat a defensar a Kandinsky, Picasso, Magritte o a el grup El Paso dins del que entenem com art abstracte. El que no han capit aquests indigents mentals és que per a fer abstracció de la realitat, has de conèixer-la molt bé. No és casual que Picasso diguera que li havia costat tota una vida aprendre a pintar com un nen.

Com que visc al costat d'aquesta horripilant cosa, hi he reflexionat una mica i un dia em vingué al cap una anècdota del gran escultor Manolo, que volgué presentar-se a un concurs a veure si guanyava diners - ell sempre deia que havia passat unes fams bíbliques - i li va sortir un nyap tan gros que, en demanar-li quin títol volia posar-li, va respondre humilment "Mirin, jo li posaria 'Dispensin', no sé si m'entenen"

Per aquesta, jo en tinc un altre més colpidor, que ja sabran dispensar-me: "De lluny, sembla un cagarro, d'aprop és una merda"

dimarts, 6 de desembre de 2011

Catalans de partit o catalans de Catalunya?


Cal pensar-hi una mica abans de respondre aquesta pregunta, bé, pregunta, aquesta provocació. Perquè ho és, de provocació. No cal més que veure els blogs, els murs dels face, les piulades dels twiters per tal de comprendre com anem els catalans de mal encaminats. És pitjor, anem a la més profunda de les derrotes, que és la que un mateix és guanya a pols. Per què dic això? Estimades i estimats compatriotes, perquè tenim l'enemic dins de casa. No, no parlo dels espanyolistes o dels catalans que, per fas o per nefàs, pensen que Catalunya pot tenir-hi un cert encaix dins d'Espanya. Això, que també hi és apuntat al llibre major de la nostra comptabilitat política, no és el més inquietant. El meu neguit és el que està passant dins del món dels independentistes. I d'aquest assumpte, que ja sé d'antuvi que pot ser delicat i fins i tot espinós, voldria dir-ne algunes coses.

Sembla paradoxal, però és cert. Per a molta gent de Solidaritat no hi ha pitjor enemic que un membre d'Esquerra o de Reagrupament. A l'inversa, la cosa també funciona amb exactitud prussiana. L'altre dia vaig fer un petit experiment. Una bona amiga de SI penjà al seu mur de Facebook la típica imatge - innocent imatge - d'en Bart Simpson castigat escrivint en una pissarra de l'escola una frase que, en aquest cas, era "No parlaré mai malament d'un altre independentista". Em va semblar força divertit i molt encertat. La vaig compartir i penjar al meu mur. Ai senyor, no ho haguera fet pas! Com que sóc un despistat, vaig oblidar-me de mirar que, al marge inferior de la banda esquerra del dibuix, hi havia un minúscul logo de SI! Els comentaris varen caure damunt meu com una pedregada implacable. Que com havia penjat allò, que ho compartirien, però traient el logo de SI, que com algú com jo que havia donat suport a Esquerra i Reagrupament podia penjar imatges amb la marca de l'enemic - l'enemic! - i una colla de barbaritats que em van deixar anorreat vint-i-quatre hores.

Puc dir, per a vergonya de tothom, que la reacció en el bàndol contrari fou igualment contundent. Al meu mur, els de SI és multiplicaren acusant a Esquerra de venuda, botiflera, traïdora, conformista, renegada, i tots els adjectius que volgueu. I vinga cridòria, i vinga insultar-se els uns als altres; fins i tot els que no són independentistes també hi ficaven cullerada, i embolica que fa fort. Vaig tancar la meva sessió, bo i pensant que el pitjor enemic de la nostra independència som els propis independentistes. No hem entès que quelcom com ara Bildu o Aralar no és possible a casa nostra ara per ara, per la pròpia mesquinesa de la gent que diu lluitar per Catalunya i sols lluita pel seu partit, i qui sap si ni això, perquè al cap i a la fi tot acaba en misèries personals i greuges de baix sostre. Als de CIU que són independentistes, que n'hi han, vaja que si n'hi han, aquestes picabaralles no els deuen donar gaires arguments per a forçar res dins del seu partit, i al poble no els deu semblar gaire seriós que aquells que ens reclamem patriotes estiguem més pendents del que diu el company de trinxera que de l'adversari que tenim enfront.

Que no em vinguin amb punyetes de que si n'hi han talps del CNI dins de l'independentisme o de que CIU paga a aquest o a l'altre, que si, que passa, però escolteu, som prou idiotes com perquè no calgui res de tot això. En sabem massa de batalles estúpides i Catalunya no necessita gent de partit, necessita com el pa que menja gent amb sentiment patriòtic, cívic, ètic, amb ganes de compromís amb el país i la seva gent i la generositat suficient com a per, si algú l'ha ofès i també és un lluitador per la llibertat, oferir-li la mà i oblidar les qüestions personals. Ningú és tan gran com la seva pàtria, i la nostra ens demana que deixem de creure que tots som el general Bum-Bum i ens dediquem a conrear un front ampli per l'independència, vinguem d'on vinguem, siguem d'on siguem, pensem com pensem. Si no és així, albiro un futur molt negre per Catalunya.

No sigui cas que al nostre país, a base de baralles de pati de bugaderes, li passi el mateix que al Regne perdut de Tebes que, com no tenia cap poeta que el cantés perquè tots estaven molt enfeinats competint entre ells a veure qui era més bo, va morir de fam de glòria. Pensem-hi plegats. Catalans de partit o catalans de Catalunya? 

divendres, 2 de desembre de 2011

El silenci dels parlamentaris


La M.H. senyora Núria de Gispert, Presidenta del Parlament de Catalunya, ho ha deixat ben clar. A la seu de la sobirania, és un dir, del poble de Catalunya no poden dir-se coses com ara que Espanya ens roba o que Catalunya pateix un espoli fiscal per part d'Espanya. Aquesta decisió la va prendre a conseqüència de unes paraules del Diputat per Ciutadans, el senyor Jordi Cañas, que digué que pensava fer constar en acta la seva protesta cada cop que escoltés les dues expressions abans esmentades. La senyora de Gispert, a l'avançada, li respongué que no calia, perquè la Mesa del Parlament no permetria que s'hi empressin les dites paraules.L'enrenou fou notable i el diputat per SI López Tena replicà en unes declaracions als mitjans, titllant a la senyora de Gispert de "Mamarratxo" i de "Cosa". Gran escàndol. El Parlament ha reprovat al senyor López Tena, fet insòlit i gens habitual d'anys i anys ençà.

Molt bé, anem per parts, que deia una llevadora. Penso que l'enrenou que han motivat les - per a mi - desafortunades qualificacions d'en López Tena poden ser motiu d'una disculpa, perquè a tothom se li pot escalfar la boca. Aquesta prudència ha de ser encara més present en un diputat. Dit això, amb unes senzilles disculpes s'ha acabat el bròquil. Però analitzem l'assumpte. El Parlament ha reprovat, reprovat!, a López Tena quan fa quatre dies no va tenir valor de fer-ho amb en Peces Barba, el tou Peces Barba, el fluixet de cames Peces Barba, ai, el Peces Barba lànguid i suau, que digué que no podien comparar-se els morts dels bombardejos de Guernika amb els de Barcelona? Somio o ens hem tornat tots bojos? Aquest Parlament que no reprova qui fa mofeta dels morts catalans, ho fa amb un diputat independentista, tot plegat per un escalfament de boca?

Anem encara més lluny. Bo i que la Mesa del Parlament pot interpretar el Reglament de la Cambra Catalana, hi ha un principi que no pot conculcar-se mai, i és el de la llibertat d'expressió. Si el diputat Cañas té dret a sentir-se ofès quan escolta que Espanya ens roba, que si, Jordi, que ens roba, i ho pot dir, i ho fa perquè, entre d'altres coses, els seus electors l'han votat perquè digui i opini i actuï d'aquesta manera, al senyor Uriel o al senyor López Tena els hauran de concedir el mateix dret a la llibertat d'expressió que al senyor Cañas. O és que als diputats de Solidaritat no els deu ofendre escoltar que el castellà està en perill a Catalunya i que als col.legis s'ha de reduir el català com a llengua vehicular? No els ha d'ofendre escoltar que Espanya és el millor dels mons possible i que sense ella els catalans estem perduts? No hi tenen dret, perquè a ells també els han votat perquè ho diguin, que Espanya ens ofega, ens maltracta, ens roba? Per què uns si i els altres no, M.H. Senyora Presidenta?

Jo els hi ho diré. CIU és troba en una situació difícil que tampoc era tan complicat de preveure. Quan un servidor li preguntà al aleshores candidat i avui President Artur Mas com assolirien que el PP ens concedís el concert i que jo no sabia veure la manera, ell em contestà enriolat que el PP no trauria majoria absoluta i els caldrien els vots de CIU i aleshores els collarien. Jo li vaig replicar "I si treuen l'absoluta?" i ell va dir-me que allò era impossible. Doncs bé, tenen l'absoluta, President, i necessiten tant al vostre partit i a Vos com un mort necessita a un metge. En canvi, al vostre Govern li cal el suport del PP com el pa que mengeu. I per aquells que diuen que Esquerra també podria donar aquest suport, recordar-los que Esquerra no té els pressupostos generals de l'estat en les seves mans, i el PP si. Duríssim, però cert. És lògic, doncs, que el President Mas hagi donat ordres per tal que el Parlament sigui una bassa d'oli. No pot trencar-se el silenci de l'ordre i la pau que exigeix un PP que, segurament, deixarà anar diners - diners que prèviament ens ha furtat l'estat i que són nostres! - a canvi d'una Pax Romana. La pace dei sepolcri!, que diria el Marquès de Posa quan reclamava la llibertat enfront del Rei d'Espanya.

Per això fan callar als diputats independentistes, i si hagués unió de veritat entre els patriotes, que d'aquí plora la criatura, tots els membres d'Esquerra i de SI haurien d'haver muntat un sidral de por. Així doncs, tot queda clar per la resta de la legislatura. Els parlamentaris han entrat una nova fase. Abans, el que decidien al Parlament no tenia cap valor pels espanyols i s'ho passaven pel folre; ara, ni tan sols podrem dir-ho. el següent pas serà, potser, ja que vivim en temps de retallades, que suprimim el Parlament i tota la despesa que suposa, perquè tot plegat per anar a dir que tot va molt bé, senyora Baronessa, no paga la pena. Sug.gereixo que lloguem el Parlament per a cel.lebrar la propera Feria de Abril o qualsevol festa de tarannà inequívocament espanyol, amb el que els populars estaran contents, i potser ens donaran alguna almoina més.

Se ens pixen al damunt i encara hem de dir que plou.